Perduts en el laberint col·loïdal

Cent anys d’un inici frustrat de la bioquímica a la Universitat de València

El 13 d’abril de 1921, Diario de Valencia, periòdic conservador i catòlic, duia en primera plana la notícia de l’arribada a la ciutat del catedràtic de Química General de la Universitat de Saragossa Antonio de Gregorio Rocasolano (1873-1941). Rocasolano havia acceptat pronunciar a la Universitat de València un cicle de conferències sobre un tema que ens pot sonar escassament familiar als nostres dies, els col·loides en biologia. En seria més, de familiar, per als lectors de Diario de Valencia? Una columna quasi sencera –de sis en total– ocupava la notícia, la qual cosa palesa com d’important la jutjava la direcció. La signava un tal «Aprendiz de Médico», que no estalviava elogis a qui considerava un exemple escollit d’aquells espanyols «tan amantes de la ciencia y de la patria» que honoraven un país on, fins feia poc, «la ciencia nacional […] íbase constituyendo silenciosamente, ocultamente, casi como si fuera delito, en laboratorios, en museos, en clínicas, en bibliotecas», però amb prou feines a les universitats (Un Aprendiz de Médico, 1921).

L’articulista hi tenia bones raons per a dir el que deia. La universitat espanyola per aquells anys encara no constituïa un espai normalitzat per a la investigació. Nogensmenys, tampoc no hem de pensar en un lloc tancat sobre si mateix, sense obertura a la comunitat internacional i a la societat. És cert que el reglamentisme i la intervenció del govern eren obstacles que calia vèncer, o al menys reduir, per anar-ne més enllà. Les universitats maldaven, des del Sexenni Democràtic, per guanyar autonomia i reivindicaven una menor centralització. Tota la Restauració va ser un tira i arronsa en aquest sentit. Al tomb de segle, l’autonomia universitària era cada vegada més una reivindicació general, que s’associava al clamor per una reforma profunda. Diversos ministres, de signe tant conservador com liberal, ho intentaren, amb resultats prou migrats. Les inèrcies d’una estructura legal solen ser difícils de tombar per molta mobilització que n’hi haja. I amb el sistema turnista de la Restauració i una vida parlamentària tan associada a vicis com el caciquisme, tot resultava especialment difícil. La mesura més audaç arribà el 1907, amb l’establiment pel liberal Amalio Gimeno, llavors al front del Ministeri, de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE) (Peset i Mancebo, 2000).

Tot i que els inicis no van estar lliures d’entrebancs, pels recels dels conservadors davant d’una nova entitat inspirada des d’ambients laïcistes, la JAE va aconseguir ben prompte dos grans èxits: augmentar el nombre d’investigadors en formació a l’estranger amb la concessió de beques i crear instituts de recerca per a l’activació de la ciència a Espanya. La JAE no aconseguí, pel contrari, una veritable descentralització, ja que el protagonisme madrileny fou aclaparador pel que fa els espais de recerca. D’altra banda, les universitats recelaven prou, fins i tot amb ressentiment, de l’autonomia que la JAE palesava. De fet, la creació de la JAE propicià una intensificació dels clams de reforma des de dins i des de fora de les universitats.

Els clams van ser escoltats per César Silió, ministre amb Antonio Maura, que al maig de 1919 promulgava un decret d’autonomia universitària que conferia capacitat de nomenar els càrrecs de govern i un cert marge en el disseny dels plans d’estudi a les universitats. La Universitat de València s’apressà a proposar uns estatuts que hauria d’aprovar el ministeri, i s’obria així un període ple d’esperances, malauradament frustrades per la inestabilitat política (Peset i Mancebo, 2000). El sistema de la Restauració en el seu conjunt s’estava enfonsant, i l’autonomia universitària no era allò més urgent que calia engegar, ni per al règim que llanguia, ni per a la dictadura que s’imposà l’any 1923.

«Anticossos, enzims o proteïnes no gaudiren, fins ben entrada la dècada de 1930, d’una representació química definida i acceptada»

Una de les mesures reformistes que sí que arribaren a aplicar-se fou l’intercanvi universitari, que permetia disposar d’uns diners, escassos però dignes, per a pagar el desplaçament de docents i estudiants a uns altres centres universitaris en estades curtes. Les conferències de Rocasolano connectaven amb la visita que al març havia efectuat una delegació d’alumnes de la Universitat de València al laboratori del catedràtic a Saragossa, encapçalada per Luis Bermejo Vida (1880-1941). Fill també de la capital aragonesa, Bermejo ocupava a València la càtedra homòloga a la de Rocasolano, la tasca científica del qual li interessava moltíssim. La línia de recerca assumida per Rocasolano, que el projectà cap a un notable reconeixement internacional, connectava amb un dels temes més discutits en aquell moment pel que feia a les bases químiques de la vida: la caracterització molecular de les proteïnes.

