La bioquímica a València des de la Guerra Civil

Cartells anunciadors dels tres congressos de la SEB/SEBBM celebrats a València en diferents anys. En els dos amb fons negre, la imatge va ser una amable donació del pintor José María Yturralde. Tots provenen dels llibres d’actes dels repectius congressos, conservats en l’arxiu personal de Vicente Rubio.

La bioquímica i la biologia molecular han representat, al llarg del segle XX, una manera d’estudiar els fenòmens biològics des de la perspectiva de les biomolècules i les seues interaccions. No hi ha dubte que les seues derivades aplicades, en biotecnologia o biomedicina, ofereixen i continuaran oferint grans beneficis a la humanitat. En aquest article ens aproximem als inicis recents de la bioquímica a València. No és un text elaborat per historiadors –el que s’explica és massa actual, en qualsevol cas, i els historiadors s’hi interessaran quan nosaltres ja no hi siguem– sinó per testimonis i protagonistes d’una època i els seus precedents immediats. Les nostres fonts són, fonamentalment, orals. Però per raons d’espai no podem oferir-ne un panorama complet. Demanem disculpes, per anticipat, de les possibles omissions.

«La creació de la Societat Espanyola de Bioquímica se sol considerar un punt d’inflexió en el procés d’institucionalització de la bioquímica a Espanya»

L’any 1963, amb la creació de la Societat Espanyola de Bioquímica SEB (actualment Societat Espanyola de Bioquímica i Biologia Molecular, SEBBM), se sol considerar un punt d’inflexió en el procés d’institucionalització, modernització i internacionalització de la bioquímica a Espanya. La fundació de la SEB era requisit per a l’entrada en la Federació de Societats Europees de Bioquímica (FEBS, creada també en 1963). Va ser, doncs, el moment de reconeixement oficial de la menuda comunitat bioquímica espanyola per part dels seus col·legues europeus. El nostre objectiu ací és tractar d’esbossar els precedents valencians immediats a aquesta institucionalització de la bioquímica, així com de l’extensió d’aquesta disciplina en les dècades posteriors en les universitats, el CSIC i les institucions sanitàries.

La bioquímica en la Facultat de Ciències

En la dècada de 1960, la bioquímica estava present a València en la Càtedra de Bioquímica i Fisiologia General de la Facultat de Medicina, encara que, com a assignatura, també apareixia associada a la de Química Orgànica en la Facultat de Ciències i a la de Química Agrícola de la mà d’Eduardo Primo Yúfera, encarregat de la Càtedra d’Ampliació de Química Orgànica en l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms (ETSIA, en les seues sigles en castellà) inaugurada en 1960 i que després s’integraria a la Universitat Politècnica de València (UPV). Es pot dir que Primo Yúfera va ser un dels pioners en el desenvolupament inicial de la bioquímica a València.

En la dècada de 1970, l’ensenyament de la química en la Facultat de Ciències de la Universitat de València (UV) estava organitzada en cinc departaments: Química Orgànica, Química Inorgànica, Química-Física, Química Tècnica i Química Analítica. Els estudis de Química i els de Biologia s’impartien en seccions de la Facultat de Ciències que més tard donarien a lloc a les Facultats de Químiques, Físiques, Biològiques i Matemàtiques. L’ensenyament de la bioquímica en els nous estudis de Ciències Biològiques, iniciats en el curs 1967-68, podria haver-se ubicat en la Facultat de Químiques o en la de Biològiques una vegada aquestes van crear-se en 1977. La disciplina més propera a la bioquímica en la Facultat de Ciències era la química orgànica; no obstant això, l’activitat dels seus professors se centrava en els productes naturals. La biologia molecular, el metabolisme, l’enzimologia o l’estructura i la síntesi de les proteïnes i dels àcids nucleics eren objectes d’estudi molt allunyats dels interessos dels professors d’aqueix departament. Així, aquests no van mostrar interès per incorporar-hi la docència de la bioquímica, una disciplina que no formava part de la formació bàsica dels químics d’aquella època.  Aquest desinterès va ser aprofitat pel catedràtic de Zoologia Ignacio Docavo, un dels impulsors dels estudis universitaris de biologia a València, que va reclamar la incorporació de la disciplina al que seria la Facultat de Ciències Biològiques. La construcció dels edificis del campus de Burjassot (inaugurat en el curs 1978-79) va propiciar que aquesta facultat oferira dedicar una planta sencera al que seria el primer Departament de Bioquímica en el campus de Ciències. La Facultat de Química va guardar silenci al respecte.

Eduardo Primo Yúfera amb Alberto Sols i Severo Ochoa. Fotografia extreta de la biografia de Primo Yúfera de Vicent Aupí (UPV, 1994).

