El dia que el món va saltar a l’espai

26-55
© NASA
 El 4 d’octubre de 1957 la Unió Soviètica posava en òrbita l’Sputnik, el primer satèl·lit artificial de la història. Juntament amb l’impacte tecnològic, el fet va tenir una gran transcendència política i militar.

El 1946, la RAND Corporation –una institució privada que des de final de la Segona Guerra Mundial ­assessora el departament de Defensa dels Estats Units– assenyalava en un informe que el llançament d’un hipotètic satèl·lit artificial tindria unes repercussions comparables a l’explosió de la primera bomba atòmica. Segons la RAND, el país que aconseguís ser-hi el primer seria considerat posseïdor de la primacia militar, científica i tècnica. I premonitòriament afirmava: «Per captar l’impacte de l’esdeveniment, només cal imaginar la consternació […] que se sentiria als Estats Units si un altre país llancés amb èxit un satèl·lit.»

Que l’informe era encertat es va poder comprovar onze anys després. Perquè la nit del 3 al 4 d’octubre de 1957 la Unió Soviètica va posar en òrbita el primer satèl·lit artificial. El seu nom en rus era Iskustwennij Sputnik Semli (“satèl·lit o company de viatge artificial de la Terra”). L’Sputnik 1 va ser posat en òrbita per un coet R-7, el primer míssil balístic intercontinental (ICBM) soviètic, que ja s’havia llançat amb èxit a l’agost.

Malgrat que aquesta operació de l’agost podia haver servit d’avís; malgrat que uns anys abans, el 4 d’octubre de 1951, M. K. Tikhonravov, un dels principals disse­nyadors de coets soviètic, deia que la tecnologia de l’URSS estava al mateix nivell que la dels Estats Units i que podrien posar un satèl·lit en òrbita al voltant de la Terra; malgrat que el 1953 els soviètics van tornar a insistir que les possibilitats de posar un satèl·lit en òrbita eren reals; malgrat que en una conferència feta a Barcelona l’11 de setembre de 1956 un delegat soviètic va dir que això es faria aquell mateix any; malgrat tot això, el primer Sputnik va agafar per sorpresa els nord-americans. Els dirigents, els mitjans, els ciutadans semblaven doblement estabornits: per la sorpresa del llançament i perquè ho haguessin fet els seus principals enemics. Molts devien trobar-se com aquell que es considera molt superior al rival i que, en canvi, rep el primer cop.

I la sorpresa semblava inseparable de la por. En plena guerra freda, feia molt poca gràcia patir una derrota tecnològica en un camp amb tantes implicacions militars. I encara més per la forma com es va saber la notícia. Durant una recepció a l’ambaixada soviètica a Washington, un periodista científic es va acostar a Lloyd V. Berkner, un enginyer de renom que dirigia el programa dels Estats Units per a l’Any Geofísic Internacional. Li va dir una cosa a cau d’orella i de seguida Berkner va picar de mans per cridar l’atenció dels presents i va anunciar: «Els haig de donar una notícia: un satèl·lit soviètic gira al voltant de la Terra a 900 quilòmetres d’altitud. Felicito els nostres col·legues soviètics per aquest èxit remarcable.»

L’endemà, dissabte, The New York Times anunciava en portada a tota plana que els soviètics havien llançat un satèl·lit a l’espai, que aquest feia voltes a la Terra a 18.000 milles per hora –vora 29.000 quilòmetres per hora– i que l’esfera havia estat detectada creuant quatre vegades el cel dels Estats Units.

Èxits soviètics

Al cap d’un mes les coses no milloraren gens per als americans. El 3 de novembre, els soviètics posaren en òrbita l’Sputnik 2, que duia al seu interior el primer ésser viu que viatjava a l’espai: la gossa Laika. Allò va acabar d’esperonar el govern d’Eisenhower. Però el 6 de desembre el coet Vanguard, de la Marina, va mostrar manca d’empenta i dos segons després del llançament va trontollar, va caure i va incendiar-se. Els acudits i els jocs de paraules sovintejaren, i batejar el coet com Kaputtnik no va ser dels més durs. Finalment, el 31 de gener del 1958 Wernher von Braun aconseguia que li deixessin provar el seu coet Juno 1, que va posar en òrbita el satèl·lit Explorer.

 

«Malgrat tots els indicis, el 1957 el primer “Sputnik” va agafar per sorpresa els nord-americans»

 

 

24-55
© NASA

L’Sputnik va ser el primer satèl·lit artificial que es va poder posar en òrbita. L’URSS treia avantatge d’aquesta manera en la cursa espacial. En 2007 es compliren cinquanta anys d’aquella fita espacial.

