Kruger, aniversari d’un parc històric

32a-79

Composició de lleopard i jove impala amb un marc i peu de fusta, una escena que al Kruger no és difícil contemplar. S’aprecia la ferida mortal del coll. Els lleopards arrosseguen les preses damunt del seu arbre per evitar que les robin altres depredadors.

El KNP (Kruger National Park) no és una més de les milers d’àrees protegides que existeixen al món: 360 km de longitud, més de dos milions d’hectàrees, una tanca de 900 km, enormes poblacions de grans mamífers… Algunes d’aquestes característiques són úniques, però totes elles juntes el converteixen en un parc excepcional. I enguany, a més, fa 115 anys.

  
Molt abans del pensament conservacionista, del moviment ecologista i de l’educació ambiental, a l’Àfrica un antílop era menjar per als indígenes i un trofeu per als caçadors estrangers. Qualsevol altre pensament hauria semblat, en el millor dels casos, extravagant. Afortunadament, al segle xix una persona extravagant va assolir la presidència de la República de Transvaal, l’actual Sud-àfrica. Parlem de Paul Kruger, el fundador del parc natural que avui porta el seu nom. Ell i els seus col·laboradors van aconseguir fer realitat la conservació d’un espai del qual avui podem gaudir i del qual aquest article intenta oferir una pinzellada.

  

26a27abcd31a-79A dalt a l’esquerra, femella adulta d’impala, l’espècie més abundant entre els grans mamífers del parc. Es calcula que hi ha uns 150.000 exemplars, és a dir, més que la suma de tots els altres junts.
A dalt al centre, grup d’impales creuant el llit sec del riu Sabie, al sud del parc.
A dalt a la dreta, el corrent del riu Luvuvhu forma petites illetes. 
A baix a l’esquerra, vlei o rierol amb l’àrea d’influència de la capa freàtica fluvial, on creix el bosc de ribera que contrasta amb la típica sabana adjacent.
A baix al centre, els animals, com aquest grup de papions negres, acudeixen als vleis per aplacar la set.
A baix a la dreta, grup d’impales observant els moviments d’un lleopard.

EL TERRITORI

Mirant el mapa, aquesta reserva té forma de banya col·locada verticalment i cap amunt; això sí, és una banya de 360 km de llarg i una superfície d’uns 20.000 km2, és a dir, com les províncies de Terol i Tarragona juntes. Això el situa en el grup dels espais naturals protegits més grans del món. A Sud-àfrica va ser tot un exemple i va propiciar la constitució d’altres reserves com la del desert del Kalahari, l’altre gran parc de la zona que, tanmateix, no és tan extens. L’amplada mínima del Kruger és de 40 km i la màxima de 85. Es troba en una regió subtropical del con sud-africà, concretament a l’extrem nord-est de la República de Sud-àfrica, fent frontera amb Moçambic a l’est i amb Zimbabwe al nord. Actualment s’està estudiant i gestionant la connexió del KNP amb el Limpopo National Park de Moçambic i els parcs de Gonarezhou, Manjinji i Malipati de Zimbabwe. El resultat d’aquesta fusió conformaria el Parc Transfronterer del Gran Limpopo i, en principi, tindria una superfície de 35.000 km2 que podria am­pliar-se encara més en un futur.

El territori està comprès entre els rius Limpopo (al nord) i Crocodile (al sud), tot i que el creuen d’altres de considerable cabal. De tots ells parteixen petites ramificacions o basses temporals que allà anomenen vleis1. L’altitud d’aquest territori no és gaire pronun­ciada; és mínima a la zona oriental (140 m) i màxima a la sud-occidental, sempre per sota dels 900 m. El relleu és suau, sense zones escarpades ni grans desnivells; només alguns kopjes2 dispersos alteren l’omnipresent planura. En termes geològics i a grans trets, podem dir que els sòls granítics predominen a la meitat occidental del parc i les colades de lava a l’oriental. Pel que fa a les precipitacions, la meitat septentrional del parc és la més seca, amb precipitacions d’uns 400 litres/m2 anuals que es dupliquen al sector meridional.