Ascens i caiguda de la teoria col·loïdal

L’establiment de la natura química de les proteïnes i la seua grandària, a principis del segle XX, és un dels fils que teixirien un incipient enfocament molecular de l’estudi de la vida (Morange, 2020). Anticossos, enzims o proteïnes en general no gaudiren, fins ben entrada la dècada de 1930, d’una representació química definida i acceptada. Cent anys abans ja hi havia pistes que les substàncies del tipus de l’albúmina (anomenades proteïnes per Gerardus J. Mulder el 1838) semblaven exhibir una grandària molecular major que la resta de substàncies orgàniques. També la cristal·lització de proteïnes com l’hemoglobina apuntava a la seua existència com a entitats químiques pures. Tanmateix, la consideració que les proteïnes foren molècules gegants fou negligida per alguns pioners de la bioquímica, com Emil Fischer o Frederick G. Hopkins (Deichmann, 2007).

Thomas Graham introduí el 1861 la química col·loïdal com a marc explicatiu del comportament físic de les matèries dissoltes o disperses, en funció de si travessaven (cristal·loide) o no (col·loide) una membrana semipermeable. Hi havia exemples de col·loides inorgànics i orgànics, entre els quals va incloure algunes proteïnes com l’albúmina o la gelatina. Aquestes eren tan grans perquè estaven constituïdes d’agregats de molècules cristal·loides més petites de composició variable i unides per forces dèbils. Per tant, no seguien unes proporcions estequiomètriques ni se’ls podia aplicar en rigor les lleis de la nova química física que aspirava a formalitzar i quantificar els sistemes químics. Graham anà més enllà i proposà que l’agregació física «peculiar» dels col·loides era un fet essencial de tots els processos de la vida. Malgrat l’olor a vitalisme, la idea esdevingué tremendament popular i fou explorada per molts acadèmics. També fou un terreny adobat perquè molts imaginaren que l’estat propi i normal de la matèria viva era el col·loïdal, mentre que les patologies, l’envelliment i la mort es devien a la coagulació i pèrdua d’aquest estat.

Una part dels investigadors de proteïnes al tombant del segle XX mai no abandonaren la idea que les proteï­nes eren molècules molt grans i no admetien la interpretació col·loïdal. Fou el cas de Søren P. L. Sørensen, inventor de l’escala de pH i de l’aparell per mesurar-lo. Les seues acurades anàlisis experimentals indicaven que les proteïnes eren molècules definides amb grandàries moleculars fabuloses. Uns altres, partidaris inicials de l’estat col·loïdal de les proteïnes, com Theodor Svedberg i Jacques Loeb, serien després arquitectes d’una interpretació macromolecular que marcaria l’eixida del laberint col·loïdal (Deichmann, 2007; Fruton, 1999).

Antonio de Gregorio Rocasolano (dreta), amb el químic alemany Ri­chard A. Zsigmondy (1865-1929), premi Nobel de Química el 1925 per la seua investigació sobre col·loïdes, treballant amb l’ultramicroscopi d’immersió desenvolupat per Zsigmondy i la companyia Winkel, cap a 1920./ Font: Museum der Göttinger Chemie

La historiografia d’aquest episodi de l’evolució de les idees bioquímiques és ben diversa. Hi ha qui jutja que la teoria col·loïdal exercí un efecte perniciós sobre el desenvolupament de la disciplina, i proposa una «edat fosca de la biocol·loïdologia», representada per un seguit d’explicacions irrellevants de natura pseudocientífica, incloses les sostingudes per Rocasolano en un llibre publicat en francès en 1920 (Florkin, 1972).

Altres historiadors, potser més curosos amb la reconstrucció del context històric i dels programes de recerca fracassats, com Fruton (1999), han discrepat d’aquesta visió i han trobat factors explicatius i metodològics valuosos en la teoria col·loïdal, catalitzadors de la transició cap a la noció de macromolècula en bioquímica. Un cas ben estudiat és el de Svedberg (Morange, 2020). Aquest químic suec fou guardonat amb el Nobel de Química de 1926 per l’estudi de «sistemes dispersos», l’any següent que el rebés R. A. Zsigmondy per la demostració de «la natura heterogènia de les solucions col·loïdals». Svedberg aprofità el seu discurs d’acceptació per introduir la seua flamant ultracentrífuga, originalment dissenyada per demostrar el caràcter heterogeni de les proteïnes en estat col·loïdal. Tanmateix, el discurs aportà dades decisives que atorgaven a les proteïnes el caràcter d’un «individu químic homogeni» amb una grandària molecular elevada, contràriament al que ell mateix havia suposat. El pas següent fou l’acceptació general de les proteïnes com a macromolècules, emprant un concepte introduït per H. Staudinger en 1922 per a referir-se a estructures d’una elevada massa molecular en les quals tots els àtoms estan units per enllaços forts (covalents); un concepte que, per cert, tampoc tingué un aterratge suau en el món de la química (Deichmann, 2007).

