Els mamífers del baix Muluia

Seguint els passos d’Ángel Cabrera pel Rif Oriental

riu Muluia

Entre els anys 1913 i 1923, primers moments del protectorat espanyol al Marroc, Ángel Cabrera Latorre, un dels zoòlegs espanyols de major prestigi nacional i internacional durant la primera meitat del segle XX, va realitzar quatre viatges d’exploració científica al nord del país: tres a la regió de Jbala i un al Rif oriental. Finançat per la Societat Espanyola d’Història Natural i acompanyat, en alguns, per altres investigadors de prestigi, com el geòleg Lucas Fernández Navarro, el geògraf i botànic Juan Dantín Cereceda, l’escriptor i sociòleg Constancio Bernaldo de Quirós o l’entomòleg Fernando Martínez de la Escalera, van mostrejar i estudiar la fauna, la flora, la geologia i l’etnografia d’aquestes terres africanes.

«Situat a l’extrem nord-oriental del Marroc, el riu Muluia va traçar entre 1912 i 1956 la frontera entre el protectorat espanyol i el francès»

L’abundant documentació gràfica i escrita de caràcter divulgatiu i científic que van deixar ens ha permès, gràcies també a la cartografia de l’època, conèixer i situar, amb notable exactitud, els llocs que van visitar a començament del segle XX; les rutes i recorreguts pels quals van transcórrer les expedicions, així com les anècdotes i impressions dels participants, al costat d’una informació detallada de les espècies que van mostrejar o van descobrir, així com de l’estat de conservació d’algunes de les seues poblacions.

«Entre els anys 1913 i 1923, el zoòleg Ángel Cabrera Latorre va realitzar quatre viatges d’exploració científica al nord del Marroc»

Aprofitant aquesta documentació i la circumstància del seu centenari, en 2015 vam iniciar altres expedicions –sis fins a la data de publicació d’aquest article– que reproduïren aquells, en cert sentit, heroics viatges pel nord d’Àfrica. El nostre principal objectiu era, sens dubte, comparar la fauna marroquina un segle després dels passos de Cabrera, però es tractava a més d’una oportunitat única per a recordar una figura clau de la ciència espanyola de començament de segle XX. Donar a conèixer exploracions tan rellevants per a la ciència hispanomarroquina com les dutes a terme per Ángel Cabrera ens brindaria també l’oportunitat d’aprofundir en la nostra història conjunta, i divulgar així la necessitat de protegir i conservar el nostre patrimoni natural comú. Rememorar aquells viatges per la Jbala i el Rif pretén ser, doncs, un exercici pràctic d’estudi comparat que ens permeta conèixer millor alguns aspectes de l’evolució històrica de la fauna d’un territori tan pròxim i alhora tan distant en molts aspectes de la nostra realitat natural i cultural.

animals muluia

Algunes de les espècies que habiten el curs baix del riu Muluia, mostrejades en diferents expedicions pels autors d’aquest article. En les imatges, 1) la txagra del Senegal (Tchagra senegalus), 2) la geneta (Genetta genetta), 3) la mangosta comuna (Herpestes ichneumon) i 4) la musaranya elefant (Elephantulus rozeti) o asarfif, com la coneixen els berbers. / D’esquerra a dreta, i de dalt a baix, fotografies de Manolo Tapia, Luis Mesa, Huberto García i Manolo Tapia

El segon viatge de Cabrera: el Rif oriental

En 1919 Ángel Cabrera va explorar les muntanyes marroquines de Guelaya, la planícia del Gareb, les planícies de Zebra, la serra de Kebdana i les riberes del curs baix del riu Muluia. A aquest últim està dedicat el resum del treball que ací presentem i els resultats del qual poden consultar-se en la Taula 1.

El riu Muluia, que naix en els alts cims de l’Atles mitjà, serpenteja durant 520 km per a desembocar a l’est del poble de Ras el-Ma (“Cap d’Aigües” en català), enfront de les illes Chafarinas, molt prop de la frontera algeriana. Situat en l’extrem nord-oriental del Marroc, entre 1912 i 1956 va ser la frontera que delimitava el territori del protectorat espanyol del francès. Molt abans, el Muluia ja havia establit una longeva frontera lingüística: d’un costat, poblacions de parla àrab i, de l’altre, les de parla berber es van establir en cadascuna de les ribes, de la mateixa manera que, en època romana, va servir de límit administratiu entre les províncies de la Mauritània Tingitana i la Caesariensis.