 

 

25-55
© NASA

25b-55
© NOVOSTI
  «Al cap d’un mes, els soviètics posaren en òrbita l’Sputnik 2, que duia al seu interior el primer ésser viu que viatjava a l’espai:
la gossa Laika»

L’operació demostrava que Eisenhower s’havia equivocat donant preferència a la Marina i no deixant que Von Braun posés en marxa el seu projecte. La segona temptativa de la Marina es va dur a terme el 5 de febrer i també va fracassar. No va ser fins al 17 de març que va aconseguir posar en òrbita el seu satèl·lit. Fins al setembre de 1959 es van fer un total d’onze intents de llançament del Vanguard, però només tres reeixiren. Mentrestant, entre 1958 i 1961, es van posar en òrbita cinc satèl·lits Explorer, amb els llançadors Juno 1 i Juno 2.

L’Explorer també va aportar el primer descobriment científic fet a l’espai. El comptador Geiger-Müller que duia es va aturar a l’altura màxima assolida –2.534 quilòmetres– i el físic James van Allen va proposar que la causa havia estat la saturació a causa del pas per un cinturó d’alta radioactivitat. La confirmació d’aquest punt va indicar l’existència del que avui es coneix com a cinturó de Van Allen, dues zones amb partícules carregades d’alta energia que tenen relació amb la formació de les aurores boreals i que també representen un risc per als satèl·lits i per als astronautes.

Però més enllà de la ciència, el que preocupava eren les aplicacions del coet soviètic i la forma de contrarestar-lo. Si l’URSS havia pogut posar un satèl·lit en òrbita, també podia ser capaç d’enviar un míssil als Estats Units. Curiosament és probable que Nikita Khrusxov, el dirigent soviètic de l’època, no fos tan conscient d’aquest potencial com dels efectes propagandístics. Així, va declarar a dos periodistes brasilers: «Els Sputnik proven que el socialisme ha gua­nyat la competició entre els països socialistes i capitalistes […] que l’economia, la ciència, la cultura, el geni creatiu del poble en totes les esferes de la vida es desenvolupen millor i més ràpidament sota el socialisme.»

 

27-55
© NASA
El 6 de desembre de 1957, la Marina dels Estats Units feia el seu primer intent de posar en òrbita el seu propi satèl·lit, però el coet que l’havia de llançar, el Vanguard, va trontollar i es va incendiar dos segons després del llançament. Era el primer de molts intents fallits.

«Més enllà de la ciència, el que preocupava eren les aplicacions del coet soviètic i la forma
de contrarestar-lo»

28-55
© NASA
Visita del president dels Estats Units, John F. Kennedy (dreta) al Marshall Space Flight Center el 1962 juntament amb el doctor Wernher von Braun, científic responsable de posar en òrbita el satèl·lit Explorer quatre anys abans.
 

«El 1958, Von Braun aconseguia que li deixessin provar el seu coet Juno 1, que va posar en òrbita el primer satèl·lit nord-americà, l’Explorer»

Per tot això, el 1958 Eisenhower donà un impuls al programa espacial amb la creació de la NASA (National Aeronautics and Space Administration). Es tractava d’una agència independent del Departament de Defensa i, segons insistia el president, amb programes purament civils. Malgrat això, per a diversos historiadors el programa espacial era sobretot una operació militar de la guerra freda.

La NASA s’inaugurava oficialment l’1 d’octubre de 1958 i el dia 7 aprovava formalment el projecte Mercury per posar en òrbita un home i tornar-lo a la Terra sa i estalvi. Una altra de les seves primeres accions va ser crear una oficina de premsa, anomenada d’informació pública. El gabinet que havia d’il·lustrar els mitjans i el públic sobre l’innovador tema de l’espai era, en realitat, una eina perquè la gent apreciés i valorés les activitats de l’agència. Tenia 25 treballadors que en els primers nou mesos d’existència de la NASA difongueren 50 notes de premsa, 36 discursos, 50 biografies i 50 elements informatius d’altres tipus, sumant, tot plegat, unes 1.600 pàgines d’informació. Tot i que Walter T. Bonney, primer director de l’oficina, manifestava que «l’objectiu essencial del nostre treball d’informació és proporcionar al Congrés i als mitjans fets –fets sense envernissar– sobre el progrés dels programes de la NASA», la imatge que es transmetia de l’agència sempre era positiva.

