| © C. Santana Obaga de la Ribera Salada (Solsonès), un bosc de pinassa i pi roig típic d’aquesta comarca. |
||
|
Sobren espÈcies? Hi ha gent que dóna sang o que en ven. Fet amb mesura, no hi ha problema, la sang es regenera. Però us imagineu que un milionari us proposi de treure del vostre cos unes cèl·lules d’ací i d’allà, uns milers de neurones (n’hi ha moltes més), de cèl·lules del fetge, del cor, del ronyó, etc. a canvi de diners perquè ell les pugui revendre a altres milionaris? Hi estaríeu disposat, sense saber quin paper fan les cèl·lules que perdreu? Sense saber si les que cedireu són clau en el funcionament d’algun òrgan vital? Els ecosistemes no són sistemes tan integrats com els organismes, però tot i així el que estem permetent que passi amb la biodiversitat té força similitud amb el cas hipotètic que acabo d’exposar. Arreu del món, s’està perdent biodiversitat. Els ecosistemes s’empobreixen en espècies, varietats i també menudes variants en els genomes. És una tendència molt alarmant. Es podria pensar que no n’hi ha per tant, que molta biodiversitat és un mer resultat del caràcter barroc de la natura. En alguns prats secs mediterranis, un botànic hi pot descobrir entre quaranta i seixanta espècies d’herbes molt xiques, que fan el seu cicle biològic en poc temps, a la primavera. Totes semblen més o menys equivalents. Passaria alguna cosa si, en lloc de seixanta espècies n’hi quedessin vint? Hi ha boscos tropicals amb 600 arbres per hectàrea que pertanyen a 300 espècies diferents. Nosaltres, acostumats a boscos amb només una o poques espècies d’arbres, ens podem dir que un bosc pot continuar funcionant amb moltes menys espècies que aquestes luxuriants selves del tròpic. Els dos exemples que he triat ens desconcerten, perquè posen en qüestió un principi en què l’ecologia ha cregut durant dècades: el de l’exclusió competitiva. Si dos espècies fan més o menys el mateix (les herbetes del prat sec pertanyen a un mateix tipus biològic, consumeixen idèntics recursos, les arrels tenen fondàries semblants, les tiges alçades comparables; i el mateix passa, en general, amb els arbres del tròpic), llavors competiran i només la que obtingui avantatge a l’hora de deixar més descendents podrà subsistir. Però l’ecologia no és com la física. Més que lleis universals hi ha unes poques regularitats amb moltes excepcions i cada cas demana una explicació pròpia. La raó de l’alta biodiversitat d’herbetes als prats secs mediterranis és diferent que no la que explica l’alta biodiversitat d’arbres tropicals. Als prats, l’exclusió no funciona perquè l’ambient és variable al llarg de l’any i d’un any per altre. Hi ha anys temperats i plujosos, o freds i càlids, o qualsevol altra combinació; i les pluges o la calor poden venir més d’hora o més tard o no venir. De manera que petites diferències en la resistència de cada espècie a les condicions de temperatura o eixutesa basten per fer que uns anys siguin bons per a les unes i altres per a les altres, de manera que les poblacions fluctuen en el temps però la varietat es manté a la llarga. Als tròpics, una de les teories que s’han donat és que, per cada espècie, és selectivament desfavorable formar masses d’individus, que són molt susceptibles a l’atac de paràsits i patògens, i en canvi és avantatjós enviar lluny les llavors i afavorir la dispersió dels individus per dificultar la transmissió de malalties i herbívors, cosa que és important en espècies de vida llarga. Aquestes explicacions no satisfan tothom, però tampoc no hi ha una teoria universal acceptable. Una qÜestiÓ complicada Un dels que més s’han interessat per aquests problemes és el nord-americà Tilman, que ha fet experiments amb prats dividits en parcel·les i sotmesos a diversos tractaments. Un dels seus resultats pot sorprendre: com més nutrients es trobin en concentracions limitadores de la producció vegetal, més espècies hi ha. Però no és tan sorprenent. Sabem que, quan es fertilitza un lloc, hi ha una o poques espècies que creixen molt i inhibeixen les altres, de manera que la diversitat disminueix. Això, la fertilització, per desgràcia, passa a nivell global. La mobilització de nutrients, sobretot òxids de nitrogen que van a l’atmosfera i retornen amb la pluja, i abocaments d’aigües residuals, purins, etc. produeix el que es coneix com eutrofització, que no vol dir més que excés de