Un fòssil vivent a la nostra fauna

14-78
Michael Korn
Les tortuguetes o Triops són una espècie emblemàtica que va conviure amb els dinosaures.

El curiós i primitiu aspecte dels Triops crida molt l’atenció. De fet, ha estat objecte d’estudi des de fa temps per als zoòlegs. Si comparem els fòssils que s’han trobat amb els individus vius actuals no apreciarem diferències. Aquests fòssils tenen més de 250 milions d’anys (Permià) i des d’aleshores no han experimentat modificacions apreciables.

Aquesta morfologia es considera similar a la de l’artròpode «ancestral» que va originar l’immens grup dels crustacis. És sorprenent pensar que ja nedaven en els estanys soms abans de l’aparició dels dinosaures i que van contemplar la seva extinció. Això demostra que no sempre la mida és decisiva i que els poderosos dinosaures no eren «superiors» al nostre protagonista, perquè aquest s’ha adaptat als canvis dràstics que ha experimentat el nostre planeta fins arribar a dia d’avui.

què i Com són els Triops?

Els Triops són notostracis, el grup de crustacis més primitiu (originat fa uns 300 milions d’anys) i evolutivament proper a les conegudes artèmies i a les petites puces d’aigua. Només se’n coneixen dos gèneres (Triops i Lepidurus) i parlarem del primer. A la península Ibèrica sempre s’havia considerat que hi vivia una sola espècie: Triops cancriformis. Tot i que recentment alguns autors l’han separada en diverses espècies, parlarem de cancriformis per referir-nos a totes, ja que les diferències entre elles no afecten res del que expliquem.

El nom del gènere (Triops) és degut als tres ulls que té (tri: “tres”; ops: “ulls”), dos de compostos i un ocel larval, que passa desapercebut ja que s’ha reduït molt. Tanmateix, l’aparença continua sent de tres ulls perquè l’òrgan nucal sembla el tercer. El nom de l’espècie (cancriformis) és degut al seu aspecte de cranc (cancri: “cranc”; formis: “forma”), tot i que a molts els recorda el de la cassola de les Moluques.

 

16b-78Albert Ruhí
Visió ventral d’un Triops cancriformis que recorda l’aspecte d’un cranc (cancri: cranc, formis: forma). 

 

16-78Albert Masó
Visió dorsal d’una tortugueta mostrant la cuirassa en forma de closca de tortuga i que li dóna aquest nom.
 

 

«Els ‘Triops’ ja nedaven en els estanys soms abans de l’aparició dels dinosaures i van contemplar la seva extinció. Aquesta espècie demostra que no sempre la mida és decisiva»

Pel que fa al nom popular, s’ha establert el de tortuguets o tortuguetes, denominació originària de les poblacions dels arrossars valencians. Aquest nom fa referència a l’escut protector dorsal (en forma de closca de tortuga), del qual surt la «cua» (l’abdomen acaba en dos llargs filaments que s’anomenen cercs). En alguns països anglosaxons se’l coneix com a tadpole shrimp (“gamba capgròs”). Val a dir que en alguns pobles de Catalunya hi ha gent que els anomena greixandos rars (greixando és el nom que donen als capgrossos en molts pobles del Pla de l’Estany, al nord-est de Catalunya), perquè solen conviure amb els autèntics capgrossos de granotes i gripaus en estanys temporanis.

És una espècie d’aigua dolça que assoleix mides de fins a set centímetres (als quals s’ha d’afegir la longitud dels cercs caudals). Al tòrax s’hi observen onze segments, cadascun d’ells amb un parell d’apèndixs toràcics, els dos primers dels quals estan força modificats. L’onzè parell, en el cas de les femelles, és una estructura circular on hi diposita els ous. Tenen les brànquies adossades a les potes amb les quals neden i renoven l’aigua, afavorint així la respiració. Se’ls observa nedant de manera normal (amb les potes cap avall) quan són a prop del fons, però quan neden prop de la superfície de l’aigua solen fer-ho panxa enlaire, mostrant a l’observador la peculiar estructura del seu cos.

Reproducció i alimentació

Precisament, el fet que visqui en ambients que estan secs una part de l’any ha despertat l’interès per l’estudi de la seva biologia reproductiva. Com tantes altres espècies de crustacis, durant la fase seca de la llacuna els ous són l’única forma en què l’espècie pot resistir l’absència d’aigua. L’eclosió i els factors que hi poden intervenir han estat objecte de molts treballs experimentals. Els principals determinants són la salinitat, la llum i la dessecació. Així, la salinitat inhibeix l’eclosió, mentre que la llum no solament l’afavoreix, sinó que és necessària. Altres factors, com la radiació ultraviolada, no semblen necessaris per a l’eclosió, però sí que l’estimulen. També s’ha observat una gran resistència dels ous tant a baixes com a altes temperatures (sobreviuen a valors superiors als 80 ºC i inferiors als –190 ºC), però si no estan completament secs aleshores el rang de resistència es redueix considerablement.

