Modernisme i natura

Forma i simbolisme de les representacions vegetals

El modernisme va ser un dels moviments artístics que més profusament va fer servir la natura com a font d’inspiració. Però les plantes o els animals que hi figuraven no eren tan sols simples ornaments estètics, sinó que estaven carregats de valors o referències històriques, socials, ambientals, econòmiques, simbòliques i culturals. El modernisme les va utilitzar a diferents escales, de la urbanística i arquitectònica a la lligada a les mal anomenades «arts menors»: pintura ornamental, impressió, ceràmica, ebenisteria, orfebreria, etc., molt sovint amb motius naturals en què tiges, circells, fulles, flors, ornen el motiu central de l’obra o s’entortolliguen al seu voltant.

Com a resultat, cada obra modernista ofereix un mostrari admirable de formes naturals i d’inspiracions fantàstiques, d’elegants configuracions i de maridatges estètics que permeten conjugar composicions simètriques o asimètriques igualment belles.

Novelda com a exemple

En comparar les obres del modernisme, poden establir-se patrons de recurrència d’elements naturals comuns, però també les causes que podrien ocasionar-hi diferències. L’objecte d’aquest article serà mostrar alguns d’aquests patrons en edificis i en obres d’art emblemàticament modernistes, i com a unitat bàsica hem pres Novelda, una ciutat propera a Alacant i si­tua­da en la falla que uneix la costa del migjorn valencià amb l’interior peninsular.

«El modernisme va trobar en les formes fascinants de les plantes els seus motius d’inspiració predominants»

Aquesta falla, per la qual transcorre el riu Vinalopó, ha servit de camí entre la Mediterrània i la Manxa-Madrid des de temps immemorial, i de fet en el 1858 va establir-s’hi el ferrocarril d’unió entre Madrid i Alacant. Això va facilitar l’exportació dels productes de Novelda i dels pobles veïns (marbre, vi, anissos) així com el comerç de les espècies que hi arribaven gràcies a les línies de navegació que unien el port d’Alacant, directament o indirecta, amb centres de gran vitalitat comercial com Barcelona, Marsella, Orà o Alger. Aquestes connexions també facilitaven l’accés a altres mercats encara més distants, fins i tot de l’Extrem Orient (el canal de Suez es va inaugurar el 1869), ja que el Japó s’havia obert a Occident després que hi triomfara la revolució Meiji el 1868.

Tota aquesta activitat comercial va servir de base a la formació d’una nova burgesia mercantil potent que, a les darreres dècades del segle XIX, va saber fer el salt qualitatiu de la simple acumulació dinerària a la riquesa cultural del modernisme i, així, va transformar les poblacions properes al riu Vinalopó, i molt en particular Novelda.

Tendències florals en el modernisme

El modernisme va trobar en les formes fascinants de les plantes els seus motius d’inspiració predominants, fins al punt que aquest moviment va ser conegut com a stile floreale a Itàlia (on també s’anomenava liberty) o style floral (més conegut com a art nouveau) a França. Dins d’aquesta tendència destaca l’afició per la línia corba, per les fluències delicadament sinuoses, i per l’asimetria i llibertat de formes inspirades en la naturalesa, tot posat de manifest en el reiterat recurs ornamental anomenat coup de fouet. Aquestes atrevides decoracions d’inspiració zoomorfa i fitomorfa i, en concret, els motius florals, constituïen la més genuïna expressió d’allò que es pretenia emfasitzar.

Vitralls amb detalls florals al sostre de la Casa Museu de Novelda, un edifici emblemàtic del modernisme al País Valencià. / Foto: Omar Mínguez

Perquè si volem captar l’ànima d’aquest estil, caldria preguntar-se per què s’hi utilitzen determinades plantes. A més del component estètic o merament formal, hi trobem un rerefons associat a la voluntat d’una burgesia ascendent de presentar-se com a capdavantera no tan sols en l’aspecte industrial, comercial o agrari, sinó també en el cultural; una cultura que va saber associar els avanços científics, tècnics i socials amb la natura i, en particular, amb les plantes. Així, moltes de les que decoren l’aparador vegetal del modernisme van ser triades tant per raons estètiques com pel significat simbòlic. I cal subratllar-ho perquè tant els símbols com les analogies, les metàfores o les al·legories són excel·lents dispositius culturals que organitzen la informació més enllà de la utilitat o la inutilitat dels objectes que els suporten. En seria un cas paradigmàtic el Palau de la Música Catalana (1908), on un dels arquitectes més representatius del modernisme, Lluís Domènech i Muntaner, va idear una innovadora estructura de ferro que permetia fer parets de vitralls translúcids que, en subtil harmonia amb un interior ple de motius florals, aconseguien una mena d’hivernacle tan frondós com atractiu.

