|
Composició de lleopard i jove impala amb un marc i peu de fusta, una escena que al Kruger no és difícil contemplar. S’aprecia la ferida mortal del coll. Els lleopards arrosseguen les preses damunt del seu arbre per evitar que les robin altres depredadors. |
||||||||
|
El KNP (Kruger National Park) no és una més de les milers d’àrees protegides que existeixen al món: 360 km de longitud, més de dos milions d’hectàrees, una tanca de 900 km, enormes poblacions de grans mamífers… Algunes d’aquestes característiques són úniques, però totes elles juntes el converteixen en un parc excepcional. I enguany, a més, fa 115 anys. |
||||||||
| Molt abans del pensament conservacionista, del moviment ecologista i de l’educació ambiental, a l’Àfrica un antílop era menjar per als indígenes i un trofeu per als caçadors estrangers. Qualsevol altre pensament hauria semblat, en el millor dels casos, extravagant. Afortunadament, al segle xix una persona extravagant va assolir la presidència de la República de Transvaal, l’actual Sud-àfrica. Parlem de Paul Kruger, el fundador del parc natural que avui porta el seu nom. Ell i els seus col·laboradors van aconseguir fer realitat la conservació d’un espai del qual avui podem gaudir i del qual aquest article intenta oferir una pinzellada. | ||||||||
|
|
||||||||
|
EL TERRITORI Mirant el mapa, aquesta reserva té forma de banya col·locada verticalment i cap amunt; això sí, és una banya de 360 km de llarg i una superfície d’uns 20.000 km2, és a dir, com les províncies de Terol i Tarragona juntes. Això el situa en el grup dels espais naturals protegits més grans del món. A Sud-àfrica va ser tot un exemple i va propiciar la constitució d’altres reserves com la del desert del Kalahari, l’altre gran parc de la zona que, tanmateix, no és tan extens. L’amplada mínima del Kruger és de 40 km i la màxima de 85. Es troba en una regió subtropical del con sud-africà, concretament a l’extrem nord-est de la República de Sud-àfrica, fent frontera amb Moçambic a l’est i amb Zimbabwe al nord. Actualment s’està estudiant i gestionant la connexió del KNP amb el Limpopo National Park de Moçambic i els parcs de Gonarezhou, Manjinji i Malipati de Zimbabwe. El resultat d’aquesta fusió conformaria el Parc Transfronterer del Gran Limpopo i, en principi, tindria una superfície de 35.000 km2 que podria ampliar-se encara més en un futur. El territori està comprès entre els rius Limpopo (al nord) i Crocodile (al sud), tot i que el creuen d’altres de considerable cabal. De tots ells parteixen petites ramificacions o basses temporals que allà anomenen vleis1. L’altitud d’aquest territori no és gaire pronunciada; és mínima a la zona oriental (140 m) i màxima a la sud-occidental, sempre per sota dels 900 m. El relleu és suau, sense zones escarpades ni grans desnivells; només alguns kopjes2 dispersos alteren l’omnipresent planura. En termes geològics i a grans trets, podem dir que els sòls granítics predominen a la meitat occidental del parc i les colades de lava a l’oriental. Pel que fa a les precipitacions, la meitat septentrional del parc és la més seca, amb precipitacions d’uns 400 litres/m2 anuals que es dupliquen al sector meridional. |
||||||||
|
|
||||||||
|
LES PLANTES La vegetació dominant és la sabana (allà l’anomenen genèricament veld3) en les seves diferents variants: herbàcia, arbustiva i arbòria, però la més destacada és la mixta. Als voltants de les vies fluvials (la majoria no permanents) creixen grans boscos que, a vegades, arriben a ser impenetrables. Entre els arbres més abundants es troben les típiques acàcies “para-sol” (Sclerocarya caffra) amb la seva inconfusible copa plana, arbustos i matolls com Combretum apiculatum, Dicrostachys cinerea i altres del mateix gènere Acacia, entre els quals destaca l’espinosa A. karoo. També floreix la preciosa «impala lily» (Adenium obesum). No es pot completar la llista perquè hi ha més de 400 espècies d’arbres i arbustos, però sí que se’n poden citar un parell de molt característiques. Una