Els tamarigars, que formen boscos-galeria en totes dues ribes, alberguen una de les majors diversitats zoològiques de tot el Rif oriental. Si els jutgem per l’escassa deterioració que han patit algunes àrees relativament pròximes a la llera, el Muluia manté, en bona part de la seua conca baixa, un acceptable estat de conservació no solament quant a la qualitat de les aigües, sinó també pel que fa a l’estructura i estat general de conservació de la vegetació de ribera, així com de les comunitats animals. Espècies tan interessants com el mussol emigrant (Asio flammeus), la txagra del Senegal (Tchagra senegalus), l’elani comú (Elanus caeruleus), la geneta (Genetta genetta) o la mangosta comuna (Herpestes ichneumon) campegen per les seues arbredes i hortes com ho confirmen les nostres observacions i fotografies. I com ens recorda Cabrera (1924): «Els coloms silvestres, els tallarols i una gran varietat d’ocells petits abunden en les espessors de baladres».

Tot just començar el nostre treball no va resultar difícil constatar la presència de la llúdria (Lutra lutra) gràcies a les inconfusibles petjades i altres indicis a la vora del riu, en una zona de talussos de pedra sorrenca vermella sobre els quals s’encaixen les seues aigües. Cabrera ens parla d’un gran nombre de tortugues de rierol al llarg dels marges:

Les últimes [tortugues] eren en alguns punts molt nombroses, es veien aplegades al sol les unes sobre les altres, formant munts informes que des de lluny es confonien amb alguns rocs, i en acostar-s’hi es desfeien en una porció de quelonis de totes grandàries, que, amb gran soroll, es llançaven a l’aigua. (Cabrera, 1924)

Es lamentava el nostre científic de la pèrdua de biodiversitat en 1919, enyorant els lleons de la Guelaya i les gaseles i estruços que degueren viure al Gareb cent anys arrere. Ironies de la història, que ens posa en la mateixa situació un segle després de les seues paraules, ara ja no busquem lleons o estruços: ens conformem a constatar la presència de llops nord-africans (Canis anthus), abans «xacal nord-africà», o del turó ratllat saharià (Poecilictis lybica). Aquesta última espècie també sembla haver-se extingit en la zona, encara que ens consta l’afirmació d’alguns pastors del Gareb –extensa planícia semidesèrtica que s’estén cap al sud, no lluny de les riberes de mateix riu– que asseguren conèixer-la i constaten la seua presència.

parament fotogràfic muluia

La tècnica del parament fotogràfic (la col·locació de càmeres en punts estratègics perquè facen fotos de la fauna) ha permès als autors d’aquest treball constatar la presència de diverses espècies en el curs baix del riu Muluia, com per exemple 1) la geneta (Genetta genetta), 2) el llop nord-africà (Canis anthus) o 3) el gat salvatge (Felis lybica). / Sociedad de Estudios Biológicos Iberoafricanos

Mamífers petits i la rabosa que no va estar allí

A la recerca de noves espècies, Cabrera va trobar el que al seu parer era «una nova raça de rata de camp (Rattus rattus nericola)». En realitat, i malgrat la detallada descripció que ens fa d’aquesta nova subespècie, pel que sembla no es tracta més que d’un ecotip de rata negra (Rattus rattus) (Cabrera, 1932). El mateix li va ocórrer amb el porc espí (Hystrix cristata), per al qual el nostre zoòleg descriu dues espècies: una d’oriental i mediterrània que denomina Hystrix cristata, amb tan sols entre dues i quatre bandes fosques en les pues; i una altra de distribució sud-occidental, Hystrix occidanea, amb la majoria de les pues bandades de cinc a set vegades. Cabrera reconeix que només va veure un exemplar viu de la subespècie oriental, en concret, al sud del Gurugú, a la localitat de Zeghanghane, mentre que de l’occidental en van ser dos, «però dissecats» al Museu de Ciències Naturals de Madrid (Cabrera, 1932). No és, doncs, estrany que la seua proposta de dues espècies no resistira el pas dels anys. Per la nostra part, vam tenir l’oportunitat de constatar la presència d’aquesta espècie mitjançant parament fotogràfic a la ribera del Muluia. El porc espí, malgrat el seu caràcter relativament cosmopolita al Marroc, està clarament en regressió, amb poblacions cada vegada més amenaçades (Cuzin, 2003). El consum com a carn de caça des de temps històrics, juntament amb la degradació dels seus hàbitats, està en la base dels problemes que amenacen més intensament l’espècie (Cuzin, 2003). D’aquesta manera tan eloqüent narra Cabrera el consum que se’n feia fa un segle:

Els marroquins, com dic, coneixen molt bé el porc espí, i en la major part de Jbala s’aprecia molt la seua carn, que, segons alguns oficials espanyols que l’han tastada, és realment suculenta; però no tots s’atreveixen a caçar-ne, perquè entre ells està encara admesa l’antiga rondalla que diu que l’animal pot llançar les pues al lluny, com si foren fletxes. (Cabrera, 1932)

Alguns informants entrevistats ens van fer veure l’interès culinari que encara manté, com ens explica un pastor en la mateixa riba del Muluia: «El porc espí és bo de menjar, té molta sang i no té molts ossos».

«La musaranya elefant o ‘asarfif’ és un petit i popular micromamífer que tothom sembla conèixer»

Una altra troballa d’interès va ser la presència del ratolí zebra (Lemniscomys barbarus), un ratolí ratllat sorprenent i menut del qual Cabrera assegura que «segons els informes que he pogut obtenir dels indígenes viu sempre en llocs secs i àrids, encara que no desproveïts de vegetació» (Cabrera, 1932). Nosaltres, però, en localitzem a la mateixa vora del riu, dins d’un espès tamarigar a pocs metres de l’aigua. Però sens dubte l’espècie de micromamífer que més sorpresa i admiració va despertar en el nostre equip va ser la presència de la musaranya elefant (Elephantulus rozeti) o asarfif, com la coneixen els berbers. Aquest singular macrocèlid, considerat inicialment un insectívor, és un petit i popular micromamífer que tothom sembla conèixer i amb el qual ningú es resisteix a esbossar un somriure quan li’n mostrem la imatge. Encara que Cabrera descriu quatre subespècies (Cabrera, 1932), avui només dues estan reconegudes (E. rozeti deserti i E. rozeti moratus) (Palomo, 2007). De costums tant diürns com nocturns, l’asarfif sol ocupar hàbitats de certa aridesa amb freqüents espais rocosos, tal com hem pogut comprovar mitjançant parament fotogràfic en un totxar amb margallons dispersos i alguns exemplars d’ullastre aïllats que creixien als vessants de certs tossals pròxims al riu.

«La rabosa roja és una altra de les espècies encara freqüents, que campeja i es desplaça al llarg de tot el curs baix del Muluia»

La rabosa comuna (Vulpes vulpes) és una altra de les espècies encara freqüents, que campeja i es desplaça al llarg del tot el curs baix del Muluia. Pastors i camperols de la zona ens van assegurar la presència d’una altra espècie de cànid: la rabosa de Rüppell (Vulpes rueppellii), que presenta diferències morfològiques amb la roja reconegudes i diferenciades pels mateixos habitants, com ens ha quedat de manifest en nombroses entrevistes. No obstant això, i malgrat l’aparent contundència amb què els pastors asseguren que reconeixen i que encara és possible veure raboses de Rüppell, els mapes de distribució de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN) situen el límit de distribució septentrional d’aquesta espècie centenars de quilòmetres al sud de la nostra zona d’estudi. Això mateix ens va ocórrer amb el ratel (Mellivora capensis), la imatge del qual van reconèixer perfectament almenys dos entrevistats, que coneixien bé la fauna local, i ens van assegurar, entre somriures, que alguns individus campejaven encara per les riberes del Muluia on vivien ells. Curiosament, la immensa majoria dels entrevistats no van identificar la geneta (Genetta genetta) com a espècie present, tot i ser una espècie relativament freqüent en les riberes del curs baix del Muluia, això és probable que els reconeixements que fa la població local de la rabosa de Rüppell no siguen sinó confusions amb els diferents fenotips de la rabosa roja. Més seguretat i contundència van mostrar els nostres informants pel que fa a la presència del ratel, que, igual com la rabosa de Rüppell, presenta una àrea de distribució molt més al sud de la nostra àrea d’estudi.