El CSIC i la bioquímica a València

El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), fundat en 1939, va començar la seua implantació a València mitjançant col·laboracions amb les Facultats de Ciències i de Medicina. Primo Yúfera va aconseguir en 1957 la creació del Departament de Química Vegetal que seria precursor de l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments (IATA) del CSIC inaugurat en 1966 i que es va instal·lar inicialment en els soterranis de l’antiga Facultat de Ciències. Primo Yúfera va obtenir la càtedra de Bioquímica i Química Agrícola de l’ETSIA en 1964 i va arribar a ser president del CSIC (1974-77). Sota la seua direcció, l’IATA va erigir-se en un centre modern de ciència i tecnologia en agroalimentació. Va ser un cresol on es fondrien esforços d’investigació científica i desenvolupament tecnològic en les universitats valencianes, en l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA) o en l’Institut Tecnològic de la Indústria Agroalimentària (INIA), a més de ser l’origen directe de l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (IBMCP, centre mixt CSIC-UPV), institució clau per al desenvolupament a València de les investigacions bioquímiques i de l’enginyeria genètica de les plantes. Com veurem després, José García-Blanco, catedràtic de Fisiologia en la Facultat de Medicina de la UV, també va establir unes connexions primerenques amb el CSIC, però aquestes van tindre un recorregut posterior molt més tortuós.

«Sota la direcció de Primo Yúfera, l’IATA va erigir-se en un centre modern de ciència i tecnologia en agroalimentació»

La part agro de l’IATA estava liderada per Pasqual Cuñat i dedicava els seus esforços a l’estudi dels residus de plaguicides. No obstant això, atrets per Primo Yúfera, es va reunir un grup d’investigadors de la fisiologia i la bioquímica dels cítrics i de la seua resposta davant virus i viroides. Aquest grup pensava més a aprendre sobre qüestions bàsiques que en les aplicacions derivades del coneixement, que eren el vertader leit motiv de l’IATA. Per exemple, volien comprendre les bases bioquímiques del desenvolupament de les baines dels pèsols, davant dels qui perseguien avenços tecnològics, que insistien en l’estudi de les llavors per se, sense adonar-se que perquè es desenvolupen les llavors cal que cresquen les baines. Alguns membres d’aquest grup van ser els pioners de la docència química en l’ETSIA i en la nova Facultat de Ciències Biològiques. Vicente Conejero, professor adjunt de la càtedra de Primo Yúfero i Rafael Garro, sense pertànyer a la plantilla de l’IATA, van participar també en aquell grup. José Luis García Martínez, que es convertiria en un referent en el mode d’acció de les gibberel·lines, investigava en el laboratori denominat Unitat de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes, que va ser l’embrió de l’IBMCP, i al qual es va sumar Juan Carbonell, doctorat en la Universitat Autònoma de Madrid amb Alberto Sols, un dels fundadors de la bioquímica moderna a Espanya i principal instigador de la creació de la SEB. A principis del setanta, s’hi va incorporar Ricardo Flores Pedauyé, que estudiava l’agent viral causant de la malaltia de la tristesa dels cítrics, com ho faria també José Pío Beltrán, centrat en l’estudi dels enzims de la biosíntesi del cal·lus, el polisacàrid que s’acumula en els tarongers amb tristesa. Vicente Conejero –que es convertiria en catedràtic de Bioquímica en l’ETSIA– i Ricardo Flores arribarien a ser referents internacionals en l’estudi dels viroides.

En la segona meitat de la dècada dels setanta, Flores i Beltrán van dedicar molts esforços a implantar una docència moderna i actualitzada de la bioquímica en la Facultat de Ciències Biològiques, i van aconseguir la creació d’un Departament de Bioquímica. Ambdós arribarien a dirigir-lo, encara que finalment van seguir les seues carreres fora de la universitat, com a científics del CSIC incorporats en 1979 i 1981, respectivament. L’interès per una docència de la bioquímica amb una perspectiva química els va dur a sotmetre els programes de les seues assignatures (bioquímica i biofísica) a la crítica i el consell d’Ángel Martín Municio, químic i catedràtic de Bioquímica de la Universitat Complutense de Madrid, un mestre de bioquímics que els va proporcionar valuosos materials.

José Pío Beltrán y Vicente Conejero: primera direcció de l’IBMCP. Foto: H. Kalis, publicada en el número 30 de la revista Economía 3 en 1994.

