L’Horta a través dels seus noms

«El creixement urbanístic descontrolat de València i el seu entorn a partir de la dècada de 1960 ha provocat la progressiva reducció de l’Horta i ha degradat considerablement el paisatge hortícola»

L’Horta de València és un paisatge cultural –una creació humana– fruit i testimoni de l’activitat agrícola dels valencians al llarg dels últims mil anys. No obstant això, el creixement urbanístic descontrolat de València i el seu entorn a partir de la dècada de 1960 n’ha provocat la progressiva reducció i ha degradat considerablement el paisatge hortícola. El futur del que resta de l’horta de València és ben incert per la falta de protecció institucional davant l’especulació urbanística i de relleu generacional entre els llauradors.

Un dels elements patrimonials millor preservats de l’Horta de València és la toponímia, a causa del caràcter arcaïtzant propi del llenguatge dels noms de lloc. En les pròximes pàgines mostrem una anàlisi toponímica dels nuclis urbans de l’Horta, on el paisatge rural desaparegué fa ja dècades o segles, per tal de reconstruir-lo mentalment.

Toponímia i paisatge

El Conveni Europeu del Paisatge (Consell d’Europa, 2000) defineix el paisatge com qualsevol part del territori, tal com és percebuda per les poblacions, el caràcter del qual resulta de l’acció dels factors naturals i humans i de les seues interrela­cions. En aquest sentit, són interessants les relacions que s’estableixen entre paisatge i memòria, una noció que, tal com explica el geògraf xilè Claudio Tesser (2000), correspon a l’espai del record, de les vivències i dels afectes, és a dir, a l’espai on s’ha forjat la història d’un lloc. Entre les principals evidències patrimonials per a rescatar la memòria d’un paisatge ancestral es troba la toponímia.

«L’anàlisi diacrònica dels noms de lloc és la forma de comprendre i recuperar mentalment l’evolució d’un paisatge secular ja desaparegut»

La toponímia és una disciplina de síntesi on convergeixen diferents camps de coneixement que in­ter­ac­tuen de manera complementària. El geògraf nord-americà Carl O. Sauer (1956) considerava que els topònims són la quarta dimensió de la geografia –l’expressió del temps–, perquè estudiar-los contribueix a la reconstrucció dels paisatges històrics. En aquest sentit, Pascual Riesco (2010) afirma que l’anàlisi diacrònica dels noms de lloc és la forma de comprendre i recuperar mentalment l’evolució d’un paisatge secular ja desaparegut.

La major part dels estudis toponímics tradicionals se centren en la recol·lecció de noms de lloc i a donar detalls sobre el seu origen historicolingüístic i semàntic, que ens ajuden a reconstituir paisatges desapareguts.

Els noms de l’Horta

Entre els topònims de nuclis urbans de la ciutat i l’Horta de València cal destacar tres grups pel que fa a l’origen historicolingüístic. El primer grup el componen aquells que provenen del llatí i del llatí tardà, formats entre el segle II aC, moment de la conquesta romana, i els segles VIII-XI, en què la llengua llatina entra en declivi i acaba desapareixent, substituïda per l’àrab. El segon grup el componen els topònims aràbics, creats a partir del segle VIII i fins al segle XIII. El tercer grup és el de topònims en valencià, creats des del segle XIII ençà. Per l’origen temàtic dels topònims també podem distingir diversos grups, que analitzem tot seguit.

«Els orònims són noms de muntanyes. Entre aquests topònims que deriven de l’orografia del terreny, en trobem alguns de ben notables, com ara els de Godella, Rocafort i el Puig»

Orònims

Els orònims són noms de muntanyes i altres accidents geogràfics. Entre aquests topònims que deriven de l’orografia del terreny, en trobem alguns de ben notables com ara els de Godella, Rocafort i el Puig. Godella podria derivar d’un diminutiu femení del llatí cos, cotis (“pedra”, “roca”) i per tant podria equivaler a “lloc rocós o pedregós”. Aquest contingut semàntic descriu el paisatge de Godella, que és el municipi més proper a la plana al·luvial de la ciutat de València (a 7 km) on hi ha roca en abundància. Gran part dels carreus amb què es van construir els monuments gòtics de la capital procedeixen dels termes de Godella i Rocafort, que fita amb l’anterior. Tots dos topònims posseeixen un contingut semàntic semblant, si bé Rocafort és molt més transparent, ja que roca fort significa “roca forta”.