Per començar, farem una proposta de classificació en tres grups de les plantes emprades: 1) les que remeten a la influència cultural del món clàssic europeu; 2) les provinents del japonisme, i 3) les plantes de rellevància local, comarcal o de país. A continuació, en veurem exemples tant a Novelda com a altres ciutats que gojosament es van incorporar al projecte modernista, com ara Alacant, Alcoi, Barcelona, Borriana, Carcaixent, Cerdanyola, Palma, Reus, Sóller, Terrassa o València. De tal manera que quan les visitem puguem gaudir-ne encara més en saber associar les arts plàstiques, literàries i musicals als motius florals que figuren en els seus edificis emblemàtics.

Els motius vegetals d’origen europeu i tradició clàsssica

En les tradicions d’ornamentació vegetal hi ha una mena de repetició de determinades plantes relativament comunes en diferents estils i èpoques: acant, llorer, trèvol, lliris, rosella, blat… El modernisme va continuar aquesta tradició, enriquida amb els components simbòlics que s’hi havien incorporat al llarg del temps i dels quals hem triat alguns dels exemples més reeixits.

Lliris

En primer lloc, trobem el lliri, una de les plantes que va gaudir d’especial consideració entre els modernistes. De fet, un dels noms descriptius d’aquest moviment a Alemanya va ser Lilienstil. De tots els lliris (dels gèneres Iris, Lilium, Zantedeschia), el més representat en el modernisme ha sigut el lliri blau (Iris germanica).

En els edificis modernistes de Novelda és relativament fàcil trobar ondulants fulles i tiges de lliris encimbellades per les flors. Els lliris apareixen en diferents llocs i de múltiples formes: gravats a les finestres, com si la saba haguera esmerilat el vidre i s’haguera metamorfosat en ales de libèl·lula; en baixos relleus de mobles; en panells ceràmics, cortines, pintures i tapissos… En representació naturalista o simbòlica, o en quimeres botàniques: híbrids artístics en què fulles, flors i fruits provenen d’espècies botànicament incongruents.

Roses

En la decoració modernista trobem roses amb profusió, tant d’esplendents roses cultivades com de silvestres, que, tot i ser més senzilles, estan dotades de gran força ornamental.

A Novelda hi ha esplèndides representacions de roses de les més variades formes i colors en espais com el saló menjador de la Casa Museu Modernista, on es poden admirar les primaverals roses silvestres també anomenades gavarreres o gavarneres, amb només cinc pètals però guarnides de feridores espines corbades com els ullals d’un gos (d’aquí prové el seu nom científic, Rosa canina). Una rosa espinescent, sí, però també paradigma de la bellesa, quinta essència de les arts i missatgera de l’amor.

Roses en la façana de la Casa Museu de Novelda. / Foto: Daniel Climent

Roselles i cascalls

Tant les genèriques roselles de color escarlata intens (Papaver sp.) com l’opiaci cascall de color més rosat (Papaver somniferum, “portadora del son”) figuren en les decoracions d’algunes de les estances més reeixides de cases modernistes de Novelda.

En el món grecoromà, tant la rosella com el cascall havien sigut consagrats a Demèter (la Ceres romana, epònim del mot cereal) per doble motiu: en primer lloc, perquè aquestes flors creixen espontàniament entre les meses, les quals ornen amb el seu color refulgent; en segon lloc, perquè havien adormit el dolor de la deessa després del rapte de la seua filla Persèfone (o Prosèrpina, en la mitologia romana) per part del déu de l’inframon Hades (o Plutó).