Finalment hi ha perspectives, com les de P. J. Pauly o U. Deichmann, que han afegit elements sociològics i ideològics en la comprensió de la controvèrsia col·loïdal, il·lustrats amb la polèmica entre Jacques Loeb i Wolf­gang Ostwald. Loeb representava l’ideal mecanicista en la biologia davant de les posicions vitalistes (Pauly, 1987): els éssers vivents són maquinàries químiques sotmeses a lleis naturals conegudes i manipulables. La seua posició sobre els col·loides abans de 1910 s’ha qualificat d’ambivalent (Pauly, 1987): mentre que la imprecisió de les explica­cions col·loïdals l’incomodava, en les seues conferències i textos la incorporava. En 1904-1906, Loeb acollí en el seu laboratori Ostwald (fill de Wilhelm Ostwald, un dels fundadors de la química física), però la tendència d’Ostwald a especular més que a fer experiments obrí un abisme intel·lectual entre ells. Ostwald volgué emular el pare instaurant una nova disciplina i es va convertir en un dels apòstols més estridents dels col·loides i va proclamar la insuficiència de la química per entendre el seu comportament –un atac explícit al mecanicisme de Loeb–. Per a ell, que fundà una revista sobre col·loides i protagonitzà un cicle de conferències pels Estats Units amb un gran ressò, la química col·loïdal tenia «dret a existir com a ciència separada i independent». Les crítiques de Loeb als excessos d’Ost­wald foren furibundes. El va acusar d’un perillós exhibicionisme romàntic vinculat al militarisme germànic. Potser va fer curt. Loeb va morir el 1924 i no va arribar a veure l’Ostwald membre del partit nazi, emprant metàfores químiques per justificar el genocidi contra els jueus: la puresa racial s’assoliria «recristal·litzant», a través de la depuració, la universitat i la societat (Deichmann, 2007).

La desmesura vitalista d’Ostwald va ser un estímul per a Loeb, qui, armat amb un pH-metre portat del laboratori de Sørensen, va realitzar una demostració exemplar de l’harmonia entre el comportament iònic de les proteïnes i les teories químiques establertes (Pauly, 1987). En l’etapa final de la seua carrera, Loeb protagonitzà, com Svedberg, una «transformació d’identitat disciplinària», culminada amb la relació col·legial amb físics i un veredicte sobre la investigació del caràcter col·loïdal de les proteïnes com «un desafortunat accident històric» perquè en cas d’haver-se desenvolupat abans la mesura del pH, mai s’hauria proposat la natura agregada de les proteïnes (Loeb, 1922, p. 5).

Els col·loides en l’obra de Rocasolano

Rocasolano, a banda dels seus estudis de química agrícola, dedicà bona part de la seua investigació als col·loides (Cebollada, 1988). Aquests treballs li facilitaren les connexions amb grups d’investigació estrangers, la projecció internacional d’alguns dels seus textos publicats en francès o alemany i la seua participació en l’obra col·lectiva dirigida per J. Alexander Colloid chemistry. Theoretical and applied (1926). La teoria col·loïdal i les seues hipotètiques aplicacions mèdiques travessen el seu llibre sobre l’enfocament físicoquímic en l’estudi de la vida (de Gregorio Rocasolano, 1917). Es tracta d’un text molt elaborat, amb un suport bibliogràfic sòlid i actualitzat, que reflecteix moltes de les recerques del mateix autor. Defensa els col·loides com a base de la vida i les extrapolacions més populars d’aquesta teoria, com ara que la pèrdua progressiva de l’estat col·loïdal explica el procés d’envelliment (p. 37) i que, en definitiva, la mort és conseqüència de la destrucció de l’estat col·loïdal (p. 153).

