El llegat de Carl Faust

A casa nostra mai no han faltat mecenes de les arts i de les lletres. Tampoc és que hagin estat gaire nombrosos, però n’hi ha i n’hi ha hagut un cert nombre. Però, de les ciències? Quants en coneixeu? Qui sap el nom d’algun? Segurament es podrien comptar amb els dits d’una mà i encara en sobrarien. Doncs bé, d’aquests pocs mecenes que han volgut ajudar a l’avenç del coneixement a casa nostra, un dels més eficaços ha estat un ciutadà alemany que va triar viure i morir entre nosaltres des de la seva joventut fins al seu traspàs i de qui avui poca gent es recorda fora de la vila de Blanes, a la Selva, que el va acollir i on reposen les seves restes. Nomia Carl Faust.

Blanes va dedicar una estàtua a Carl Faust en el seu passeig marítim. Aquesta obra d’Andrés Ginestet, inaugurada el 2007, és un homenatge al mecenes de la ciència que tant va fer per la botànica i pel manteniment de les espècies vegetals mediterrànies. / Fundació Carl Faust

La recerca de l’èxit al Mediterrani

Carl Faust va néixer a Hadamar, petita ciutat a mig camí entre Frankfurt am Main i Coblença, el 10 de setembre de 1874. Era el primogènit del matrimoni format per Konrad Faust, topògraf i agrimensor oficial, i Elisa Schmidt. A poc de néixer Carl, els seus pares es van traslladar a Bockenheim, població avui integrada en l’aglomeració urbana de Frankfurt am Main, on van establir la llar familiar i van néixer els cinc germans de Carl.

De ben menut, Carl Faust demostrà les seves aptituds per les ciències naturals, en particular per la botànica. Els mestres del jove Faust van assabentar els pares dels dots de naturalista del seu fill, però, en tractar-se del primogènit, no van considerar prudent afrontar les despeses d’una carrera científica i el van obligar a dedicar-se al comerç en acabar els seus estudis secundaris.

Complert el servei militar i enllestits els estudis superiors de comerç, va arribar el moment decisiu. Un amic del seu pare, directiu de la sucursal barcelonina d’una empresa alemanya, li va oferir feina i Carl va acceptar immediatament. Un impuls interior empenyia Faust cap al sud, cap a les terres dels llimoners en flor riberenques de la Mediterrània que havia evocat Goethe en el seu Wilhelm Meister Lehrjahre (“Anys de formació de Wilhelm Meister”) un llibre que Faust coneixia de cor i la lectura del qual l’havia marcat profundament i duradora. La vida sencera de Carl Faust sembla seguir a la seva manera el model traçat pel Wilhelm Meister goethià. Així s’allunyà, encara ben jove, del seu país per emprendre el seu viatge iniciàtic. Va partir de Frankfurt l’11 d’octubre de 1897, amb vint-i-tres anys acabats de fer. Dos dies en tren, passant per Basilea i Ginebra, el van portar a Barcelona, on es va incorporar immediatament a la seva feina.

«Un impuls interior empenyia Faust cap al sud, cap a les terres dels llimoners en flor riberenques de la Mediterrània que havia evocat Goethe en el seu ‘Wilhelm Meister Lehrjahre’»

En qualsevol cas, la seva carrera en el món de l’empresa va ser meteòrica. Els directius de l’empresa Gebruder Körting varen apreciar aviat les qualitats del jove Faust i el van designar apoderat el 1903. El 1905 va passar a ser-ne gerent. Però el seu esperit emprenedor el va portar a fundar el 1909, amb un altre jove emprenedor alemany, Wilhelm Kammann, la seva pròpia empresa, Faust y Kammann (encara activa actualment), un negoci de maquinària i tubs.

 Jove com era, també li quedava temps per practicar les seves aficions esportives. Va ser un dels primers socis del Club Natació Barcelona i també es va fer soci del Centre Excursionista de Catalunya. Gran aficionat a la música, freqüentava el Liceu i comptava entre els seus amics concertistes i compositors com Màrius Mateo.

L’èxit va somriure als joves emprenedors. En pocs anys, Faust y Kammann implantava delegacions a València, Madrid i Sevilla i progressava espectacularment. Així, els dos socis van fer fortuna. Però això no satisfeia la passió de Carl Faust per la contemplació i l’estudi de la natura i, a partir de 1918, va començar a modelar el que havia de ser la gran obra de la seva vida: el jardí botànic Marimurtra.