  

28abcdef-79A dalt, a l’esquerra, la bonica flor de Adenium obesum multiflorum es coneix popularment com «impala lily». 
A dalt, al centre i a la dreta, la inconfusible silueta del baobab ha inspirat la llegenda àrab que explica que el diable el va plantar cap per avall, enterrant les branques i deixant fora les arrels.
A baix, a l’esquerra, els tèrmits construeixen autèntiques obres d’enginyeria de fins a quatre metres d’alçada. 
A baix, al centre, l’enorme cocodril del Nil pot arribar a fer sis metres.
A baix, a la dreta, el varà del Nil, actiu depredador preferentment aquàtic, és l’altre gran rèptil del parc, però molt més difícil de veure.

LES PLANTES

La vegetació dominant és la sabana (allà l’anomenen genèricament veld3) en les seves diferents variants: herbàcia, arbustiva i arbòria, però la més destacada és la mixta. Als voltants de les vies fluvials (la majoria no permanents) creixen grans boscos que, a vegades, arriben a ser impenetrables. Entre els arbres més abundants es troben les típiques acàcies “para-sol” (Sclerocarya caffra) amb la seva inconfusible copa plana, arbustos i matolls com Combretum apiculatum, Dicrostachys cinerea i altres del mateix gènere Acacia, entre els quals destaca l’espinosa A. karoo. També floreix la preciosa «impala lily» (Adenium obesum).

No es pot completar la llista perquè hi ha més de 400 espècies d’arbres i arbustos, però sí que se’n poden citar un parell de molt característiques. Una és el mopane (Colophospermum mopane), que forma uns boscos magnífics principalment al sector nord fins a la vall del Limpopo. L’altre és l’impressionant baobab (Adansonia digitata), que mai forma boscos però que destaca amb el seu impressionant perímetre, de fins a 30 metres, i els seus 20 metres d’alçada, que el fan sobresortir per damunt de la resta. El seu tronc, desmesuradament «inflat», respon a una estratègia per acumular-hi aigua a l’espera de l’època de sequera. Però, a més a més de la grandària, el que també sorprèn és la forma, que fa que moltes tribus li atribueixin poders màgics.

  

29abcde-79A dalt a l’esquerra, el preciós gaig blau galta-roig (o de cua forcada, Coracias caudatus), aquí emprenent el vol, és una espècie molt freqüent. 
A dalt al centre, el confiat calau de bec groc permet que la gent se li acosti. 
A baix a l’esquerra, «equip de neteja» format per tres búfags de bec vermell (Buphagus erythrorhynchus) desparasitant el coll d’una girafa. 
A baix al centre, un bernat pescaire (Ardea cinerea) atrapant un peix tilàpia.
A la dreta, parella de tàntals africans (Mycteria ibis) festejant. 

ELS ANIMALS

Parlant de la fauna, només cal dir que és el tret més espectacular del parc i el més valuós des del punt de vista de la conservació. Davant l’aclaparadora presència de vertebrats, un gairebé s’ha de disculpar per dir alguna cosa dels invertebrats. Hi ha molts insectes, i sobretot tèrmits, els quals poden construir termiters de més de tres o quatre metres d’alçada. Un altre dels residents, aquest més molest, és el mosquit Anopheles, la femella del qual transmet la malària. S’ha de tenir en compte i, abans de viatjar-hi, prendre mesures preventives com ara proveir-se de repel·lents, mosquiteres, medicaments…

Hi ha peixos que suporten la sequera i d’altres que es defensen amb l’electricitat que generen. Entre els rèptils destaca el gegant cocodril del Nil (Crocodylus niloticus), que pot arribar als sis metres de llargada, nombroses serps (no poques són verinoses, com ara la Boomslang i les mambes), l’enorme varà del Nil (Varanus niloticus), la gran tortuga lleopard (Geochelone pardalis) i els més petits: altres tortugues (algunes endèmiques), llangardaixos, agames, camaleons, etc.