Pedrera de Godella, d’on procedeixen els carreus de la Seu i de la Llotja de València, entre altres monuments de Burjassot, Godella i Rocafort. El topònim Godella probablement deriva del llatí cos, cotis, “pedra”. / Joan Carles Membrado Tena

També fitant amb Godella es troba Burjassot, topònim àrab que pot traduir-se per “torre de l’alter” (Barceló, 2010, p. 78), perquè allà el relleu marca ja una petita elevació (40 metres d’altitud) respecte a la plana al·luvial (15 metres a la ciutat de València). A l’atles del Mariscal Suchet de 1834 s’aprecia clarament que a l’oest de la séquia de Montcada comencen les primeres elevacions de l’Horta, prop de Burjassot, Godella i Rocafort.

A només 3 km de Burjassot i Godella es troba Carpesa, nom aparentment preromà format per karp, “penya” (parònim del topònim valencià Calp i del gibraltareny Calpe), més el sufix prellatí -esa; aquest poble es troba a la plana al·luvial, però el seu topònim –una volta desproveït de semàntica comprensible– podria haver-se desplaçat cap a la plana des de les veïnes penyes de Godella.

Al nord de l’Horta hi ha un topònim ben transparent en valencià: el Puig. Aquest nom de lloc descriu el puig o tossal que destaca enmig de la planíssima horta de València. Dels tres puigs que mostra l’atles de Suchet de 1834, només en queden dos, ja que el més oriental esdevingué una pedrera per a la construcció del port de València. El Puig pròpiament dit faria referència a la muntanya de la Patada, on hi havia el castell que fou pres per les hosts de Jaume I el 1237 i que obrí el camí a la conquesta de València.

Els orònims són els noms de muntanyes i altres elevacions del terreny, que sovint han influït en la forma dels topònims al seu voltant. Per exemple, el municipi del Puig faria referència a la muntanya de la Patada, coneguda per ser un punt clau en la conquesta de València per Jaume I. / José Luis Lagardera

Hidrònims

Els hidrònims són els noms de lloc relacionats amb l’aigua (fonts, rius, ullals, etc.). El nivell freàtic de l’Horta de València està a pocs metres per sota de la superfície, fet que explica l’abundància d’aigües subterrànies que es manifesten a través de surgèn­cies o ullals. El topònim Foios, del llatí tardà *foveos, ­“foies”, probablement es refereix als ullals que abundaven prop d’aquest poble i, en general, a tota l’Horta litoral, i que foren secularment dessecats pels llauradors, com explica el botànic Cavanilles en les seues Observaciones (1797/1995). Borbotó probablement derive d’un encreuament entre borbollar i brotar i també podria referir-se a un ullal per on brolla l’aigua subterrània. Puçol, del llatí tardà *puteolu, “pouet”, podria derivar també, per analogia, d’un altre ullal. Alfafar, segons l’arabista Carme Barceló, podria procedir del plural àrab al-hufar, “foies”, amb un sentit similar a l’esmentat de Foios. També segons Barceló, Silla derivaria de l’àrab as-Sayla o as-Sila, “barranc, torrent”, potser referit al barranc de Picassent, al nord de l’actual nucli, o al petit barranc de Tafarra, al sud d’aquest.

Torrent és un topònim transparent que fa referència al torrent que envolta aquesta localitat per l’oest i nord, anomenat barranc de Torrent; aquest és un topònim tautològic, ja que repeteix l’accident geogràfic que designa, com passa també en la Val d’Aran (“vall de la vall”), desert del Sàhara (“desert del desert”) o Caudete de las Fuentes (“font de les fonts”).

Els dipòsits al·luvials procedents del barranc de Torrent formaren una petita punta que s’endinsa en l’Albufera, prop del port de Catarroja, i que originà el topònim del municipi (cata deriva del llatí capita, “punta”). En la imatge s’observa aquesta punta sobre un mapa de València i els seus voltants de 1882. / Centre Cartogràfic de l’Exèrcit

Els topònims de la Fonteta (de Sant Lluís) i de la Font (d’en Corts) fan referència a dos pobles valentins que reberen aquest nom per sengles fonts que hi havia al camí de Russafa a l’Albufera i al de Russafa a la Punta, respectivament. El nom del barri valentí de Marxalenes prové de l’àrab Marj al-ain, “marjal de la font”.

