| Lloc de treball de la casa de Rijnsburg (Països Baixos), amb els instruments propis del seu ofici, com un molí de polir. Spinoza va viure a Rijnsburg des del 1661 fins a 1663, com a inquilí de Herman Hooman (metge-químic), en una casa situada actualment en el número 29 de la Spinozalaan. | ||
|
Spinoza va ser foragitat de la comunitat jueva d’Amsterdam el 27 de juliol de 1656 quan tenia 23 anys. Arran d’aquesta expulsió, el filòsof holandès va decidir aprendre un ofici: va triar ser polidor de lents. Això li va permetre subsistir, satisfer part de la seua intensa curiositat científica i dedicar-se amb passió a l’activitat filosòfica. El mestratge manual i l’interès pels avenços òptics de l’època (un segle daurat per a Holanda) també es van reflectir en el seu mestratge mental i en el mètode filosòfic: geomètric i òptic alhora. |
||
|
El filòsof holandès d’origen jueu Baruch Spinoza (1632-1677) es guanyava la vida polint lents destinades a la fabricació d’instruments òptics. No va viure d’impartir classes –fins i tot va rebutjar l’oferiment d’una plaça a la Universitat de Heidelberg–, a canvi de conservar la llibertat del seu verb rebel. Tampoc va dependre la seua economia de la publicació de les seues obres: a penes només dos dels seus llibres van veure la llum en vida de l’autor, Principis de filosofia de Descartes. Pensaments metafísics (1663), amb el seu nom, i Tractat teologicopolític (1670), anònim. El primer era una exposició crítica de la teoria de Descartes; el segon, una lúcida i demolidora exegesi bíblica, que qüestionava una de «les il·lusions» més arrelades de l’ésser humà, la religió. El segell inequívoc de Spinoza com a autor li conferia una mescla misteriosa d’intel·ligència brillant i acerada junt amb una profunda originalitat i insòlita rebel·lia enfront de la tradició: allò que Antonio Negri ha denominat l’«anomalia salvatge». L’obra arquetípica del filòsof holandès, Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, va haver d’esperar fins que va traspassar perquè fóra publicada; però les cauteles pròpies de l’època ara no compten, perquè els ecos de les seues idees continuen ressonant en l’actualitat amb gran força i colonitzant nous territoris del pensament: això explica l’interès i reivindicació de les aportacions de Spinoza a la teoria dels afectes per part del neurocientífic Antonio Damasio (Looking for Spinoza, 2003). La influència de Spinoza ha estat notòria en la història de la filosofia (metafísica, política, ètica), però resulta un fenomen sorprenent que aquest autor fóra silenciat durant molt de temps, o llegit d’amagat i de manera parcial, fins a arribar, en canvi, a l’esplèndida salut de què gaudeixen en l’actualitat els estudis spinozistes i les societats dedicades a aquesta labor. Spinoza sempre va ser un pensador independent i es va mantenir incòlume davant de qualsevol tipus d’oposició externa: la severa excomunió de la comunitat jueva d’Amsterdam a la qual pertanyia, o les dures crítiques de calvinistes i cartesians. I ell mai no es va adherir a cap «església», sinó que va romandre lliure i fidel al seu «cercle d’amics» –feliç expressió d’un dels grans i primerencs estudiosos spinozistes, Meinsma (Spinoza en zijn kring, 1896); aquest cercle el formaven persones de mentalitat oberta, fortament atretes per la personalitat del filòsof jueu i pel caràcter enlluernador de les seues idees. Un altre fet afegit a la peculiaritat de l’anomenat «fenomen Spinoza» va ser precisament l’ocupació en un treball artesanal: el ja assenyalat poliment de lents. Aquesta tasca li va permetre refermar la seua humil mantinença, a la qual va col·laborar un dels seus amics més fervents, Simon Joosten de Vries, amb una generosa pensió de 500 florins que Spinoza va acceptar finalment, però rebaixada per ell mateix a uns mòdics 300 i només després