 

 

«El grup de vertebrats més variat és el dels ocells»

30abcde-79A dalt a l’esquerra, zebres vigilant tots els angles per si ve algun depredador, com el guepard de la imatge del costat, única foto feta en captivitat. 
A dalt a la dreta, elefants joves jugant a l’aigua. 
A baix a l’esquerra, grup de lleons travessant el riu Sabie. 
A baix a la dreta, mangostes nanes (Helogale parvula) al seu kopje

El grup de vertebrats més variat és el dels ocells. Com que s’ha detectat més de mig miler d’espècies, parlar breument de les més freqüents ocuparia un altre article com aquest. Però es poden citar algunes de les més fàcils de veure: l’estruç (Struthio camelus), que és el corredor bípede més ràpid del món, capaç d’assolir i mantenir velocitats que voregen els 70 km/h; els calaus (Tockus, omnipresents i gairebé descarats; Bucorvus, els més grans i que acostumen a desplaçar-se en grups familiars pel terra i a depredar insectes i vertebrats; i Bycanistes); els piocs (Lophotis i el magnífic pioc salvatge de Kori –Ardeotis kori–, un dels ocells voladors més pesants); els omnipresents estornells metàl·lics (Lamprotornis), els conspicus gaigs blaus (Coracias i Erystomus); els confiats francolins (Pternistes, Scleroptila, Dendroperdix i Peliperdix); les elegants fredelugues (Vanellus); els acolorits abellerols (Merops); les gregàries pintades (Numida); els abundants teixidors (Ploceus i altres); les tórtores (Streptopelia…), aparentment adaptades a gairebé qualsevol tipus d’ambient; les suimangues (Chalcomitra…), que fan un paper molt similar al dels colibrís al continent americà; una gran varietat d’aus aquàtiques: bernats i martinets, oques, cigonyes –entre les quals destacarien per la seva espectacularitat el jabirú africà (Ephippiorhynchus senegalensis) i el marabú (Leptoptilos crumeniferus)–, ibis, becs planers, etc. 

També es veuen volardiverses orenetes, falciots, voltors i àguiles, que són molt més fàcils d’observar que a casa nostra. Destaquen la sorprenent àguila saltimbanqui (Terathopius ecaudatus) i la potent àguila marcial (Polemaetus bellicosus). Un rapinyaire singular és el secretari (Sagittarius serpentarius), que és conegut per la seva habilitat en la captura de serps verinoses. Per acabar, durant el recorregut pel parc, és molt fàcil distingir els monocromàtics i frugívors turacs grisos (Corythaixoides concolor), normalment en petits grups als arbres, i també els capsigranys cuallargs (Corvinella melanoleuca), sempre solitaris i a l’aguait de qualsevol moviment que es produeixi prop de la talaia d’observació que ocupen.

 

 

 

31aCAT-79Comparativa del nombre d’exemplars a finals del segle xx i al 2013 d’algunes de les espècies més abundants al Parc Nacional Kruger.

  

Potser la joia de la corona és el grup dels mamífers, representat per unes 150 espècies, entre les quals destaquen els més grossos: els felins i els grans herbívors. Aquests darrers poden formar grans ramats i algunes de les seves poblacions són úniques per la seva magnitud. Destaca l’omnipresent impala (Aepyceros melampus), que amb els seus 150.000 exemplars supera la suma de tots els altres grans mamífers junts. Deixant de banda aquest cas extrem, els més abundants són la zebra de Burchell (Equus quagga burchelli), el búfal africà (Syncerus caffer), el nyu blau (Connochaetes taurinus) i el cudú gros oriental (Strepsiceros zambesiensis). Altres espècies fàcils de veure són l’elefant de sabana (Loxodonta africana), la girafa (Giraffa camelopardalis), l’antílop aquàtic (Kobus ellipsiprymnus) i el facoquer (Phacochoerus aethiopicus).

També es pot tenir la sort de trobar l’antílop dels canyars (Redunca arundinum), que allà anomenen rietbok (reedbuck), i el preciós antílop sabre (Hippotragus niger). Potser són especialment interessants els 220 topis comuns (Damaliscus lunatus) i la població d’uns 90 antílops equins (Hippotragus equinus).

Enfilats en un kopje (on segurament hi haurà un cau de damans) es poden distingir els antílops salta-roques de Transvaal (Oreotragus transvaalensis) i, especialment cap al nord, els preciosos niales (Nyala angasii), parents dels cudús, que han donat nom a la regió: Nyalaland. Entre els caçadors-carronyers podem veure el xacal de llom negre (Canis mesomelas) i, ben segur, la hiena tacada (Crocuta crocuta). Amb molta sort, en una expedició nocturna, localitzarem un llop de terra (Proteles cristata), també anomenat «xacal maanhaar» o hiena termitera, ja que construeix el seu cau al mateix termiter per poder alimentar-se dels tèrmits.