nutrients, i aquest procés redueix de manera considerable la diversitat tant en ecosistemes aquàtics com terrestres. En canvi, quan hi ha menys nutrients disponibles, algunes espècies són millors aprofitant uns nutrients, d’altres fent servir els altres, o bé unes espècies i altres usen els nutrients de manera diferent. I això es tradueix en més diversitat. Pot semblar una paradoxa, però és el que s’ha trobat. D’altra banda, la diversitat no funciona igual per als diferents grups. Els boscos amb més varietat d’arbres no són els ecosistemes amb més varietat d’arbusts o d’herbes. En realitat, una densa cobertura d’arbres, potser amb dos o tres estrats d’alçada, deixa poca llum per a la vida dels arbusts i les herbes. I amb els animals tampoc la diversitat funciona de la mateixa manera per als diferents grups. En els ocells, s’ha comprovat que els mecanismes que determinen que hi hagi més diversitat no són els mateixos per als insectívors que per als frugívors o per als que canvien estacionalment de menjar invertebrats a menjar fruits. Una conseqüència d’aquests fets és que de cap manera podem deduir que un espai ric en un determinat grup d’organismes ho serà en tots els altres. Aquest és un punt important a l’hora de decidir sobre la protecció dels espais. No ens podem refiar de la riquesa d’un sol grup. D’altra banda, no es pot mesurar la biodiversitat total d’un ecosistema. Per fer-ho es necessitaria un molt gran nombre d’especialistes treballant plegats. Es pot dir que no s’ha estudiat mai un sol ecosistema de manera exhaustiva, des dels grans animals als microbis. Així doncs, ignorem moltes coses sobre la biodiversitat. Sabem que el nombre d’espècies augmenta quan augmenta l’àrea estudiada, primer molt de pressa, després més lentament, sense cap punt d’inflexió. Però si algú ens pregunta, per exemple un gestor, quina superfície cal protegir per mantenir una biodiversitat «suficient», no tenim resposta. No sabem ni quina seria la biodiversitat suficient per mantenir les funcions i serveis de l’ecosistema, ni en quins grups ens hem de fixar. Això ens deixa en mala situació per dissenyar estratègies convincents. Els gestors demanen indicadors, però, pel que fa a la biodiversitat, hem de ser prudents perquè no n’hi ha de bons, i els que hi ha són, el més sovint, de mal interpretar. Sabem poc Hem d’aprendre molt de cada ecosistema per arribar a respondre preguntes com: De què serveix la biodiversitat? Quanta biodiversitat és necessària? Quins processos asseguren que es mantingui? Per exemple, no és clar que la biodiversitat, en ella mateixa, estigui «pensada» per servir d’alguna cosa, potser les espècies s’acumulen més o menys en funció de la història i les condicions de vida. En els estudis que hem fet sobre riquesa de llenyoses en boscos catalans, hem observat que, en els ambients més secs, més riquesa d’espècies és garantia d’estabilitat davant fluctuacions ambientals com poden ser els eixuts: si hi ha més espècies, sempre n’hi ha algunes que resisteixen més i contribueixen a refer la biomassa i la producció del sistema. Curiosament, en llocs més humits, allà on hi ha més diversitat de llenyoses, el sistema respon pitjor a l’eixut, segurament perquè conté moltes espècies poc resistents: es mostra menys estable pel que fa a la biomassa, sobretot foliar. O sigui, que els resultats són oposats, segons si el medi és sec o humit, en el cas de les plantes llenyoses, conclusió no generalitzable a altres grups. Paul Ehrlich va descriure la relació de la biodiversitat amb l’estabilitat de l’ecosistema mitjançant l’exemple dels reblons d’un avió. L’avió pot volar encara que hagi perdut alguns reblons, però arriba un moment en què, si es perden uns reblons més per alguna sacsejada forta, es pot desprendre una ala o el motor i l’avió s’estimba. En els ecosistemes, es poden perdre espècies fins a un cert llindar, que normalment no es coneix, però més enllà el sistema col·lapsa. I, a més, com deu passar als avions, no totes les espècies tenen la mateixa importància, algunes, si es perden, provoquen un allau d’altres pèrdues. Un cop més, entendre això requereix un gran coneixement que l’ecologia encara no posseeix per a la majoria d’ecosistemes. Què podem fer? Alguns criteris per a la gestIÓ Com que hi ha indicadors i respostes senzills, la gestió s’orienta amb alguns criteris generals. En primer lloc, la