En el mapa gran, límits del protectorat espanyol al Marroc (1912-1956) i, emmarcada, la zona explorada per Ángel Cabrera en 1919: les muntanyes marroquines de Guelaya, la planícia del Gareb, les planícies de Zebra, la serra de Kebdana i les riberes del curs baix del riu Muluia. En el segon mapa, últims 90 km del curs del riu. Aquest últim territori ha estat de nou objecte d’exploració per part dels autors d’aquest article en una sèrie d’expedicions realitzades a partir de 2015, amb l’objectiu de comparar la fauna marroquina un segle després dels passos de Cabrera, així com recordar aquesta figura de la ciència espanyola de començament del segle XX. / 51-148-J-37 1947 CC-BY 4.0 Instituto Geográfico Nacional (esquerra) i Trino Ferrández, Adrián Ruiz i Manolo Tapia (dreta)

A la recerca del xacal

Cabrera també ens parla de la presència del «xacal». Els pastors entrevistats ens asseguraven que encara és freqüent la presència d’aquesta espècie, identificada en el 37,5% de les nostres entrevistes i que també hem detectat a través dels seus udols. No obstant això, Cabrera distingeix el que denomina dues «formes geogràfiques»: una d’occidental, més típicament marroquina, d’atribució atlàntica i, per tant, més allunyada de la influència algeriana típica de la fauna rifenya, a la qual anomena Canis lupaster maroccanus; i una altra d’oriental, a la qual ell assignava una adscripció mediterrània: el Canis lupaster algeriensis (Cabrera, 1932). En un breu passatge de Los mamíferos de Marruecos deixa oberta la porta a la possibilitat de l’existència de llops:

En general, s’ha convingut a dir xacals de les espècies menudes, que tenen els molars superiors proveïts d’un cíngol ben marcat, i llops de les de gran grandària, en les quals el cíngol dels molars està quasi esborrat; però n’hi ha algunes, com ara el C. pallipes de l’Índia o el C. lupaster del nord d’Àfrica, que, com ja han fet notar diferents autors, tant es poden considerar llops com xacals. (Cabrera, 1932)

En els últims anys, alguns grups d’investigadors com el francobritànic encapçalat per Philippe Gaubert han dut a terme diferents estudis amb el propòsit de conèixer l’adscripció filogenètica d’aquests cànids, encoratjats per la insistència dels habitants de certes zones del nord d’Àfrica en la presència d’una altra espècie diferent al xacal –anomenat ouchan asian en berber i duiyeb en àrab–, de major grandària que aquest, i que denominen ouchan akhatar en amazigh i dib en àrab, i també pels albiraments recents d’exemplars d’aspecte clarament semblant al llop en l’Atles marroquí. Els resultats d’aquests estudis semblen indicar que el que fins ara era conegut com a xacal daurat (Canis aureus) nord-africà és en realitat una nova espècie de cànid, genèticament més emparentada amb el llop europeu (Canis lupus) que amb els xacals euroasiàtics (Gaubert et al., 2012). Algun dels autors d’aquests treballs assegura que tots els xacals del nord d’Àfrica són, en realitat i fins al moment, llops africans batejats amb el vell nom de Canis anthus i que no es pot, doncs, parlar de l’existència de dues espècies simpàtriques. Així doncs, la històrica confusió i assignació d’aquesta espècie al grup dels xacals és deguda a la semblança que presenta amb els vertaders xacals de procedència euroasiàtica. Pel que sembla, algunes convergències morfològiques degudes als seus hàbits ecològics han anat, des de fa almenys un milió d’anys, conformant un fenotip en aquests llops africans més semblant al dels vertaders xacals euroasiàtics que al dels llops grisos (Canis lupus) dels quals descendeixen genèticament. Per tant, no és possible parlar de l’existència de xacals al nord d’Àfrica. Sens dubte es tracta d’un descobriment sorprenent que ha intrigat molts naturalistes i exploradors nord-africans des de fa més de cent anys, incloent-hi el nostre eminent zoòleg. Malgrat això, els pobladors de Rif, l’Atles i altres zones marroquines ens parlen de l’existència almenys de dos morfotipus diferents que fins i tot tenen noms distints com s’ha comentat. L’explicació pot ser la gran variació fenotípica que sembla exhibir aquesta nova espècie.

