Amb tota probabilitat, en un futur immediat ens arribarà una onada d’obres de ficció en què diferents versions d’epidèmies tindran un paper destacat. Sempre que les societats pateixen un daltabaix, la literatura se n’ha fet ressò. Tant se val si la crisi és econòmica, bèl·lica o social, l’empremta que deixa en la societat queda reflectida en les obres que es generen a partir d’aquell moment. Per descomptat, les crisis sanitàries com la que ha representat la pandèmia de la COVID-19 també compleixen aquesta norma i algunes pandèmies han deixat marques inesborrables en l’imaginari col·lectiu. La imatge de la mort que tenim associada a un esquelet, amb capa negra i una dalla, és la representació artística que es va generar immediatament després de la pesta negra medieval.
Sovint la gràcia de les obres de ficció es fonamenta a arrencar el protagonista de la seva zona de confort i obligar-lo a enfrontar-se a adversitats de tota mena. L’autor obliga el personatge principal a trobar el camí de retorn a Ítaca, portar un anell al Mont del Fat, lluitar contra el mag més poderós de la història o, simplement, conquistar aquella persona que d’entrada no li fa gaire cas. Però, de vegades, no són únicament els protagonistes els qui queden fora de la bombolla de protecció, sinó tot el món que els envolta. Això pot passar quan la trama gira al voltant d’una guerra, una crisi econòmica, una invasió extraterrestre, o, evidentment, una epidèmia.
La pesta medieval
Un dels llibres més coneguts sobre epidèmies és El Decameró, escrit entre 1349 i 1353, la gran obra de Giovanni Boccaccio i una de les grans històries de la literatura medieval. Tot i que el record que ens deixa la seva lectura és el de narracions entretingudes sobre l’amor, la passió, les burles a les institucions i la religió, els embolics diversos i molt d’humor, el rerefons que justifica el tancament de deu joves durant deu dies explicant-se històries és l’arribada de la pesta a la ciutat de Florència. La descripció que fa inicialment de la malaltia, l’horror que genera entre la gent i la inutilitat de les mesures preses, tant per part de metges com per l’església, han definit en gran part la imatge que ens ha arribat de la gran plaga que va anorrear Europa al segle XIV.
«Alguns dels fragments de La pesta d’Albert Camus podrien traspassar-se directament a la realitat actual de la COVID-19»
De totes maneres, la pesta només és una excusa que Boccaccio fa servir per situar els personatges reclosos a l’indret que li interessa i durant el temps necessari per a explicar les seves històries. L’epidèmia ja no hi té cap altre paper i en acabar el desè dia el grup se’n torna a les seves cases sense cap altra explicació, contravenint la mateixa lògica que l’havia fet marxar al començament. També podria semblar fora de lloc l’estil frívol i lleuger de les històries que s’expliquen mentre el món que coneixen s’ensorra de resultes de la pesta, però, com acostuma a passar durant les grans crisis, es genera una necessitat vital d’allunyar-se de l’horror quotidià i es valoren especialment els plaers de la vida que la realitat sembla negar. Una resposta psicològica senzilla d’entendre que fa que la combinació d’una pandèmia com la de la pesta negra medieval amb un conjunt de contes lleugers que pretenen, sobretot, generar somriures sigui una barreja perfectament comprensible.
L’epidèmia com a metàfora
Hi ha altres casos en què s’ha fet servir una epidèmia com el teló de fons de la narració, el rerefons que porta els personatges a situacions límit, però el seu paper acaba aquí. O potser seria millor dir que acaba aquí des del punt de vista narratiu, ja que l’autor pot fer que la seva funció convidi a diversos nivells de lectura. A La pesta, d’Albert Camus, publicada el 1947, l’epidèmia que esclata a la ciutat d’Orà obligarà els protagonistes a enfrontar-se a una realitat de confinament i mort, a reconstruir la manera com ens relacionem els humans i a plantejar-se qüestions gairebé filosòfiques sobre la vida que van molt més enllà de buscar cures, tractaments o mesures d’aïllament. Més que una novel·la sobre una epidèmia descobrim un encertat relat sobre la manera que tenim els humans de veure la realitat i adaptar-nos-hi. Alguns dels fragments podrien traspassar-se directament a la realitat actual de la COVID-19, no només per les mesures que van intentant, la resposta de les autoritats i els dubtes dels metges, sinó també per l’actitud de la població en general.
