La collita del 53 i la ciència oblidada

Recentment hem tancat el cicle de conferències que, organitzat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València, celebrava el cinquantè aniversari de la publicació, el 25 d’abril de 1953, en el número 4.356, volum 171, pàgines 737 a 738 de la revista Nature, de l’article “A Structure for Deoxyribose Nucleic Acid”. James Dewey Watson i Francis Harry Compton Crick hi donaven a conèixer “el seu descobriment”: que la molècula de DNA era formada per dues cadenes antiparal·leles, complementàries, que s’enrotllen sobre un eix comú de simetria en una conformació de doble hèlix. Però repassant aquest número i volum de la revista, crida l’atenció que sota el títol general de “Molecular Structure of Nucleic Acids”, a banda del ja esmentat article de Watson i Crick, n’apareixen dos més; un en les pàgines 738 a 740, de M. H. F. Wilkins, R. Stokes i H. R. Wilson, sobre l’estructura molecular dels àcids desoxipentosanucleics en què denuncien la configuració helicoïdal de la cadena polinucleotídica, observada per estudis de difracció de raigs X. L’altre article apareix en les pàgines següents, 740 a 742, i està signat per Rosalind E. Franklin i R. G. Gosling. Tracta sobre la configuració molecular del timonucleat sòdic i posa de manifest, mitjançant diagrames de raigs X, l’estructura helicoïdal del desoxiribonucleat sòdic del tim de vedella.

Sens dubte, l’aportació de Watson i Crick va marcar l’inici d’una nova era en la biologia i va donar entrada de forma aclaparadora i imparable al desenvolupament de la biologia molecular, però arrere quedaven noms d’investigadors que d’una manera o altra van anar encaixant les peces del complicat entramat que portaria els dos protagonistes esmentats a la troballa final, que, com altres grans descobriments, també presenta costats foscos. Pel camí van quedar una gran quantitat de científics que van representar el paper de “comparses” i “extres”, alguns amb talla de gegant, els noms dels quals han quedat en segon lloc en l’apassionant aventura de la investigació sobre l’origen de la vida. Aquí hi ha noms com el de Wilhem Conrad Röetgen (1845-1923), descobridor dels raigs X, als quals tant deu la comprensió de les estructures cristal·lines per difracció d’aquests raigs, com van demostrar Arnold Sommerfeld (1868-1951), Walther Friederich (1883-1968) o Paul Kniping (1883-1931) entre altres. Sense oblidar els Bragg, pare (William Henry Bragg, 1862-1942) i fill (William Lawrence Bragg, 1890-1971), i els grups que van treballar al Laboratori Cavendish de Cambridge, entre els quals cal esmentar Desmond Bernal (1901-1971) i Max Perutz (1914-2001), personatges fonamentals, com s’ha dit, de la “connexió fisicoquímica” del descobriment de l’estructura del DNA (Sánchez Ron, 2003). Encara que en tota aquesta trama també representarien un important paper alguns personatges del California Institut of Technology (Caltech), com Linus Pauling (1901-1994), que, entre altres aportacions, va definir l’hèlix alfa com a estructura bàsica de les proteïnes, i del King’s College de Londres, com Maurice Wilkins (1916), i sobretot Rosalind Franklin (1920-1958), la gran oblidada del DNA, la memòria de la qual ha recuperat recentment Brenda Maddox en una excel·lent biografia (Maddox, 2002).

Si analitzem la història de les ciències en general, i de la biologia en particular, trobarem que fets com els comentats es repeteixen en el llarg i tortuós camí que ha recorregut la investigació des dels seus orígens. Sobre els descobriments científics tenen una gran influència les circumstàncies polítiques, socials, econòmiques i culturals, la qual cosa fa que alguns d’ells tinguen transcendència passats molts anys des que es van produir. És ben conegut el cas de Gregor Mendel, els treballs del qual no sols van ser ignorats, sinó que també van ser durament criticats pels seus contemporanis, entre ells el botànic suís Karl von Naegeli, a qui Mendel havia enviat els seus manuscrits abans de publicar-los. Van haver de passar trenta-quatre anys des de la seua publicació i setze de la seua mort perquè els redescobrira, l’any 1900, Hugo de Vries, qui no sols va donar a conèixer el treball de Mendel, sinó que, en la seua teoria de les mutacions, reconeixia dos tipus de variacions, unes ambientals que no es transmetien de pares a fills, i altres, les mutacions, transmissibles de pares a fills. Així va recuperar les teories del monjo del convent de Brno.

Al mateix temps que De Vries a Holanda, Karl Correns a Alemanya i Eric Tschermak a Àustria contribuïren al retrobament i a la valoració de l’obra de Mendel. Tant De Vries com Mendel van ser recuperats de nou per Thomas Hunt Morgan (1866-1945), el 1926, quan va descobrir que els gens es transmeten a través dels cromosomes, descobriment que confirmava les lleis de l’herència i que establia les bases de la genètica experimental moderna.

També Charles Darwin va tenir els seus antecessors oblidats; ni tan sols el gran Jean-Baptiste Lammark (1744-1829) és prou recordat, i això que va ser el primer que va sostenir la transmissió hereditària dels caràcters adquirits (lamarkisme). Però en aquesta galeria de científics oblidats és necessari recordar Alfred Russell Wallace (1823-1913), qui, al costat de Rosalind Franklin, representa el victimisme de dues de les grans icones científiques, el darwinisme per a Wallace i el DNA per a Franklin. Wallace, incansable viatger, va concebre, independentment de Darwin, el principi de la selecció natural i quasi al mateix temps que aquest va presentar les seues observacions en la Societat Lineana de Londres i va publicar Contribucions a la teoria de la selecció natural el 1870. Abans, l’any 1858, havia enviat a Darwin les seues observacions sobre les Moluques, la qual cosa va fer que aquest accelerara la teoria de la selecció natural. Gràcies als seus viatges, Wallace va posar de manifest la influència de la separació històrica de les terres emergides i dels mars sobre la genealogia de les espècies, i a la seua obra El darwinisme, publicada el 1889, va criticar la teoria de Darwin. Encara que Wallace haja estat oblidat, és de justícia reconèixer que ambdós han de compartir la paternitat de la teoria de l’evolució.