Al seu torn, el cascall, l’origen de l’opi, ha sigut considerat l’al·legoria de l’oblit i del consol, potser per les seues propietats analgèsiques, narcòtiques i somníferes. De fet, ha estat vinculat a Morfeu, el déu del son i epònim de l’analgèsica i sedant morfina. Les propietats calmants de les càpsules del cascall eren conegudes des de l’antiguitat i tradicionalment s’han usat en medicina popular, en infusió, per a aplacar el plor dels xiquets o la tos dels grans. I també com a inductores del son, raó per la qual el cascall abunda, gravat i com si fora un amulet, en els baixos relleus que decoren els mobles del dormitori principal de la casa del collidor i exportador de vins Francisco Mira Abad a Novelda.

Cal recordar també que l’opi era una de les drogues de moda en època del modernisme (a l’igual de la marihuana i l’absenta) i que la forma habitual de prendre’n era en tintura alcohòlica feta amb vi blanc, opi, clau, canella i safrà. Així, trobarem vi, safrà i cascall donant-se la mà en la decoració modernista de Novelda.

Una de les vidrieres de l’Estació del Nord de València. / Foto: Jaime Silva

Acant

Les fulles d’acant (Acanthus mollis) van ser un motiu molt utilitzat pels artistes modernistes, tant en mimesi o còpia del natural com en silueta. La raó potser és que el recargolament de l’eix foliar i la divisió escalonada de la fulla faciliten cobrir angles de portes i finestres, mènsules de balcons, capitells de columnes i figures diverses.

Segons Vitruvi, l’arquitecte grec Cal·límac va inspirar-se en aquestes fulles per a retre homenatge a la seua filla prematurament morta: quan va veure com havien envoltat, com en una abraçada, una cistella amb flors que havia deixat sobre la tomba coberta amb una teula, va voler representar la bellesa i harmonia del conjunt en el remat de les esveltes i estriades columnes que sostindrien el palau que estava construint. En aquell nou parament, dues fileres de fulles d’acant envoltaven el capitell, pètria metàfora de la cistella, mentre que l’arquitrau correspondria a la teula que la cobria, i delicats pecíols s’enrotllaven en volutes sota els angles de l’àbac i fulles menudes s’acoblaven a les superfícies planes. Aquest conjunt de columna, capitell i arquitrau millorava de tal manera la sobrietat del model dòric que nombrosos arquitectes van adoptar el nou estil, conegut com a corinti. Així va iniciar-se el triomf estètic de les fendides fulles d’acant que tan bé podem admirar en estils arquitectònics posteriors, des del romà al bizantí, romànic, gòtic, renaixentista, barroc i modernista. Segons John Henry Ingram, l’editor d’Edgar Allan Poe, l’acant podia considerar-se el símbol per antonomàsia de les arts.

Les fulles d’acant van ser un motiu molt utilitzat pels artistes modernistes; per exemple, en elements arquitectònics, com les columnes d’estil corinti de la parròquia arxiprestal de sant Pere Apòstol de Novelda (a l’esquerra) o en elements decoratius com el picaporta de la Casa Museu de Novelda (a la dreta). / Fotos: Daniel Climent

Motius vegetals d’origen japonès

El Japó feia dos segles i mig que estava aïllat de la resta del món quan, l’any 1853, una flota de vaixells de guerra nord-americans el va obligar a obrir els ports al comerç. Les transformacions polítiques i socials que s’hi van produir van conduir a una nova era, la restauració Meiji. Aquesta època es va caracteritzar per un aprenentatge rapidíssim, per part del Japó, dels aspectes més avançats del món occidental, tot salvaguardant aspectes idiosincràtics, com la llengua, l’escriptura, la religió o les arts, incloent-hi la filosofia, la poesia, la cal·ligrafia o shodō, la pintura i l’arranjament floral o ikebana.

«A més del component estètic, en el modernisme trobem un rerefons associat a la voluntat d’una burgesia ascendent de presentar-se com a capdavantera també en l’àmbit cultural»

En l’Exposició Universal de Barcelona l’any 1888, l’impacte del pavelló japonès va ser tan gran que el nou moviment artístic en ascens, el modernisme, va integrar l’estil japonès amb tots els honors. Fins i tot es va recuperar com a referent el llibre La agricultura, la industria y las Bellas Artes en Japón (1879) de l’enginyer forestal català Josep Jordana i Morera.

