El model interactiu
Al llarg de l’últim quart del segle xx van anar apareixent a Espanya els museus de ciència interactius. Els science centres van sorgir en un context de guerra freda i d’importants canvis socioculturals. És sabut que la «cursa espacial», i en concret el llançament de l’Sputnik per la llavors URSS, va motivar que els nord-americans es convenceren que era imprescindible reforçar l’aposta per la formació científica i pel foment de l’interès dels joves per la ciència. No s’ha insistit tant en el fet que hi va contribuir la reforma de la pedagogia de les ciències i l’extensió de la societat de consum, receptiva també a una oferta d’oci que incloguera la ciència.
Foto: Cosmocaixa Barcelona
La proposta dels centres de ciència consistia a fer accessible i atractiva l’activitat científica basant-la en la interactivitat, el visitant hauria de ser el protagonista en una instal·lació pensada per a la interacció amb els diferents mòduls expositius. Aquesta alternativa troba la seua formulació actual en una sèrie de paraules que enuncien els principals components del menú que el públic pot desenvolupar en la seua visita: tocar, pensar, sentir i somiar. Un plantejament que procedeix directament dels canvis operats en la pedagogia de les ciències en els anys seixanta i setanta. En efecte, diversos projectes de renovació van promoure modificacions substancials en la metodologia aplicada en les aules, d’acord amb un nou model pedagògic que emfasitzava les classes pràctiques, el contacte amb la naturalesa i amb el món quotidià, amb l’objectiu de millorar la formació en l’àmbit científic.
L’Exploratorium de San Francisco, fundat el 1969 pel físic Frank Oppenheimer, va ser la referència universal, la font de la qual van beure molts dels centres creats posteriorment, que plasmaren de manera pionera aquelles propostes en l’àmbit de la museologia científica. La recepció positiva obtinguda del públic va encoratjar la creació de centres semblants arreu del món. Seguint aquesta petjada, a Barcelona, el 1976, arran de la reestructuració de l’Obra Social de La Caixa, es va abordar un nou projecte que va prendre forma definitiva amb una visita als nous centres de ciència nord-americana. D’ací sorgeix el Museu de la Ciència, centre pioner i model a Espanya, precedent de l’actual Cosmocaixa.
«Els museus de ciència, en les seues diverses modalitats, desenvolupen un paper fonamental en la divulgació de la ciència, un aspecte bàsic del sistema científic»
De manera paral·lela, en les darreres dècades molts dels museus tradicionals de ciències han transformat aquelles sales fredes i distants que afavorien visites passives, gràcies a la incorporació de la interactivitat, els nous materials, les novetats pedagògiques, la utilització dels recursos moderns de la comunicació, l’ús de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació), etc. Tot això s’ha plasmat en un increment de les visites i en una confluència amb els museus nascuts de la interactivitat.
L’Exploratorium de San Francisco va nàixer el 1969 i es convertí en una referència internacional per als centres creats amb posterioritat. / Exploratorium, San Francisco
Canvis en el públic de la ciència
En l’actualitat els museus de ciència, en les seues diverses modalitats, desenvolupen un paper fonamental en la divulgació de la ciència, un aspecte bàsic del sistema científic. Els centres específics dedicats a la investigació són essencials i definidors de l’activitat científica d’un país, però aquesta també precisa de la interacció amb el conjunt de la societat, la qual cosa inclou la formació, l’educació i la difusió. Efectivament, l’aventura de la investigació científica es complementa amb el repte de divulgar els resultats aconseguits, de fer arribar al públic les novetats. No és un apèndix, ni un element secundari, és part substancial del sistema científic en una societat democràtica. De fet, un objectiu estratègic de la Unió Europea és impulsar la societat del coneixement, la qual cosa significa afavorir la formació de ciutadans amb esperit crític, i això inclou, necessàriament, la capacitat per a comprendre els missatges científics bàsics. D’ací la importància de l’educació de les ciències, però també de la divulgació i educació no formal com a elements imprescindibles per a construir aquesta societat del coneixement.
«La proposta dels centres de ciència consistia a fer accessible i atractiva l’activitat científica basant-se en la interactivitat. El visitant hauria de ser el protagonista en una instal·lació pensada per a la interacció»
La veritat és que els museus de ciència han fonamentat el seu èxit en la sintonia que han establert amb el públic. Sí, van atendre la demanda popular generada per la necessitat de comprendre i gaudir del coneixement científic. I aquesta pot ser la clau que els permeta garantir el futur. La clau i el repte. Perquè implica renovar l’esforç per percebre, amb professionalitat, les noves demandes de la societat. Des d’aquesta perspectiva, els Museus Científics Corunyesos vam organitzar el passat novembre una reunió, el primer Simposi de Museologia Científica, a fi de completar la celebració del vint-i-cinc aniversari de la Casa de les Ciències (primer museu científic interactiu de caràcter públic a Espanya) amb una reflexió sobre els «Públics de la ciència». Perquè enteníem que un dels camins fonamentals que hem d’emprendre els centres de ciència és el d’aprofundir en el coneixement del públic a què dirigim la nostra labor.