Talassònims

Els talassònims fan referència a noms vinculats al litoral (accidents costaners, instal·lacions portuàries, etc.). Entre els topònims relacionats amb accidents litorals cal destacar Catarroja: a causa dels dipòsits al·luvials procedents del barranc de Torrent, que desemboca a l’Albufera, allà es va formar una petita punta que és l’origen últim del topònim d’aquest municipi. Cata- deriva de capta, del llatí capita, “terme, punta”, mentre que -roja prové de la forma romànica tardana roia, i aquesta de rubea, “roja”, pel color de les aigües tèrboles de l’Albufera en rebre els dipòsits al·luvials.

Un altre accident costaner de l’Albufera dóna nom al topònim la Punta, que deriva d’una llengua de terra ferma que s’endinsava a l’Albufera, per on desembocava el riu Túria fins al segle XIV (Carmona i Ruiz, 1999). El topònim Cap de França (barri marítim de València) formava una punta –poc prominent– sobre el mar, al nord –mirant a França– del Cabanyal.

El topònim del Saler, antigament anomenat les Barraques, es va originar a partir de les salines situades a uns 6 km al sud d’aquest poble de l’Albufera. La sal era transportada en barca des de les salines a les Barraques, i des d’ací per via terrestre a València. En la imatge, Vista de l’Albufera de València (ca. 1563-1570), obra del paisatgista flamenc Anton van den Wijngaerde. / Cartoteca de la Universitat de València

El Saler es refereix a un “saler” o salines que hi havia a uns 6 km al sud del poble albuferenc homònim, llavors anomenat les Barraques, segons mostra el gravat de Wijngaerde. La sal era transportada en barca des de les salines a les Barraques, i des d’ací per via terrestre a la ciutat de València, segons el geògraf Vicenç Rosselló (2004). Els topònims albuferencs Perellonet i Perelló és probable que deriven de pedra (ant. peira). Segons el geògraf Carles Sanchis Ibor (2000), al costat de l’actual poble del Perelló hi havia una pedra que mesurava l’altura de l’aigua de l’Albufera.

Natzaret, barri marítim de València al sud del Túria, va nàixer condicionat per la pesta de Marsella de 1720: deriva d’un establiment o lazzareto on les persones que arribaven en vaixell procedents de Marsella havien de passar la quarantena. El lazzareto es valencianitzà en Llatzeret i després es va confondre amb Natzaret.

En la imatge, l’Embarcament dels moriscos en el Grau de València, obra de Pere Oromig (1613). Poden observar-se les plataformes o graus construïts per a la càrrega i descàrrega de mercaderies. / Col·lecció Fundació Bancaixa

El Grau (del llatí gradus, “graó”, “esglaó”) és el nom tradicional del barri portuari de València. Com que el golf de València descriu una costa baixa i sorrenca, va ser necessari construir-hi ports artificials o graus, gairebé sempre de fusta, per carregar i descarregar la mercaderia que arribava a través del mar.

Agrònims

Quant als topònims relacionats amb l’agricultura i el camp, els agrònims, cal ressaltar aquells que es rela­cionen amb la presència (i amb l’absència) d’horta (regadiu), que féu rica i donà nom a la comarca. Diversos autors, com ara l’historiador nord-americà Thomas Glick, descarten que el sistema hidràulic tradicional del Túria siga d’origen romà; hom considera, en canvi, que fou amb l’arribada de camperols musulmans a Al-Àndalus que es forjà el notable sistema hidràulic del Túria que, segons Ferran Esquilache (2015), es remuntaria als segles VIII i IX.