reserva, com més gran siga millor. A més, és preferible reduir al mínim les fronteres, o sigui, que més val que la reserva sigui compacta, arrodonida, i no estreta o ramificada o internament fragmentada. D’altra banda, cal mirar de protegir sobretot les espècies clau, però no sempre sabem quines ho són. El disseny dels espais hauria de ser en xarxa, i no insular. Altre criteri ha de ser fer especial atenció a àrees amb alta riquesa d’endemismes i a les que tenen forts gradients ambientals. En alguns casos, cal prendre mesures per protegir espècies individuals, tenint en compte la seva varietat genètica. Hi ha qui proposa també una anàlisi de costos i beneficis, decidir l’estratègia en funció de quina quantitat d’espècies es poden salvar amb una inversió determinada, però també això és problemàtic. Naturalment, des del punt de vista de les espècies, el que per a unes és un medi continu per a altres pot ser massa fragmentat, segons les seves capacitats per moure’s, o sigui que, fem el que fem, estarem protegint millor unes espècies i menys unes altres. En definitiva, per més indicadors i criteris que proposem, acabarem actuant amb informació incompleta i molt condicionats per les característiques locals ecològiques, econòmiques i socials. No podem esperar a conèixer bé la biodiversitat per implantar mesures de conservació. El ritme de destrucció d’hàbitats (i de les espècies que no coneixem i que, probablement, hi viuen) és més ràpid que el de descripció de noves espècies i varietats genètiques. Cal incrementar l’esforç en els aspectes taxonòmics, en les col·leccions i en els bancs de germoplasma, en la creació efectiva d’àrees protegides, etc. L’Enciclopèdia de la vida, el projecte llançat pel gran naturalista E. Wilson, pretén posar la informació disponible de totes les espècies conegudes a la web, i és un d’aquests esforços en què podem ajudar, encara que la feinada és fenomenal. I cal que també aprenguem, alhora, a entendre com funcionen els processos que mantenen els ecosistemes en funcionament, perquè sense això les nostres col·leccions aviat seran com imatges d’un món que ja ha desaparegut, més o menys com un arxiu fotogràfic dels inicis del segle xx. Reflectiran una natura que ja no existeix. El món està canviant molt de pressa. Aquest és el risc major, l’acceleració del canvi, ja que ens resulta impossible mantenir el pas amb l’augment de la recerca i amb la presa de mesures institucionals que aturin o redueixin el ritme de la destrucció. La gran escriptora anglesa George Eliot (nascuda Mary Ann Evans, 1819-1880) va dir que «el coneixement construeix a poc a poc el que la ignorància en una hora enderroca». Aquest és el repte tan difícil a què ens enfrontem. A la seva extraordinària introducció per a la primera edició del Llibre Blanc de la Natura, el 1976, Ramon Margalef ja assenyalava que el gran problema és l’acceleració del canvi. Venia a dir que, si es va en un auto que cada cop corre més, les probabilitats d’estavellar-se contra un mur augmenten, perquè no tindrem temps de corregir la trajectòria. La frase d’Eliot descriu molt bé una propietat dels sistemes complexos. La construcció és lenta, peça a peça s’afegeixen per formar xarxes i relacions cada cop més complicades. Això val per als ecosistemes i també per a les institucions i les societats. Però la destrucció es pot produir de manera catastròfica, com quan cau un castell de cartes curosament aixecat. Hem d’accelerar nosaltres també les mesures per prevenir el col·lapse. Amb coneixements imperfectes, però aprenent cada dia dels errors. Estudiar els processos que ja tenim en marxa com si fossin experiments, encara que no s’hagin planejat amb aquesta finalitat, és obligatori si volem mantenir els sistemes de suport de vida en funcionament. Això també ho deia Margalef fa quasi cinquanta anys, quan jo encara estudiava. I, és clar, cada dia és més urgent. Jaume Terradas. Catedràtic emèrit d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. |
«Arreu del món, s’està perdent biodiversitat. Els ecosistemes s’empobreixen en espècies, varietats i també menudes variants en els genomes»
«Passaria alguna cosa si, en lloc de seixanta espècies n’hi quedessin vint? Hi ha boscos tropicals amb 600 arbres per hectàrea que pertanyen a 300 espècies diferents»
|
|
La biodiversitat no és prescindible
La biodiversidad no es prescindible