Les plagues, en efecte, són una cosa natural, però és difícil creure en les plagues quan us cauen a sobre. Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda. (Albert Camus)
Malgrat les aparences superficials, ni les plagues ni els humans hem canviat gaire al llarg dels temps.
S’ha dit sovint que Camus fa servir la pesta també com una metàfora de la lluita dels francesos contra els nazis, o del perill de les restriccions de les llibertats per part de governs i autoritats que, amb l’excusa de situacions de crisi, van imposant mesures que els permeten controlar cada vegada més la societat. Després de tot, una epidèmia és d’aquelles situacions en les quals, davant d’un risc de mort que colpeja aleatòriament, la societat està més que disposada a acceptar mesures que en altres condicions serien impensables. I, malgrat tot, la novel·la de Camus no deixa de tenir un punt d’optimisme. Planteja les epidèmies, tant reals com metafòriques, com un fet inevitable contra el qual cal estar sempre a l’aguait, però també destaca el fet que entre les actituds que emergeixen davant l’adversitat n’hi ha que ofereixen esperança. Davant dels qui volen fugir de la ciutat o dels qui volen treure profit de la situació hi situa el personal sanitari, els voluntaris que s’arrisquen per portar tractaments o fins i tot els funcionaris que no deixen d’esforçar-se a trobar maneres de posar un cert ordre social mentre les convencions socials es van esquerdant.
Molt més angoixant i pessimista és l’Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, publicat l’any 1995, on la mirada de l’autor se centra especialment en els trets negatius i les actituds més egoistes desencadenades per una epidèmia que deixa cegues les víctimes. L’anomenada ceguesa blanca causa un col·lapse social amb facilitat. Els humans som animals essencialment visuals i esdevenim extremadament vulnerables si, sobtadament, ens veiem privats de la visió. La protagonista, que per motius que no s’expliquen manté la capacitat de veure-hi, ens guia a través del fracàs dels intents per posar ordre, primer en l’indret on estan reclosos els malalts i després ja en tota la societat. Diuen que en un món de cecs, el borni és el rei, però Saramago ens fa notar que el pes de la corona pot arribar a ser aclaparador si intentes mantenir uns mínims principis ètics.
Tant Camus com Saramago fan servir les epidèmies com a recurs per portar els personatges dels seus relats als límits que pretenen, però l’epidèmia en si mateixa no juga cap altre paper. Els lectors ignorem allò que la causa o què fa que desaparegui i no hi ha explicació sobre el motiu que fa que alguns personatges no emmalalteixin. Es planteja com una fatalitat que succeeix de manera imprevisible, com podria ser un terratrèmol, una guerra o una erupció volcànica. El paper que juga a la narració és permetre que l’autor posi el focus en el comportament humà en situacions límit.
Els virus agafen protagonisme
En altres obres, en canvi, la malaltia agafa un protagonisme més destacat, fins al punt d’arribar a esdevenir la dolenta de la història, l’enemic contra el qui cal lluitar. Això requereix un plantejament més imaginatiu, ja que ni les epidèmies ni els microbis tenen sentiments, no enganyen, no traeixen, no els pots posar paranys ni els pots fer una anàlisi psicològica per mirar d’entendre els motius que els empenyen a comportar-se de la manera que ho fan. En certa manera podrien ser el dolent perfecte d’una novel·la negra. L’assassí que actua sense sentiments, preferències o motius. Ara bé, només amb un virus i una pandèmia és difícil sostenir una narració. Els esforços dels científics per aconseguir una vacuna, un antibiòtic o un tractament poden tenir un cert interès en la vida real, però la ficció demana molt més. Calen altres antagonistes movent els fils en la foscor. Aquests poden ser militars fanàtics, empreses farmacèutiques sense escrúpols o el clàssic científic boig que perd el control dels seus experiments. També serveixen els polítics corruptes i els buròcrates incompetents que, amb les seves actituds, dificultaran o impediran les mesures que podrien ajudar a combatre el mal. Uns oponents més humans que permetin als protagonistes tenir un camí més entenedor per combatre el mal que arriba.