de la mort de Simon. Gràcies a l’ofici com a polidor de lents, va poder també posar en pràctica el seu remarcat interès per la ciència. En el segle xvii europeu, la revolució científica i filosòfica estava donant innumerables fruits, des de Galileu a Descartes, i obrint camps insospitats per a la curiositat humana i el poder de l’home sobre la naturalesa. La modernitat acabava d’emergir, i amb aquesta la gestació de totes les conseqüències que van venir després: algunes d’extraordinàries i altres de no tan desitjables. Spinoza no era aliè a aquest ambient de vital renovació i avenços científics, a pesar d’un relatiu aïllament, necessari per al seu pensament, en els diversos llocs d’Holanda on va viure: des de les ciutats d’Amsterdam o l’Haia fins a viles més petites com Rijnsburg o Voorburg. Així ho prova la seua amistat amb la família Huygens: amb Christiaan –el famós físic i òptic dotat de gran habilitat per a polir lents– i especialment amb el seu germà Constantijn, amb qui la relació va ser molt més pròxima; aquest últim també era polidor i va col·laborar amb Christiaan en la construcció de potents telescopis que corregien en molt l’aberració cromàtica. La correspondència de Spinoza constitueix un ric material que reflecteix no sols la gestació de les seues obres o les discussions filosòfiques amb amics i enemics sinó també la seua curiositat científica i els seus primers passos experimentals; un clar exemple n’és la relació intermitent amb el cèlebre diplomàtic Henry Oldenburg, secretari de l’acabada de fundar Royal Society of London. Curiosament, en l’intercanvi epistolar amb Oldenburg, que de vegades oficia com a intermediari de Spinoza amb altres científics del moment, es tracta de l’experiment del químic Robert Boyle sobre les transformacions del nitre o salnitre (nitrat potàssic), i de les observacions detallades que Spinoza transmet a Oldenburg arran de la seua pròpia experiència: el filòsof també havia efectuat el mateix experiment i d’altres, concloent altres resultats que es basaven en una interpretació mecànica i no química. Tot això posa en relleu la gran atracció que Spinoza sentia per les ciències. En aquest sentit, les qüestions immediates que sorgeixen són les següents: Per què Spinoza va triar un ofici, i en concret, el de polidor de lents? Quins coneixements òptics va aportar? Per què aquest interès d’un filòsof racionalista, encara que a la seua manera i no fidel a Descartes, per l’òptica? Com es va plasmar en la seua filosofia la seua peculiar mirada òptica? |
«La influència de Spinoza ha estat notòria en la història de la filosofia, però és un fenomen sorprenent que aquest autor fóra silenciat durant molt de temps» |
|
|
La cerca d’un ofici L’expulsió de la comunitat jueva força Spinoza a deixar l’empresa familiar de comerç (Bento i Gabriel Despinoza) fundada a la mort de son pare, a càrrec de la qual havia estat fins als 23 anys junt amb el seu germà Gabriel, i en la qual havia exercit la seua comesa amb gran eficàcia. L’abandó de parents i amics jueus (arran de l’excomunió es prohibia qualsevol tracte amb ell) el condueix irremissiblement a aprendre un ofici, potser seguint en això un dels preceptes del Talmud, que imposava l’exercici d’una feina manual junt amb la labor intel·lectual; i l’ofici triat va ser el de polir vidres òptics per a ulleres, microscopis i telescopis. El mestratge assolit pel filòsof en aquesta tasca va ser elogiat pels seus mateixos coetanis. Així, un gran amic seu com Jarig Jelles comenta en el prefaci a l’edició de la seua Òpera pòstuma de 1677: «A banda de la dedicació habitual Entre els altres elogis que la fama ha divulgat sobre vostè, opine que hi figura també la seua extraordinària perícia en assumptes d’òptica. Aquest és el motiu pel qual jo voldria enviar-li a vostè qualsevol assaig meu, ja que