Arribem als pesos pesants: l’hipopòtam (Hippopotamus amphibius), el gran eland (Taurotragus oryx), que pot assolir els 900 kg de pes, i els dos rinoceronts, el blanc i el negre. Si disminuïm la mida i aguditzem la vista, observarem entre els arbusts el duiquer comú (Sylvicapra grimmia), el raficer comú (Raphicerus campestris) i el de Sharpe meridional (R. colonicus), l’esquirol de potes grogues (Paraxerus cepapi)… Els primats que s’hi observen són el cercopitec de cara negra (Cercopithecus­ aethiops) i el papió negre (Papio ursinus).

No obstant això, els més buscats pels visitants són els grans depredadors: 1.700 lleons (Panthera leo), un miler de lleopards (Panthera pardus) i els raríssims licaó (Lycaon pictus) i guepard (Acinonyx jubatus), dels quals en queden poc més d’un centenar de cadascun.

Totes aquestes xifres s’han obtingut gràcies al gran equip de biòlegs que estudia permanentment l’evolució de les poblacions. A més d’aquestes avaluacions, que impliquen un gran esforç i que no es fan en altres parcs africans, també s’estudien els desplaçaments de moltes espècies mitjançant emissors de ràdio. Una altra característica d’aquesta reserva és la nombrosa plantilla de científics, rangers i veterinaris.

  

30fghijk-79A dalt a l’esquerra, gran mascle de niala travessant el sorral fluvial. 
A dalt al centre, hiena tacada emportant-se un tros de presa.
A dalt a la dreta, mascle de cudú gros caminant el llit del riu. 
A baix a l’esquerra, bernat pescaire «surfejant» al llom d’un hipopòtam. 
A baix al centre, només les girafes arriben a aquestes fulles. 
A baix a la dreta, família de facoquers «agenollada» per menjar les herbes més curtes, mostrant els seus perillosos ullals. 

LES NORMES

Molts racons són accessibles gràcies a una xarxa de pistes i carreteres de milers de km. Aquest fet ha rebut algunes crítiques, però, en una superfície tan vasta, la manca d’aquestes infraestructures viàries faria que els desplaçaments fossin molt més complicats. A més a més, això permet que la seva riquesa biològica estigui oberta als visitants, amb els consegüents avantatges. Amb la xarxa de carreteres i una normativa estricta que impedeix sortir-ne, s’aconsegueix una dualitat ideal que permet el gaudi del públic i la preservació del medi ambient. Però també hi ha altres normes que cal complir: no es pot circular a més de 40 o 50 km/h (depenent de si la via és una pista de terra o d’asfalt) i sempre per dins de la calçada. Això proporciona seguretat tant als animals com als conductors (a Sud-àfrica es circula per l’esquerra).

Així mateix, està prohibit baixar del vehicle excepte als llocs on s’indica que està permès. No respectar aquestes indicacions provoca diversos accidents cada any, ja que hem de recordar la presència de grans felins, així com d’elefants, hipopòtams i búfals. Tampoc es pot donar menjar als animals perquè alteraria el seu règim alimentari i el seu comportament natural (els acostumaria a apropar-se a l’home). Finalment, cal tenir en compte que no s’admet l’entrada de cap tipus de mascota perquè podria irritar o espantar algunes espècies i fins i tot alterar el medi si s’escapés. Si se’n detecta alguna, els guàrdies tenen ordres estrictes de matar-la.

L’incompliment d’aquestes regles implica la impo­sició de fortes multes o, fins i tot, l’expulsió del parc.
A més a més, es recomana reservar plaça (cal fer-ho amb mesos d’antelació) als campaments protegits dins la reserva. Són una quinzena d’instal·lacions (algunes amb centenars de llits) en les quals es pot menjar, descansar i dormir tranquil·lament, sense preocupar-se dels perills de la sabana, ja que estan protegides per tanques electrificades. La porta està permanentment vigilada per guàrdies armats.

Si no s’aconsegueix plaça en els bungalous, sempre es pot recórrer al càmping. El que no és aconsellable és entrar i sortir el mateix dia perquè els desplaçaments dins el parc són lents i no es podria gaudir dels llocs més interessants. Per exemple, la carretera que connecta la porta de Pafuri, al nord, amb Berg En Dal, al sud, té 436 km. La millor opció és planejar una ruta de nord a sud, si es disposa de prou dies, passant cada nit en un campament distint. Cal recordar que al Kruger s’hi pot accedir per vuit entrades diferents.

