Les dues cultures: un debat novel·lat

El físic i escriptor anglès Charles Percy Snow (1905-1980) va preguntar en alguna ocasió a representants del que anomenava «cultura tradicional» –per a ell, humanística o de lletres– si algú li podia explicar la segona llei de la termodinàmica. La resposta era sempre freda i negativa. Snow considerava que la pregunta equivalia a demanar a un científic si havia llegit alguna obra de Shakespeare.

En la prova inversa, fent una enquesta a científics i enginyers britànics, Snow no havia tingut gaire més sort. Alguns –pocs– havien llegit molta literatura, però la majoria responia que havien «intentat llegir alguna cosa de Dickens». Snow s’escandalitzava: ho havien intentat, «com si Dickens fos un escriptor extraordinàriament esotèric, complicat i poc llegívol».

Els exemples es troben al text que va llegir a la conferència Rede del 1959 –les conferències Rede són lectures públiques que es fan un cop l’any a la Universitat de Cambridge i que porten el nom de Sir Robert Rede, un important jurista britànic mort el 1519. Snow el va titular Les dues cultures i la revolució científica i la primera part del títol va fer fortuna. Així, sovint es parla de les dues cultures –la científica i la humanística–, que, segons lamentava Snow, estaven molt allunyades i separades per una mena de mur que dificultava la comunicació entre els integrants de cadascuna.

«Snow denunciava un greu problema de comunicació i ho feia amb un peu a cada banda. S’havia dedicat a l’espectroscòpia, però sempre havia volgut ser novel·lista»

Snow anava molt més enllà de la denúncia d’aquesta separació i de les seves tesis se n’extreia la idea d’una major importància de la cultura científica, ignorada o menyspreada pels literats i sense prou pes en el sistema educatiu britànic de l’època. Això li feia pronosticar un important retard del país si no es prenien ràpidament mesures. Al mateix temps, es lamentava del poc interès dels humanistes per la ciència i la tecnologia i els qualificava, literalment, de ludites –nom donat als treballadors anglesos del tèxtil que al segle XIX es varen oposar violentament a la instal·lació de màquines que, deien, treien llocs de treball. Snow anomenava així els humanistes perquè segons ell no havien volgut mai comprendre –ni tan sols acceptar– la revolució industrial.

«De les tesis de Snow s’extreia la idea d’una major importància de la cultura científica, ignorada o menyspreada pels literats i sense prou pes en el sistema educatiu britànic de l’època»

Snow denunciava un greu problema de comunicació i ho feia amb un peu a cada banda. S’havia dedicat a l’espectroscòpia, però sempre havia volgut ser novel·lista. I ho va aconseguir: va publicar més d’una dotzena de novel·les. Malgrat això, potser a la seva conferència, tot i oferir plantejaments interessants i alguns fins i tot molt evidents, no va fer servir un estil més mesurat que li hauria donat més acceptació.

Tot i així, va obrir un debat que encara perdura. I va tenir la «sort» de ser respost el 1962 per l’influent crític i professor Frank Raymond Leavis (1895-1978), qui va titular la seva conferència Richmond del 1962 Two Cultures? The Significance of C. P. Snow –les conferències Richmond són unes sessions ­anuals que se celebren a Cambridge i que porten el nom de l’almirall Herbert Richmond (1871-1946). A la conferència –publicada poc després a la revista The Spectator– Leavis dedicava més espai a atacar el científic-novel·lista que no a donar arguments en contra de les seves tesis. Leavis feia, sens dubte, una altra aportació interessant al debat, però els dubtes sobre el nivell de Snow –«no només no és un geni, sinó que és intel·lectualment tan mediocre com sigui possible ser»– i la contundència dels seus judicis li van valer una querella i haver de fer front a una indemnització. Aquests atacs varen afavorir Snow, que va guanyar les simpaties que desperten les víctimes d’atacs desproporcionats.

Charles Percy Snow lamentava que les dues cultures –la científica i la humanística– estigueren molt allunyades i separades per una mena de mur que dificultava la comunicació entre els integrants de cadascuna. / Mètode

Si Snow havia estat poc diplomàtic en la conferència del 1959, Leavis va llençar pedres a la seva pròpia tesi, que afirmava la superioritat de la literatura per estudiar i comprendre els valors humans. De fet, era una demostració pràctica del contrari: tot el seu brillant bagatge literari no li havia servit per mesurar l’abast que tin­drien les seves paraules. Per bé que fos poc discutible la seva denúncia que la mesura del progrés no es podia basar, simplement, en les millores tecnològiques.

