Incendis forestals, fallides socials

Després d'un estiu de cendres

Incendi a Andilla (Serrans)

L’any 2012 ha arribat a la fi i, segons dades provisionals del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, deixem prop de 200.000 hectàrees arrasades pel foc a tot el territori de l’Estat. El nombre total d’incendis i conats s’acosta als 15.000, encara que bona part de la superfície afectada correspon a prop de quaranta grans focs (superiors a 500 hectàrees). Quasi totes les comunitats autònomes han estat afectades, amb especial esment del País Valencià. La tragèdia forestal s’ha vist, a més, agreujada amb les dolorosíssimes conseqüències d’una desena de persones mortes. Res, però, que no es poguera concebre com a probable tot atenent dos nivells de circumstàncies; per una banda, aquelles que podríem dir «estructurals», que es rela­cionen amb els trets ambientals generals de les nostres terres i a les inèrcies de la gestió forestal; per una altra, aquelles altres més aviat «contingents», com ara la sequera que s’ha patit i la innegable (per molt que es diga) disminució de recursos dedicats a la prevenció i combat del foc.

«Des d’una visió ecològica, és evident que el foc és consubstancial als ecosistemes forestals mediterranis. Hauríem d’aprendre a conviure amb els incendis forestals»

Des d’una visió ecològica, és evident que el foc és consubstancial als ecosistemes forestals mediterranis. Com molt bé apunta Juli Pausas, hauríem d’aprendre a conviure amb els incendis. Dir açò no és fàcil, en un medi social que iguala foc al bosc amb desastre. Doncs bé, no sempre un incendi forestal hauria de ser un des­astre, ni ambientalment ni socialment. Cal no oblidar que la vegetació de les nostres contrades ha evolucionat tenint el foc com a pressió de selecció quotidiana, alhora que les poblacions humanes hi han desenvolupat usos del foc favorables per a la seua supervivència. El problema comença quan per les dimensions exagerades, l’afectació d’àrees degradades, la destrucció serio­sa de béns i serveis i, especialment, el risc de desgràcies personals, el foc automàticament s’esdevé sinònim de catàstrofe. Però el foc, cal dir-ho, el fem catastròfic els humans, amb actuacions, actituds i modes de vida que no el tenen en la consideració deguda o que l’enfoquen esbiaixadament.

L’ecologia del foc i unes altres branques de les ciències naturals han avançat molt en els darrers anys en la comprensió dels incendis forestals. Just l’any 2011, Mètode aportava un monogràfic sobre la qüestió. Sabem ara moltes més coses sobre les dinàmiques físiques i biològiques que expliquen els incendis. Tanmateix, la dimensió social no ha estat, al meu modest parer, igualment acarada. Hom no dubta que un enfocament ecosistèmic és fonamental per entendre la qüestió. La persona comuna, però, no té consciència viscuda de la seua relació amb un bosc o una muntanya en tals termes. Algú la pot sentir segons paràmetres d’aprofitament; allò més comú és fer-ho en termes d’apreciació i vivència paisatgística. Ecosistemes i paisatges, és clar, es vinculen, però són profundament diferents. Qualsevol automatisme correlatiu està fora de lloc. I és al vessant paisatgístic –i per tant, a l’àmbit de les construccions culturals– on se substancia bona part de la reacció compartida enfront del foc.

14-76

Paisatge de Macastre a començament de juliol de 2012, després de l’incendi que va afectar diversos municipis de la Foia de Bunyol. / Miguel Lorenzo

Les generacions del foc

El passat 28 de juny, les espurnes generades per uns treballadors que instal·laven unes plaques solars en un llogaret del terme de Cortes de Pallars (Vall de Cofrents, València) iniciaven un incendi que, atiat pel vent i afavorit per les circumstàncies de sequedat i altes temperatures, ràpidament adquirí dimensions paoroses, i que acabà afectant més de 28.000 hectàrees. L’endemà, un nou sinistre, declarat a Andilla (Serrans, València) i imputat en el seu origen a una crema agrícola, s’emportava per davant al llarg dels dies successius quasi 20.000 hectàrees. Els núvols de fum enrogiren el cel de València i la seua àrea metropolitana, mentre la cendra queia silenciosa sobre terrats i carrers.