recerca muluia

A més del parament fotogràfic, per a elaborar els resultats de la Taula 1 es va recórrer a altres tècniques com ara entrevistes a pastors i habitants de la zona, amb suport fotogràfic que servira de referència als participants per a poder identificar les diferents espècies (imatge de l’esquerra), i enfocaments nocturns, consistents en recorreguts de nit en els quals s’explorava el terreny amb l’ajuda d’una font de llum de gran potència (imatge de la dreta). / Fotos: Félix Carrillo (esquerra) i Adrián Ruiz (dreta)

Ras el-Ma és un petit poble de pescadors a la desembocadura del Muluia on, fins no fa tant, encara es podia albirar en les coves a la vora dels penya-segats marins algun exemplar de foca mediterrània o vell marí (Monachus monachus). Encara que en l’actualitat, la població algerianomarroquina d’aquesta espècie, que nada en la costa des d’Orà fins a Alhucemas, es troba en greu estat de conservació, en els anys en què Cabrera va visitar la regió i en les dècades posteriors encara era una espècie freqüent en aigües marroquines i en les veïnes costes de les illes Chafarinas, enfront de la desembocadura del nostre riu.

D’altra banda, tot i que no es tracta d’una espècie associada als cursos fluvials, i, en conseqüència, no hi ha possibilitat, doncs, que Cabrera, ni nosaltres, la detectàrem al baix Muluia, no ens resistim a transcriure ací un dels comentaris que el nostre naturalista fa en Los mamíferos de Marruecos sobre el lleopard de l’Atles, atès que està vinculat, en cert sentit, amb el riu estudiat:

Quant al Marroc oriental, els meus caçadors rifenys parlaven de la pantera com d’un animal que només coneixien de nom, però sens dubte existeix en les zones de bosc de l’interior. Bédé afirma que ha estat caçat al bosc del Gada Debdú, que, encara que molt pròxim ja a l’Atles mitjà, se’n separa per la vall del Muluia. (Cabrera, 1932)

taula muluia

Taula 1. Resultats dels mostrejos de fauna silvestre realitzats en els últims 90 km del riu Muluia en la sèrie d’expedicions dutes a terme entre 2015 i 2018 pels autors d’aquest article. A partir de paraments fotogràfics, entrevistes i localitzacions fora de mostreig (albiraments, rastres, empremtes, udols…), han estat identificades dinou espècies de mamífers (terrestres) silvestres, si bé cinc d’aquestes només gràcies a testimoniatges a través d’entrevistes (és el cas de la mostela, el gat salvatge, el jerbu, la musaranya comuna i l’espècie coneguda com a Meriones sp. o Gerbillus sp.). Sense comptar aquestes últimes, la diversitat de mamífers associats al curs baix del riu Muluia representa el 20,9 % sobre el percentatge total de mamífers terrestres marroquins (un total de 67 tàxons). Aquesta taula no inclou altres tipus de mostreig realitzats (gàbies-parany, transsectes i enfocaments nocturns, que van representar deu mostrejos en total), ja que no van aportar resultats rellevants per a la localització de mamífers.

Algunes dades generals

Dels 56 mostrejos realitzats entre paraments fotogràfics, gàbies-parany, entrevistes (basades en una llista fotogràfica d’espècies que en facilitara la identificació), transsectes, enfocaments nocturns i localitzacions fora de mostreig duts a terme en els 90 últims quilòmetres de la ribera del Muluia (des de la presa de Mohamed V fins a la seua desembocadura, molt prop de Ras el-Ma), es van obtenir resultats positius (és a dir, cita de mamífer) en 39 dels mostrejos, la qual cosa representa un percentatge d’èxit del 69,6% només pel que fa a aquest grup zoològic.

Exceptuant quiròpters i les tres espècies domèstiques o assilvestrades (gat, gos i cabra o ovella), es van identificar dinou espècies de mamífers terrestres. Excloent-ne aquelles que només han estat identificades per mitjà d’entrevistes (cinc), la resta d’espècies identificades com a silvestres (catorze) representen el 73,6 % del total de la llista. Considerant només aquest nombre de tàxons, la diversitat de mamífers associats al curs baix del riu Muluia representa el 20,9 % sobre el percentatge total de mamífers terrestres marroquins (un total de 67 tàxons) (Thévenot i Aulagnier, 2006), exceptuades les extintes, les introduïdes i les rates penades. Considerant també aquelles detectades exclusivament mitjançant entrevistes, el percentatge s’eleva a 28,3 %. Comparant aquest resultat amb la diversitat de mamífers associada, en aquest cas, a un altre riu mediterrani com el riu Fardes (52,5 %), que representa la major d’Andalusia (García i Montiel, 2003), la biodiversitat de mamífers associada al tram baix del Muluia no es pot considerar minsa.