El debat tenia un precedent històric. L’havien mantingut el naturalista Thomas Henry Huxley (1825-1895) i el poeta, educador i assagista Matthew Arnold (1822-1888). Les intervencions de tots dos sobre el tema es van produir en diverses ocasions, però es poden destacar bàsicament la conferència Ciència i cultura que va dictar Huxley l’1 d’octubre de 1880 en la inauguració del Sir Josiah Mason’s Science College i la conferència Rede –curiosa coincidència amb Snow– que va fer Arnold el 14 de juny de 1882, titulada Literatura i ciència. Aquesta última va ser revisada i difosa després en una gira de l’autor per Nord-amèrica. La relació i el debat entre tots dos van ser molt més amistosos i educats que en el cas de Snow i Leavis, i cadascú va defensar el seu camp, però mostrant respecte i interès també per l’altre.

Huxley i Arnold, com probablement la majoria dels seus col·legues en aquella època, estaven menys separats que Snow i Leavis i els seus companys de professió gairebé un segle després. El debat entre aquests dos darrers autors semblava donar la raó al primer sobre l’existència de murs infranquejables que separaven científics i humanistes. Sortosament, hi havia també persones capaces d’evitar-los, encara que fos de manera crítica.

Frisch i Junger, abans de Snow

El protagonista d’Homo faber és Walter Faber, un enginyer que no pot viure sense la tècnica i que sembla tenir-ho tot apamat. No creu en l’atzar ni en la providència i es guia sempre per la racionalitat i l’objectivitat. Frisch presenta un model exagerat de tecnòleg i el posa en situacions límit.

Dos anys abans de la conferència de Snow, el suís Max Frisch (1911-1991) publicava la novel·la Homo faber. El protagonista és Walter Faber, un enginyer que treballa per a la Unesco en projectes per a països en desenvolupament. El títol de la novel·la juga amb el cognom del personatge i amb l’apel·latiu que li dedicava la seva exdona.

El malnom encaixa bé amb Walter Faber, el tecnòleg que no pot viure sense la tècnica i que sembla tenir-ho tot apamat. No creu en l’atzar ni en la providència i es guia sempre per la racionalitat i l’objectivitat. Però Frisch –que a més d’escriptor era arquitecte i, per tant, tenia també força de tecnòleg– li prepara un argument que el situa de ple davant les seves contradiccions. L’atzar modifica totalment els seus plans i el porta a conèixer episodis que ignorava totalment sobre el seu propi passat.

Frisch presenta un model exagerat de tecnòleg i el posa en situacions límit. Ell està acostumat «a veure les coses tal com són» i no aconsegueix «sentir res semblant a l’eternitat». Aquesta visió del temps és un dels punts que l’enfronta a la seva exdona. Aquesta, Hanna, considera que la tècnica és un artifici per suprimir el món com a resistència, «per exemple reduint el temps perquè no l’haguem de viure». L’error dels tècnics, diu, és intentar viure sense la mort. Per això no tenen relació amb el temps. Faber canvia al final. Els fets punyents viscuts el porten a reconèixer que «el nostre ofici és conduir un ase […] a algun lloc, però, sobretot, resistir davant la llum, l’alegria». Cal «resistir al temps, a l’eternitat en un instant. Ser etern: haver estat».

A Faber els fets li desperten aquesta sensibilitat. Però la imatge de desinterès cultural pot jugar també en contra dels altres personatges, que al seu torn mostren un gran desconeixement en molts camps. Faber no ha visitat mai el Louvre, però la noia que coneix al vaixell no ha sentit mai parlar de l’entropia ni sap res de cibernètica. Almenys, escolta amb atenció les seves explicacions i sembla captar-les de seguida. El mur que envolta Faber no és l’únic que ha de caure.

La novel·la d’Ernst Jünger Gläserne Bienen (“Abelles de cristall“) retrata un món mecanitzat on una de les grans fortunes correspon a Giacomo Zapparoni, un fabricant de robots que ven les seves màquines «per a totes les finalitats imaginables». Enfront de Zapparoni se situa Lorenz, antic oficial de cavalleria que tenia una idea fixa: «les màquines eren l’origen de tots els mals».

