Ramon Folch, un biòleg heterodox

Retrat d’un socioecòleg presocràtic i volterià amb esperit menestral

De paraula enginyosa i serenament apassionada, d’esguard escèptic, de tarannà heterodox i disposició hedonista d’arrels mediterrànies, Ramon Folch i ­Guillèn (Barcelona, 1946) és un referent del pensament socioecològic. Biòleg de formació, inquiet i curiós fins a l’infinit, ha dedicat i dedica la seva vida a observar els sistemes naturals i els sistemes humans, a pensar i escriure sobre aquests per –fins on pot i el deixen– afaiçonar-los i transformar-los. Des d’una filosofia vital de revolucionari útil, radical en les concepcions i alhora elàstic en les concrecions. Per assolir, encara que imperfecta i desafiant l’entropia, la utopia sostenibilista.

Ramon Folch i el seu arc de matapoll (Daphne gnidium), a Can Sauró, mas on passava els estius de petit (Collse­rola, 1953). / Foto: Arxiu personal de Ramon Folch

La reflexió i l’acció des d’una mirada socioecològica és la tasca principal de Ramon Folch, avui menys intensa a causa de la seva recent jubilació. Això no obstant, ha transitat per diversos àmbits professionals: «He recorregut quasi totes les situacions laborals, tret de les pròpies de la condició militar o eclesiàstica», com afirma en l’obra La dèria de mirar. Passions i paisatges d’un ecòleg (Editorial Planeta, 2000). I certament va exercir com a professor universitari a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, com a funcionari de la Diputació de Barcelona, com a professional per compte d’altri i com allò que ara se’n diu autònom, és a dir, professional liberal. I també com a empresari i com a càrrec de confiança política sense que mai hagi exercit pròpiament de polític –ha fet allò que els anglosaxons anomenen civil servant–. Aquest gust per experimentar i aprendre –i a vegades també patir– en diferents sistemes laborals, el combina amb un entusiasme per viatjar i conèixer món, ja des de ben jove. Un home que no ha parat quiet, potser convençut que moltes cadires tenen agulles.

El Mowgli de Collserola

La selva índia i la serra de Collserola, que s’estén entre els rius Llobregat i Besós, són ben diferents. Però al cap i a la fi són espais naturals, on es pot descobrir com funciona la natura i les seves lleis. I Folch va refermar la seva cultura naturalística durant la infantesa i la primera joventut en les estades de juny a setembre, on estiuejava amb els avis en un mas atrotinat sense aigua ni llum, situat a la part alta de Collserola. Allà jugava als «indis», a fet i amagar, li encarregaven anar a buscar llenya al bosc i aigua a la font… Hi va descobrir milers de plantes remeieres i comestibles, arbres i animalons. Una mena d’immersió en la natura sense xarxa i de connexió que li va atorgar una saviesa basada en l’experiència. Durant els vespres observava el cel mentre escoltava Radio Barcelona en un aparell de galena. Una infantesa de somni, emulació local del Mowgli d’El llibre de la selva de Kipling. Els seus companys no eren la pantera Bagheera, ni l’os bru Baloo, ni la serp Kaa o la lloba Raksha, sinó un grup de nenes, filles d’altres famílies, que compartien el mas.

«En l’entorn familiar de Ramon Folch hi convivien els valors menestrals amb la curiositat per les idees i el pensament»

Per un fill únic d’una família treballadora dels anys cinquanta, en ple franquisme, que no es podia permetre fer vacances, l’estada anual a Collserola era una alternativa austera però fascinant. Un exercici quotidià de llibertat en temps de penúries i racionament. I la realitat que vivia la resta de l’any ho confirmava. Durant el curs, Folch era alumne dels maristes de Sant Joan. Com la immensa majoria de les escoles de l’època, era catòlica, les classes es feien en castellà i es cantava el «Cara al sol». Com que no hi havia calefacció i feia un fred de mil dimonis, els penellons eren freqüents a les orelles i els dits. I en l’única classe d’educació sexual que van rebre els nois, la consigna va ser: «No se toquen la pilila». Collserola era el paradís comparat amb la vida en aquella escola de l’Eixample barceloní.

Els valors d’una família de menestrals

Els orígens familiars marquen i conformen una part important de la nostra identitat. Absorbim valors, creences, estils d’anar pel món i interpretar-lo. Els pares i avis de Folch eren obrers conscients de la seva condició i hereus de la tradició anarquista-utòpica de finals del segle XIX i principis del XX, tan arrelada a Catalunya. Eren menestrals convençuts del valor de la feina ben feta, del mèrit i de l’esforç per assolir una vida digna. Folch ha integrat aquest esperit i l’ha portat a la feina intel·lectual.

Ramon Folch i l’ecòleg Ramon Margalef (esquerra) l’any 1972. Margalef era una de les figures que van revolucionar els estudis de biologia a la Universitat de Barcelona, on Folch va començar a treballar com a professor ajudant al Departament de Botànica a finals dels anys seixanta. / Foto: Arxiu personal de Ramon Folch

En l’entorn de Ramon Folch hi convivien els valors menestrals amb la curiositat per les idees i el pensament. Tenia un avi fanaler seguidor de la teosofia de Camille Flammarion i que llegia filosofia. A casa dels pares de Ramon Folch hi havia una biblioteca modesta però suficient per endinsar-se en el plaer de la lectura. Entre els llibres de la biblioteca figurava un exemplar de la primera edició (1932) del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, que el pare havia salvat de la crema quan estava empresonat a Lleida després de la Guerra Civil. Va ser un acte valent i arriscat que va permetre a Folch aprendre a escriure en català, la llengua pròpia, fet que no era possible a l’escola. També tenia un oncle-besavi, Antoni Palau Dulcet, que va ser un reconegut bibliòfil, autor del Manual del librero hispanoamericano, que regentava una llibreria al carrer de Sant Pau de Barcelona. De jove, hi passava estones a la rebotiga entre milers de fitxes fetes a mà per Palau Dulcet.