Rocasolano va dedicar bona part de la seua recerca als col·loides. La teoria col·loidal i les seves hipotètiques aplicacions mèdiques recorren el seu Estudios químico físicos sobre la materia viva (1917). També protagonitzen un dels capítols de Tratado de bioquímica (1928), en què aprofundeix en les seues derivades mèdiques relacionades amb l’envelliment i la mort./ Font: Real Academia Nacional de Medicina

Les conferències de Rocasolano en la Universitat de València són un bon resum de totes aquestes idees (de Gregorio Rocasolano, 1920-1921), de les quals també es nodria Luis Bermejo, qui havia impartit aquell mateix any, abans del viatge a Saragossa, un curs sota el títol de «Problemas de química biológica», on es reflecteix una visió col·loïdal ortodoxa de les proteïnes i la convicció que «la fisicoquímica de l’estat col·loïdal és imprescindible per al biòleg» (Bermejo Vida, 1920-1921, p. 238).

El Tratado de bioquímica de Gregorio Rocasolano (1928) dedicà trenta pàgines del capítol sobre química col·loïdal a les seues derivades mèdiques, l’envelliment i la mort. En aquesta obra passarà de puntetes sobre la polèmica sobre la natura de les proteïnes dubtant de la fiabilitat dels mètodes analítics de l’època. Sí que es fa ressò de les investigacions sobre la grandària molecular de les proteïnes, incloent-hi els treballs de Svedberg amb la ultracentrífuga (detall que mostra fins a quin punt l’autor estava al dia de les novetats). Tanmateix, en el llibre de text Química para médicos y naturalistas que publicarien Rocasolano i Bermejo l’any següent dedicaran molt poca atenció al problema de la grandària molecular de les proteïnes, simplement van afirmar que encara és una incògnita velada per la «inseguretat dels mètodes químics» i la mateixa natura col·loïdal (de Gregorio Rocasolano i Bermejo Vida, 1929, p. 867). Com veurem a continuació, Rocasolano i Bermejo s’immergiren en activitats polítiques fins al final de les seues carreres i mai arribaren a abandonar un paradigma col·loïdal ja en estat agònic.

Afinitats més enllà de la química

Cal dir que Rocasolano i Bermejo compartien no només la condició de catedràtics amb bona reputació i uns interessos científics pròxims. Ambdós havien mostrat una vocació política. Quan fou convidat a impartir les conferències, Rocasolano era regidor a l’Ajuntament de Saragossa. Propietari agrícola, era directiu d’una organització agrària catòlica que, com unes altres, tractava de mobilitzar els conservadors per a la defensa dels interessos dels terratinents. Pel que fa a Bermejo, havia arribat anys abans a ocupar càrrecs encara més reeixits: fou alcalde de València entre 1911 i 1912 i governador civil de Múrcia entre 1918 i 1919. També s’implicaren en tasques de govern universitari, tot ocupant nombrosos càrrecs al llarg de les seues carreres; de fet Rocasolano va arribar a ser rector de la Universitat de Saragossa (1929-1931) i Bermejo de la Central (1928-1929), on s’havia traslladat des de València arran de l’obtenció de la càtedra de Química Orgànica a la universitat madrilenya (Vergara del Toro, 2004, p. 92). Una circumstància, per cert, que estroncà la possibilitat de consolidar la bioquímica a València. El desenllaç de la Guerra Civil projectà ambdós, als seus darrers anys, cap a nous espais de poder i de legitimació del règim, i foren dos dels munyidors del discurs que presentava la Institución Libre de Enseñanza i la JAE com a responsables directes de la creació d’una estructura que posava la ciència al servei d’aquells que havien atiat l’odi antireligiós als darrers temps (Otero Carvajal, 2006).

«Rocasolano, savi catòlic i espanyol, posava en relleu que la ciència no era ni de bon tros patrimoni d’un progressisme laïcista»

La confessada militància catòlica de Rocasolano explica l’interès dels mitjans dretans i confessionals, com Diario de Valencia, a fer un seguiment detallat de les conferències. Rocasolano, savi catòlic i espanyol, posava en relleu que la ciència no era ni de bon tros patrimoni d’un progressisme laïcista. El cas, però, és que tampoc un diari gens sospitós de connivència amb l’estament eclesiàstic com el republicà El Pueblo deixà de fer-se ressò de l’esdeveniment, protagonitzat per un científic que era comparat amb Santiago Ramón y Cajal. El cronista, en tot cas, no deixà de fer constar que no compartia amb l’il·lustre conferenciant «alguna de sus interpelaciones tocadas de cierto aire metafísico» (V. X., 1921, p. 2).