difícilment trobaria millor censor en aquest gènere d’estudis. Una altra prova afegida de la seua destresa artesanal la proporciona el fet que les seues lents van assolir un bon preu quan va morir i es van subhastar públicament els seus béns a fi de saldar els deutes pendents, segons explica Johannes Colerus en la seua Breu, però fidedigna biografia de Benedictus de Spinoza, de 1705. Entre aquests béns, a més dels seus preats llibres i objectes personals, es trobaven també els instruments propis del seu ofici: un molí de polir i els estris corresponents, ulleres de llarga vista, fins i tot un telescopi encara que inservible. L’important és que aquest treball li deixava temps per a les seues meditacions i propiciava un camp pràctic idoni per als seus interessos científics en l’àmbit de l’òptica, a més d’entrenar les virtuts filosòfiques de la paciència i la precisió. |
|
|
|
La fascinació per la llum en el segle XVII Holanda era aleshores un país pioner i capdavanter a Europa en els estudis òptics i les seues aplicacions experimentals, plasmades en la invenció i perfeccionament d’instruments crucials per a la història de la ciència, com el microscopi o el telescopi. Sembla que el primer microscopi va ser construït cap a final del segle xvi o començament del xvii per l’holandès Zacharias Janssen, el qual va combinar dues lents còncaves, dues més de convexes i va crear un microscopi compost; encara que no hi ha total certesa respecte a l’origen precís d’aquest invent. Un major abast d’observació en aquest camp el va aconseguir Anton van Leeuwenhoek (1632-1723), comerciant de Delft considerat tradicionalment com l’inventor del microscopi simple i també pare de la microbiologia, com a descobridor dels microorganismes. Leeuwenhoek va aconseguir que una sola lent servira com a microscopi, després de tallar-la amb un focus curt, i gràcies a un magnífic poliment de lents simples quasi esfèriques, muntades sobre or o plata, va construir nombrosos microscopis de notable augment (fins a 300 vegades), guardant sempre en secret la seua peculiar fabricació. Va aplicar el seu invent a l’entomologia i a l’observació de les plantes i del cos humà. El telescopi, també d’invenció incerta, és atribuït al polidor de lents alemany establert a Holanda Hans Lippershey (1570-1619), encara que la ressonància científica plena la va adquirir amb Galileu. Holanda, el país de la llum tamisada per l’aigua, desplegava la seua radiació polièdrica no sols en la ciència, sinó també en la pintura: Rembrandt, Vermeer, entre els noms més capdavanters d’un ampli elenc de pintors de la llum del paisatge, les ciutats, les cases, la vida casolana i les gents holandeses. Un estat, també garant de certes llibertats, que constituïa un oasi de tolerància i prosperitat enmig d’una Europa fosca, dessagnada per les guerres de religió, i en el qual es refugiaven filòsofs, científics, a la recerca d’un espai de tranquil·litat per a la creació (Descartes, com a exemple més significatiu). L’interès per la llum en el segle xvii es manifestava pertot arreu –no sols a Holanda, sinó per tot Europa– i la ciència i la filosofia es trobaven tocades per la mirada òptica; no cal sinó fer un succint repàs a algunes obres científiques del moment: Kepler (Ad Vitellionem paralipomena, quibus astronomiae pars optica, 1604), Descartes(Diòptrica, 1637), Hobbes (Tractatus opticus, 1644), James Gregory (Optica promota, 1663), Robert Hooke (Micrographia, 1665), Francesco Maria Grimaldi (Physico-mathesis de lumine, coloribus et iride, 1665), Christiaan Huygens (Traité de la lumière, 1690) i, la culminació de tot això en l’alba d’un nou segle en una obra fonamental de Newton (Opticks, 1704). Els interessos comuns d’aquelles investigacions se centraven en l’estudi de la composició de la llum, els seus mecanismes de propagació, el