El nombre de visitants anuals sobrepassa de llarg el milió de persones, tot i tenir limitades les visites diàries per tal de minimitzar els riscos per a la fauna i la flora.

 

 

 

«El nombre de visitants anuals sobrepassa de llarg el milió de persones»

32b33-79El que se sent quan un lleó salvatge passa a un pam de distància només es pot saber vivint-ho. A la dreta, els rangers del parc porten armament militar per fer front als nombrosos caçadors furtius que en els últims anys han mort la meitat de la població de rinoceronts.

LA GESTIÓ

Malgrat que estem parlant d’una extensió on la influència humana sembla escassa, es fan diverses interven­cions en els ecosistemes del parc. És el cas de la instal·lació de nombrosos dams4, que s’afegeixen als naturals, alguns dels quals també han estat modificats i reforçats per afavorir la retenció d’aigua. Davant l’absència d’electricitat, els pous tenen un molí de vent que bomba l’aigua fins la superfície, on s’acumula en un estany o embassament. Una altra actuació consisteix a provocar incendis controlats cada cert temps per tal d’evitar la superpoblació dels arbusts i propiciar l’expansió dels arbres.

Però l’element artificial més contundent és, sens dubte, la tanca de 900 km que envolta tot el perímetre del parc. Mantenir-la té un cost tan elevat que s’hi destina directament un percentatge dels pressupostos generals de l’estat, amb independència dels ingressos que generi el parc. La presència d’aquesta tanca ha fet córrer rius de tinta, però cal entendre que qualsevol comparació amb un zoològic seria absolutament ridícula, considerant la immensitat del territori que enclou.

Pel que fa a les espècies migratòries terrestres, tenen limitats els seus desplaçaments. Això, sens dubte, és una alteració de l’entorn, però caldria preguntar-se què passaria si no hi hagués barrera. Aquests animals entrarien en països fronterers i molt probablement acabarien en mans dels caçadors furtius. També serien més vulnerables a les sequeres, ja que, com s’ha dit, en diversos punts del parc s’hi pot trobar aigua, que escasseja durant el període sec. A més a més, va ser decisiva per evitar la propagació de l’epidèmia d’àntrax que va sofrir el parc el 1960. Des d’un punt de vista pràctic, la tanca facilita el control als guardes, ja que dificulta l’entrada de caçadors furtius, com els que maten elefants per comerciar amb l’ivori i com els que es dediquen a la caça de rinoceronts per traficar amb les banyes. Aquests darrers són, ara per ara, el pitjor maldecap per a les autoritats del parc.

Un exemple de l’èxit d’aquesta gestió ambiental és el cas dels elefants. Quan el continuador de la tasca de Kruger, el guarda major Stevenson-Hamilton, va venir al parc, no hi havia paquiderms… fins que el 1905 va descobrir cinc exemplars refugiats als frondosos boscos del nord. El seguiment i protecció que els van donar va permetre que el 1912 ja n’hi hagués 25. Seguint aquesta estratègia, el 1936 la població ja superava el centenar i deu anys més tard van arribar a la zona sud. A hores d’ara n’hi ha uns 14.000 i se’n fan trasllats a altres parcs on han desaparegut. En alguns punts del parc poden arribar a ser un problema per la destrucció d’arbrat que provoquen.

 

 

 

«La tanca de 900 km que envolta tot el parc és la més gran del món»

30l35abcdA l’esquerra, papió negre jugant amb la seva cria.
A dalt al centre, tot i que són molt difícils de veure, en aquesta cabana construïda a l’estil indígena hi havia molts ratpenats (Hipposideros caffer)
A dalt a la dreta, si no es circula molt lentament, els elefants poden envestir els vehicles amb les seves càrregues intimidadores, sobretot si hi ha cries.
A baix al centre, els incendis provocats permeten controlar l’excés d’arbusts i herbassars per afavorir el creixement dels arbres. 
A baix a la dreta, aquesta femella de rinoceront blanc s’estira a terra per alletar la seva cria, ja molt crescuda.