Séquia de Mislata en l’actualitat, una xarxa de regadiu amb segles d’història que encara perviu i és d’utilitat als llauradors de la zona. / José Luis Lagardera

El topònim Mislata, segons l’insigne toponimista Joan Coromines (1989-1997), podria derivar del llatí tardà misculata> misclata> Mislata, “mescla”, “barreja”, potser en referència a l’assut homònim, on les aigües de la séquia de Mislata estan encara barrejades amb les del riu Túria, abans de difluir. Aigües avall de l’assut de Mislata hi ha el de Mestalla, que, segons el mateix Coromines, també sembla derivar de misculata> mislata> Mestalla, amb metàtesi per influència del mot mixtus. És habitual –i útil– la divergència etimològica entre dos topònims idèntics ubicats a tan poca distància.

El topònim Paiporta, segons Coromines, sembla derivar de prope hortam, “prop de l’horta”, amb una complexa evolució (prope hortam> propi orta> proip orta> poip orta> Paiporta). L’alqueria de Paiporta es trobava molt a prop de la séquia de Faitanar, però sense arribar a beneficiar-se’n de l’aigua i de l’horta. Podria sorprendre que Mislata, Mestalla o Paiporta siguen noms romànics per a designar topònims relacionats amb un sistema de reg promogut per arabòfons. Cal tenir en compte, però, que durant els segles VIII i IX el llatí tardà encara devia ser parlat per molts hispanoromans valentins.

«La conservació de l’horta no és un fet aliè als habitants de la comarca: contribueix a millorar-ne la qualitat de vida des del punt de vista ambiental, econòmic, cultural i identitari»

El topònim Alaquàs prové de l’àrab al-aquas, “els arcs” i podria fer referència a les arcades d’un pont sobre el qual discorria la séquia de Benàger en creuar el barranc de la Saleta, tot just abans d’arribar a aquesta població.

Quant a les terres de secà, no beneficiades pel sistema hidràulic del Túria, cal esmentar Albal, topònim que sembla derivar de l’àrab al-Bal, “terra de secà”, en referència al déu semític Bal o Baal, perquè els camps albalencs només es regaven quan aquest déu hi enviava pluja. Albal és, en efecte, el primer poble pel sud que ja no és regat per les aigües del Túria, encara que des del segle XIX el seu terme es rega per les del Xúquer.

El topònim àrab Rafelbunyol (i també el de la partida valentina de Rafalell) estaria relacionat amb rahal, “explotació rústica en secà”. El segment diferenciador -bunyol deriva del també àrab bunyul, “vinya”. Rafelbunyol seria, per tant, “el secà de la vinya”: en trobar-se més amunt que la séquia de Montcada no se n’ha beneficiat del seu reg, tot i que actualment el terme és regat per aigües subterrànies.

Xirivella (o Xirvella) és un topònim tardollatí procedent de silvella, “bosquet” (cf. Xelva). En el moment de la fundació d’aquesta alqueria hi havia un bosquet, potser de cultius arboris, que va perdurar al llarg dels segles, ja que a mitjan segle XIX, segons el mapa del mariscal Suchet (1834) i les cròniques del polític Pascual Madoz (1845-1850), encara era una zona on predominaven els cultius arboris (moreres i altres fruiters).

Altres agrònims són Aldaia, topònim derivat de l’àrab al-daia, “la finca”, “l’hort”, que ha donat “aldea”. El nom de lloc Almàssera prové de l’àrab al-maṣara, “almàssera”, “trull”, i indica la presència d’una instal·lació on eren premsades olives procedents d’olivars pròxims a aquesta població. El nom de l’Oliveral (barri valentí) prové de les oliveres que s’hi conreaven. El Canyamelar indica que hi va haver en el passat una plantació de canyamel en aquest barri marítim valentí. El Palmar, poble de l’Albufera, era un lloc on creixien o es plantaven palmes o palmeres. El topònim Russafa prové de l’àrab ar-Russafa, “el jardí”, perquè comptava amb un palau amb jardins frondosos, construït per Abd Allah al-Balansí durant el segle IX. La Pobla de Farnals derivaria de farraginales, “camps de farratge”, que devien abundar a les antigues marjals. La Malva-rosa era encara a mitjan segle XIX una marjal que anava a ser bonificada pel botànic francès Félix Robillard, que hi plantà diverses espècies vegetals, entre les quals destacava el Geranium odoratissimum o malva-rosa.