és el mopane (Colophospermum mopane), que forma uns boscos magnífics principalment al sector nord fins a la vall del Limpopo. L’altre és l’impressionant baobab (Adansonia digitata), que mai forma boscos però que destaca amb el seu impressionant perímetre, de fins a 30 metres, i els seus 20 metres d’alçada, que el fan sobresortir per damunt de la resta. El seu tronc, desmesuradament «inflat», respon a una estratègia per acumular-hi aigua a l’espera de l’època de sequera. Però, a més a més de la grandària, el que també sorprèn és la forma, que fa que moltes tribus li atribueixin poders màgics. |
||||||||
|
|
||||||||
|
ELS ANIMALS Parlant de la fauna, només cal dir que és el tret més espectacular del parc i el més valuós des del punt de vista de la conservació. Davant l’aclaparadora presència de vertebrats, un gairebé s’ha de disculpar per dir alguna cosa dels invertebrats. Hi ha molts insectes, i sobretot tèrmits, els quals poden construir termiters de més de tres o quatre metres d’alçada. Un altre dels residents, aquest més molest, és el mosquit Anopheles, la femella del qual transmet la malària. S’ha de tenir en compte i, abans de viatjar-hi, prendre mesures preventives com ara proveir-se de repel·lents, mosquiteres, medicaments… Hi ha peixos que suporten la sequera i d’altres que es defensen amb l’electricitat que generen. Entre els rèptils destaca el gegant cocodril del Nil (Crocodylus niloticus), que pot arribar als sis metres de llargada, nombroses serps (no poques són verinoses, com ara la Boomslang i les mambes), l’enorme varà del Nil (Varanus niloticus), la gran tortuga lleopard (Geochelone pardalis) i els més petits: altres tortugues (algunes endèmiques), llangardaixos, agames, camaleons, etc. |
«El grup de vertebrats més variat és el dels ocells» |
|||||||
|
|
||||||||
|
El grup de vertebrats més variat és el dels ocells. Com que s’ha detectat més de mig miler d’espècies, parlar breument de les més freqüents ocuparia un altre article com aquest. Però es poden citar algunes de les més fàcils de veure: l’estruç (Struthio camelus), que és el corredor bípede més ràpid del món, capaç d’assolir i mantenir velocitats que voregen els 70 km/h; els calaus (Tockus, omnipresents i gairebé descarats; Bucorvus, els més grans i que acostumen a desplaçar-se en grups familiars pel terra i a depredar insectes i vertebrats; i Bycanistes); els piocs (Lophotis i el magnífic pioc salvatge de Kori –Ardeotis kori–, un dels ocells voladors més pesants); els omnipresents estornells metàl·lics (Lamprotornis), els conspicus gaigs blaus (Coracias i Erystomus); els confiats francolins (Pternistes, Scleroptila, Dendroperdix i Peliperdix); les elegants fredelugues (Vanellus); els acolorits abellerols (Merops); les gregàries pintades (Numida); els abundants teixidors (Ploceus i altres); les tórtores (Streptopelia…), aparentment adaptades a gairebé qualsevol tipus d’ambient; les suimangues (Chalcomitra…), que fan un paper molt similar al dels colibrís al continent americà; una gran varietat d’aus aquàtiques: bernats i martinets, oques, cigonyes –entre les quals destacarien per la seva espectacularitat el jabirú africà (Ephippiorhynchus senegalensis) i el marabú (Leptoptilos crumeniferus)–, ibis, becs planers, etc. També es veuen volardiverses orenetes, falciots, voltors i àguiles, que són molt més fàcils d’observar que a casa nostra. Destaquen la sorprenent àguila saltimbanqui (Terathopius ecaudatus) i la potent àguila marcial (Polemaetus bellicosus). Un rapinyaire singular és el secretari (Sagittarius serpentarius), que és conegut per la seva habilitat en la captura de serps verinoses. Per acabar, durant el recorregut pel parc, és molt fàcil distingir els monocromàtics i frugívors turacs grisos (Corythaixoides concolor), normalment en petits grups als arbres, i també els capsigranys cuallargs (Corvinella melanoleuca), sempre solitaris i a l’aguait de qualsevol moviment que es produeixi prop de la talaia d’observació que ocupen. |
|
|||||||
|