Les imatges que contemplí i l’olor de socarrim –sempre les olors, tan evocadores– em dugueren punyentment a la memòria unes altres jornades de començament de juliol però de divuit anys enrere, quan uns altres dos incendis gegantins i simultanis, originats a Millars i Requena, produïren els mateixos efectes visuals i olfactius a València. També em tornava al cap un sinistre molt més remot: l’incendi d’Aiora de 1979, que durant molts anys ha estat considerat com el més destructiu de la història forestal valenciana i espanyola, amb més de 28.000 hectàrees cremades a la serra d’Énguera i el massís del Caroig.

«El foc, cal dir-ho, el fem catastròfic els humans, amb actuacions, actituds i modes de vida que no el tenen en la consideració deguda o que l’enfoquen esbiaixadament»

Extrapolar les experiències personals al conjunt de la societat sempre és arriscat i pot conduir a conclusions abusives. Però no em puc estar de dir que aquells valencians que érem xiquets a la dècada dels setanta constituïm una generació, com les que ens seguiren, marcada pel foc a les nostres muntanyes. Aquella època, objectivament, és definida per un augment impressionant de la superfície afectada pels incendis forestals, mantingut fins el moment actual, com bé es demostra al recent llibre de Pausas (2012) ressenyat en aquest mateix número de Mètode.

Hi ha molt factors que ajuden a explicar aquesta tendència. L’abandonament de les àrees rurals hi és el primer que cal tenir en consideració. També podríem mencionar que, per aquelles alçades, les polítiques de reforestació empreses a l’època franquista, amb criteris ben discutibles pel que fa la selecció d’espècies i les tècniques emprades, havien conduït a una acumulació de biomassa forestal lluny de qualsevol paràmetre controlable. Les mancances en els mitjans d’extinció, la desinversió en el manteniment dels boscos i una llarga sèrie de variables afegides podrien continuar aportant més i més matisos. No oblidem, però, un component cultural que introdueix un punt més de complicació.

«Que no es desenvolupe una veritable gestió dels boscos és el resultat d’un procés de depauperació dels sectors agrícoles i forestals consegüent a l’abandonament de la ruralia»

En aquells anys, molts valencians d’extracció urbana assumiren costums que els lligaven amb els boscos i les muntanyes del seu territori d’una manera insòlitament afectiva. Les activitats a l’aire lliure, els esports de muntanya, els campaments, eren formes cada vegada més generalitzades d’experiència al medi natural entre el jovent, alhora que es popularitzà moltíssim el recurs lúdic de passar una jornada familiar als indrets boscosos. La inversió en infraestructures viàries i d’equipament augmentà llavors notablement, amb la creació de nombroses àrees recreatives. Tot plegat, era un fenomen amb inspiracions certament positives. La consciència ambiental, adormida durant molt de temps, despertava ara a la nostra societat, i en part, es canalitzava mitjançant aquest deler de gaudi de la natura. És cert que la ignorància de les complexitats dels ecosistemes hi era la norma, i la percepció dels riscos estava lluny de ser realista. Però cal reconèixer que era important que un percentatge cada volta major de gent de la ciutat, i amb un perfil prou interclassista, trobara quelcom estimable gaudir del medi natural. L’interior valencià, ja despoblat i envellit, començava a perdre definitivament el seu perfil productiu marcadament primari i iniciava una terciarització econòmica de conseqüències ben profundes, en conformar-se un sector, esquifit en termes absoluts però molt significatiu a les escales locals, que proveïa de serveis les masses urbanes que cercaven lleure a les muntanyes. És bo no perdre de vista que aquest joc alhora comercial i d’afectes fou una oportunitat per a molts fills i néts dels antics habitants de la ruralia, desplaçats per la força del destí a les ciutats, de retrobar-se amb les seues arrels i de generar-hi una sinergia d’identitat.

Justament, doncs, quan una part considerable de la societat superava la indiferència, per sentir-se vinculada, ni que fóra anecdòticament, amb el seu patrimoni forestal, els incendis començaven a presentar-se a escales aterridores. Açò, sobretot quan un és jove, marca intensament. Per això gose parlar d’unes «generacions del foc», per referir-me a tots aquells que vam créixer exposats a experiències relativament intenses i continuades, estiu rere estiu, amb els incendis forestals, i assumírem sense embuts la condició catastròfica d’aquests focs.