D’aquesta manera, el festival de la natura que representa el modernisme, influït per l’art japonès, va assumir com a pròpies plantes originàries o bé emblemàtiques d’Àsia Oriental, com crisantems (Chrysanthemum), hortènsies (Hydrangea), camèlies (Camellia), peònies (Paeonia), la flor del cirerer (Prunus cerasus), nenúfars (Nymphaea alba) i lotus (Nelumbo nucifera).

Crisantems i altres asteràcies

Entre les flors que més van atraure els artistes modernistes destaquen els crisantems (Chrysanthemum sp.), una autèntica icona de la sensibilitat nipona fins el punt que es considera la flor nacional del Japó. De fet, el tron imperial es designa metonímicament com el Tron del Crisantem. Els crisantems formen part de la família asteràcies (o compostes), amb vicaris europeus com els que formen part dels gèneres Aster, Leucanthemum (margarides) o Helianthus (gira-sols), entre altres plantes que també ocuparan un nínxol remarcable en el modernisme europeu.

Influït per l’art japonès, el modernisme va assumir com a prò­pies algunes plantes originàries o emblemàtiques d’Àsia Oriental, com els crisantems, tota una icona de l’imaginari cultural del Japó. En la imatge, un sumptuós pitxer decorat amb crisantems del saló de la Casa Museu de Novelda. / Foto: Daniel Climent

Els crisantems són rellevants en l’obra de l’escriptor francès Marcel Proust A la recerca del temps perdut, on figuren com a la flor preferida de l’elegant personatge Odette de Crécy, que els fa servir per ornar a l’orièntale els seus encisadors salons. No podem descurar tampoc l’extraordinària òpera Madama Butterfly (1904), de Giacomo Puccini, un autèntic manifest musical del japonisme, el llibret de la qual va beure d’un parell de contes amb clar simbolisme natural: Madame Butterfly, de l’americà John Luther Long, i Madame Chrysanthème, del francès Pierre Loti. Una òpera en què la protagonista, Cio-Cio-San (Cio significa “papallona”, butterfly en anglès), és una geisha seduïda i abandonada per un oficial de la marina americana anomenat Pinkerton. Ves per on, crisantems i papallones, dues de les grans icones del modernisme, juntes en una òpera ambientada en la ciutat japonesa de Nagasaki.

Hortènsies

Una altra de les devocions florals típicament japonista del modernisme van ser les hortènsies, entre les quals destaca l’espècie Hydrangea macrophylla, “la de grans fulles”, àmpliament cultivada a Europa. El nom d’hortènsia és un homenatge que el naturalista Philibert Commerson va fer a la matemàtica i astrònoma francesa Nicole-Reine Etable de la Brière, coneguda amb l’apel·latiu honorífic d’Hortènsia per ser una dona tan culta i admirada com ho va ser, en el segle I aC, l’oradora romana Hortensia. Uns anys abans, el 1753, el naturalista suec Carl von Linné  ja havia descrit aquesta flor amb el terme Hydrangea, però el nom del francès va fer fortuna com a fitònim popular, i així les anomenem.

Tot recuperant la combinació «flor/dona/Japó», aquesta simbiosi plasmada en les hortènsies podria representar un epítom del modernisme. De fet, aquestes plantes formen part del ramell preferit pels modernistes: en trobem un exemple al saló de la Casa Museu de Novelda, on apareix una jove tocant l’arpa al costat d’un arbust d’hortènsies. A més a més, també figura en obres destacades de la història de la pintura, com l’oli sobre llenç El balcó (1869), del pintor francès Édouard Manet, o La venedora de flors (1920), de l’alcoià Fernando Cabrera.

Nenúfars i lotus

Els nenúfars o nimfes (Nymphaea sp.), amb les vistents corol·les que afloren en la superfície dels estanys, han representat un motiu d’inspiració recurrent en la plàstica i la literatura modernistes. Juntament amb els lotus, figuren en la decoració d’edificis tan representatius del modernisme com la Sagrada Família, de Gaudí, o en els vitralls artístics de Rigalt i Granell que embellien la galeria central del desaparegut Hotel Colón de Barcelona; en aquests, lliris i nenúfars, en creixement sinuós, emmarcaven unes figures femenines al·legòriques de les estacions de l’any.