fenomen de la refracció i la naturalesa del color, sense oblidar les aplicacions pràctiques. El periple dels temptejos d’aquests autors per aprehendre la llum i les seues propietats esdevé un episodi molt atractiu de la història de la ciència: des de l’aposta de Descartes per una propagació de la llum deguda a la pressió que es transmet des d’una font emissora entre les partícules de l’èter, o la teoria de Huygens sobre les pulsacions concèntriques que s’expandeixen de manera progressiva (culminació del model ondulatori), fins a la nova teoria corpuscular de Newton. L’aclaparador èxit de Newton amb la seua explicació sobre la connexió entre els colors i els graus de refracció mercè al seu famós experiment crucial amb dos prismes va portar com a conseqüència una forta matematització de l’òptica geomètrica, i d’aquesta manera les matemàtiques van prosseguir amb el seu imparable avanç de colonitzar la física. Encara que caldria esperar al segle xix per constatar la superioritat de Huygens sobre Newton respecte a l’explicació del fenomen de la doble refracció de l’espat d’Islàndia. El misteri de la llum i els colors continuaria essent objecte de fascinació i d’estudi per a literats i filòsofs: recordem Goethe i Schopenhauer, amb les seues i complementàries teories del color, per bé que amb matisos ben diferenciats. |
«L’ocupació en un treball com a polidor de lents li va permetre refermar la seua humil mantinença i també posar en pràctica el seu remarcat interès per la ciència»
|
|
 A la dreta, dibuix fet pel mateix Spinoza que apareix en una carta seua a Johannes Hudde. El dibuix va unit a una sèrie de càlculs matemàtics de Spinoza entorn de la refracció de les lents: considera les lents convexoplanes més útils que les convexocòncaves, perquè en aquelles l’aberració d’esfericitat és menor. A l’esquerra, dibuix de Spinoza que apareix en una carta seua a Jarig Jelles amb data 3 de març de 1667 i on Spinoza critica la teoria sobre la visió que ofereix Descartes en la seua Diòptrica. Spinoza defensa la preferència pel cercle davant d’altres figures com l’el·lipse o la hipèrbola, no així Descartes, que preferia les lents hiperbòliques. Spinoza ho explicava així en la carta: «Perquè, com que el cercle és el mateix pertot arreu, té pertot arreu les mateixes propietats. Si, per exemple, el cercle ABCD posseeix la propietat que tots els raigs paral·lels a l’eix AB, que procedeixen de la part A, es refracten sobre la seua superfície, de manera que confluesquen després tots ells en el punt B, també tots els raigs paral·lels a l’eix CD, que procedeixen de la part C, es refractaran sobre la superfície, de manera que confluesquen tots en el punt D. Açò no es pot afirmar de cap altra figura, encara que les hipèrboles i les el·lipses posseeixen infinits diàmetres» (Spinoza, 1988: 262). |
«L’interès per la llum en el segle XVII es manifestava pertot arreu d’Europa i la ciència i la filosofia es trobaven tocades per la mirada òptica» |
|
|
La curiositat científica de Spinoza En el camp de l’òptica Spinoza no era un teòric de la ciència òptica, encara que se li haja atribuït de vegades i no sense certa polèmica un Càlcul algebraic de l’arc de Sant Martí, publicat anònim el 1687 i que, en realitat, és d’autoria desconeguda. En canvi, les referències en les seues cartes a aquest camp científic són nombroses i mostren un gran coneixement pràctic vinculat a la seua activitat professional i a la seua curiositat intel·lectual, que implicava també l’aplicació del microscopi i del telescopi en les seues observacions. Precisament en el curt intercanvi epistolar amb Leibniz, la comunicació –iniciada a instàncies del filòsof alemany– té com a motiu comentar els progressos del moment en l’òptica, i Spinoza no dubta a explicar al seu interlocutor una possible solució a l’assumpte de la variació