|
||||||||
|
Potser la joia de la corona és el grup dels mamífers, representat per unes 150 espècies, entre les quals destaquen els més grossos: els felins i els grans herbívors. Aquests darrers poden formar grans ramats i algunes de les seves poblacions són úniques per la seva magnitud. Destaca l’omnipresent impala (Aepyceros melampus), que amb els seus 150.000 exemplars supera la suma de tots els altres grans mamífers junts. Deixant de banda aquest cas extrem, els més abundants són la zebra de Burchell (Equus quagga burchelli), el búfal africà (Syncerus caffer), el nyu blau (Connochaetes taurinus) i el cudú gros oriental (Strepsiceros zambesiensis). Altres espècies fàcils de veure són l’elefant de sabana (Loxodonta africana), la girafa (Giraffa camelopardalis), l’antílop aquàtic (Kobus ellipsiprymnus) i el facoquer (Phacochoerus aethiopicus). També es pot tenir la sort de trobar l’antílop dels canyars (Redunca arundinum), que allà anomenen rietbok (reedbuck), i el preciós antílop sabre (Hippotragus niger). Potser són especialment interessants els 220 topis comuns (Damaliscus lunatus) i la població d’uns 90 antílops equins (Hippotragus equinus). Enfilats en un kopje (on segurament hi haurà un cau de damans) es poden distingir els antílops salta-roques de Transvaal (Oreotragus transvaalensis) i, especialment cap al nord, els preciosos niales (Nyala angasii), parents dels cudús, que han donat nom a la regió: Nyalaland. Entre els caçadors-carronyers podem veure el xacal de llom negre (Canis mesomelas) i, ben segur, la hiena tacada (Crocuta crocuta). Amb molta sort, en una expedició nocturna, localitzarem un llop de terra (Proteles cristata), també anomenat «xacal maanhaar» o hiena termitera, ja que construeix el seu cau al mateix termiter per poder alimentar-se dels tèrmits. Arribem als pesos pesants: l’hipopòtam (Hippopotamus amphibius), el gran eland (Taurotragus oryx), que pot assolir els 900 kg de pes, i els dos rinoceronts, el blanc i el negre. Si disminuïm la mida i aguditzem la vista, observarem entre els arbusts el duiquer comú (Sylvicapra grimmia), el raficer comú (Raphicerus campestris) i el de Sharpe meridional (R. colonicus), l’esquirol de potes grogues (Paraxerus cepapi)… Els primats que s’hi observen són el cercopitec de cara negra (Cercopithecus aethiops) i el papió negre (Papio ursinus). No obstant això, els més buscats pels visitants són els grans depredadors: 1.700 lleons (Panthera leo), un miler de lleopards (Panthera pardus) i els raríssims licaó (Lycaon pictus) i guepard (Acinonyx jubatus), dels quals en queden poc més d’un centenar de cadascun. Totes aquestes xifres s’han obtingut gràcies al gran equip de biòlegs que estudia permanentment l’evolució de les poblacions. A més d’aquestes avaluacions, que impliquen un gran esforç i que no es fan en altres parcs africans, també s’estudien els desplaçaments de moltes espècies mitjançant emissors de ràdio. Una altra característica d’aquesta reserva és la nombrosa plantilla de científics, rangers i veterinaris. |
||||||||
|
|
||||||||
|
LES NORMES Molts racons són accessibles gràcies a una xarxa de pistes i carreteres de milers de km. Aquest fet ha rebut algunes crítiques, però, en una superfície tan vasta, la manca d’aquestes infraestructures viàries faria que els desplaçaments fossin molt més complicats. A més a més, això permet que la seva riquesa biològica estigui oberta als visitants, amb els consegüents avantatges. Amb la xarxa de carreteres i una normativa estricta que impedeix sortir-ne, s’aconsegueix una dualitat ideal que permet el gaudi del públic i la preservació del medi ambient. Però també hi ha altres normes que cal complir: no es pot circular a més de 40 o 50 km/h (depenent de si la via és una pista de terra o d’asfalt) i sempre per dins de la calçada. Això proporciona seguretat tant als animals com als conductors (a Sud-àfrica es circula per l’esquerra). Així mateix, està prohibit baixar del vehicle excepte als llocs on s’indica que està permès. No