Camèlies

A les darreries del segle XVIII, el 1792, el jesuïta i botànic txec Jiří Josef Camel (llatinitzat Camellus) va descriure unes plantes que havia trobat al Japó i que l’havien captivat anímicament. Eren arbustos i arbres amb flors vistoses, de cinc pètals cridaners i que ben prompte van mostrar que podien ser cultivades als jardins europeus. Sobretot la Camellia japonica, que va causar sensació atesa l’enorme varietat que ofereix: més de 10.000 varietats de flors simples, o de pètals semidobles, dobles i múltiples que les fan assemblar-se a unes altres flors, de la peònia a la rosa o al crisantem, a més d’una ampla gamma de colors (blanc, vermell, rosa, salmó, porpra, jaspiat…), que les doten d’un grau de versatilitat i les fan aptes per a qualsevol ambient. De nou, als murals que decoren el saló principal de la Casa Museu de Novelda en trobem un exemple, en aquest cas una jove repenjant-se d’una branca amb camèlies.

«Entre les flors que més van atraure els artistes modernistes destaquen els crisantems, una icona de la sensibilitat nipona i flor nacional del Japó»

La camèlia va ser considerada l’epítom del refinament. Sobretot quan Marcel Proust la va començar a mostrar inserida al trau de la solapa, com va quedar recollit en el famós retrat que li va dedicar el seu amic Jacques-Émile Blanche el 1892. I és que, igual com li ocorria al personatge de Marguerite Gautier de La dama de les camèlies (1848) d’Alexandre Dumas (fill), la camèlia era l’única flor que no feria la seua delicadíssima pituïtària. Més enllà del dandisme, el Proust modernista va ser un dels millors exemples del fecund lligam que pot establir-se entre la botànica i la literatura, fins el punt que els seus escrits ofereixen tota una constel·lació de metàfores vegetals en què prímules (Primula), liles (Syringa vulgaris), crisantems (Chrysanthemum), el corniol (Aquilegia vulgaris), l’arç blanc (Crataegus monogyna) o orquídies com la vainilla (Vanilla planifolia) o la cat­tleya (Cattleya), actuen com a missatgers simbòlics que només els receptors avesats entenen.

Motius vegetals lligats al context local

L’estil modernista va triomfar en molts llocs asso­ciats al tractament o l’exportació de productes vegetals. Edificis destinats a aquests usos, així com societats econòmiques o cases particulars enriquides amb aquestes activitats, van voler homenatjar plàsticament les plantes a què devien la riquesa. Per exemple, si es tracta d’una localitat relacionada amb el raïm o el seu processament, seria esperable trobar profusió de sarments, pàmpols i xanglots, indicadors no tan sols del gust per una forma bella, ondulant i flexible, molt pròpia d’aquest estil, sinó també de quines són les fonts de riquesa que han pagat l’obra. Només per fer un petit mostrari d’aquestes espècies protagonistes a ciutats com Novelda i d’altres properes, en citarem algunes.

Una de les fonts de riquesa de la burgesia de Novelda va ser el comerç del safrà, raó per la qual aquesta planta és també un motiu habitual en la decoració de l’època. En la imatge, una capsa de safrà de la marca Azafranes Delia de Novelda. / Foto: Daniel Climent

Safrà

L’espècie botànica potser més característica lligada al desenvolupament econòmic de Novelda ha sigut el safrà (Crocus sativus). Els seus estigmes secs han constituït des de temps immemorial un dels condiments més estimats gràcies, entre altres usos, a la seua capacitat d’aportar simultàniament color, sabor i aroma als plats en què participa. El fet que Novelda arribara a ser un referent mundial en la manipulació, envasament i comercialització de l’espècia explica la proliferació de les representacions d’aquesta planta en la ciutat. És el cas de les capses i envasos que pregonaven per tot arreu la procedència comercial del safrà o la decoració arquitectònica en algun magatzem del poble.