Un altre cas de gestió exemplar és el del rinoceront blanc (Ceratotherium simum), que, tractant-se d’un dels trofeus preferits dels caçadors, es va extingir d’altres indrets fa molt de temps. Això va obligar a reintroduir-los: el 1961 van ser transportats els quatre primers exemplars. Les tècniques anestèsiques i el transport d’aquests animals no són fàcils i en manipular-los se’ls pot provocar lesions greus i fins i tot la mort. No obstant això, al llarg dels anys s’ha après molt i la repoblació ha estat un èxit; de fet, avui dia s’ha aconseguit que no sigui difícil veure’n algun. Tanmateix, lamentablement, les banyes són molt preuades a la Xina i altres països asiàtics per les seves suposades propietats mèdiques, cosa que ha propiciat un gran increment de l’entrada de furtius i ha provocat la pèrdua de la meitat de la població en els darrers anys.

Hi ha un equip mèdic que disposa d’helicòpters i pot atendre qualsevol emergència arreu del parc. Els metges porten amb ells diversos antídots contra el verí de les serps, ja que hi ha diverses espècies d’ofidis que són hemotòxiques i neurotòxiques i que poden arribar a ser mortals per als humans.

Finalment, cal recordar que, a l’època en què es va crear el Kruger (al segle xix), la vella, culta i orgullosa Europa s’estimava més dedicar-se a les guerres colo­nials i va haver de ser un país perdut en el més lluny del salvatge continent africà qui els mostrés el camí fent un pas molt important en la conservació de la natura. I, a més d’un exemple per al continent i per al món sencer, dins de Sud-àfrica, el KNP va constituir un incentiu per modificar la legislació i un precedent fonamental per a la creació de moltes reserves i parcs que van sorgir arreu del país. Així, actualment s’ha arribat als 200 espais protegits, que converteixen Sud-àfrica –en opinió de molts experts, i també en la nostra– en un dels estats que millor conserven el seu patrimoni natural. 

  

Una mica d’història

  

Stephanus Johannes Paulus Kruger, més conegut com Paul Kruger, és el culpable que ara estiguem celebrant aquest aniversari. Nascut el 1825, fou un agricultor d’origen holandès (afrikaner) que es va convertir en una de les figures més importants de la història de l’Àfrica meridional. Va ser militar i polític i va arribar a liderar l’exèrcit africà en la guerra de tres anys contra l’Imperi britànic. El 1883 va assolir la presidència del país, que en aquell moment era la República de Transvaal. L’any següent va proposar la creació del parc, fet que el col·loca com un dels pioners en la creació dels parcs naturals. No obstant això, el govern no hi va estar d’acord, entre altres coses, perquè no se sabia ben bé com fer-ho, tant en l’aspecte legal com en el pràctic. L’únic territori protegit de considerable extensió que hi havia llavors era Yellowstone, creat el 1872 als Estats Units.

Paul Kruger hi va persistir, acumulant arguments, gestions i solucions durant catorze anys, fins que el 26 de març de 1898 es va constituir la primera reserva del continent negre. Primer la va anomenar Reserva de Sabie, pel nom del riu que la travessa. Per poder valorar bé la tenacitat i el poder de convicció que va tenir davant el seu govern, cal fer un cop d’ull a la greu situació en què es trobava l’estat de Transvaal en aquell moment: l’any següent va esclatar la guerra anglo-boer (1899-1902), que va acabar amb la derrota dels afrikaners –els estats de Transvaal i Orange– i la formació de les colònies britàniques al territori.

L’esperit conservacionista de Kruger va aconseguir que, tot i sota el domini colonial britànic, es mantingués la reserva. No obstant això, al final de la guerra Paul Kruger tenia 77 anys i estava a prop de la seva mort (1904). Afortunadament, en els darrers dos anys va trobar un gran aliat i successor per portar a bon terme el seu somni, descrit com a bogeria per la majoria dels seus contemporanis. Parlem de James Stevenson-Hamilton, qui es va traslladar a la reserva quan va acabar la guerra i va ser nomenat guarda major. Coincidia plenament amb les seves idees i, a més a més, era un home jove amb una extraordinària capacitat de treball i gestió.