El debat no és tan abrandat com el que es produeix a Gläserne Bienen (“Abelles de cristall”), publicada també el 1957 per l’alemany Ernst Jünger. La novel·la, plena d’ironia, retrata un món mecanitzat on una de les grans fortunes correspon a Giacomo Zapparoni, un fabricant de robots que ven les seves màquines «per a totes les finalitats imaginables» i que fabrica en sèrie o per encàrrec. La seva especialitat són els robots diminuts, en el que sembla una anticipació dels «nanorobots» basats en la nanotecnologia. Enfront de Zapparoni se situa Lorenz, antic oficial de cavalleria que tenia una idea fixa: «les màquines eren l’origen de tots els mals. Volia volar les fàbriques, redistribuir la terra i convertir el país en un imperi rural. Així tots viurien sans. Feliços i en pau».

Lodge i Powers: el cervell, a debat

Hi ha altres obres que, més recentment, han confrontat dos personatges d’àmbits diferents, amb característiques menys distants que les de Zapparoni i Lorenz. Curiosament, el científic o tecnòleg sol ser un home i la humanista o literata, una dona. El londinenc David Lodge ho ha fet a dues novel·les. A Bona feina el conflicte es produeix entre Robyn Penrose, una professora de literatura, i Vic Wilcox, home de negocis de mitjana edat. Aquest segon advoca per una educació útil, mentre que la professora creu que s’ha de centrar en idees i sentiments. Per a Wilcox, l’únic criteri per avaluar l’ensenyament han de ser els diners que es guanyen en relació al temps i l’energia esmerçats. Penrose es decanta pel bon treball –o treball agradable, la Bona feina del títol– que tingui sentit i sigui gratificant.

«Hi ha obres que han confrontat dos personatges d’àmbits diferents. Curiosament, el científic o tecnòleg sol ser un home i la humanista o literata, una dona»

El debat s’amplifica a la novel·la de 2001 Thinks… El títol sembla una referència a aquells pensaments íntims que no transcendeixen, exemplificats, com diu un dels dos protagonistes, en aquelles bafarades que revelen els pensaments dels personatges en els còmics i que es diferencien dels que mostren allò que els personatges diuen en veu alta.

Aquí la trobada es pro­dueix entre Ralph Messenger, director del Centre d’Estudis Cognitius, un científic casat però flirtejador, amant dels diners i la fama, i Helen Reed, una atractiva escriptora que ha enviudat recentment. L’acció transcorre a la inexistent Universitat de Gloucester, on els edificis de Ciències i de Lletres, separats per un ampli espai que es pensava anar omplint amb l’ampliació del centre universitari, han esdevingut «una al·legoria arquitectònica de les dues cultures».

David Lodge exposa al seu assaig Consciousness and the Novel que la literatura «és un registre de la consciència humana: de fet, el més ric i exhaustiu que coneixem». Però al mateix temps reconeix la importància dels avenços científics i les seues repercussions. A Bona feina (a la dreta, portada del llibre en anglès) el conflicte es produeix entre Robyn Penrose, una professora de literatura, i Vic Wilcox, home de negocis de mitjana edat. Aquest segon advoca per una educació útil, mentre que la professora pensa que s’ha de centrar en idees i sentiments. / English PEN

Els diàlegs donen lloc a debats sobre temes molt diversos, però sovint, a causa de la feina de Messenger, se centren en la consciència i en la consideració de la ment humana com un element complex, però explicable de manera racional.

Reed escolta amb interès les explicacions, però sempre ha cregut que «la consciència és la província de les arts, especialment la literatura i més especialment la novel·la» i lamenta que «la ciència hagi ficat el nas en aquest afer, el meu afer». Quan Messenger la convida a participar en una conferència interdisciplinària, Reed assegura, en la seva intervenció, que «la ficció és una eina irreemplaçable de l’autoconeixement humà».