respectar aquestes indicacions provoca diversos accidents cada any, ja que hem de recordar la presència de grans felins, així com d’elefants, hipopòtams i búfals. Tampoc es pot donar menjar als animals perquè alteraria el seu règim alimentari i el seu comportament natural (els acostumaria a apropar-se a l’home). Finalment, cal tenir en compte que no s’admet l’entrada de cap tipus de mascota perquè podria irritar o espantar algunes espècies i fins i tot alterar el medi si s’escapés. Si se’n detecta alguna, els guàrdies tenen ordres estrictes de matar-la. L’incompliment d’aquestes regles implica la imposició de fortes multes o, fins i tot, l’expulsió del parc. Si no s’aconsegueix plaça en els bungalous, sempre es pot recórrer al càmping. El que no és aconsellable és entrar i sortir el mateix dia perquè els desplaçaments dins el parc són lents i no es podria gaudir dels llocs més interessants. Per exemple, la carretera que connecta la porta de Pafuri, al nord, amb Berg En Dal, al sud, té 436 km. La millor opció és planejar una ruta de nord a sud, si es disposa de prou dies, passant cada nit en un campament distint. Cal recordar que al Kruger s’hi pot accedir per vuit entrades diferents. El nombre de visitants anuals sobrepassa de llarg el milió de persones, tot i tenir limitades les visites diàries per tal de minimitzar els riscos per a la fauna i la flora. |
«El nombre de visitants anuals sobrepassa de llarg el milió de persones» |
|||||||
|
|
||||||||
|
LA GESTIÓ Malgrat que estem parlant d’una extensió on la influència humana sembla escassa, es fan diverses intervencions en els ecosistemes del parc. És el cas de la instal·lació de nombrosos dams4, que s’afegeixen als naturals, alguns dels quals també han estat modificats i reforçats per afavorir la retenció d’aigua. Davant l’absència d’electricitat, els pous tenen un molí de vent que bomba l’aigua fins la superfície, on s’acumula en un estany o embassament. Una altra actuació consisteix a provocar incendis controlats cada cert temps per tal d’evitar la superpoblació dels arbusts i propiciar l’expansió dels arbres. Però l’element artificial més contundent és, sens dubte, la tanca de 900 km que envolta tot el perímetre del parc. Mantenir-la té un cost tan elevat que s’hi destina directament un percentatge dels pressupostos generals de l’estat, amb independència dels ingressos que generi el parc. La presència d’aquesta tanca ha fet córrer rius de tinta, però cal entendre que qualsevol comparació amb un zoològic seria absolutament ridícula, considerant la immensitat del territori que enclou. Pel que fa a les espècies migratòries terrestres, tenen limitats els seus desplaçaments. Això, sens dubte, és una alteració de l’entorn, però caldria preguntar-se què passaria si no hi hagués barrera. Aquests animals entrarien en països fronterers i molt probablement acabarien en mans dels caçadors furtius. També serien més vulnerables a les sequeres, ja que, com s’ha dit, en diversos punts del parc s’hi pot trobar aigua, que escasseja durant el període sec. A més a més, va ser decisiva per evitar la propagació de l’epidèmia d’àntrax que va sofrir el parc el 1960. Des d’un punt de vista pràctic, la tanca facilita el control als guardes, ja que dificulta l’entrada de caçadors furtius, com els que maten elefants per comerciar amb l’ivori i com els que es dediquen a la caça de rinoceronts per traficar amb les banyes. Aquests darrers són, ara per ara, el pitjor maldecap per a les autoritats del parc. Un exemple de l’èxit d’aquesta gestió ambiental és el cas dels elefants. Quan el continuador de la tasca de Kruger, el guarda major Stevenson-Hamilton, va venir al parc, no hi havia paquiderms… fins que el 1905 va descobrir cinc exemplars refugiats als frondosos boscos del nord. El seguiment i protecció que els van donar va permetre que el 1912 ja n’hi hagués 25. Seguint aquesta estratègia, el 1936 la població ja superava el centenar i deu anys més tard van arribar a la zona sud. A hores d’ara n’hi ha uns 14.000 i se’n fan trasllats a altres parcs on han desaparegut. En alguns punts del parc poden arribar a ser un problema per la destrucció d’arbrat que provoquen. |