«El món online, la web i els recursos digitals configuren la possibilitat d’un museu paral·lel al museu real»
Aquest «retrobament» amb el públic de la ciència representa identificar les seues referències culturals, interessos, formació, destreses, oci, icones, etc. en el moment actual. I això és especialment necessari perquè el model interactiu original responia, com vam veure, a un context social i cultural d’una època passada. Un moment marcat per unes referències de la cultura popular diferents de les actuals. Així, per exemple, l’Exploratoriumde San Francisco va nàixer l’any en què va tenir lloc la darrera actuació conjunta dels Beatles i en què el comandant Neil Armstrong va trepitjar la superfície de la Lluna. En un món sense ordinadors, en què els espanyols patien la llei marcial que va permetre al règim de Franco tancar la Universitat de Madrid i gaudien del Seat 600 i de pel·lícules com Los chicos del Preu.
«Els museus de ciència han fonamentat el seu èxit en la sintonia que han establert amb el públic»
Després d’aquell 1969 s’esdevingueren canvis notables en la societat, que van incidir en la cultura popular i en les opcions i perspectives de consum. La millora substancial en el nivell formatiu de la població (amb duplicació de les universitats i extensió de l’educació obligatòria) s’ha vist acompanyada de l’increment en la quantitat i varietat de l’oferta d’oci i consum cultural. La ciència mateixa ha experimentat modificacions importants quant a la seua concepció, amb una perspectiva diferent del mètode científic i del funcionament de la comunitat investigadora. Això ha anat en paral·lel a avenços en la pedagogia de les ciències. Passem del domini absolut de les classes magistrals a processos de canvi de model (aprenentatge pel descobriment i constructivisme) impulsats pels moviments de renovació pedagògica. I tot açò acompanyat de tota una revolució cultural, la de les TIC que han irromput en la societat. En els vuitanta apareixen els natius digitals, els nascuts en un món plenament digital,i el 1989 la caiguda del Mur de Berlín va coincidir amb la invenció de la web.
A Espanya, el pioner va ser el Museu de la Ciència de Barcelona, (precedent de l’actual CosmoCaixa), que va seguir la petjada del museu californià. / Ronald Stallard
El resultat de tots aquests fenòmens és que el públic actual està, en relació al que va visitar per primera vegada els centres de ciència interactius, més format, disposa de moltes i variades ofertes d’oci, utilitza el món online com un element bàsic en la seua manera de comunicar-se, aprendre i gaudir i està immers en un procés de globalització cultural sense precedents. En tot cas, els canvis socials, educatius, tecnològics, les modificacions en els hàbits, preocupacions i contextos incideixen en la generació de noves necessitats d’oci i coneixement que exigeixen atenció preferent per les institucions implicades en la cultura científica. Suposen una oportunitat per a divulgar més i millor, i de fet els museus els hem anat integrant en les nostres activitats i instal·lacions, però també ens plantegen reptes importants per al futur.
Els reptes de la museologia científica
Alan I. Leshner, responsable de l’American Association for the Advancement of Science, destaca una dualitat que afecta de manera significativa els centres de ciència1. D’una banda, han aconseguit un gran desenvolupament en el món, tant que han arribat a milions de persones. Però, ens adverteix, el coneixement del públic sobre ciència roman consistentment baix i, si bé diu estar-hi interessat, desconeix la rellevància d’aquesta matèria en la seua vida quotidiana. Per tant, els avenços són innegables, però la tasca pendent té una enorme dimensió i ens hauríem d’estar de caure en l’autocomplaença.
La globalització implica compartir, comunicar-se i també homogeneïtat. Ara bé, és aquesta homogeneïtat la característica principal de l’actual públic de la ciència? Una pregunta bàsica per a les persones i institucions relacionades amb la divulgació científica i per als museus de ciències, que tenen com a objectiu el «públic general». El 1834 Mariano José de Larra va donar a la llum un singular article: «Qui és el públic i on es troba?» Un admirable text irònic en què el gran escriptor «eixia al carrer», qüestionant tòpics, a la cerca i caracterització dels destinataris dels seus escrits. Concloïa que «no hi ha un públic únic, invariable». Un fet que podem comprovar diàriament els que treballem en la divulgació de la ciència. D’ací el títol de l’esmentat simposi, «Públics de la ciència», perquè aquest plural subratlla l’heterogeneïtat de l’audiència real i potencial dels museus de ciència. Per això, una de les claus del futur és entendre i operar de manera creativa sobre aquests dos elements aparentment contraposats que caracteritzen el públic actual, l’homogeneïtat i l’heterogeneïtat. L’homogeneïtat pot permetre un accés a àmplies capes de la població, que comparteix moltes característiques, però l’heterogeneïtat ha de portar a discriminar col·lectius i dissenyar accions específiques per a diferents públics. Només així es podran superar les dificultats existents perquè determinats grups d’edat, per exemple els compresos entre els 17 i 24 anys, es mantinguen una mica distants de l’oferta que els centres de ciència els proporcionen.