Reversions improbables, quan no impossibles

Llevar-se açò de sobre és ben difícil. Parle partint de l’experiència particular, i espere que els lectors no s’esvaloten per açò. Se suposa que, per la meua formació científica, hauria de poder posar parèntesis racionals i assumir que un incendi sol tenir bon pronòstic pel que fa a la regeneració de l’àrea afectada. Però, què volen que els diga? No em val aquest consol. Quan ara transite per paratges que coneguí esponerosos i que fa vint anys es cremaren, és clar que m’alegre per les estepes i els grífols de pi que han crescut; però aquesta alegria no pot contrarestar la tristor que la remembrança cobeja. I encara guarde certa esperança que la vida em donarà l’oportunitat de tornar a contemplar un paisatge molt més proper a aquell de què vaig gaudir de jove. Però què puc esperar dels paratges cremats enguany? Perquè la meua vivència és fonamentalment paisatgística, com la de tothom (o quasi). I en un paisatge, que ja sé que canvia, l’evolució compta, però l’estètica compta tant o més. I no cal dir com hi compten els sentiments. Els resultats i les possibilitats dels mecanismes evolutius i de les trames dels ecosistemes són magnífics, però no s’ajusten a la duració de la meua vida. Per això un gran incendi sempre em semblarà esgarrifós, malgrat les previsions de les ciències del foc.

«Tots som responsables enfront dels incendis forestals. Però les proclames a la responsabilitat compartida són freqüentment un mitjà per a diluir les respostes socials i exonerar de responsabilitat aquells que més en carreguen»

Hi ha unes altres reversions que tampoc són gens fàcils d’aconseguir. Aquell deler de natura de què parlàvem, massa sovint ha acabat envaint els llindars dels boscos amb urbanitzacions més o menys ordenades i poc o molt legals. Una part prou important de les dificultats que ara sorgeixen a les tasques d’extinció dels incendis prové de l’extensió formidable que han assolit els disseminats i les segones residències. Aquells que acostumen a agitar l’espantall de l’ecologisme (i de pas, en la seua dèria anticientífica, de l’ecologia i de la biologia en general) com a base ideològica de l’abandonament de la muntanya troben ací la sabata del seu peu. Efectivament, segons alguns particulars i no pocs responsables polítics, ni els boscos es «netegen» (val a dir, no se’n trau sotabosc) ni es fan tallafocs perquè ecologistes i científics ho impedeixen. Que curiós! Els governants, a l’hora de prendre decisions de política forestal, han fet tot el cas del món a unes persones sistemàticament ignorades en les seues denúncies, posem per cas, dels abusos urbanístics…

Realment, que no es desenvolupe una veritable gestió dels boscos és el resultat d’un procés de depauperació dels sectors agrícoles i forestals consegüent a l’abandonament de la ruralia, primer consentida, i després esperonada, pels mateixos que han descabalat el conjunt de l’economia productiva. La substitució per una economia de serveis que, fora d’excepcions, ofereix ben poc de valor afegit, i sobretot, per una dependència de la construcció d’habitatges d’ocupació estacional, no ha pogut pal·liar la fallida social que duu aparellat l’abandonament del camp i la muntanya. Fer d’aquests una mera oferta de lleure per als habitants de les ciutats s’ha provat insostenible mediambientalment i inviable econòmicament. Alguns trobem en la reversió d’aquesta situació l’única solució a llarg termini del problema. Cal reconèixer, tanmateix, que les dificultats són immenses, i no només des del punt de vista econòmic. L’èxode rural no és només una qüestió de cerca de millores materials; la vida a la ruralia ha acabat fent-se molt poc estimulant per a una majoria, que la posa en comparació amb les més obertes possibilitats de les ciutats. Que hi ha molt de miratge i de propaganda urbanolàtrica és indubtable; però la versió present del menosprecio de corte y alabanza de aldea no està lliure tampoc d’aparença postissa i falses promeses.