La ciència no deixava d’estar immersa en l’ambient polaritzat que encara es respirava en aquells darrers anys de la Restauració. Però hem de fer notar que, ultra les simplificacions que encara presenten els científics catòlics espanyols a l’època com a representants d’una actitud antimodernista, el ben cert és que la ciència havia entrat ja feia anys en el programa polític que molts elements conservadors defensaven. El nacionalcatolicisme no s’ha de caracteritzar com la ideologia nacionalista espanyola concebuda per a combatre la modernitat, sinó l’opció d’aquells que pretenien integrar els elements de la modernitat necessaris per a garantir el desenvolupament capitalista d’Espanya sense els perills de la secularització i la revolució (Botti, 2008). Una modernitat a la mida de les oligarquies, on la ciència havia d’anar compassada amb el concert internacional. La teleologia que moltes vegades projectem cap al desastre de la Guerra Civil i la iniquitat franquista no ens ha de fer perdre el sentit si volem situar personatges com Rocasolano o el mateix Bermejo, representants d’una via moderna de fer bioquímica a l’Espanya del primer terç del segle XX, per molt que les seues opcions ideològiques els menaren a ser portaestendards del règim dels vencedors en els darrers anys de les seues respectives vides.

Informació complementària 

La bioquímica a València des de la Guerra Civil 

Referències

Bermejo Vida, L. (1920-1921). Problemas de química biológica. Resumen de las conferencias dadas por el Dr. D. Luis Bermejo Vida, catedrático de Química General en la Universidad de Valencia durante la primavera de 1921. Anales de la Universidad de Valencia, 1(4), 208–223.

Botti, A. (2008). Cielo y dinero. El nacionalcatolicismo en España 1881-1975. (2a edició). Alianza Editorial.

Cebollada, J. L. (1988). Antonio de Gregorio Rocasolano y la escuela química de Zaragoza. Llull, 11, 189–216.

De Gregorio Rocasolano, A. (1917). Estudios químico físicos sobre la materia viva. (2a edició). Artes Gráficas G. Casañal.

De Gregorio Rocasolano, A. (1920-1921). Los coloides en biología. Anales de la Universidad de Valencia, 1(4), 260–320.

De Gregorio Rocasolano, A. (1928). Tratado de bioquímica. Imprenta Editorial Gambón.

De Gregorio Rocasolano, A., & Bermejo Vida, L. (1929). Química para médicos y naturalistas. Imprenta de Ramona Velasco.

Deichmann, U. (2007). ‘Molecular’ versus ‘colloidal’: Controversies in biology and chemistry. Bulletin for the History of Chemistry, 32(2), 105–118.

Florkin, M. (1972). A history of biochemistry. En M. Florkin, & E. H. Stotz (Eds.), Comprehensive biochemistry, vol. 30. Elsevier.

Fruton, J. S. (1999). Proteins, enzymes, genes. The interplay of chemistry and biology. Yale University Press.

Loeb, J. (1922). Proteins and the theory of colloidal behavior. McGraw-Hill.

Morange, M. (2020). The black box of biology. A history of the molecular revolution. Harvard University Press.

Otero Carvajal, L. E. (2006). La destrucción de la ciencia en España. En L. E. Otero Carvajal (Dir.), La destrucción de la ciencia en España. Depuración universitaria en el franquismo (p. 15–72). Editorial Complutense.

Pauly, P. J. (1987). Controlling life. Jacques Loeb and the engineering ideal in biology. Oxford University Press.

Peset, M., & Mancebo, M. F. (2000). El llarg camí cap a l’autonomia. En M. Peset (Coord.), Història de la Universitat de València. La universitat liberal (segles XIX i XX) (vol. 3, p. 35–42). Publicacions de la Universitat de València.

Un Aprendiz de Médico. (1921, 13 d’abril). El doctor De Gregorio y Rocasolano. Diario de Valencia.

V. X. (1921, 15 d’abril). Comentarios á unas conferencias de bioquímica. D. Antonio de G. Rocasolano. El Pueblo.

Vergara del Toro, J. (2004). La química orgánica en España en el primer tercio del siglo XX [tesi doctoral no publicada]. Universitat de València.

© Mètode 2021 - 111. Transhumanisme - Volum 4 (2021)
Professor titular d’Història de la Ciència. Universitat Cardenal Herrera-CEU (València), CEU Universities.

Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València (Espanya), membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i soci fundador de Darwin Bioprospecting Excellence, SL (Parc Científic de la Universitat de València). Explica metabolisme als estudiants de biotecnologia i, com a membre del grup de Biotecnologia i Biologia Sintètica, els seus interessos investigadors inclouen la bioprospecció, la modelització metabòlica i la història de les idees sobre l’origen natural i la síntesi artificial de vida.

RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Notícies Opinió Convocatòria Article Els blogs de Mètode
Sort by