La vida fa molts tombs i quan Beltrán va incorporar-se al CSIC en 1981, el destí va voler que guanyara la càtedra de Bioquímica de la Facultat de Biològiques de la UV Luis Franco Vera, deixeble de Martín Municio que es va trobar amb un Departament de Bioquímica que comptava amb un grup de joves professors no numeraris. Franco, fins a la seua jubilació el 2013, va impulsar la investigació en l’àmbit de l’estructura de la cromatina i la regulació de l’expressió gènica en llevat i plantes. Alhora, Concepció Abad es va incorporar a la UV des del País Basc, i va introduir els estudis biofísics de lípids i membranes, encara que cal reconèixer que el nucli majoritari que va contribuir al desenvolupament inicial del Departament provenia de la Unitat de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes de l’IATA. Va ser el cas de Marisa Salvador, introductora del sistema experimental de Chlamydomonas reinhardtii; Joaquín Moreno, docent de biofísica i biologia de sistemes, investigador dels determinants moleculars de la regulació de l’activitat de la Rubisco (l’enzim fixador del carboni en plantes) i introductor de la modelització teòrica en bioquímica en la UV; Pedro Carrasco, investigador en l’àmbit de les poliamines i senescència de les plantes, i Juli Peretó, expert en els estudis sobre l’origen de la vida, evolució i metabolisme, que incorporaria l’aproximació a la biologia de sistemes i impulsaria més tard la creació de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (centre mixt UV-CSIC). A aquest grup cal sumar Maribel Rodrigo i José Luis Rodríguez (també doctorats en l’IATA) i Manuel Abad, la investigació doctoral del qual va desenvolupar-se en l’ETSIA. Vicente Tordera i Mercè Pamblanco, doctorats en Bioquímica en la Universitat de Lille –i els primers doctorats amb Luis Franco–, la biòloga M. Ángeles Ull i José Enrique Pérez Ortín, expert en biologia molecular de llevats, completen el grup inicial de professors fundadors del Departament.

Beltrán rebia l’encàrrec del CSIC de fundar l’IBMCP, al qual s’incorporaria Ramón Serrano Salom, expert en l’estudi dels estressos abiòtics en llevats, format amb Sols. Per la seua part, Beltrán junt amb Luis Cañas desenvoluparien en l’IBMCP l’anàlisi bioquímica i genètica molecular del desenvolupament de flors i fruits; Cristina Ferrándiz, l’anàlisi genètica molecular del desenvolupament de fruits; Isabel López Díaz, formada amb Enrique Cerdá (de la Universitat de Sevilla), s’associaria a José Luis García Martínez en l’estudi de les gibberel·lines, i Juan Carbonell perseguia la comprensió dels processos de senescència en plantes. Formats també en l’IATA, s’incorporarien a l’IBMCP el viròleg Vicente Pallás, doctorat amb Flores; Manuel Rodríguez Concepción, doctorat amb Beltrán, estudiós de la regulació del metabolisme de carotenoides, i Jaime Martínez García, format amb García Martínez, expert en el control del desenvolupament vegetal per fotoreceptors.

Com veurem a continuació, el CSIC també va tenir a València un paper clau en el desplegament dels enfocaments bioquímics en l’àmbit de les ciències de la salut.

José García-Blanco Oyarzábal. Wikipedia

Bioquímica i salut humana a València

Fins a 1974, la bioquímica en l’àrea de salut la va impartir la càtedra de Fisiologia de la Facultat de Medicina. De 1941 a 1968 va ocupar aquesta càtedra José García-Blanco Oyarzábal, que va suposar un corrent d’aire fresc i d’internacionalitat. Format amb Juan Negrín i després a Alemanya (on va treballar, entre d’altres, amb Georg Franz Knoop, descobridor de la beta-oxidació dels àcids grassos) i a EUA (en el laboratori de Phoebus A. T. Levene en l’Institut Rockefeller de Nova York), tenia un excel·lent bagatge bioquímic, tal com prova el seu excel·lent manual de química fisiològica, i va congregar un motivat elenc de col·laboradors que va incloure Santiago Grisolía, Gerónimo Forteza, José Viña Giner, Vicente Alcober, Jorge Comín, Francisco Gomar i Joaquín Colomer, als quals va inocular una fascinació per la investigació i pel món molecular. Així, Forteza va fundar en la dècada de 1960 l’Institut d’Investigacions Citològiques («el Citológico»), durant molts anys vaixell almirall de la investigació biomèdica valenciana i predecessor del Centre d’Investigació Príncep Felip (CIPF). Un altre deixeble de García-Blanco, Joaquín Colomer, com a Conseller de Sanitat de la Generalitat Valenciana, va assegurar la continuïtat del Citológico creant a principis dels noranta la Fundació per a la Investigació Biomèdica de la Comunitat Valenciana que avui dia tutela el CIPF. Un altre deixeble de García-Blanco, Santiago Grisolía, va donar al Citológico una dimensió internacional quan va tornar per a dirigir-lo en 1978, després del seu prolongat periple nord-americà. Destaca Grisolía també com a promotor científic, per exemple, amb l’organització de les reunions pioneres a València sobre el projecte del genoma humà i les seues implicacions ètiques que potser van influir en la potència empresarial de València en genètica mèdica. També va impulsar les fundacions Valenciana d’Estudis Avançats i Rei Jaume I i els seus premis anuals, o el Museu de les Ciències al davant del seu comitè d’experts.