«La complementarietat dels enfocaments en l’exposició de Lodge conforma un interessant i enriquidor pont entre les dues cultures»

La tesi que Lodge posa en boca de Reed coincideix amb la que el mateix escriptor exposaria a l’assaig publicat el 2002, Consciousness and the Novel, elaborat aprofitant l’exhaustiva documentació que va utilitzar per a Thinks… La literatura, assegura l’escriptor anglès, «és un registre de la consciència humana: de fet, el més ric i exhaustiu que coneixem». Però una cosa no treu l’altra i Lodge reconeix en el prefaci que la idea de la novel·la li va venir pel descobriment que la consciència havia passat a ser «un tema de rabiosa actualitat per a les ciències, amb una sèrie de repercussions que donen molt a pensar a tothom qui mantingui, sobre la natura humana, suposicions que s’hagin format a partir de tradicions religioses, humanistes i literàries». La complementarietat dels enfocaments en l’exposició de Lodge conforma un interessant i enriquidor pont entre les dues cultures.

En el seu assaig, Lodge dedica unes quantes pàgines a la novel·la de 1995 Galatea 2.2, del nord-americà Richard­ Powers. El narrador es diu també Richard Powers. És un escriptor que ha tingut certa fama amb les seves primeres novel·les, una de les quals presenta un rerefons científic. Després de viure als Països Baixos, torna als Estats Units per fer una estada com a professor visitant a l’immens i ben dotat Centre per a l’Estudi de les Ciències Avançades, on ell serà «l’humanista simbòlic».

Galatea 2.2, del nord-americà Richard Powers, té com a protagonista un escriptor que ha tingut certa fama amb les seves primeres novel·les, una de les quals presenta un rerefons científic. Després de viure als Països Baixos, torna als Estats Units per fer una estada com a professor visitant a l’immens i ben dotat Centre per a l’Estudi de les Ciències Avançades, on ell serà «l’humanista simbòlic».

Allà coneix Philip Lentz, que estudia la consciència per una mena de camí del mig que combina la intel·ligència artificial pura i les neurociències: treballa en xarxes neuronals. Lentz aposta que serà capaç de construir una xarxa neuronal que aprovarà un examen com el que Powers havia hagut de passar per assolir la llicencia­tura en Llengua i Literatura. Es tractava d’una llista de sis pàgines de textos en què els alumnes havien d’identificar autor, obra, localització i significat.

Després de diverses etapes, la xarxa és incapaç de superar l’examen. La tesi final de Powers sembla ser la impossibilitat d’aconseguir que aquell sistema informàtic assumís també la transcendència, que conegués de quina manera
el cos humà «aprenia a entendre el temps i allò que hi ha més enllà del temps». A incorporar un cert misticisme, en definitiva.

McEwan: el literat més científic

Deixant de banda les màquines, però no la ment i la consciència, trobem l’anglès Ian McEwan, potser l’escriptor actual que, junt amb Powers, més ha fet per derruir el mur descrit per Snow. La ciència es fa molt present en les seves novel·les. Un dels millors exemples és Amor perdurable, publicada el 1997, on també es produeix la confrontació entre el científic racionalista i la dona de lletres. Joe Rose és un físic que va deixar de banda la possibilitat de fer una tesi en electrodinàmica quàntica per muntar un negoci amb un company. Quan fracassa, és massa tard per reprendre la carrera d’investigador i es dedica a la divulgació científica.

Joe és casat amb Clarissa, una estudiosa de Keats que busca en cartes, notes o en llibres antics qualsevol detall que li permeti conèixer millor determinats pensaments, motivacions o vivències del poeta. McEwan confronta els dos personatges en determinats temes, com ara les emocions. Joe pensa que Keats era «un geni, sens dubte, però també un obscurantista que havia considerat que la ciència robava il·lusió al món». Joe cita Darwin i els seus estudis sobre les emocions en els animals i en l’home. Clarissa no veu cap interès en el que pogués dir un zoòleg sobre el somriure d’un infant, perquè «la veritat d’aquell somriure era en els ulls i el cor del progenitor, així com en l’amor que s’anava desenvolupant i que només tenia sentit a través del temps».

Però Joe no discuteix d’aquests temes només amb Clarissa. El persegueix un malalt obsessiu, Jed, que pateix la síndrome de Clérambault. Aquesta afecció porta el nom del psiquiatre francès Gaëtan de Clérambault (1872-1934) i s’anomena també erotomania.

Jed està enamorat de Joe i està segur que aquest li correspon i que li envia missatges en clau. Però Jed té un afegit: és un fonamentalista religiós convençut que unir-se a Joe i apartar-lo del racionalisme és la missió que Déu li ha encomanat. En les seves cartes, Jed li retreu que tingui una visió cientificista. No suporta la seguretat amb què Joe parla d’aquests temes: «Mai no hi ha un moment de dubte o vacil·lació, d’admissió de la ignorància. Tot ho planteges amb la veritat d’última hora sobre bacteris, partícules, agricultura, insectes, anells de Saturn, harmonia musical, teoria del risc i migració d’aus…».