Quant als topònims procedents de llauradors, Museros sembla venir del llatí tardà mansuarios, “masovers”, “maseros”; Mauella, de l’àrab niuala, “barraca”, “casa de camp”. Segons Coromines (1989-1997), el topònim Picanya, d’origen dubtós, podria derivar de la forma llatina tardana *paganea, “lloc de pagesos”.

Ecotopònims

Entre els noms de pobles de l’Horta relacionats amb llocs per a viure-hi, o ecotopònims (que designen cases, pobles, barris, aldees…) destaca Alfara del Patriarca, que deriva de l’àrab al-hara, “barri”. Un topònim transparent és el Cabanyal, barri marítim principal de València: data del segle XIII, quan uns pescadors van construir a la platja unes cabanes, d’on prové cabanyal, citat per primera vegada el 1422 segons el cronista Antonio Sanchis Pallarés (2009). Un parònim de Cabanyal és Campanar, derivat del llatí capanna, “cabana” i transformat en boca de cristians catalanoparlants a campanar. Pobla (de Farnals) designa un lloc de poblament que estava sota la jurisdicció i el capritx d’un senyor, mentre que vila (com la Vilanova del Grau) depenia directament del rei i, per això, tenia una sèrie de privilegis respecte els pobles. Llocnou, Poblenou i les Cases (de Bàrcena) són topònims transparents.

Odònims

Els odònims són noms de vies de comunicació o de coses associades a aquestes, com hostals, mil·liaris, llambordes… Entre aquests topònims que descriuen una xarxa viària cal ressaltar Quart (de Poblet): l’etimologia és llatina i deriva de la distància de quatre milles romanes (uns 6 km) a la qual es troba des del fòrum de Valentia. Albalat dels Sorells sembla que derive de l’àrab al-balat, “el camí empedrat”, potser referit a la Via Augusta, que passava pel bell mig de l’actual població. Patraix (ant. Petrairs, de petrarius, “de pedra”) és un altre topònim que podria fer referència a un camí empedrat, segurament la mateixa Via Augusta.

També relacionats amb la xarxa viària són els hostals, on hi havia allotjament i menjar per als viatgers i els seus animals. Tots els topònims valencians que comencen per massa– deriven de l’àrab manzal, “hostal”. A l’Horta n’hi ha quatre de notables: Massamagrell al camí de València a Morvedre; Massalfassar, al del Puig; Massanassa, al de Xàtiva; i Massarrojos, al de Bétera. Segons Barceló el topònim Manises podria procedir de manāzil (plural de manzal), i es referiria a uns hostals al camí de Riba-roja. El topònim Tavernes (Blanques) també indica la presència d’un hostal (al camí de Barcelona), així com el de Tendetes (barri valentí) vora el camí de Burjassot. La Venta de l’Emperador, al camí de Barcelona, és el nom antic de l’actual municipi d’Emperador.

«En l’etapa musulmana es consolida un sistema agrari basat en el reg a partir de les aigües del Túria i proliferen les alqueries. Els antropònims d’origen àrab de l’Horta se solen correspondre amb aquestes alqueries»

Antropònims

Quant a topònims derivats de nom de persona o antropònims trobem aquells que deriven d’època romana, com Paterna, derivat de paternus, -a, “relatiu al pare”. Pel que fa a Meliana i Picassent, derivarien de sengles propietaris rurals tardoromans: el de la vil·la aemiliana, propietat d’Aemilius, i el fundus *picatianus, pertanyent a *Picatianus, que evolucionaria a Picassén(t).

El geògraf Emilio Iranzo (2014) comenta que en l’etapa musulmana es consolida un sistema agrari basat en el reg a partir d’aigües del Túria, es reestructura el parcel·lari i proliferen les alqueries. Els antropònims d’origen àrab que trobem a l’Horta es corresponen normalment amb aquestes alqueries, entre les quals predominen aquelles el topònim de les quals comença per beni-, derivat de l’àrab ibn, “família”, “clan”. Entre aquestes trobem Beniparrell, Benimaclet, Benimàmet, Benifaraig, Benicalap, Benimassot (hui el Forn d’Alcedo), Beniferri, i Benetússer. Altres alqueries d’època musulmana són Vinalesa (ant. Benivolesar), Albuixec i Sedaví (ant. Benicidavi).