Foto oficial del Simposi sobre el cicle de la urea organitzat per Santiago Grisolía en la Universitat de València en 1975. La foto reuneix als pioners d’aquest cicle metabòlic. Grisolía està dos llocs a la dreta del premi Nobel Hans Adolf Krebs (segona fila, en el centre) i té a Rafael Báguena al seu costat. José Viña és el quart a l’esquerra de Krebs, en aquesta mateixa fila, i té a la seua dreta a Federico Mayor Zaragoza. Vicente Rubio hi apareix, barbut i encara predoctoral, dos llocs a l’esquerra de J. Viña. Foto personal de Vicente Rubio, rebuda com a membre del Simposi. Aquesta foto apareix també a l’inici del llibre The urea cycle. Grisolía, S., Báguena, R., & Mayor, F. (Eds.). (1976). John Wiley and Sons.

Gerónimo Forteza Bover en 1973, quan dirigia el Citológico en la seu del carrer Amadeu de Savoia. Col·lecció personal de Vicente Rubio.

És poc conegut que José García-Blanco Oyarzábal va tenir prompte el suport del CSIC, ja que des de 1943 va dirigir l’Institut de Medicina Experimental pertanyent al Patronat Santiago Ramón y Cajal del CSIC. Aquesta iniciativa biomèdica del CSIC a València va trobar continuïtat en la designació del Citológico de Forteza com a Laboratori de Genètica Mèdica del CSIC i, més tard, en la creació (1995-98) de l’Institut de Biomedicina de València del CSIC (IBV-CSIC), gestat en bona part des del Citológico. El seu director fundador, Vicente Rubio, deixeble tant de Forteza (en el Citológico, en 1972-74) com de Grisolía (en Kansas, 1974-77) i, per tant, net científic de García-Blanco, treballava en el Citológico com a investigador del CSIC. D’allí en va sortir en setembre de 1998, amb el seu grup per a obrir el IBV-CSIC. En aquella aposta exitosa del CSIC van ser essencials els seus presidents José María Mato i César Nombela; l’inspirador i coordinador institucional del CSIC a València Jose Pío Beltrán, i els catedràtics de Bioquímica Juan R. Viña Ribes (Facultat de Medicina de la Universitat de València) i Juan Emilio Feliu (Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Madrid), signants de la proposta de creació de l’Institut junt amb Vicente Rubio.

Una altra iniciativa d’importància biomèdica va ser la creació a finals dels seixanta, per José Báguena, del Centre d’Investigació de l’Hospital La Fe, un projecte excepcional que posava a l’abast d’aquell nou hospital la investigació en medicina experimental, molecular i cel·lular.  La seua creació va ser coetània a la del primer Citológico, del qual n’era el vicerector (i després director en funcions, en 1976-77), el germà de José Báguena, el catedràtic de Patologia Mèdica i de Genètica Mèdica Rafael Báguena. Es pot dir que el Citológico i el Centre d’Investigació de la Fe van ser el producte de la influència i la capacitat creativa del trio format per Forteza i els germans Báguena. De la mà del catedràtic de Bioquímica de la UV José Vicente Castell, aquell centre va ser l’embrió de la Fundació d’Investigació i després de l’Institut d’Investigació Sanitària de l’Hospital La Fe. L’altre institut d’investigació sanitària hospitalari de València, l’INCLIVA de l’Hospital Clínic, també va lligat a la bioquímica valenciana, ja que el seu primer director Juan R. Viña Ribes és catedràtic de Bioquímica (en Medicina), fill del successor en 1968 de García-Blanco en la Càtedra de la UV, José Viña Giner.

