L’estrany cas del guaiac

GUAYACO-METODE-web

El van anomenar guaiac. I Lignum vitae. Cap medicina del Nou Món va gaudir de major prestigi en l’Europa de la primera meitat del segle xvi. Fins i tot dels sostres de les esglésies van penjar troncs de guaiac. Davant d’ells es prostraven els afectats més necessitats del «mal de sement» i «mal de bues» en la creença que les seues pregàries els alliberarien de la malaltia. Única esperança per a aquells que no podien permetre’s aquest costós remei, que es va pagar a set escuts d’or la lliura. La sífilis havia caigut com una maledicció sobre el continent i els possibles guariments havien esdevingut un negoci enorme. Com a conseqüència, poques mercaderies van generar més beneficis en els inicis del comerç transatlàntic. Tot i que poques es demostrarien tan inútils. Avui sabem que els privilegiats que van usar la fusta d’aquest arbre seguint els escrits d’alguns dels millors metges de l’època van tenir les mateixes possibilitats de guarir-se que els pobres a qui només els quedava resar. El guaiac és totalment ineficaç contra el bacteri Treponema pallidum. D’on va sorgir la seua fama, llavors? Segons sembla, de mers interessos particulars. És molt possible que ens trobem davant d’una estafa, el primer gran frau mèdic de l’Edat Moderna. Recordem aquesta història.

La sífilis

El «mal de bubes» va aparèixer el 1495 com un tro. Durant el setge de Nàpols, en el qual van lluitar tropes aragoneses i franceses, es va produir una gran epidèmia que va deixar fora de combat bona part de la soldadesca, víctima de pústules i nafres que arribaven a causar la mort, i que no tardaria a propagar-se per tot el continent. Una vegada finalitzada la campanya, els exèrcits, integrats per mercenaris de mig Europa, van tornar a les seues llars portant la malaltia. D’aquí l’altre nom amb què es va conèixer aquest mal inicialment: morbo gallico. Encara que, per a ser justos, cadascú va atribuir la malaltia al seu rival de torn: si els italians el van anomenar «el mal francès o espanyol», els francesos s’hi referirien com «de Nàpols», els japonesos el denominarien «la malaltia xinesa», els tahitians «la britànica» i els turcs «la cristiana».

Durant el setge de Nàpols es va produir una gran epidèmia de sífilis que va deixar fora de combat bona part de la soldadesca i que no tardaria a propagar-se per tot el continent. Una vegada fi nalitzada la campanya, els exèrcits van tornar a les seues llars portant amb ells la malaltia. En la imatge, una il·lustració de 1496 atribuïda a Albrecht Dürer, que representa un malalt de sífil·lis. / Mètode

Més dificultat presenta localitzar l’inici de la sífilis, un aspecte que de fet continua en debat. Diferents restes òssies testifiquen que existia a l’Amèrica precolombina, encara que probablement com una afecció no transmesa sexualment. Però també s’han trobat indicis de la seua possible presència en l’Europa prèvia al 1492, si bé aquests últims són menys clars. Una aparent contradicció que ha provocat una llarga controvèrsia entre els qui situen l’origen de la malaltia en un o altre continent. A mitjan camí hi ha la teoria més acceptada actualment, segons la qual l’expedició de Colom va transportar soques americanes de Treponema en la tornada del seu primer viatge i aquestes degueren patir algun tipus de mutació, fet que va donar lloc a la malaltia venèria que avui coneixem.

Siga com siga, un fet que no planteja dubtes és la magnitud del brot iniciat a Nàpols. S’estima que entre un 5 % i un 20 % de la població europea podria haver patit sífilis en les primeres dècades del segle xvi. I tampoc les repercussions socials que va causar l’epidèmia, a les quals es va donar categoria de prova o fins i tot de castic diví. Per això, no estranya l’enorme atenció que va atraure entre els metges de l’època, que van buscar en la farmacopea remeis que en pal·liaren els temuts efectes. Molts es decantarien pel mercuri, la utilització del qual en ungüents ja tenia una llarga tradició en el tractament de la lepra i distints problemes de la pell. No obstant això, l’ús excessiu d’aquest metall tòxic causa greus efectes secundaris, des de pèrdua de dents i tremolors fins a paràlisi, per la qual cosa no van ser pocs els malalts que van preferir suportar els rigors de la malaltia abans que enfrontar-se a aquesta medicació tan perillosa. El camp estava perfectament adobat, per tant, per a la irrupció d’un nou producte capaç de prometre guariment sense inconvenients temibles. I, per descomptat, aquest va aparèixer.