Imatges de Carl Faust de finals dels anys quaranta aproximadament. A dalt, Carl Faust entre l’escriptor Noel Clarasó (esquerra) i el botànic Josias Braun-Blanquet (dreta), fundador de la fitosociologia. Faust va treballar amb tots dos activament durant tota la seua carrera. / Fundació Carl Faust

Primer de tot, entre 1918 i 1919 va començar a adquirir vinyes i erms en el vessant oriental de la muntanya de Sant Joan de Blanes, damunt dels primers penya-segats de la Costa Brava. El 1919 mateix va encarregar a l’arquitecte noucentista Josep Goday el projecte del conjunt de casa, jardí i templet que havia d’ocupar els terrenys adquirits. El 30 de desembre Goday lliurava el projecte i poc després s’iniciava la construcció de les primeres infraestructures i plantacions.

Per amor a la ciència

El 1924, en fer els cinquanta anys, Faust prenia la decisió definitiva: abandonar els negocis i retirar-se a viure a Blanes per dedicar-se en cos i ànima a acomplir el seu somni de crear un jardí botànic mediterrani a disposició de tots els estudiosos que volguessin aprofundir en el coneixement de la vida vegetal en un ambient harmònic i plaent. Per dir-ho amb les seves paraules, fundar «una república epicúria dels biòlegs en la qual poguessin savis i estudiants, lluny dels sorolls de la gran urbs, despresos de la vida quotidiana, en mig d’un jardí interessant, d’un clima ideal i d’un paisatge hel·lènic, dedicar-se completament a la creació de valors ideals i a la recerca de la veritat única».

«Carl Faust va esdevenir igualment un promotor de les línies de recerca naturalista que en aquells anys començaven a obrir-se camí a Catalunya en les persones d’alguns joves prometedors, com la biologia marina, la limnologia i l’ecologia»

Va buscar relacionar-se amb els millors botànics i naturalistes del país i de la resta d’Europa. Va fer de Pius Font i Quer el seu assessor principal i el seu millor amic i a través d’ell va conèixer també Carlos Pau i Josep Cuatrecasas. En els seus viatges per Europa va establir també contactes fructífers amb botànics destacats com Ludwig Diels (1874-1945), Fritz von Wettstein (1895-1945), Eduard Frey (1888-1974) i sobretot Josias Braun-Blanquet (1884-1980).

Posteriorment, entre 1930 i 1935, amb noves adquisicions, Faust va ampliar la seva propietat amb el bosc immediat de la muntanya de Sant Joan. En aquells anys Marimurtra era ja una realitat que progressava sense aturador. Hi estaven intervenint alguns dels millors jardiners del moment. Primer de tots, el suís Zeno Scheiber (1927-31 i 1934-35) i a continuació, l’alemany Willy Narberhaus (1931-34) i el suec Eric Sventenius (1934-1940). D’entre els catalans Miquel Aldrufeu, estret col·laborador de Rubió i Tudurí en l’execució i manteniment dels jardins de Montjuïc, a Barcelona, i Noel Clarassó.

Carl Faust rodejat d’investigadors entre els quals es troba un jove Ramon Margalef (tercer per l’esquerra). Aquest home es convertiria anys després en un ecòleg de prestigi mundial, però fou Faust qui li va donar suport i promocionar quan era tan sols un oficinista amb inquietuds científiques. / Fundació Carl Faust

El 1936 havia començat la construcció del templet de Linné, que havia d’esdevenir un dels símbols més representatius de Marimurtra. Només li faltava a Faust donar forma jurídica a una entitat que assegurés la continuïtat del seu projecte més enllà de la seva mort. Projectava fer-ho a finals d’aquell any i amb aquesta idea se’n va anar de vacances a començament de juliol tal com feia cada any. L’esclat de la guerra civil espanyola el va sorprendre tot just començades aquestes vacances en un balneari alemany. Malgrat trobar-se al seu país natal i poder viatjar per tot Europa, lluny de Blanes se sentia pràcticament com un exiliat.

Mentrestant, la central de Barcelona de l’empresa i les sucursals de Madrid i València eren col·lectivitzades i posades sota la direcció dels seus treballadors. Joan Llatas, de la CNT, presidia el comitè d’empresa i alhora tenia cura, a la seva manera, dels interessos de Faust a Barcelona i a Blanes. Ell i Miquel Aldrufeu van organitzar un Front Antifeixista Jardiner que es va fer càrrec, davant del comitè local de Blanes, també controlat per la CNT, de la continuïtat de Marimurtra. El director científic de Marimurtra, el suec Eric Sventenius, requerit per l’ambaixada del seu país, va passar a gestionar les cases d’acollida d’infants orfes o desplaçats promogudes a Tiana pel govern suec. Només anava a Marimurtra alguns caps de setmana acompanyat d’alguns dels més grans dels nois acollits per fer treballs de manteniment i alguns conreus d’horta per al seu proveïment a Marimurtra.