En aquesta línia trobem en Robin Cook, l’especialista en best-sellers de temàtica mèdica, que va publicar el 1987 la novel·la Epidemia, on seguim les peripècies d’una doctora del Centre de Control de Malalties d’Atlanta per mirar de contenir els estralls causats per un virus letal que mostra una intrigant preferència pels metges i els seus pacients. També corrien com esperitats els investigadors que intentaven frenar l’expansió d’un virus d’origen extraterrestre a La amenaza de Andrómeda, de Michael Crichton i que havia estat publicada el 1969. Independentment de l’origen poc versemblant del virus, aquesta és una de les novel·les amb més rigor des del punt de vista dels procediments que segueixen els científics, dels errors que cometen i dels problemes que tenen per interpretar el que tenen al davant. Crichton potser no ens fa interrogar sobre el comportament humà, però sí que convida a reflexionar, per exemple, sobre què entenem per «ésser viu».
«Els esforços dels científics per aconseguir una vacuna, un antibiòtic o un tractament poden tenir interès en la vida real, però la ficció demana molt més»
Una altra varietat de pandèmies, molt de moda en els últims anys, són aquelles en què el virus pren el relleu a la màgia i dona un aire de credibilitat científica a la plaga que destrueix la societat. Fa anys les novel·les de zombis, vampirs i altres éssers aparentment sobrenaturals quedaven justificades per la màgia negra, el vudú o fenòmens paranormals diversos. Ara ja no. Ara la causa sol ser un virus i els herois de la història ja no han de recórrer a vells llibres de santeria, ni a rituals demoníacs sinó que necessiten identificar l’agent de la infecció i buscar un antídot, habitualment amb l’ajut d’algun metge o científic particularment maldestre. Tot i que pot semblar una mica forçat, si ho mirem fredament no hi ha tantes diferències entre una pandèmia microbiana i una invasió de zombis o vampirs. Els desencadenants dels problemes són factors invisibles que posen en perill, alteren o destrueixen els afectats i que, per un mecanisme o altre, poden contagiar els que hi entren en contacte. Que el contagi sigui per aerosols o per mossegades és un detall menor. Obres com Soc llegenda, de Richard Matheson i publicada el 1969; Guerra mundial Z, de Max Brooks, que veuria la llum el 2006, o la trilogia d’El pasaje, de Justin Cronin, que ho faria en 2010; totes plantegen escenaris de supervivència en un ambient postapocalíptic desencadenat per motius que no recorren a explicacions sobrenaturals. Tant és així que a El pasaje un dels malnoms amb els quals s’identifiquen els afectats per la plaga és, precisament, el de «virals». Novel·les ideals per quan tenim ganes d’obres d’acció i supervivència, potser amb alguns tocs de terror.
Les plagues en la literatura
Però per molta imaginació que li posi l’autor, és francament difícil superar la realitat del que va passar al segle XIV amb la pesta negra. Per fer-nos-en una idea, si extrapoléssim els seus efectes a l’actualitat parlaríem d’una epidèmia que causés la mort a quatre-cents milions de persones només a Europa. Una catàstrofe d’una magnitud que probablement només pot superar el desastre de la verola a les poblacions americanes després de l’arribada dels europeus. En aquest cas, però, la destrucció de les civilitzacions americanes va ser tan completa que l’epidèmia no va tenir ecos posteriors en unes cultures que havien deixat d’existir. En canvi, la pesta negra va ser una desgràcia prou gran per a dur Europa als peus de l’abisme, però sense arribar a caure-hi del tot. No cal dir que els seus efectes no es van limitar als europeus, però les informacions del que passava en terres asiàtiques, d’on provenia l’epidèmia, eren escasses i van ser essencialment ignorades a l’hora de construir l’imaginari col·lectiu de la plaga.
