Jorge Wagensberg, pensador intrús i conversador infatigable

Retrat d’un mestre dels aforismes científics

Físic de formació, escriptor, comunicador i columnista científic, viatger empedreït, museòleg, amic de la bona taula… Jorge Wagensberg Lubinski (Barcelona, 2 de desembre de 1948 – Barcelona, 3 de març de 2018) es posava molts barrets i sempre lluïa. Però si n’hi havia un que destacava per damunt dels altres era el de conversador. L’apassionava la conversa, no es fatigava mai de conrear la paraula. A través de la conversa concebia i exterioritzava idees i somnis. Era l’embrió, l’origen de qualsevol iniciativa que endegava. Wagensberg debatia i argumentava abans d’actuar: si allò que parlem paga la pena ja intentarem portar-ho a terme. Conversar és concebre i fer plans, és compartir abans que la realitat faci acte de presència. Són aquelles estones en què som realment lliures i que ens engrandeixen l’esperit. Com va escriure François de La Rochefoucauld, aristòcrata, escriptor i moralista francès, en la seva obra Màximes, saber escoltar i saber respondre és una de les més grans perfeccions que poden donar-se en el tracte humà. De ben segur que Jorge Wagensberg ho compartia. 

«El valor i la importància de la pregunta són una constant del pensament i l’obra de Jorge Wagensberg»

De fet, el seu primer llibre Nosotros y la ciencia (1980) –editat per Antoni Bosch– és un conjunt de converses/entrevistes amb catorze destacats científics. Ramon Margalef, Joan Oró, Ilya Progogine o Francisco Grande Covián, entre d’altres. En la introducció, Wagensberg escriu: «Después de cursar unos estudios científicos y después de ocho años dedicados a la ciencia, he sentido la necesidad de ordenar un poco las ideas. Y he escogido el camino más fácil y directo: preguntar. En efecto, la pregunta oral sustituye casi siempre un duro trabajo. No me importa confesar que desde que hice este pequeño descubrimiento practico el ejercicio de la pregunta hasta el vicio. […] Me interesan temas de ciencia sobre los que los científicos siempre piensan, pero sobre los que no siempre escriben espontáneamente. La pregunta tiene la propiedad de forzar la situación».

El valor i la importància de la pregunta són una constant del pensament i l’obra de Wagensberg. La pregunta és la porta d’entrada al pensament intrús, a la mirada crítica, a la sorpresa que sacseja l’intel·lecte. 

Jorge Wagensberg va ser un professor i investigador atípic, poc interessat a fer una carrera científica tradicional. De fet, mai es va adaptar a les regles del joc del món acadèmic i va obtenir més reconeixement fora que dins del món universitari. / Tusquets Editors

En aquest primer llibre, Wagensberg afegeix un seguit de reflexions sobre la idea de progrés i evolució, sobre temes ambientals, sobre els límits de la ment humana, sobre la música i també sobre la pràctica de la recerca al nostre país. Àmbits de coneixement que aprofundirà durant la seva trajectòria intel·lectual i vital i que va desenvolupar en diverses obres. 

Primers anys i descoberta de la ciència

Jorge Wagensberg, curiós i inquiet des de petit –avui algun irresponsable el definiria com a hiperactiu–, va començar a apassionar-se per la ciència a través de la lectura d’un llibre d’aventures: L’expedició del Kon-Tiki, obra de l’etnòleg no­ruec Thor Heyerdahl, en què l’autor volia demostrar qui van ser els primers pobladors de les illes del Pacífic. Sostenia que la Polinèsia va ser colonitzada des d’Amèrica i va construir una barca que va emular el viatge. Anys després, estudis genètics van demostrar que la tesi de Heyerdahl era equivocada. 

El viatge i l’aventura han estat històricament molt lligats amb l’empresa científica. Pensem en Charles Darwin, Jane Goodall, Jordi Sabater Pi, Howard Carter o Mary Leakey i tants d’altres. Anys després, d’una altra manera, Wagensberg, com a museòleg, va emular els grans exploradors i viatgers en les seves estades a l’Amazònia i en molts indrets més del món.

Els pares de Wagensberg van marxar de Polònia, però no pas pel plaer de viatjar. Ben al contrari, van fugir de l’ambient xenòfob contra els jueus que es respirava a la Polònia dels anys trenta. I es van establir a Barcelona. Van estalviar-se la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, però van patir la Guerra Civil espanyola.