del punt mecànic en la refracció, a més de mencionar altres autors coetanis interessats en aquest camp, com Francisco Lana. El fort interès de Spinoza per aquest àmbit científic i el seu coneixement actualitzat també es reflecteixen en la intensa i abundant correspondència amb Oldenburg, on trobem referències indirectes al llibre de Hooke, Micrographia, a un tractat de Boyle sobre els colors, a les converses que el mateix Spinoza va mantenir amb Christiaan Huygens sobre microscopis, telescopis i certes observacions astronòmiques fetes des d’Itàlia dels eclipsis de Júpiter, o les efectuades pel mateix Huygens de l’anell de Saturn (recordem que ell havia descobert la lluna Tità), o sobre un nou llibre d’aquest últim (Diòptrica) –encara en gestació– en el qual abordaria el problema de la posició adequada de les lents en els telescopis a fi de pal·liar errors vinculats a la refracció. Les qüestions tècniques del poliment de lents també apareixen com a element epistolar; així Spinoza confessa a Oldenburg que el seu poliment manual és molt més eficaç que el poliment que realitza Huygens amb una màquina: «Ja que l’experiència em va ensenyar a polir a mà lents esfèriques amb més seguretat i perfecció que amb qualsevol màquina» (Spinoza, 1988: 239). Fins i tot s’atreveix amb alguns càlculs matemàtics, tal com es mostra en una carta a Johannes Hudde, metge i òptic aficionat, a qui acudeix en cerca de consell perquè vol encarregar «una nova escudella per a polir vidres» (Spinoza, 1988: 253); en aquesta missiva Spinoza efectua els seus càlculs en relació amb la refracció de les lents convexocòncaves (que li agraden menys i refracten més que les lents convexoplanes), i resulten correctes, encara que no comptara amb la grossària de les lents (Spinoza, 1988: 255). I per descomptat, Spinoza, el filòsof més radical del seu temps, que havia assimilat de manera sui generis i criticat les teories cartesianes, anant més enllà de Descartes, també ofereix la seua opinió crítica sobre l’obra del filòsof francès, Diòptrica, i, en concret, sobre la teoria cartesiana de la visió. D’aquesta manera s’hi esplaia en una carta de resposta al seu amic Jarig Jelles, que no era òptic però sí que es trobava imbuït de la pruïja científica i filosòfica (Spinoza, 1988: 261-262): He vist i he llegit les seues observacions a la Diòptrica de Descartes. Aquest considera que l’única causa per la qual les imatges que es formen en el fons de l’ull són majors o menors consisteix en l’encreuament dels raigs que procedeixen dels distints punts de l’objecte, és a dir, en què comencen a encreuar-se més lluny o més prop de l’ull. Per tant, no té en compte la magnitud de l’angle que formen aquests raigs, quan s’encreuen en la superfície de l’ull. I, encara que aquesta última causa és la principal que cal assenyalar en els telescopis, sembla que ell va voler passar-la en silenci. Sospite que no coneixia cap mitjà de reunir aquells raigs paral·lels, que procedeixen dels distints punts de l’objecte, en altres tants punts: per això no va aconseguir determinar matemàticament l’angle. Potser ho va passar en silenci a fi de no preferir mai el cercle a altres figures per ell introduïdes. Perquè no hi ha dubte que, en aquest assumpte, el cercle supera totes les altres figures que es puguen trobar. Spinoza mantindrà sempre aquest afany investigador propi d’una ment oberta i inquisitiva. Cal assenyalar com a curiositat que uns mesos abans de morir, en la penúltima carta conservada, de juliol del 1676 i dirigida al comte alemany Tschirnhaus, continuava atent als nous estudis sobre la refracció. |
|
|
|