Raïm

El modernisme va coincidir amb un moment de desenvolupament extraordinari de la vitivinicultura i dels alcohols destil·lats i aromatitzats (absenta, anís, vermuts i aiguardents de tota mena). Així, no resulta estrany que tant els ceps o arbusts de Vitis vinifera com les parres o arbrets entortolligats hagen inspirat en part el modernisme novelder. Hi trobem per descomptat els ubèrrims xanglots de raïm, però no només: també els pàmpols o fulles palmejades, i els volubles circells. Tots aquests motius figuren de manera reiterada en edificis, capelles, escales, parets i carrers.

El modernisme va coincidir amb un moment de desenvolupament extraordinari de la vitivinicultura. Així, les formes de la parra, la vinya i, per descomptat, els xanglots de raïm embellien els elements arquitectònics de molts edificis modernistes. En la imatge, detall de l’escala principal de la Casa Museu de Novelda. / Foto: Daniel Climent

El raïm, a més a més, té un caràcter doblement simbòlic: el civil, com a evocador d’una de les fonts de riquesa de determinats territoris, i el religiós; una religiositat que li ha estat associada a través de figures com el déu grec Dionís (Bacus, en la seua versió romana), però també a cristianes com Noè o Jesús.

Taronges

Hi ha edificis modernistes que semblen bastits per a ser una mena de palau del poble, en què una estructura pública i funcional acull una decoració no tan sols sumptuosa sinó al·legòrica de la font de riquesa d’aquesta societat: la gent, el treball i el producte més emblemàtic de la terra. En seria el cas de l’Estació del Nord de València. A més de ser tot un mostrari de plantes, la que hi domina és el taronger: fulles i flors, fruits i arbres sencers; arbres en el paisatge agrari i arbres amb la gent que cull o collirà les taronges.

Un patrimoni fruit de la puixança econòmica i mercantil d’una societat, de les aventures i viatges d’uns individus que, en impulsar aquest moviment artístic, el modernisme, van canviar per a bé la fisonomia de les ciutats. I tant a la capital del País Valencià com a pobles eminentment tarongers, com Borriana, la taronja va marcar la decoració de molts edificis modernistes.

Castanyer (bord)

Una de les espècies que el modernisme va incorporar al catàleg ornamental vegetal va ser el castanyer bord o d’Índies (Aesculus hippocastanum), fitonímicament homònim tot i que de família diferent del castanyer comú (Castanea sativa), un arbre que rebrota de soca o «renaix» en ser tallat.

«Tant a València com a pobles eminentment tarongers, com Borriana, la taronja va marcar la decoració de molts edificis modernistes»

L’èxit estètic de les fulles palmejades del primer va ser innegable i va arribar a prevaldre, en cas de conflicte amb el segon. Potser aquest va ser el cas de l’Institut Pere Mata, antic hospital psiquiàtric de Reus, l’optimista lema del qual, Renascitur (“renaixeran”, “es refaran”), representava una al·lusió a l’esperança que els malalts ingressats s’hi pogueren recuperar. Un edifici en què l’ornamentació vegetal és ben adient: roses heràldiques de cinc pètals, representatives de la ciutat de Reus; pensaments (Viola sp.) sobre un calze al costat de la regeneradora au fènix en la façana i en el vitrall de la porta principal del pavelló de serveis generals, a més de les fulles de castanyer bord presents en molts espais del recinte.

A tall d’epíleg

L’aparador vegetal del modernisme és molt més gran i variat del que ací hem presentat, però en gran part respon a la classificació que hem elaborat al principi, la qual hem vist representada a petita escala a Novelda i altres municipis.

Un modernisme en què, si se’ns permet el joc de paraules, la natura s’integrava en l’art per fer cultura de manera natural; i això gràcies a una plèiade d’arquitectes innovadors i de magnífics artesans capaços de transformar en obres d’art tot un conjunt de materials poc valorats però que en les seues mans es van convertir en joies decoratives que avui dia ens delecten i admiren.

© Mètode 2021 - 108. Ciència ciutadana - Volum 1 (2021)
Catedràtic de secundària de Ciències de la Natura. IES Badia del Baver (Alacant).
Professor titular d’Ecologia del Departament de Ciències del Mar i Biologia Aplicada i coordinador de l’Aula de la Ciència. Universitat d’Alacant.
RELATED ARTICLES