Primera reunió de bioquímics espanyols presidida per Severo Ochoa i celebrada a Santander en juliol de 1961. Arxiu SEBBM

Viña Giner es va traslladar a la Facultat de Medicina de València des de la de Sevilla. A més d’assistir a la reunió de Santander de 1961 que va conduir a la creació en 1963 de la SEB i a la cofundació de la FEBS, també va ser un membre de la Comissió Nacional de Bioquímica, creada en 1957, per a l’entrada d’Espanya en la International Union of Biochemistry. Viña Giner va deixar una forta empremta molecular a la seua càtedra, la va dotar d’instrumentació moderna i va fer possible una investigació competitiva internacionalment. Així, quan en 1981 la càtedra es va desdoblar en Fisiologia i Bioquímica –aquesta última integrada en un únic Departament Universitari de Bioquímica–, la secció de Medicina estava ben preparada per a afrontar el futur.

Per la seua banda, la Facultat de Farmàcia, creada en 1974 en el campus de Blasco Ibáñez i ubicada des de 1992 en el de Burjassot-Paterna, va tindre com a primer catedràtic de Bioquímica al que va ser l’últim alumne intern de García Blanco, José Ricardo Cabo, que va compartir les tasques de la posada en marxa de la disciplina amb el malaguanyat Antonio Jordá, del Citológico.  Encara que Cabo va migrar després a Medicina, a Farmàcia va deixar un nodrit elenc de professors dels quals només esmentarem Teresa Barber pel seu paper com a degana (2010-2015), introductora dels grups d’alt rendiment i de la doble titulació de Farmàcia i Nutrició.

Els congressos de bioquímica a València

A banda d’altres congressos afins com els de la Societat Espanyola de Biofísica, la de Fisiologia Vegetal o la de Microbiologia, des de la seua fundació la SEBBM ha celebrat a València tres congressos. El primer (XII Congrés, 1985) el van organitzar Grisolía (Citológico), Viña Giner (Medicina), Primo Yúfera (UPV-IATA), Rafael Sentandreu (Farmàcia, UV) i Cabo (Farmàcia, UV), amb un amplíssim suport en els campus de Blasco Ibáñez de la UV. El seu tret especial va ser l’espectacular simposi internacional en honor de Severo Ochoa. El segon (XXIV, 2001) va ser heroic. Presidit per Luis Franco i Juan R. Viña, en el campus de Burjassot, els bioquímics d’aquell campus van haver de bregar per a fer possible la continuïtat del congrés en un entorn d’inundació greu per pluges torrencials. El tercer (XXXVIII, 2015) va ser més bonancenc, organitzat per Vicente Rubio (IBV-CSIC), José Viña Ribes (Fisiologia, Medicina UV), Pascual Sanz (IBV-CSIC) i Eulalia Alonso (Bioquímica, Medicina UV), i amb la col·laboració, com sempre, de tot el conjunt de bioquímiques i bioquímics de les universitats i centres d’investigació de València, públic i privats. Es va celebrar en el Palau de Congresos i allí va començar, sota la tutela del Nobel i president de la Royal Society Venkatraman Ramakrishnan, el camí inacabat cap a la incorporació generalitzada a Espanya de la criomicroscòpia electrònica de partícula individual.

Foto oficial de la inauguració en 1998 de l’Institut de Biomedicina de València (CSIC). En el centre, en la primera fila, el President del CSIC, el Dr. César Nombela. José Pío Beltrán i Vicente Rubio, autors d’aquest article, també estan en la primera fila, a la dreta i a l’esquerra del president, respectivament. Col·lecció personal de Vicente Rubio.

Nota final

La primavera de 1921, el paranimf de la Universitat de València va acollir unes conferències d’introducció a la bioquímica pronunciades per Antonio de Gregorio Rocasolano, catedràtic de química de la Universitat de Saragossa. Prèviament, el catedràtic de la de València Luis Bermejo i alguns estudiants havien visitat el Laboratori d’investigacions bioquímiques de Rocasolano. La idea era iniciar a la Universitat de València les investigacions sobre l’estat col·loïdal com a base química de la vida. Aquest paradigma fou vigent durant el primer terç del segle XX i acabaria sent substituït per la noció de les proteïnes com a macromolècules. Metafòricament podem dir que aquell primer intent d’instaurar la bioquímica a la Universitat de València tingué el mateix destí que els biocol·loides. Els anhels i inquietuds d’aquells que el 1921 tractaren d’iniciar sense èxit la investigació bioquímica a la Universitat de València han estat satisfets durant l’evolució d’aquesta disciplina en els darrers cinquanta anys. És feina dels historiadors, amb la suficient perspectiva i context, narrar l’origen i evolució de la bioquímica moderna a València.

Celebració de la jubilació en 2004 de José Hernández, primer tècnic de la laboratori en les instal·lacions del Departament de Bioquímica en el campus de Burjassot. En la fotografia apareixen alguns dels membres fundadors del Departament. / Col·lecció personal de J. P. Beltrán