Altres pandèmies, en canvi, han tingut molt menys èxit a l’hora de ser triades per la ficció. La verola, la tuberculosi o la poliomielitis també han causat milions de víctimes, però eren malalties que no apareixien sobtadament ni aconseguien alterar l’equilibri social, de manera que les seves aparicions en la literatura se centren en els seus efectes sobre personatges individuals i no com a plaga col·lectiva. Obres com La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill, publicada el 1848, o La muntanya màgica de Thomas Mann, el 1924, fan referència a la tuberculosi considerada en aquells moments gairebé com una part més de la vida que la societat ha incorporat amb resignació.
Només el virus de la grip gaudeix del privilegi de fer ombra al bacteri de la pesta. La coneguda com grip espanyola del 1918 va ser la prova que determinades mutacions d’aquest virus poden transformar una epidèmia estacional més o menys assumible en una onada de morts que va rivalitzar amb la mateixa Primera Guerra Mundial. Per això hi ha autors que trien varietats imaginatives del virus de la grip per construir la seva pandèmia. És el que va fer Stephen King per construir l’obra Apocalipsis. Amb la seva indiscutible habilitat per construir monumentals best-sellers, l’autor combina militars, un virus de la grip mutat convenientment per fer-lo extremadament letal, una previsible apocalipsi vírica i una història de lluites postapocalíptiques de més d’un miler de pàgines.
D’altra banda, si la pesta per si mateixa és un marc excel·lent per construir una història de col·lapse de la societat, també permet el joc de combinar la pandèmia medieval amb el punt de vista actual. Al clàssic de ciència-ficció El libro del día del juicio final, publicat el 1992, Connie Willis va guanyar alguns dels premis més prestigiosos en aquesta modalitat fent que una viatgera del temps, que se suposava que havia d’anar a estudiar els començaments del segle XIV, acabés per error uns anys després, en plena epidèmia de la pesta negra, mentre que es declara una altra epidèmia al segle d’on havia sortit. Dues històries d’epidèmies que transcorren en paral·lel i en les quals els humans s’enfronten a microorganismes de maneres ben diferents. Un plantejament similar fa servir Ann Benson a La plaga, que es va publicar el 1997. Alternant capítols seguirem una línia argumental en la qual la pesta retorna a Londres al segle XXI mentre que alternativament seguim les vicissituds d’un metge jueu durant la pesta negra medieval. Jo mateix, si m’ho permeteu, l’any 2016 vaig jugar amb una idea similar a El camí de la pesta, on un relat medieval amaga les claus que permetrien lluitar contra l’epidèmia declarada en temps actuals.
És interessant recordar que la pesta és, avui en dia, una malaltia curable. Hi ha diferents antibiòtics que, administrats a temps, permeten guarir la persona malalta. Curiosament, o potser no, la majoria dels autors que juguem amb la idea d’una pandèmia de pesta al segle XXI la justifiquem de la mateixa manera: per l’adquisició de resistència als antibiòtics. Una de les moltes funcions que té la literatura és la de fer-nos mirar a nosaltres mateixos, les nostres societats, els nostres costums, des de la distància. En el cas de les obres sobre epidèmies hi trobem magnífics recordatoris de la fragilitat dels humans i de les nostres societats, que poden trontollar i fins i tot ensorrar-se, per uns enemics invisibles que estan a l’aguait des de sempre i que tornaran una vegada i una altra per anar-nos recordant a qui pertany realment el planeta.