És important el moment en què es produeix la dessecació, ja que influeix molt en l’evolució dels ous. Els que han estat dipositats 24 hores abans de quedar-se sense aigua no es desenvolupen suficientment i no sobreviuran. Si s’han post tres dies abans de la dessecació, assoleixen un estadi anomenat crític que els permetrà superar el període sec i no es desenvoluparan fins que es tornin a hidratar. En canvi, si els ous s’han dipositat sis dies abans de la dessecació, la fase que assolirà l’embrió serà més avançada que l’estadi crític, i llavors una nova inundació comportarà l’eclosió en un temps menor (uns dos o tres dies).

 

 

«El nom popular, ‘tortuguets’ o ‘tortuguetes’, fa referència a l’escut protector dorsal en forma de closca de tortuga, del qual surt la “cua”»

17ab-78Albert Masó / Albert Ruhí
Els Triops viuen en un ambient canviant i efímer, on moltes espècies no hi poden sobreviure. La seva adaptació als estanys temporanis, que s’inunden i arriben a assecar-se del tot es basa en un creixement molt ràpid de les poblacions. A l’esquerra, l’estanyol d’Espolla dels municipis de Fontcoberta i Porqueres (Pla de l’Estany). A dreta, es Mal Lloc (Menorca).
 

«Mentre que els joves s’alimenten de detritus i algues, els adults són predadors molt voraços que arriben a alimentar-se de preses més grans que ells i fins i tot poden esdevenir caníbals»

Hi ha altres aspectes de la seva biologia reproductiva que han motivat la curiositat dels científics. Per exemple, la manera que tenen de reproduir-se ha estat motiu de discrepància des de fa anys. Hom pot resumir-ho en els quatre punts següents.

En primer lloc, l’existència de poblacions amb una presència molt reduïda de mascles o, fins i tot, exemplars unisexuals (al nord d’Europa la gran majoria de poblacions estan formades exclusivament per femelles o amb una presència testimonial de mascles) implica que la reproducció a partir d’individus de diferent sexe (gonocòrica) no és l’únic mode reproductiu d’aquesta espècie.

En segon lloc, a finals del segle xix, el científic alemany H. M. Bernard va localitzar centres de producció d’esperma a les gònades de les femelles de poblacions unisexuals i per això va atribuir l’hermafroditisme autofecundatiu com a mode de reproducció d’aquestes poblacions, en contra de l’opinió científica general, que considerava que es produïa per partenogènesi (generació d’un nou individu a partir d’un òvul sense fecundar).

En tercer lloc, les evidències provinents de la utilització de diverses tècniques citològiques i genètiques s’han contradit. Així, si bé sembla que l’esperma que produeixen les gònades és funcional, no s’ha pogut verificar l’autofecundació, ja que es considera que produeixen un nombre insuficient d’espermatozous amb capacitat de fecundació.

I per últim, malgrat tot, els darrers estudis consideren que els modes reproductius més probables serien: el normal (gonocorisme: poblacions amb individus mascles i femelles), l’hermafroditisme autofecundatiu (poblacions unisexuals) i l’androdioècia. Aquest últim és un mode reproductiu molt rar en el món animal, ja que són poblacions compostes tant per mascles com per hermafrodites.

Pel que fa a l’alimentació, l’espècie canvia de dieta al llarg de la seva vida. Mentre que els individus joves són detritívors (ingereixen detritus i substàncies en descomposició) i fitòfags (mengen material vegetal), els adults són predadors molt voraços que poden arribar a alimentar-se de preses més grans que ells, com els capgrossos del gripau d’esperons (Pelobates cultripes), i poden esdevenir fins i tot caníbals.

   
18a-78Dani Boix
Una de les surgències d’on brolla l’aigua subterrània, anomenada bullidor, que omple l’estanyol d’Espolla a Fontcoberta i Porqueres, on s’han trobat fins a 113 espècies d’animals aquàtics, entre ells els Triops.
 

 

«La seva adaptació a les llacunes temporànies, ambients canviants
i efímers, es basa en un creixement molt ràpid i en la capacitat de produir ous a les poques setmanes de l’eclosió»

Adaptació a un ambient efímer

Triops cancriformis és una espècie d’aigua dolça, però no es troba en llacs ni altres ambients aquàtics permanents, sinó tan sols als temporanis: estanys, aiguamolls, basses, etc. Observar-los és més difícil que en el cas d’altres animals, ja que tenen una presència molt erràtica: no són presents durant tot el període d’inundació de la llacuna i, a més a més, el seu hàbitat és efímer.