El guaiac

S’ha perdut la memòria del primer enviament de guaiac a Espanya, però, d’acord amb diverses fonts de l’època, la fusta d’aquest arbre natiu de l’Amèrica tropical ja s’utilitzava a la península Ibèrica en la primera dècada del segle xvi. Una novetat que va atraure l’atenció del cardenal Matthäus Lang, conseller de l’emperador Maximilià I, que va organitzar una comissió imperial que va viatjar entre 1516 i 1517 pel nostre país per analitzar-ne l’aplicació contra el «mal de bubes». L’informe definitiu d’aquesta expedició no eixiria a la llum fins a 1535, si bé la informació obtinguda degué tenir eco molt abans. Només així s’explica l’èxit tan immediat que va experimentar el llibre de l’humanista alemany Ulrich von Hutten De guaiaci medicina et morbo gallico, que arribaria a ser editat en alemany, francès, anglès i llatí.

«A poc a poc, la nul·la efectivitat de guaiac es va anar fent patent i van començar a escoltar-se veus que en qüestionaven l’eficàcia»

En aquest text de 1519 que lloava les virtuts de Lignum vitae contra el morbo gallico, Hutten repassa el que devia ser llavors el tractament típic a base de guaiac. La cura començava amb l’elaboració d’una infusió a partir d’una lliura del tronc trossejada i vuit d’aigua, que s’escalfava sense arribar a ebullició fins que el volum es reduïra a la meitat. Posteriorment, el preparat obtingut era administrat al llarg d’un mes al malalt, que a més havia de mantenir durant aquest temps un dur règim que incloïa romandre tancat en una habitació a alta temperatura i alimentar-se tan poc com fóra possible. Amb això es perseguia que el pacient porgara el seu mal a través de la suor, d’acord amb la teoria dels humors que prevalia en l’època. Però les qualitats sudorífiques del guaiac no són eficaces contra el bacteri causant de la sífilis i, de fet, el mateix Hutten acabaria morint el 1523 per la mateixa malaltia que es pensava que havia derrotat.

Ningú repararia en aquest fet paradoxal i la publicació de nous llibres i pamflets lloant les bondats del guaiac va continuar en els següents anys. Entre aquests destaca el Sumario de la Natural y General Historia de las Indias (1526) del cronista castellà Gonzalo Fernández de Oviedo, el primer que situa l’origen del «mal de bubes» a Amèrica. Amb això donava un nou argument als defensors del nou remei, ja que llavors anys estava molt estesa la creença que, per a alleujar els pesars de l’ésser humà, Déu col·loca prop malaltia i guariment. Una idea en què també incidiria el poema Syphillis, sive morbus gallicus, escrit el 1530 pel metge italià Girolamo Fracastoro, que de manera al·legòrica atribuïa la malaltia al pastor Syphilo, apel·latiu que acabaria donant nom definitiu al nou mal

19-88

La cura començava amb l’elaboració d’una infusió a partir de tronc del guaiac i aigua, que després s’administrava durant un mes al malalt. Aquest a més havia de mantenir un dur règim que incloïa romandre tancat en una habitació a alta temperatura i alimentar-se tan poc com fóra possible. Amb això es perseguia que el pacient porgara el seu mal a través de la suor, d’acord amb la teoria dels humors que prevalia en l’època. En la imatge, gravat del pintor belga Jan van der Straet on es representen les diferents fases del tractament a força de guaiac. / Mètode

Vist avui, estranya l’enorme prestigi que va arribar a assolir un remei ineficaç. Tres causes principals poden explicar aquest fenomen. La primera ja s’ha comentat, la sobtada aparició de la sífilis i els efectes tan penosos del principal tractament utilitzat, el mercuri. Almenys el guaiac resultava innocu per al pacient. La segona hauríem de buscar-la en la mateixa història natural de la malaltia, caracteritzada per l’alternança entre períodes d’activitat i de latència. Així, els primers símptomes de la infecció, la formació de xancres en els òrgans sexuals, desapareixen espontàniament a les setmanes i només després d’uns quants mesos es manifesta una fase secundària que comporta diverses lesions cutànies que també acaben curant. És l’anomenada sífilis terciària la vertaderament perillosa, ja que ataca el sistema nerviós i causa danys neurològics irreparables, però aquesta només es desencadena després d’un llarg període de latència que pot durar dècades. No obstant això, aquesta simptomatologia s’aniria coneixent al llarg del segle xvi i sembla insuficient per a aclarir el que ocorre. L’única manera d’explicar l’estrany cas del guaiac és recórrer a un tercer argument, la campanya de publicitat que va promoure la família Fugger per a fomentar-ne l’ús.