«Darrere de la críptica toponímia de l’Horta s’oculta una riquesa patrimonial i paisatgística desapareguda que forma part de la identitat comarcal»

La conquesta cristiana va introduir canvis en l’organització agrària: els nous pobladors cristians es van concentrar en les alqueries més grans, que es van convertir en llocs i després en pobles. La noblesa, el clergat i els propietaris urbans es van convertir en els nous senyors dels pobles. El noble i militar català Pere I de Montcada i Aragó, que va prendre part en la conquesta de València, va ser recompensat amb la torre, alqueria i séquia anomenada de Montcada en el seu honor. El topònim Orriols deriva de Pere d’Orriols, canonge de la catedral valentina durant el segle XIV. El nom de l’alqueria de Mirambell (ant. Miralbell) sembla ser un antropònim derivat del llinatge d’algun cavaller català, mentre que el de la veïna alqueria de Bonrepòs més aviat seria un exemple de topònim propagandístic, ja que descriu un lloc agradable i seductor.

Entre els antropònims de creació recent destaquen els dels pobles d’Emperador, Pinedo i Alcedo.

En la imatge, la Reial Séquia de Montcada al seu pas per Godella. Tant el nom de la séquia com de l’actual població provenen de Pere I de Montcada i Aragó, noble militar català que va participar en la conquesta de València. / José Luis Lagardera

«El significat de Valentia és “fortalesa, vigor”, i és un reclam propagandístic per convidar els colons romans a instal·lar-se en l’‘oppidum’ o fortalesa valentina en el moment de la fundació (138 aC)»

Topònims defensius

Per últim, trobem els topònims defensius, relacionats amb edificis com ara castells, torres o altres fortaleses. A l’Horta abunden els noms de poble que deriven d’aquest tipus d’edificacions defensives on s’emfatitza la seguretat del lloc. Pel que fa a torres, tant Burjassot com Alboraia deriven de l’àrab burj, “torre”. Alcàsser prové de l’àrab al-qasr, “fortalesa”. Castellar sembla que té el seu origen en l’alqueria andalusina de Castelló (“castell petit”) de l’Albufera, citada en el Llibre del repartiment de Jaume I. La Torre es va desenvolupar a partir d’una alqueria fortificada del segle XIV sobre el camí real de Xàtiva. El mateix topònim València deriva del participi present del verb valere, “ser fort, vigorós, saludable”, valens, -entis. El significat de Valentia és, per tant, “fortalesa, vigor”, i és un reclam propagandístic per convidar els colons romans a instal·lar-se en l’oppidum o fortalesa valentina en el moment de la fundació (138 aC).

«L’estudi toponímic dels nuclis habitats de l’Horta de València ens mostra que en el passat hi predominava un agrosistema hidràulic, basat en l’aprofitament de les aigües del Túria»

El valor de la toponímia en la defensa del paisatge

L’estudi toponímic dels nuclis habitats de l’Horta de València, on el paisatge hortícola és desaparegut des de fa dècades o segles, ens mostra que en el passat hi predominava un agrosistema hidràulic, basat en l’aprofitament de les aigües del Túria, que fou la principal font de riquesa de la comarca fins a la primeria del segle XX. Darrere de la críptica toponímia de l’Horta s’oculta una riquesa patrimonial i paisatgística desapareguda que forma part de la identitat comarcal. Donant a conèixer el significat dels topònims urbans principals de l’Horta propiciem que la ciutadania sàpia que allà on hui hi ha el seu habitatge, en el passat hi va haver un paisatge agrari excepcional basat en una tradició mil·lenària d’aprofitament de l’aigua. Els urbanites que hui poblen l’Horta –desconeixedors del seu espai local immediat– tenen l’oportunitat de descobrir-ne la riquesa patrimonial toponímica i el paisatge perdut que s’hi oculta i, d’aquesta manera, valorar més tant allò que sobreviu d’horta com la tasca que duen a terme els llauradors de hui dia per a preservar-la. La conservació de l’horta no és un fet aliè als habitants de la comarca: contribueix a millorar-ne la qualitat de vida des del punt de vista ambiental, econòmic, cultural i identitari.