«Els museus de ciència tenen un repte important a l’hora d’oferir al públic emocions singulars, experiències úniques. Un oci atractiu»
Un altre aspecte que cal revisar és el fet que, de moment, el principal criteri que es maneja per valorar l’èxit dels museus de ciència és el del públic que hi acudeix. Sense oblidar aquest element quantitatiu, caldria considerar altres criteris. I, mentrestant, avançar en l’estudi dels visitants dels centres de ciència per establir estratègies adequades. Parlem d’una avaluació professional del públic dels museus de ciència, una tasca que no admet demores més o menys raonades i que no es pot limitar a breus preguntes sobre la satisfacció de la visita. Això enllaça amb la necessitat que la museologia científica faça passos significatius en l’anàlisi i estudi de la seua labor. La creació de departaments de R+D en els centres de ciència és una necessitat que, de moment, pocs han atès.
Com vam veure, la divulgació de la ciència forma part del sistema científic d’un país. És necessari, doncs, afavorir interaccions i aliances amb les comunitats investigadora i educativa, interlocutors naturals dels museus de ciències. Però deixar arrere col·laboracions puntuals i avançar per establir coordinacions estables i projectes definits que permeten fer visible, com ja ocorre en alguns casos, la labor dels centres d’investigació en els espais dels museus i que estimule la implicació dels investigadors en la divulgació.
Els museus de la ciència es basen en una sèrie de principis que permeten al públic interactuar amb allò que els envolta: tocar, pensar, sentir i somiar. / Museus Científics Corunyesos
El món online, la web, els recursos digitals, configuren la possibilitat d’un museu paral·lel al museu real. Si la pretensió dels centres de ciència és arribar a un públic ampli, que amb la seua entrada finance les instal·lacions i activitats, això no ha de ser obstacle perquè puguen oferir un museu virtual i recursos divulgatius digitals genuïns. Una acció complementària amb les visites reals i fonamental per a l’objectiu bàsic d’aquests centres, divulgar ciència. Els visitants, abans d’acudir a les instal·lacions, o amb posterioritat, o al marge d’aquestes, haurien d’accedir a productes interessants i creats en exclusiva per a aquest ús.
Els museus de ciència tenen un repte important a l’hora d’oferir al públic emocions singulars, experiències úniques. Un oci atractiu. De fet, un dels elements característics d’aquests centres ha estat una certa uniformitat, que ha de superar-se, evitant el clonatge i vulgarització dels missatges oferts, que no han d’oblidar l’element d’oci, però no limitar-se a aquest i a les seues manifestacions més elementals.
«Els museus de ciència afronten un període de nombrosos interrogants. La complexitat i la gran velocitat dels canvis en la cultura obliguen a realitzar una aproximació rigorosa»
Els museus de ciència afronten un període de nombrosos interrogants. Seran llocs d’experimentació? Com interaccionaran amb altres formes culturals? Haurem de construir mòduls no explícits? Hem d’oferir visites personalitzades? Aquestes i altres preguntes exigeixen reflexió. Sí, la complexitat i la gran velocitat dels canvis en la cultura obliguen a realitzar una aproximació rigorosa. Les persones que treballen en els centres de ciència a Espanya han acumulat un bagatge que permet i exigeix avançar en aquest procés. En el passat Simposi de Museologia Científica les intervencions van deixar constància de la vitalitat d’aquests centres, expressada mitjançant la presentació de projectes innovadors, i de la varietat d’activitats, recursos i llenguatges que es proposen en els centres de ciència amb l’objectiu d’arribar a tots els públics possibles. Des de l’interès per avançar en la professionalització, els participants, museòlegs i divulgadors procedents de distints punts de la península van expressar la necessitat de donar continuïtat a aquest tipus de reunions en noves convocatòries. De fet, els Museus Científics Corunyesos es van comprometre a realitzar gestions per a la celebració d’una nova edició del simposi. A més es va realitzar la proposta de llançar una publicació periòdica sobre museologia científica que servesca de fòrum dels professionals i que arreplegue les investigacions i novetats sobre el tema. Això contribuirà de manera notable a refermar llaços entre els especialistes i les institucions dedicades a aquesta labor i, de manera especial, els centres de ciència. Tot per complir de la manera més eficaç i creativa possible amb la noble labor de divulgar coneixement científic.
Notes:
1. Leshner, A. I. 2010. «Scientistis and Science Centers: A Great “Glocal” Partnership Opportunity». ASTC Dimensions, nov.-des. (Tornar al text)