«La tanca de 900 km que envolta tot el parc és la més gran del món» |
|||||||
|
|
||||||||
|
Un altre cas de gestió exemplar és el del rinoceront blanc (Ceratotherium simum), que, tractant-se d’un dels trofeus preferits dels caçadors, es va extingir d’altres indrets fa molt de temps. Això va obligar a reintroduir-los: el 1961 van ser transportats els quatre primers exemplars. Les tècniques anestèsiques i el transport d’aquests animals no són fàcils i en manipular-los se’ls pot provocar lesions greus i fins i tot la mort. No obstant això, al llarg dels anys s’ha après molt i la repoblació ha estat un èxit; de fet, avui dia s’ha aconseguit que no sigui difícil veure’n algun. Tanmateix, lamentablement, les banyes són molt preuades a la Xina i altres països asiàtics per les seves suposades propietats mèdiques, cosa que ha propiciat un gran increment de l’entrada de furtius i ha provocat la pèrdua de la meitat de la població en els darrers anys. Hi ha un equip mèdic que disposa d’helicòpters i pot atendre qualsevol emergència arreu del parc. Els metges porten amb ells diversos antídots contra el verí de les serps, ja que hi ha diverses espècies d’ofidis que són hemotòxiques i neurotòxiques i que poden arribar a ser mortals per als humans. Finalment, cal recordar que, a l’època en què es va crear el Kruger (al segle xix), la vella, culta i orgullosa Europa s’estimava més dedicar-se a les guerres colonials i va haver de ser un país perdut en el més lluny del salvatge continent africà qui els mostrés el camí fent un pas molt important en la conservació de la natura. I, a més d’un exemple per al continent i per al món sencer, dins de Sud-àfrica, el KNP va constituir un incentiu per modificar la legislació i un precedent fonamental per a la creació de moltes reserves i parcs que van sorgir arreu del país. Així, actualment s’ha arribat als 200 espais protegits, que converteixen Sud-àfrica –en opinió de molts experts, i també en la nostra– en un dels estats que millor conserven el seu patrimoni natural. |
||||||||
|
||||||||
|
1 Vlei: Rierol que flueix a l’època de pluges i que a mesura que es va assecant va formant basses temporals. (Tornar al text) Nota: Totes les imatges són d’animals en plena llibertat fetes al KNP, la majoria amb objectius Nikon, a l’expedició de 2013. Els autors són: Albert Masó (12 fotos), Lluís Solé (8), Thomas Dressler (8), Oriol Pérez (2), Miquel Àngel P. De Gregorio (1), Francesc & Arnau Jutglar (1), Marta Puig (1), Pepe Martín Cano & Pilar Gurrea (1), Joan Teruel (1) i Francesca Portolés (1). Albert Masó. Biòleg, professor, fotògraf de natura i membre del departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona. |
||||||||
A dalt a l’esquerra, femella adulta d’impala, l’espècie més abundant entre els grans mamífers del parc. Es calcula que hi ha uns 150.000 exemplars, és a dir, més que la suma de tots els altres junts.
A dalt, a l’esquerra, la bonica flor de Adenium obesum multiflorum es coneix popularment com «impala lily». 
A dalt a l’esquerra, el preciós gaig blau galta-roig (o de cua forcada, Coracias caudatus), aquí emprenent el vol, és una espècie molt freqüent. 
A dalt a l’esquerra, zebres vigilant tots els angles per si ve algun depredador, com el guepard de la imatge del costat, única foto feta en captivitat. 
Comparativa del nombre d’exemplars a finals del segle 
A dalt a l’esquerra, gran mascle de niala travessant el sorral fluvial. 
El que se sent quan un lleó salvatge passa a un pam de distància només es pot saber vivint-ho. A la dreta, els rangers del parc porten armament militar per fer front als nombrosos caçadors furtius que en els últims anys han mort la meitat de la població de rinoceronts.
A l’esquerra, papió negre jugant amb la seva cria. Kruger, aniversari d’un parc històric
Kruger, aniversario de un parque histórico