En aquesta situació, el 1937 es creava, a Basilea, la Fundació Estació Internacional de Biologia Mediterrània. L’havia de governar un patronat científic i administratiu format per la Societat Helvètica de Ciències Naturals; la Societat Helvètica de Botànica; la Kaiser Wilhelm Gesellschaft; la Reial Societat Botànica dels Països Baixos i la Societat Botànica Sueca i presidit per Gustav Senn, llavors president de la Societat Helvètica de Ciències Naturals. Tan aviat les circumstàncies ho permetessin s’havia de convidar a formar-ne part l’Institut Botànic de Barcelona i la Sociedad Española de Historia Natural. La Fundació es creava sota la reserva de complir posteriorment els requisits que exigís la llei espanyola, i amb el propòsit declarat de fomentar i facilitar els estudis biològics, particularment els botànics, a estudiants i titulats de tot el món, amb particular atenció als estudiosos de la flora mediterrània i de la de les regions subtropicals. Havia de mantenir Faust per tota la vida com a director amb dret a residir a la casa de Marimurtra i, a la seva mort, seria hereva de la major part dels seus béns

Quan Carl Faust va tornar a Catalunya el setembre de 1939, ho va fer a un país molt diferent del que havia deixat poc més de tres anys abans. Alguns dels seus amics ja no hi eren: havien mort o havien hagut d’emprendre el camí de l’exili. Altres, que s’hi havien quedat, es trobaven empresonats o, si més no, separats dels seus càrrecs o marginats. Per a Faust, que no havia arribat mai a fer-se càrrec, des de l’exterior, de les dimensions de la guerra i de l’abisme que s’havia obert entre vencedors i vençuts, va ser un cop terrible. I més encara quan es va adonar que la situació política espanyola i internacional impedia el normal descabdellament dels seus plans i que la seva fundació internacional no trobava encaix en la legislació hipernacionalista i autàrquica del primer franquisme.

Creat per Faust, el Jardí Botànic de Marimurtra pretenia ser un espai on tots els estudiosos de la vida vegetal poguessin ampliar els seus coneixements. En l’actualitat, aquest jardí que es troba a Blanes és un dels més interessants d’Europa per la seua composició paisatgística. / Fundació Carl Faust

Mecenes de la botànica

Tanmateix, a partir del seu retorn a Catalunya, gairebé sense adonar-se’n, Faust va esdevenir un mecenes dels naturalistes catalans més desafavorits (Font i Quer, la Institució Catalana d’Història Natural) i també, mentre va durar la Segona Guerra Mundial, d’alguns dels seus col·legues residents a la França ocupada (Braun-Blanquet, Pavillard, Reynaud-Bauvery). Va esdevenir igualment un promotor de les línies de recerca naturalista que en aquells anys començaven a obrir-se camí a Catalunya en les persones d’alguns joves prometedors, com la biologia marina, la limnologia i l’ecologia. Un cas emblemàtic seria el de Ramon Margalef, que havia d’arribar a ser un ecòleg de prestigi mundial però que, en aquell moment, era un jove oficinista d’una empresa d’assegurances que no havia fet ni el batxillerat. O la il·lustració botànica, en la qual excel·lia l’encara més jove Eugeni Sierra. Faust va fer possibles les primeres sortides a la mar del jove Margalef, posant-lo en contacte amb alguns pescadors de Blanes. També gràcies a ell va poder fer els seus primers viatges a l’estranger i va ser Carl Faust qui va pagar els dibuixos de Sierra per a la primera publicació sobre plàncton marí de Margalef.

La situació política espanyola i internacional d’aquells anys va impedir el normal desenvolupament de la fundació creada el 1937 a la neutral Suïssa. En particular, la política ultranacionalista del règim franquista i els enfrontaments bèl·lics de la Segona Guerra Mundial i, en acabar aquesta, el bloqueig pels aliats dels béns de Carl Faust a Alemanya. A la fi, després de diversos intents infructuosos per adaptar la seva Fundació internacional a la legislació franquista i veient pròxima la seva mort, Carl Faust va crear el 1951 una nova fundació d’acord amb la llei espanyola d’aquell moment. Després de successives adaptacions exigides per l’evolució legislativa en els darrers anys, la Fundació Carl Faust, que és qui actualment té cura de la gestió del llegat del seu fundador (i en particular del Jardí Botànic Marimurtra – Estació Internacional de Biologia Mediterrània) i d’actualitzar-ne l’orientació científica i divulgativa, és la successora d’aquella fundació i alhora reivindica el llegat internacionalista de la primera fundació que Faust va crear a Basilea.

Carl Faust va morir a Blanes, a la seva casa de Marimurtra, el 24 d’abril de 1952, ara ha fet seixanta anys, deixant a la vila de Blanes i a tots els amants de les ciències de la vida el llegat extraordinari de Marimurtra.