Però el desenvolupament de la ciència no sols fa desaparèixer i oblidar personatges, també desapareixen camps científics. I això en biologia és especialment espectacular, ja que l’inici i posterior desenvolupament de la biologia molecular ha anat deixant pel camí àrees científiques que antany van tenir gran importància. Però la seua desaparició no és deguda al fet que hagen deixat de ser útils o d’interès per al coneixement o la investigació, és senzillament que l’ímpetu i la força amb què han irromput a l’escenari científic les noves ciències ha eclipsat la resta de l’activitat científica. Les possibilitats que van obrir els avenços en biologia molecular i genètica després del descobriment de l’estructura del DNA van ser enormes, encara que la influència del DNA es va redescobrir quan va ser sintetitzat in vitro per Arthur Kornberg l’any 1960 i sobretot amb la “manipulació” de la complexa molècula mitjançant les tècniques del DNA recombinant en la dècada dels setanta. Aquest va ser el punt de partida de l’espectacular desenvolupament de la biotecnologia. Això va fer caure activitats científiques que en el camp de la biologia havien tingut una enorme importància, com van ser la botànica, la zoologia i la mateixa fisiologia vegetal, que van passar a convertir-se en ciències no útils, i per a sobreviure van haver de canviar els seus objectius i passar de l’estudi de les plantes i els animals al de les molècules. Aquestes ciències van arrossegar en la seua caiguda els investigadors que no van ser capaços de reconvertir-se i lliurar-se als nous objectius científics, més rendibles i millor tractats per les noves directrius de les polítiques científiques. En la seua caiguda també van arrossegar les matèries que s’ocupaven d’aquests aspectes científics, de tal manera que a poc a poc van anar perdent importància i crèdits fins a la seua desaparició en la nova organització dels plans d’estudis universitaris. De resultes de tot això, actualment es produeix un clar desequilibri entre ciència i tecnologia, favorable a aquesta última, de tal manera que avui a la universitat i als centres d’investigació hi ha molts tecnòlegs i pocs científics. La situació actual ha fet exclamar a Melvin T. Tyree, quan va rebre el premi Marcus Wellemberg: “Cinquanta anys després de l’adveniment de la genètica molecular hem eliminat dels plans d’estudi de la majoria de les universitats disciplines tals com la taxonomia, l’anatomia i la fisiologia de la planta completa. Encara mantenim l’ecologia però es va debilitant per la desviació de fons cap a la genètica molecular” (Tyre, 2003).

Cap a on cal anar? Què podem fer perquè les ciències avancen en igualtat, amb fortalesa i qualitat cap al futur? Potser la resposta a aquestes preguntes la té de nou Melvin Tyre, qui planteja el perill de la poca integració entre les àrees de coneixement i de l’aïllament que s’hi està produint. I així en el discurs de recepció del premi Marcus Wellemberg realitza un advertiment que hauria de ser tingut molt en compte per tota la comunitat científica: “És necessari que anatomistes, morfòlegs, taxònoms, fisiòlegs i altres científics que treballen en la biologia tradicional establesquen una estreta col·laboració amb els genètics moleculars, i cal donar bons incentius a tots ells perquè puguen treballar junts. Necessitem que aquestes persones estiguen constantment en contacte i treballen en col·laboració perquè puguen integrar els seus estudis a diferents nivells d’organització, des de la genètica molecular a la fisiologia i l’ecologia”. Serà l’única manera d’aconseguir una ciència més justa i equilibrada, amb una major possibilitat de futur.

Bibliografia
Maddox, Brenda
, 2002. Rosalind Franklin. The Dark Lady of DNA. Harper Collins.
Sánchez Ron, J. M., 2003.  “La conexión fisico-química del descubrimiento del ADN”, en GARCÍA Barreno, P. (dir.): 50 años de ADN. La doble hélice. Espasa Forum. Madrid.
Tyre, M. T., 2003.  “Wallemberg Prize acceptance speech. The future of Biology: reason for concern”. Plant physiology,  131: 3-5.

Manuel Costa. Vicerector de Política Científica i Cooperació Internacional.
© Mètode 38, Estiu 2003.

 

L’aportació de Watson i Crick va marcar l’inici d’una nova era en la biologia i va donar entrada de forma aclaparadora i imparable al desenvolupament de la biologia molecular. En la imatge, la primera plana de l’article de Watson i Crick.

 

 

«Actualment es produeix un clar desequilibri entre ciència i tecnologia, favorable a aquesta última, de tal manera que avui a la universitat i als centres d’investigació hi ha molts tecnòlegs i pocs científics»

 

 

 

Els principals protagonistes del descobriment del DNS. Dalt, Thomas H. Morgan treballant al seu laboratori. Baix, Rosalind Franklin, junt amb Francis Crick, Maurice Wilkins i James Watson.

© Mètode 2013 - 38. Camins d'argent - Estiu 2003

Vicerector de Política Científica i Cooperació Internacional.

RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Entrevistes Calaix de ciència Entrevista Observatori de les Dues Cultures Notícies
Sort by