I no és que els fets anessin al seu favor, perquè els soviètics continuaven assolint èxits. El 2 de gener del 1959 llançaven el Lunik 1, que va passar a 5.000 quilòmetres de la Lluna i es va convertir en el primer artefacte que escapava al camp gravitatori terrestre. El 12 de setembre llançaren el Lunik 2, que s’estavellà en el nostre sa­tèl·lit. Abans, el 3 de març els americans havien intentat fer una missió semblant a la del Lunik 1, però una errada en la ignició dels coets els va fer passar força lluny del satèl·lit, a uns 60.000 quilòmetres. El 4 d’octubre de 1959, dos anys justos després del primer Sputnik, es llançava el Lunik 3, que va complir la seva missió de circumdar la Lluna i enviar fotos de la seva cara oculta. Novament, els soviètics s’avançaven als nord-americans i mostraven el seu nivell tecnològic. I dos anys més tard es produiria un altre dels fets històrics més destacats del segle: Iuri Aleksevitx Gagarin, pilot de 27 anys, va viatjar el 12 d’abril de 1961 en una nau Vostok i es va convertir en el primer cosmonauta de la història.

 

27b-55
© NASA
Els tres responsables de l’èxit de l’Explorer 1, el primer satèl·lit artificial nord-americà. D’esquerra a dreta, William H. Pickering, James van Allen i Wernher von Braun.

28b-55

L’URSS va ser també la primera a posar un home a l’espai. El 12 d’abril de 1961, Iuri Aleksevitx Gagarin es convertia en el primer cosmonauta.

 

«El 12 d’abril de 1961, el pilot soviètic Gagarin es va convertir en el primer cosmonauta de la història»

Satèl·lits a la recerca de míssils

Els soviètics guanyaven en espectacularitat, però els nord-americans començaven a treure fruits politicomilitars i civils de l’espai. Probablement la segona part de la guerra freda hauria estat ben diferent sense els satèl·lits artificials. A final dels anys cinquanta i principi dels seixanta, els Estats Units tenien la impressió que l’URSS els superava de molt en míssils de llarg abast. Les fotografies fetes per avions espia no permetien comprovar-ho, però tampoc descartar-ho de manera definitiva. L’estimació del potencial industrial armamentístic feia pensar que els soviètics potser tenien un centenar de míssils el 1959 i fins a 400 el 1961.

Fou aleshores que esclatà un dels moments més delicats de la guerra freda: la crisi de Berlín. En una reunió celebrada a Viena al maig del 1961, Khrusxov va dir a Kennedy que signaria un tractat de pau bilateral amb l’Alemanya de l’Est. Seguidament, es van produir diversos assaigs de bombes termonuclears a l’atmosfera. Tot i així, el 25 de setembre Kennedy va fer un ferm discurs davant l’assemblea general de les Nacions Unides. El president jugava amb l’avantatge de tenir informació de primera mà. El satèl·lit Samos-2, posat en òrbita el 31 de gener del 1961, va sobrevolar durant dos mesos l’URSS a uns 500 quilòmetres d’altura i va obtenir fotografies que permeteren analitzar amb calma si els soviètics tenien tants míssils preparats com es podia suposar. I la resposta va ser que no. Indirectament, aquesta nova utilització de l’espai va provocar una altra greu crisi. El 1963, per compensar la inferioritat en míssils, l’URSS decidí apuntar-ne alguns directament als Estats Units des de Cuba, amb què van provocar un altre moment delicat de la guerra freda.

L’Sputnik i Darwin

De forma indirecta, el primer Sputnik també va ajudar l’ensenyament científic en general i la biologia en particular. Els americans havien rebut el 1949 amb molt temor la notícia que l’URSS havia aconseguit realitzar amb èxit la seva primera prova d’una arma nuclear. Però també es va saber que l’espia Klaus Fuchs havia passat informació als russos des d’uns anys abans. L’èxit soviètic no era, doncs, fruit del millor coneixement, sinó d’una traïció. Els ciutadans confiaven que els seus científics encara anaven per davant dels soviètics. Però l’Sputnik va sacsejar novament aquesta creença. I si la reforma dels estudis tècnics i científics ja s’estava debatent en diversos països, als Estats Units la necessitat d’enfortir l’educació en aquest àmbit encara va ser més peremptòria. Els grups religiosos havien aconseguit que el darwinisme ocupés un lloc marginal –si l’ocupava– en els llibres de text. Però de cop i volta tothom es va sentir vulnerable al potencial soviètic i es van reformar els plans d’estudi. La ciència guanyava una doble batalla: per primer cop s’endinsava a l’espai i, de pas, escombrava –només durant un temps, com sabem– el fonamentalisme de les aules. Els noms de l’Sputnik i de Darwin s’unien, per aquelles estranyes relacions que de vegades estableix la història.

Xavier Duran. Periodista científic. Director del programa Medi Ambient de TV3.
© Mètode 55, Tardor 2007.

   

El dia que el món va saltar a l’espai

© Mètode 2011 - 55. Gen, ètica i estètica - Tardor 2007
Químic i periodista científic (Barcelona). Redactor especialitzat en temes científics a TV3. Autor, entre altres obres, de La ciència en la literatura. Un viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps (Universitat de Barcelona, 2015), premi Crítica Serra d’Or 2016.
RELATED ARTICLES