Els Fugger

Aquesta família procedent d’Augsburg, els majors banquers del seu temps, va posseir a començ de l’Edat Moderna un colossal imperi financer amb interessos tan dispars com el comerç de matèries primeres, la mineria o les espècies. També finançarien el dilapidador emperador Maximilià I, que a la seua mort va deixar tant els seus dominis com els seus deutes al seu nét Carles. Poderosa raó per a assegurar-se que igualment rebera el Sacre Imperi Romà Germànic, per a la qual cosa els Fugger li van concedir un quantiós préstec amb què subornar els prínceps electors: 544.000 florins, dues terceres parts de l’import reunit per a comprar voluntats. Una vegada proclamat, el ja Carles I d’Espanya i V d’Alemanya tornaria la suma amb escreix a través de distintes i lucratives concessions, la qual cosa va portar part de la família a traslladar-se a Espanya. Ací se’ls va conèixer com a Fúcares (“Milionaris” en espanyol) i encara queden empremtes del seu pas, com un carrer a Madrid en la zona on van tenir una casa de camp o la utilització d’aquest apel·latiu per a referir-se a una persona acabalada.

«L’epidèmia de sífilis recorria tot Europa i no feia distincions entre classes socials, per la qual cosa no eren pocs els pacients benestants necessitats de l’esperança que oferia el remei americà»

Entre els nombrosos negocis que Carles va atorgar a la família alemanya hi ha el monopoli del comerç del guaiac, l’explotació del qual prometia grans dividends. L’epidèmia de sífilis recorria tot Europa i no feia distincions entre classes socials, per la qual cosa no eren pocs els pacients benestants necessitats de l’esperança que oferia el remei americà. Els Fugger aprofitarien aquesta circumstància iniciant una més que qüestionable campanya de promoció que incloïa pagaments als metges que fomentaren la nova panacea. Així ho va reconèixer el mateix Hutten, que va afirmar que molts metges inicialment oposats a l’ús del guaiac havien canviat de parer després de la deguda recompensa. Una pràctica deshonesta que seria denunciada pel metge Paracels, si bé el suís no va gaudir en vida del reconeixement que va adquirir posteriorment, amb la qual cosa les seues acusacions van trobar poc ressò.

No seria aquesta l’única iniciativa que van impulsar els Fugger amb intenció de promoure el seu producte. Una que ha arribat fins als nostres dies és l’holzhaus, nom alemany que podríem traduir com a “casa del tronc”. Aquesta espècie d’hospital, que encara es pot visitar dins del barri que la família de banquers va fundar a Augsburg, la Fuggerei, atenia malalts de sífilis i va servir de model per a altres establiments que obririen en distintes ciutats europees.

Els Fugger van aprofi tar l’epidèmia de sífi lis que assotava Europa per a iniciar una més que qüestionable campanya de promoció del guaiac que incloïa pagaments als metges que fomentaren la nova panacea. En la imatge, Jakob Fugger el Ric, cap de la família de banquers més important de l’època en temps de la coronació de Carles V, pintat per Albrecht Dürer. / Staatsgalerie Altdeutsche Meister, Augsburgo, Alemania

Tots aquests estímuls van aconseguir que, durant unes dècades, el guaiac fóra una de les poques mercaderies procedents de les Índies amb valor suficient com per a carregar-ne vaixells sencers. L’alta demanda mantenia ben lubricat un negoci que s’iniciava en La Hispaniola i, passant per Sevilla, concloïa en qualsevol ciutat europea. Un llarg trajecte que possibilitava multitud de petits enganys, com dissimular amb argila els desperfectes que els troncs patien durant el viatge o mesclar la fusta amb d’altres de més barates, si aquesta venia en borumballes. No perduraria aquesta grotesca situació de frau sobre frau, en qualsevol cas. A poc a poc, la nul·la efectivitat del guaiac es va anar fent patent i van començar a escoltar-se veus que en qüestionaven l’eficàcia. I, així, el no fa tant remei miraculós va anar perdent el seu prestigi i fins i tot estudiosos que n’havien fomentat l’ús, com Girolamo Fracastoro, van acabar malparlant-ne. Per a finals del segle xvi, la moda pràcticament ja havia acabat i aquest negoci tan pròsper, desaparegut.