Si Max Frisch havia triat un cas extrem de tecnòleg, McEwan posa en el bàndol de l’estudiosa de Keats un personatge que per la seva malaltia psíquica no pot ser representatiu de l’antiracionalista argumentat. Però el xoc a tres bandes no deixa de ser curiós.

L’anglès Ian McEwan és potser l’escriptor actual que, junt amb Richard Powers, més ha fet per derruir el mur descrit per Snow. La seua novel·la Solar, a la dreta, tracta en to en bona part humorístic d’un premi Nobel de Física, Michael Beard, inicialment escèptic pel que fa al canvi climàtic, que hi veu aviat una manera de tornar al primer pla i d’obtenir uns bons beneficis econòmics gràcies a un sistema per produir energia neta. / Chris Boland

McEwan va tornar a recórrer a la ciència a Dissabte, que narra un dia en la vida del neurocirurgià Henry Perowne, amb el rerefons de les protestes contra la guerra de l’Iraq de febrer del 2003.

Perowne, com altres personatges, és el científic sense sentiments: «[…] és conscient de la seva incapacitat de sentir compassió. L’experiència clínica el va deixar fa molt temps sense aquesta capacitat.» Una pràctica que inclou delicades intervencions quirúrgiques que McEwan descriu amb detall i un ric vocabulari científic, després d’haver-se documentat i d’haver-ne presenciat unes quantes per fer la novel·la. És aquest treball precís amb el cervell i els nervis la qualitat que ha allunyat Perowne de la fantasia: «Un home que intenta reduir les misèries de ments defectuoses reparant cervells no té més remei que respectar el món material, els seus límits i el que pot contenir: la consciència. Res més.» Per això rebutja les ficcions amb elements sobrenaturals, que considera fruit d’una imaginació insuficient: «Quan pot passar de tot, res no té gaire importància.»

En això, autor i personatge semblen coincidir, si més no en part. McEwan deia en una entrevista, en ser preguntat si la ciència l’ajudava en les seves trames: «Totalment. Penso que una de les raons per les quals trobo avorrides moltes novel·les és que tracten només de les emocions; no tenen prou intel·ligència muscular. M’agraden les novel·les que ofereixen totes dues coses.»

De fet, McEwan és molt dur amb els seus col·legues de lletres. En una altra entrevista afirmava: «Les carreres humanístiques tenen un punt innegable d’arrogància, perquè esquiven enfrontar-se amb les autèntiques dificultats intel·lectuals amb què han de bregar diàriament els científics.» O també: «Tothom que tingui una intel·ligència mitjana pot fer una carrera de lletres.»

«A McEwan el fenomen del canvi climàtic li serveix per a explorar la natura humana: no estem acostumats a pensar en escales de temps molt llargues ni a fer favors a gent que encara no ha nascut»

La ciència l’ajuda a elaborar reflexions. La seva penúltima novel·la, Solar, de 2010, tracta de manera en bona part humorística d’un premi Nobel de Física, Michael Beard, dedicat, bàsicament, a treure suc crematístic del guardó i a fer conquestes entre el sexe femení. Beard, inicialment escèptic enfront del canvi climàtic, hi veu aviat una manera de tornar al primer pla i d’obtenir uns bons beneficis econòmics gràcies a un sistema per produir energia de forma neta. McEwan aprofita algun debat per ironitzar sobre el postmaterialisme o el feminisme radical.

A l’autor anglès el fenomen del canvi climàtic li serveix per a explorar la natura humana, ja que l’escalfament del planeta i els seus efectes, deia en una de les entrevistes, xoquen amb la nostra natura: no estem acostumats a pensar en escales de temps molt llargues ni a fer favors a gent que encara no ha nascut –com ara prenent mesures per pal·liar el canvi climàtic i evitar que tingui efectes catastròfics a mitjan o final de segle. Així, els motius científics es converteixen en molt més que un additiu per fer més engrescadores o curioses les històries: mouen a pensar en paradoxes que es troba l’ésser humà i que potser mai no s’havia plantejat. Introduir-los a la novel·la és una bona resposta per fer palesa la complementarietat de les dues cultures.