En arribar, la situació que s’hi va trobar era literalment de postguerra: «el lloc era preciós, però no es veien els animals». A la caça tradicional dels indígenes i la dels grangers, s’hi havia d’afegir la dels emigrants de la guerra, que es van establir als voltants. Moltes poblacions havien estat exterminades per caçadors sense escrúpols, tant de furtius com de legals, ja que no era difícil aconseguir permisos per matar centenars d’exemplars d’un animal (el concepte d’espècie protegida no existia). I si hi havia cap dificultat a fer-ho dins dels límits teòrics del parc, el procediment era tan simple com espantar-los perquè en sortissin. Es perseguien pel marfil, les banyes o simplement pel trofeu. Hi ha molts casos de caçadors que només mataven pel plaer de matar i deixaven que la presa es podrís sobre el terreny. També hi havia raons més honorables com caçar per combatre la fam derivada de la guerra. Fos quin fos el motiu, el cas és que la majoria de les poblacions van reduir-se moltíssim.

Els pocs animals que van sobreviure estaven aterrits i s’amagaven. Així s’entén a què es referia Stevenson-Hamilton quan deia que no s’hi veien animals. El panorama que es va trobar i les tasques que hauria de realitzar no eren poques ni fàcils: protegir radicalment les espècies que quedaven, reintroduir-hi espècies desaparegudes (cosa aleshores inèdita), redactar una normativa completa que evités qualsevol tipus d’instal·lació, explotació o alteració del territori, formar un nombrós equip de guardes que garantís el compliment de les normes, establir grups d’estudi de la fauna, muntar instal·lacions repartides per tota la superfície i connectar-les mitjançant una xarxa de pistes que permetessin moure’s pel parc sense tardar dies d’un lloc a un altre i, per a combatre els caçadors furtius i evitar que els ramats sortissin dels límits, construir una tanca gegant.

Finalment, es van expropiar terrenys, desplaçar pobles nadius i granges d’afrikaners, van quedar abolits els vedats de caça, es reconvertiren zones d’explotació forestal… fins que l’any 1926 es va aconseguir una expansió molt important de la reserva, sobretot cap al nord, i no va seguir perquè va topar amb els límits amb Moçambic i Rhodèsia (l’actual Zimbabwe). D’aquesta manera, es van arribar a superar els dos milions d’hectàrees i el parc va passar a anomenar-se KNP (Kruger National Park). Stevenson-Hamilton va continuar innovant i creant infraestructures a la reserva fins al 1946, quan ja havia esdevingut gairebé un mite: els bantu l’anomenaven Skukuza, que significa “l’home que tot ho canvia”. En memòria seva, el major campament del parc porta aquest nom.

Tot això, que ara ens sembla lògic, en aquells moments era revolucionari i no se li va donar la veritable importància que té. Amb el temps, no només ha tingut el reconeixement que es mereix, sinó que ha estat el millor exemple possible per a la creació de molts altres parcs tant a l’Àfrica com a la resta del món.

A. M.

 

 

«Dels cinc elefants que quedaven el 1905, s’ha arribat als 14.000 actuals»

1 Vlei: Rierol que flueix a l’època de pluges i que a mesura que es va assecant va formant basses temporals. (Tornar al text)
2 Kopje: Turó no massa elevat però que destaca enmig de la plana. (Tornar al text)
3 Veld: Vegetació estepària sud-africana de tipus sabanoide. Hi ha moltes variants segons les plantes dominants. (Tornar al text)
4 Dam: Petit embassament que aprofita l’orografia del terreny. (Tornar al text)

Nota: Totes les imatges són d’animals en plena llibertat fetes al KNP, la majoria amb objectius Nikon, a l’expedició de 2013. Els autors són: Albert Masó (12 fotos), Lluís Solé (8), Thomas Dressler (8), Oriol Pérez (2), Miquel Àngel P. De Gregorio (1), Francesc & Arnau Jutglar (1), Marta Puig (1), Pepe Martín Cano & Pilar Gurrea (1), Joan Teruel (1) i Francesca Portolés (1).

Albert Masó. Biòleg, professor, fotògraf de natura i membre del departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona.
Lluís Solé i Llordés. Biòleg expert en ornitologia i professor de Secundària a Collbató (Baix Llobregat, Barcelona).
© Mètode 79, Tardor 2013.

  

Kruger, aniversari d’un parc històric
Kruger, aniversario de un parque histórico

© Mètode 2013 - 79. Camins de ciència - Tardor 2013
RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Els blogs de Mètode El Temps de Mètode La pipeta Els perquès de Mètode
Sort by