El seu pare tenia dots d’inventor. Va fundar una empresa que fabricava maletes, molt innovadores en els anys quaranta. Aquest tarannà del pare, que sempre feia voltes per veure de millorar allò que fabricava, va marcar el caràcter del fill. Jorge Wagensberg va néixer l’any 1948 a la Clínica Santa Eulàlia, al districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona, avui enderrocada. El seu llibre autobiogràfic Algunos años después (2014), en què repassa infantesa i joventut, comença amb una anècdota sucosa: «Nací en la madrugada del miércoles 2 de diciembre de 1948, en Barcelona, en una clínica donde confluyen en ángulo agudo las calles de Ganduxer y Modolell. El medico programó el nacimiento para no perderse el Rigoletto de Giuseppe Verdi que le tocaba aquella noche en el Gran Teatro del Liceo, así que fui recibido en este mundo por un señor que vestía de gala y lucía pajarita». No tothom pot dir que un metge amant de l’òpera i vestit d’esmoquing l’ha acompanyat en el naixement. El nounat Jorge ja apuntava maneres!

Les escoles a l’Espanya dels anys cinquanta eren majoritàriament opressives, amb una disciplina fèrria i en què parlar a classe era gairebé pecat. Els pares de Wagensberg, membres de la comunitat jueva barcelonina, el van inscriure a l’Escola Suïssa, en què l’assignatura de religió era optativa, es fomentava la conversa i el sentit crític i s’aprenien almenys quatre idiomes. El batxillerat el va cursar al Liceu Francès, que dirigia amb mà de ferro el gran pedagog Pere Ribera, després impulsor de l’Escola Aula. En el llibre Algunos años después, Wagensberg recorda que algunes frases que deia Ribera a l’aula –«L’home al neolític va passar de ser caçador a fer farinetes», per exemple– li van fer néixer l’afició i l’addicció pels aforismes, el gènere literari més científic. De fet, moltes de les metàfores de Ribera sobre la història van inspirar la manera d’explicar la ciència que va impulsar Wagensberg com a museòleg.

Físic i acadèmic atípic

La lectura del llibre L’expedició del Kon-Tiki del noruec Thor Heyerdahl va despertar l’interès de Wagensberg per la biologia, per l’antropologia, per la geografia, per l’epistemologia, per les cultures tradicionals… i també el va fer arribar a la conclusió que la ciència, d’alguna manera, és una ficció de la realitat.

En una entrevista a El País, publicada el 9 de maig de 2014, Wagensberg recorda que en un primer moment el van atreure les matemàtiques i la seva forma de raonar, però que més tard es va inclinar per la física, que definia com «les matemàtiques en colors».

«Wagensberg entenia l’educació com un camí cap a l’admiració del món, sempre incorporant la mirada crítica»

Va estudiar física a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar l’any 1971. Mentre preparava la tesi doctoral va iniciar la seva activitat docent com a professor adjunt del Departament de Termologia. L’any 1981 va convertir-se en professor titular de Teoria dels Processos Irreversibles del Departament de Física Fonamental de la Universitat de Barcelona. Les seves classes transmetien passió i aportaven una mirada interdisciplinària de la física, que ell entenia més enllà de les seves lleis i aplicacions. La ciència, per a Wagensberg, sempre fou interrogar-se sobre els perquès i establir connexions amb les diferents parts de la realitat. Així mateix, sent un jove professor, ja organitzava debats i conferències a les aules al voltant de temes científics i culturals d’actualitat. També era actiu fora de l’acadèmia: els dies 1 i 2 de novembre de 1985 va ser un dels organitzadors del congrés «Procés a l’atzar» celebrat al Teatre-Museu Dalí de Figueres. A més a més del pintor Dalí, hi van participar destacats científics i filòsofs com René Thom, Ramon Margalef, Ylia Prigogine o Évry Schatzman, entre d’altres. Va ser un esdeveniment pioner pel que fa a la hibridació entre art i ciència, tan recurrent avui. El seu amic i director de cinema Gonzalo Herralde va enregistrar les sessions. 

Les iniciatives i el tarannà de Wagensberg el feien un professor i investigador atípic, interessat en moltes més coses que el seu estricte àmbit de coneixement o fer una carrera científica tradicional. De fet, mai es va adaptar a les regles del joc del món acadèmic. Alguns dels seus coneguts aforismes ho reflecteixen: «La classe magistral en què més de cent alumnes assisteixen a una exposició, que sempre poden llegir abans o després, és una estafa educativa» o quan va escriure, sense embuts, que «La realitat no té la culpa dels plans d’estudi que s’acorden en escoles i universitats».