En general, les comunitats de crustacis dels estanys no permanents es caracteritzen pel ràpid desenvolupament de les seves poblacions. Així, la densitat i la biomassa poden augmentar molt en un ambient temporani com pot ser un estany, fet que limita els efectes de la depredació per part d’aus aquàtiques. Tot això requereix unes estratègies adaptatives i uns cicles de vida que resolguin el problema de la curta durada de les condicions favorables. La solució és créixer molt ràpidament i produir ous a les poques setmanes de l’eclosió. De fet, a les 43 hores de l’eclosió ja han realitzat quatre mudes i duplicat la seva longitud (de 0,8 a 1,6 mm). En menys de deu dies hauran assolit la maduresa sexual. Aquesta rapidesa els permetrà deixar un nombre suficient d’ous en el sediment abans que les condicions es tornin adverses i, sobretot, abans de la dessecació. Així mateix, les espècies han de poder suportar grans fluctuacions de llum, temperatura, gasos dissolts, sals minerals… a causa del poc volum d’aigua i als canvis acusats dels estanys on viuen.

Per tant, l’accelerat cicle vital és una peça clau de la seva adaptació a aquests ambients canviants i efímers i explica en part la curta longevitat de l’espècie, que pot viure entre un i tres mesos segons la població.

En els darrers vint anys s’ha posat en evidència la importància del patrimoni natural de les llacunes mediterrànies. Ara bé, pel que fa a la degradació, destrucció i desaparició d’aquests espais, si bé s’ha desaccelerat en els darrers deu anys, encara és lluny d’aturar-se. Els estanys temporanis es troben en una situació especialment precària, ja sigui per la facilitat de fer-los desaparèixer, ja sigui pel fet que no han rebut l’atenció necessària perquè s’han considerat «ambients aquàtics de segona categoria». El fet és que hi habita una fauna i una flora de gran importància en el context de la conservació de la biodiversitat. Alguns grups són prou coneguts, com ara les plantes aquàtiques, els amfibis (granotes, gripaus, tritons i salamandres) o els odonats (libèl·lules i cavallets del diable), però d’altres encara són uns desconeguts. És el cas dels crustacis, entre els quals es troba el Triops

  19-78Dani Boix
El salt de Martís, una cascada amb un desnivell de gairebé cent metres, és la barrera natural que evita que arribin peixos a l’estanyol d’Espolla i que fa possible la presència dels Triops.
18bc-78Dani Boix / Albert Masó
A l’esquerra, estanyol al començament de l’hidroperíode, amb la cubeta plena d’aigua. A la dreta, el mateix estanyol, al final de l’hidroperíode, amb un nivell baix, que mostra el rec de sortida. Els Triops només es troben en aquest tipus d’ambients aquàtics temporanis.

«L’àmplia distribució de què gaudeix pot sorprendre si tenim en compte que no té cap possibilitat de desplaçar-se fora de l’aigua. Com poden arribar d’una bassa a una altra?»

 

En un estudi de la comunitat d’una llacuna temporània, l’estanyol d’Espolla, de les 113 espècies trobades d’animals aquàtics, només tres eren presents en els set episodis d’inundació (hidroperíodes), i una d’elles era el nostre Triops. En aquesta recerca es va descriure la successió faunística, en la qual destaca l’abundància de depredadors, dels quals el més abundant era T. cancriformis. A la fase final, la majoria de la població eren mascles, ja sigui per l’esgotament reproductor de les femelles o perquè, en ser més grosses, són presa preferent de les aus aquàtiques que acudeixen a menjar quan la llacuna s’està assecant.

Distribució i dispersió

La distribució del Triops inclou tots els continents a excepció de l’Antàrtida. Està força repartit per tota la península Ibèrica i als Països Catalans es troba al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears (habita estanys de Menorca i a Mallorca es coneix la seva presència des del segle xix). A Catalunya és present a les comarques del nord (per exemple, l’Alt Empordà i el Pla de l’Estany), del sud (Montsià) i de l’interior (Segrià).