17-76

Andreu Escrivà

La fugida de les responsabilitats

És cert que tots som responsables enfront dels incendis forestals. Però aquestes proclames a la responsabilitat compartida són freqüentment un mitjà per a diluir les respostes socials i exonerar de responsabilitat aquells que més en carreguen. Ací sí que és palesa una reversió formidable. L’exercici de cinisme dels gestors públics, d’aquells que són ensems professionals de la política i amateurs del sentit moral, no ha pogut mostrar-se més desvergonyit durant aquest estiu de cendra. El fat meteorològic i la conducta culpable o culposa aliena han estat excuses recurrents. A voltes s’han presentat com a provades atribucions de causalitat directa que són encara sota investigació. L’exercici d’exoneració egotista ha conduït cap a un vergonyós espectacle on representants de les diferents administracions han substituït amb discussions inacabables sobre llindars competencials els veritables debats sobre responsabilitats. I l’exhibició flatulenta de xifres, el vell truc de la narcosi quantofrènica, ha permès el triomf definitiu de la confusió.

La confusió real, en tot cas –i els testimonis directes són aclaparadors–, va estar en la coordinació de les tasques d’extinció d’alguns dels incendis. Des de vehicles bloquejats per no atendre les informacions de la gent del terreny, fins a l’ús de suport cartogràfic inadequat o obsolet, tot passant per interferències constants en les cadenes de transmissió d’ordres, la sensació de desastre organitzatiu és compartida per paisans i professionals. I l’assumpció de responsabilitats és eludida alhora per polítics i tècnics.

«Els resultats i les possibilitats dels mecanismes evolutius i de les trames dels ecosistemes són magnífics, però no s’ajusten a la durada de la vida humana. Per això un gran incendi sempre em semblarà esgarrifós»

És cert que aquests darrers, en uns altres aspectes, també haurien de fer el seu examen de consciència. Un article d’opinió a El País escrit per un expert presentava unes interessants –i pense que molt plausibles– reflexions sobre la coordinació dels mitjans d’extinció, la necessitat de prioritzar les actuacions en els primers moments i la molt discutible eficàcia dels esmentats mitjans enfront d’un incendi de grans dimensions. L’autor hi denunciava, especialment, l’excés d’inversió en combat des de l’aire. Però si posseeix la informació fefaent que li permet demostrar-ho, la seua obligació cívica és acudir als tribunals i denunciar allò que es limita a difondre en un diari. La pèrdua de vides humanes en les tasques d’extinció és una qüestió suficientment greu perquè els científics i els tècnics del foc ajudaren la societat civil a traure a la llum judicial totes les responsabilitats.

I la societat civil també hauria de fer-se veure la seua resposta. Uns quants milers de persones es manifestaren pels carrers de València a finals de juliol per fer costat als afectats pels incendis de les comarques interiors. Unes quantes desenes (o potser algun centenar) de milers ho feren per les retallades una setmana abans.

No dic res més. El número d’hivern ja és a les mans dels lectors de Mètode i sembla que l’estiu de cendres quede molt lluny.

Bibliografia

Cerdà, A. (coord), 2011. «Monogràfic: Quan es crema el bosc». Mètode, 70: 48-105.

Leblic Iglesias, G., 2012. «La batalla contra los grandes incendios». El País, 18 d’agost de 2012.

Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, 2012. «Incendios forestales del 1 de enero al 31 de octubre de 2012 [dades provisionals]».

Pausas J. G., 2012. Incendios forestales: Una visión desde la ecología. CSIC-Catarata. Madrid.

Subdirección General de Protección de la Naturaleza. Sección de Incendios Forestales, 1980. Los incendios forestales en España durante 1979. Ministerio de Agricultura-ICONA. Madrid.

Tena, V., 2012. «“L’objectiu no ha de ser eliminar els focs, sinó conviure-hi” [entrevista a Juli Pausas]». El Temps, 1467: 18-20.

Valero, D., 2012. «El Consell cambiará la Ley Forestal para que los dueños limpien los bosques». Las Provincias, 27 de juliol de 2012.

© Mètode 2013 - 76. Dones i ciència - Hivern 2012/13

Professor d’Història de la Ciència. Departament d’Humanitats, Universitat CEU Cardenal Herrera de València.

RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Article Notícies Els perquès de Mètode Monogràfic
Sort by