El mètode filosòfic de Spinoza: geomètric i òptic L’interès de Spinoza per l’òptica revelava un intens propòsit científic i filosòfic, i no sols anava unit a la pràctica d’un ofici manual amb què procurar-se sustentació. S’ha subratllat de vegades la relació entre el seu treball com a polidor de lents i el seu mètode filosòfic. L’ordidura entre vida i obra que es dóna en Spinoza ateny el punt focal en la seua doble tasca com a polidor: manual de lents, i intel·lectual de conceptes la pedra preciosa dels quals és l’Ètica. D’aquesta manera, per a Gilles Deleuze –un dels grans estudiosos del filòsof jueu– el mètode geomètric (more geometrico) és també un mètode «òptic» en el pla del coneixement, un mode continu de rectificar les imatges, les passions o les idees confuses i inadequades –producte de la imaginació– per idees adequades, fruit del procediment correctiu però provisional de la raó (Deleuze, 1984: 22): El mètode geomètric no és ja un mètode d’exposició intel·lectual, ja no es tracta d’una ponència professoral, sinó d’un mètode d’invenció. Es converteix en un mètode de rectificació vital i òptica. Si l’home està d’alguna manera tort, aquest efecte de torsió serà rectificat referint-lo a les seues causes more geometrico. Aquesta geometria òptica travessa tota l’Ètica. […] Cal comprendre en conjunt el mètode geomètric, la professió de polir ulleres de llarga vista i la vida de Spinoza. Perquè Spinoza és de l’estirp dels vivents-vidents. Ell diu amb precisió que les demostracions són els «ulls de l’esperit». Es tracta del tercer ull, del que permet veure la vida més enllà de totes les aparences falses, les passions i les morts. Els estudis científics i els descobriments òptics de l’època repercutien sobre una nova concepció de la visió en la filosofia moderna, en el racionalisme, en la qual es destacava el caràcter subjectiu, imaginatiu o aparent de les imatges sensibles. No obstant això, i a pesar de participar Spinoza del corrent racionalista, el filòsof holandès defensava el caràcter natural de la gènesi imaginativa, subjecta a les mateixes lleis naturals que operaven sobre la producció del pensament racional; sostenia que ambdós són efecte de la potència generadora de la naturalesa, aquesta substància infinita (Deus sive Natura), que constitueix l’eix de tot el sistema spinozià. La tasca de la raó –segons Spinoza– consistirà a transformar la visió inadequada de la imaginació, de les passions (denominades per ell «afectes passius», «tristos») en una visió més àmplia i potent que ens oferesca un major desplegament de la nostra potència, del nostre conatus (desig de perseverar en la pròpia existència), una visió basada en «afectes actius» units a l’alegria. I això s’aconseguirà en virtut dels dos nivells de coneixement més potents: la raó i l’anhelada ciència intuïtiva; encara que la raó mai no aconseguirà neutralitzar per complet el mode de procedir de la imaginació, tan natural i real com aquella. El seu ofici manual, pacient, precís, va proporcionar a Spinoza un valuós temps per a meditar sobre les qüestions filosòfiques que li interessaven, com també elements científics d’índole pràctica que es van reflectir en la metodologia del seu pensament. També, per desgràcia, aquesta feina potser va avançar el moment de la seua mort, ja que la polseta de vidre producte del poliment quedaria adherida als seus pulmons, afligits des de la més primerenca joventut per la malaltia respiratòria de la tuberculosi que el va conduir al final un 21 de febrer de 1677. La brillantor de les seues idees, la rebel·lia i la potent radiació de la seua vida honesta no han deixat d’atraure des de llavors. |
«Spinoza no era un teòric de la ciència òptica, però les referències en les seues cartes a aquest camp científic són nombroses i mostren un gran coneixement pràctic vinculat a la seua activitat professional» |
|
|
BIBLIOGRAFIA María Pilar Benito Olalla. Llicenciada en Filosofia. Professora en l’IES Conde Diego Porcelos de Burgos. |
||
El filòsof polidor de lents
El filósofo pulidor de lentes