L’any 1991 Jorge Wagensberg va agafar les regnes del Museu de Cièn­cia de Barcelona de la Fundació la Caixa, que més tard seria rebatejat amb el nom de CosmoCaixa. Wagensberg i el seu equip van fer d’aquest espai un museu d’autor en què cada exposició era el resultat d’un treball de reflexió i recerca. Gràcies a aquesta tasca, avui el CosmoCaixa és un referent mundial de la museografia. En la imatge, Jorge Wagensberg amb l’acaricuara, un exemplar d’arbre amazònic que funciona a la vegada com a element expositiu i arquitectònic a l’entrada del CosmoCaixa. / Tusquet Editors

De fet, entenia l’educació com un camí cap a l’admiració del món, sempre incorporant la mirada crítica. Ho va sintetitzar també en forma d’aforismes: «Educar és afavorir l’addicció al gaudi intel·lectual»; «Aprendre té tres fases: l’estímul, la conversa i la comprensió, i amb cadascuna hi ha l’oportunitat de gaudi intel·lectual»; «Un bon mestre no amaga les paradoxes, sinó que les busca (la millor manera de començar una classe)»; «El coneixement sense crítica és més preocupant que la crítica sense coneixement».

Com passa sovint a les ànimes lliures, Wagensberg va obtenir més reconeixement fora que dins del món universitari. Certament, l’any 2010 la Universitat de Lleida el va investir doctor honoris causa, però la majoria de premis van venir d’altres institucions: el Premi Nacional de Catalunya de Pensament i Cultura Científica (2005), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2007) o el premi periodístic Juan Mari Arzak per l’article «Aproximación a una copa de vino tinto» (2003), entre molts altres.

Comunicador i columnista científic 

La comunicació científica és un subproducte de la cièn­cia i, per tant, condicionat pel valor social que aquesta té. En els anys vuitanta, la comunicació de la ciència estava a les beceroles, tant a Catalunya com a Espanya. No interessava als científics –entre altres coses perquè no té cap valor curricular– llevat d’algunes excepcions. Wagensberg n’era una. I segurament la seva faceta de comunicador i columnista científic en diferents mitjans –incloses les col·laboracions a Mètode– va ser una de les activitats més destacades de la seva trajectòria professional.

Va ser inspirador de les pàgines de ciència de La Vanguardia, que es publicaven els diumenges, i col·laborador habitual del desaparegut suplement de ciència del rotatiu del Grup Godó. També va ser assessor i convidat regular del programa Einstein a la platja de Betevé. En un dels programes, dedicat a la figura d’Einstein, Wagensberg va seure al plató al costat d’Albert Einstein. En realitat, era la figura de cera que hi ha al CosmoCaixa i que ell va acceptar que es desplacés en vehicle per Barcelona, fet que va deixar astorat algun vianant culte en veure el famós científic assegut, sol i mut, en un taxi. També va col·laborar en el programa que dirigia Joan Barril a Catalunya Ràdio. 

Wagensberg tenia dots d’orador però també dominava l’art de l’escriptura. Un dels gèneres que conreava era el columnisme cien­tífic. Certament, la dada científica no és opinable, parla per si mateixa, però la ciència té moltes dimensions que permeten l’opinió: valorar la transcendència d’una recerca, la seva congruència, o quin és el seu impacte social. D’això tracta el columnisme científic que darrerament ha guanyat un cert espai en els mitjans de comunicació. A casa nostra tenim exemples de bons columnistes com Pere Puigdomènech, Salvador Macip, Claudi Mans, Gemma Marfany, Ramon Folch… En l’entorn anglosaxó destaca la reconeguda pàgina setmanal sobre temes ambientals de George Monbiot a The Guardian o l’habilitat que tenia Oliver Sacks per explicar els problemes mentals de la gent.

El columnisme científic permet posar pell a una dada, facilita transmetre una idea i anar més enllà de la pura notícia. Això va fer Jorge Wagensberg a La Vanguardia, a El Periódico i en aquesta revista fins pocs dies abans de la seva mort. Ho feia des del compromís, preocupat per les crisis ambientals globals, pels debats ètics al voltant dels desenvolupaments científics o pels drets dels animals. 

Especialment mediàtica va ser la seva compareixença en el Parlament de Catalunya el 3 de març de 2010 per demanar l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Va aconseguir, amb la complicitat del personal del Parlament, introduir una bossa amb els estris que fan servir els toreros: la divisa, la pica, les banderoles, l’estoc i altres objectes punxants. Va aixecar cadascun dels estris per sobre del seu cap i descrivia la seva funció que rematava amb la frase: «Això no fa mal? Això fa mal!». L’endemà les portades de la gran majoria de diaris espanyols reproduïen una foto de Wagensberg amb un d’aquells estris i demanant l’abolició de la fiesta. Wagensberg era aleshores director de CosmoCaixa i a la direcció de la Fundació no li va agradar gens el seu posicionament perquè podria ser criticat per molts espanyols aficionats a les corregudes de bous. Wagensberg va mostrar un cop més la seva habilitat argumentativa.