«La diversitat de mamífers no s’ha vist sensiblement reduïda en els últims cent anys en el curs baix del riu Muluia»

Encara que, sens dubte, el curs baix del riu Muluia i el seu entorn alberga altres espècies no identificades fins avui i, per tant, no incloses en la Taula 1, tenim la impressió, fins i tot amb reserves, que la diversitat de mamífers no s’ha vist sensiblement reduïda en els últims cent anys, independentment de l’estat de conservació de les poblacions. No obstant això, ens semblen significatives les notables reduccions experimentades per algunes de les espècies més genuïnes, com ara el llop nord-africà o el porc espí, entre altres.

En aquest article també han col·laborat Rubén Vives, Félix Carrillo, José A. Alguazas, Pablo Perales, Gonzalo Martínez, Javier Talegón, Luisa Abenza, Pepe Galián i Miguel A. Esteve.


Referències
Cabrera, Á. (1924). Magreb-el-Aksa: Recuerdos de cuatro viajes por Yebala y por el Rif (Vol. 3). Madrid: Editorial Voluntad.
Cabrera, Á. (1932). Los mamíferos de Marruecos. Trabajos del Museo Nacional de Ciencias Naturales. Serie zoológica, 57. Madrid: Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas.
Cuzin, F. (2003). Les grands mammifères du Maroc méridional (Haut Atlas, Anti Atlas et Sahara): Distribution, écologie et conservation (tesi doctoral inèdita). Universitat de Montpeller, França.
García, J. G., & Montiel, J. N. (2003). La mastozoofauna de la cuenca del Río Fardes (SE de la Península Ibérica): Atlas provisional de distribución. Zoologica Baetica, 13–14, 9–36.
Gaubert, P., Bloch, C., Benyacoub, S., Abdelhamid, A., Pagani, P., Djagoun, C. A. M. S., ... Dufour, S. (2012). Reviving the African wolf Canis lupus lupaster in North and West Africa: A mitochon­drial lineage ranging more than 6.000 km wide. PLOS ONE, 7(8), e42740. doi: 10.1371/journal.pone.0042740
Palomo, L. J. (2007). Lemniscomys barbarus (Linnaeus, 1766). En L. J. Palomo, J. Gisbert, & J. C. Blanco (Eds.), Atlas y libro rojo de los mamíferos terrestres de España. Madrid: Organismo Autónomo de Parques Nacionales.
Thévenot, M., & Aulagnier, S. (2006). Mise à jour de la liste des mammifères sauvages du Maroc. Janvier, 2006. Go-South Bull, 3, 6–9.

© Mètode 2019 - 101. La memòria dels ossos - Volum II (2019)
Naturalista, doctor en Biologia per la Universitat de Múrcia i enginyer tècnic agrícola per la Universitat Politècnica de València. Imparteix classes en un centre de secundària. Ha publicat dotze llibres, principalment sobre flora i fauna mediterrània, nombroses monografies sobre temes ambientals i més d'una trentena d'articles científics. És membre de la Sociedad de Estudios Biológicos Iberoafricanos (Múrcia).
Enginyer forestal. Treballa com a consultor ambiental realitzant estudis sobre diferents aspectes de la flora i la fauna. Destaquen els seus estudis sobre el pinsà trompeter de la regió de Múrcia. És membre de la Sociedad de Estudios Biológicos Iberoafricanos (Múrcia).
Naturalista amb més de 25 anys d'experiència en estudis de camp al nord d'Àfrica. És coautor de l'obra Historia natural de la Región de Murcia (Fundación Gaselec, 2013). És el responsable de l'Àrea de Conservació d'Ecologistes en Acció-Gelaya (Melilla) i membre de la Sociedad de Estudios Biológicos Iberoafricanos (Múrcia).
RELATED ARTICLES