Avui ens podem preguntar per què es va començar a utilitzar el guaiac, d’on va sorgir aquell interès inicial que després es veuria engegantit per la il·lusió de milers de malalts i els interessos comercials de la família Fugger. Diversos autors de l’època van relatar aquest origen, si bé ho van fer de sentides en viure a Europa. Ni tan sols el ja mencionat Sumario de Fernández de Oviedo, que va passar en les Índies bona part de la seua vida a partir de 1514, podria ser considerat una font de primera mà, ja que distints textos situen l’arribada del guaiac a la península Ibèrica en la dècada anterior. Tampoc hi ajuda l’estudi dels antics còdexs asteques ni dels actuals herbolaris mexicans, que no fan referència a l’ús medicinal de la fusta d’aquest arbre. Potser aquest ús es va restringir a les illes del Carib i el ràpid col·lapse de la cultura taïna ens ha privat de l’explicació que cerquem. Tan sols ens queda especular amb una equívoca trobada en La Hispaniola entre indígenes i conquistadors, en la qual els segons van entendre el que la necessitat o la conveniència els empentava a entendre.

«L’única manera d’explicar l’estrany cas del guaiac és recórrer a la campanya de publicitat que va promoure la família Fugger per a fomentar-ne l’ús»

També podem preguntar-nos per què altres remeis igualment fallits no van perdre el seu predicament. Aquí tenim al mercuri, que fins a l’arribada del segle xx es va mantenir com a fàrmac de referència contra la sífilis. Va caldre esperar a les investigacions del metge alemany Paul Ehrlich, que culminarien amb el revolucionari descobriment del fàrmac sintètic Salvarsán, perquè el funest presagi «una nit amb Venus i una vida amb Mercuri» es convertira en un simple record.

REFERÈNCIES
Esteva de Sagrera, J. (2004). Historia de la farmacia: Los medicamentos, la riqueza y el bienestar. Barcelona: Elsevier Masson.
Fernández de Oviedo, G. (1526). Sumario de la Natural y General Historia de las Indias. Consultat en http://historia.ucr.ac.cr/cmelendez/bitstream/123456789/573/1/SumarioNaturalHistoriaIndias.pdf
Fresquet, J. L. (2005). La sífilis. Eidon, 17, 52–57. Consultat en http://www.revistaeidon.es/numeros_anteriores/eidon_17.pdf
Harper, K. N., Zuckerman, M. K., & Armelagos, G. J. (2014). Syphilis: Then and now. The Scientist Magazine. Consultat en http://www.the-scientist.com/?articles.view/articleNo/38985/title/Syphilis--Then-and-Now/
Mejía, P. (2014). Banqueros alemanes en la España de Carlos V. Boletín de la Sociedad Geográfica Española, 48, 46–61. Consultat en http://www.sge.org/sociedad-geografica-espanola/publicaciones/boletines/numeros-publicados/boletin-no-48/banqueros-alemanes-en-la-espana-de-carlos-v.html
Munger, R. S. (1949). Guaiacum, the holy wood from the New World. Journal of the History of Medicine and Allied Sciences, IV(2), 196–229. doi: 10.1093/jhmas/IV.2.196
Parascandola, J. (2009). From mercury to miracle drugs: Syphilis Therapy over the centuries. Pharmacy in History, 51(1), 14–23. Consultat en http://www.jstor.org/stable/41112412
Pardo, J. (2002). El tesoro natural de América. Colonialismo y ciencia del siglo xvi. Madrid: Nivola libros y ediciones.
Pardo, J., & López, M. L. (1993). Las primeras noticias sobre plantas americanas en las relaciones de viajes y crónicas de Indias (1493-1553). València: Instituto de Estudios Documentales e Históricos sobre la Ciencia. Consultat en http://hdl.handle.net/10261/91333

© Mètode 2016 - 88. Comunicar la salut - Hivern 2015/16

Professor titular interí del departament de Química Orgànica i Química Inorgànica de la Universitat d’Alcalá (Madrid).

RELATED ARTICLES