Aquesta distribució tan àmplia pot sorprendre si tenim en compte que no té cap possibilitat de desplaçar-se fora de l’aigua. Aleshores, com poden arribar d’una bassa a una altra? La resposta està en l’ajut que reben d’altres animals, com les aus aquàtiques o els amfibis. Quan aquests arriben als estanys per alimentar-se, beure o banyar-se, els ous s’adhereixen a les potes i plomes, i d’aquesta manera es dispersen a altres ambients aquàtics. A més, quan s’alimenten de femelles carregades d’ous, aquests poden ser viables després de passar pel tub digestiu. Així, quan un ocell o un amfibi que s’ha alimentat en una bassa deixa els seus excrements en una altra, pot ser que hagi transportat ous de Triops.

Els Triops i els humans

Aquesta espècie no ha deixat indiferent la gent que viu a prop seu, ja que ha despertat passions a favor i en contra. Per exemple, en els arrossars pot provocar la pèrdua de la collita i per això s’ha eliminat de molts indrets mitjançant plaguicides (ja en l’any 1918 es va publicar en una revista científica espanyola un article que tenia com a objectiu determinar el sistema més eficient d’eliminar-los). Tanmateix, la disminució de les seves poblacions ha fet que ara estigui protegit en algunes parts de la península Ibèrica, com ara Catalunya. Per altra banda, en llacunes naturals on no suposava cap problema, com és el cas de l’estanyol d’Espolla, s’ha popularitzat i ha donat nom a coses tan diverses com un carrer, un concurs d’acudits, una fira artesanal, un gimnàs i, fins i tot, un grup de rock-and-roll.

 

 

 

«La disminució de les poblacions de ‘Triops’ ha fet que ara estigui protegit en algunes parts de la península Ibèrica, com ara Catalunya»

20abc-78Albert Masó
Les aus aquàtiques, com el martinet blanc de l’esqeurra, depreden els Triops. Tanmateix, a les potes i plomes s’hi adhereixen els ous d’aquest crustaci, fet que en permet la dispersió. Els Triops, al centre, s’alimenten de tota mena d’animalons petits i alguns de més grans com els capgrossos. A la dreta, els capgrossos mengen algues, l’inici de la cadena tròfica. El flux de matèria i energía va en sentit contrari: dels capgrossos als Triops, i d’aquests a les aus aquàtiques.
 

 

«Els ‘Triops’ i les artèmies es venen com a joguines per als infants, tot i que alliberar-los al medi natural representa un risc d’introducció d’una nova espècie exòtica que podria esdevenir invasora»

Als arrossars de València, on la seva presència és coneguda històricament (apareix en escrits de 1915), també es va observar una disminució de la població, que va coincidir amb la disminució del cranc americà (Procambarus clarkii) i amb la substitució d’organoclorats per organofosfats (productes fitosanitaris). A finals del segle xx se’n van trobar en altres indrets, com ara les mallades (depressions interdunars) i recentment se l’ha localitzat en basses i llacunes temporànies de comarques interiors del País Valencià com l’Alt Palància i els Serrans.

Avui dia, la seva presència al nord dels Països Catalans és escassa i esporàdica; tot i així, darrerament s’han localitzat noves poblacions al Segrià. En les darreres dècades, s’ha constatat la rarefacció de les poblacions de Triops dels aiguamolls del Baix Empordà. Així, entre els anys 1985 i 1990, es va observar la presència de densitats importants en diversos punts dels aiguamolls de Pals. Més tard, van disminuir considerablement i des de finals dels anys noranta no s’han tornat a observar ni individus ni exúvies, probablement a causa de les altes dosis de plaguicides emprades en aquesta dècada. Avui dia encara se n’utilitzen per eliminar el cranc americà dels arrossars, però es fa en dosis controlades.

Com a curiositat, indicarem que alguns crustacis, com els Triops i les artèmies, es venen com a mascotes. Els ous de l’espècie americana Triops longicaudatus es comercialitzen com a joguina pels infants. Cal tenir en compte el risc que això suposa, ja que alliberar-los al medi natural comportaria un risc d’introducció d’una nova espècie exòtica que podria esdevenir invasora.

Finalment hom pot concloure que la situació dels Triops als Països Catalans requereix que es prenguin les mesures necessàries per garantir-ne la conservació. Si no ho fem, serem responsables de la pèrdua d’una espècie tan peculiar i amb un llinatge tan antic. 

Albert Masó. Biòleg, professor, fotògraf de Natura, assessor de National Geographic i membre del departament d’Ecologia. Universitat de Barcelona.
Dani Boix. Investigador de l’Institut d’Ecologia Aquàtica i professor del departament de Ciències Ambientals. Universitat de Girona.
© Mètode 78, Estiu 2013

   

Un fòssil vivent a la nostra fauna
Un fósil viviente en nuestra fauna

© Mètode 2013 - 78. La llum de l'evolució - Estiu 2013
RELATED ARTICLES