La faceta de museòleg

Wagensberg va convertir el Museu de la Ciència de la Fundació la Caixa –avui anomenat CosmoCaixa– en un referent mundial de la museografia. Wagensberg i el seu equip van fer un museu d’autor en què cada exposició era el resultat d’un treball de reflexió i recerca. Es volia transmetre informació però alhora fer viure experiències i emocionar els visitants. Una bona exposició ha d’explicar una història. Per a Wagensberg, un museu havia de ser també un espai de conversa i d’experiències sensorials. L’eslògan «Toca, toca» es va crear amb aquesta finalitat, així com els nombrosos tallers i conferències que s’hi fan.

«Jorge Wagensberg se sentia aliè –intrús– en un món que ha perdut el gust per la conversa lenta i raonada»

Avui el CosmoCaixa, incorporant el llegat de Wagensberg, està en procés d’actualització i adaptació a les noves tendències de comunicar i explicar la ciència. El biòleg Jordi Portabella, director de l’Àrea de Divulgació Científica i CosmoCaixa, i Lluís Noguera, director del Museu, lideren una transformació de l’espai expositiu que està previst inaugurar a finals de 2019. 

El passat 1 de desembre del 2018, poques setmanes abans del primer aniversari de la mort de Wagensberg, el CosmoCaixa va acollir un acte d’homenatge i record en què van participar amics, científics i músics.

La seva faceta de comunicador i columnista científic en diferents mitjans –incloses les col·laboracions en Mètode– va ser una de les activitats més destacades de la trajectòria professional de Jorge Wagensberg. Amb els seus escrits, anava més enllà de la pura notícia i obria el debat sobre aspectes que el preocupaven, com les crisis ambientals globals, els debats ètics al voltant dels desenvolupaments científics o els drets dels animals. / Tusquets Editors

Escriptor i mestre dels aforismes

La gran inquietud intel·lectual que tenia el va portar a tocar moltes tecles. Una d’elles va ser l’edició de llibres. L’any 1983 va fundar la col·lecció «Metatemas» de l’editorial Tusquets, que supera els 120 títols publicats. No és exagerat afirmar que «Metatemas» ha esdevingut la col·lecció més important en llengua castellana de llibres sobre pensament científic. Només cal fixar-se en la relació d’autors: Richard Feynman, Lynn Margulis, James Watson, Francis Crick, Murray Gell-Mann, Konrad Lorenz o Jean-Marc Lévy-Leblond, entre molts més. 

Wagensberg també va dedicar-se a escriure assaig i llibres d’aforismes. Pel que fa a l’assaig, les obres que van tenir més èxit van ser La rebelión de las formas (2004), amb 12.000 exemplars venuts, i El gozo intelectual (2007), que en va vendre 8.000. Però, sens dubte, els llibres sobre aforismes han estat les seves aportacions més originals i celebrades. Ell definia l’aforisme com un receptacle lingüístic que evoca el màxim amb el mínim. Una mínima expressió del màxim comportament, com mostren alguns exemples dels seus aforismes: «La grandesa de la ciència és que és capaç de comprendre sense necessitat d’intuir»; «La grandesa de l’art és que és capaç d’intuir sense necessitat de comprendre»; «Si no fos per les crisis, encara seríem tots bacteris». Els llibres d’aforismes de Wagensberg amb més èxit són Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta? (2002), amb 25.000 exemplars venuts, i A más cómo, menos por qué (2006), amb 10.000.

I, quin tipus d’aforismes va escriure sobre la mort?: «La mort és la més sorprenent de totes les notícies previsibles» o «Un s’acaba de morir del tot quan es mor l’últim que l’ha conegut viu».

Epíleg

Jorge Wagensberg se sentia aliè –intrús– en un món que ha perdut el gust per la conversa lenta i raonada. Una societat en què els humans, atrapats per la por al futur, la incertesa i la volatilitat, renunciem massa sovint a arribar a ser allò que som. Wagensberg va triar viure la vida que volia. Va portar diversos barrets i no va renunciar a ser la persona que, amb les seves llums i ombres, era. 

© Mètode 2019 - 100. Els reptes de la ciència -
RELATED ARTICLES