A principis dels seixanta, amb quinze anys va tenir les primeres feines que combinava amb els estudis. Al comerç Palau, del carrer de Pelai, conegut per la seva especialitat en trens elèctrics i on va ocupar-se de les seccions d’estilogràfiques i minicars. Més endavant va fer de guia turístic en viatges de petits grups que anaven a Galícia, Madrid i excepcionalment al sud de França. Aquestes excursions permetien a Folch voltar de franc, cobrar unes pessetes, desenvolupar la dèria per viatjar i entrenar la faceta d’orador descrivint els paisatges des de l’autocar.

«En 1977 el president Tarradellas, poc abans de retornar a Catalunya, demana a Folch que es vegin a París»

L’elecció de la biologia com a carrera universitària no va ser per influència de cap mestre ni per precedents familiars. Era una afició nascuda a Collserola i també arran de les estades al casalot d’un amic a la comarca del Bages. A la Universitat de Barcelona dels anys seixanta, on tampoc hi havia calefacció, convivien professors de vell estil amb d’altres d’una nova generació. El genetista Antoni Prevosti, el microbiòleg Ramon Parés i l’ecòleg Ramon Margalef representaven el nou món i la nova forma de fer en biologia. Folch es va incorporar com a professor ajudant al Departament de Botànica, del qual formava part Oriol de Bolós, home molt preocupat per la llengua i cultura catalanes. A partir de 1968 Folch combinava les classes a la Universitat –el sou era miserable– amb les tasques de redactor en el projecte de la Gran enciclopèdia catalana. En aquella època va començar a intuir que li agradava la gestió, preocupar-se i ocupar-se de transformar la realitat.

Els presocràtics, Lucreci i Voltaire

Ramon Folch és un heterodox, una actitud arrelada en els presocràtics i indissociable del pensament científic. Folch és un home d’acció que entén que aquesta sempre ha d’estar fonamentada en una reflexió profunda. Li agraden els territoris de frontera. I li interessa especialment la filosofia com un mètode d’anàlisi i creació de paradigmes per construir la realitat. Es considera presocràtic i seguidor d’Heràclit. L’apassiona Lucreci, autor de l’obra De rerum natura, un llarg poema en hexàmetres que pretenia donar a conèixer la doctrina d’Epicur i l’atomisme. L’objectiu de Lucreci era lluitar contra la religió per alliberar l’home de la por als déus. La raó i la ciència, afirma Lucreci, vencen la religió en fer evident que tot té una causa natural; per no témer la natura cal admirar-la i gaudir-ne.

Jornada de treball de camp de Ramon Folch (dalt de tot) amb el seu grup d’estudiants de botànica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, a la primavera de 1975, a les muntanyes de Prades. En la foto, hi apareixen també Josep Montserrat (al centre, amb camisa de quadres i ulleres), que anys després esdevingué director de l’Institut Botànic de Barcelona; a la seva dreta, Àngel Romo, un altre botànic reconegut, i entre els dos, José M. Egea, que arribà a ser degà de la Facultat de Biologia de la Universitat de Múrcia. / Foto: Arxiu personal de Ramon Folch

Els presocràtics i Lucreci, per a Folch, prefiguren el pensament científic, que no el mètode. I és el pensament presocràtic alimentat pel mètode científic que configura el pensament científic modern, que porta gens heterodoxos i disruptius. Un altre tret que defineix Ramon Folch és el seu interès per les idees de Voltaire. Folch és agnòstic i el filòsof francès era creient i monàrquic però d’esperit lliure. La principal obsessió de Voltaire era lluitar contra la infàmia que en el seu temps eren els prejudicis religiosos. Cal contrastar-ho tot, afirmava. Precisament, el darrer llibre de Ramon Folch, Abecedari socioecològic, publicat per Mètode amb el patrocini d’Agbar i la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans, és un homenatge al Diccionari filosòfic de Voltaire. Dèiem que Folch és agnòstic però reconeix la importància dels valors cristians –que no catòlics– en la seva vida. El respecte, l’altruisme, el nosaltres abans que el jo… són també els valors que presideixen l’evolució cooperativa en biologia. Els triomfs evolutius són resultat de la cooperació. Aquesta ha estat la seva filosofia en tots els projectes que ha desenvolupat en equip.

El Llibre blanc

L’any 1972 és clau en la trajectòria de Ramon Folch. Oriol de Bolós i Lluís Solé Sabarís, entre d’altres, recuperen la Institució Catalana d’Història Natural, en coma des de 1936, i proposen incorporar-hi la nova generació de biòlegs. Folch és nomenat secretari general. Aquell mateix any, l’economista, ornitòleg i promotor cultural Joaquim Maluquer proposa al jove Folch endegar un projecte que ha resultat clau en la història ambiental i sociopolítica de Catalunya: el Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. Ramon Margalef, Jaume Terradas, Joandomènec Ros, Montserrat Demestre, Enric Gadea, Josep Maria Camarasa, Xavier Bellés i fins a una vuitantena d’experts conformen un gran equip per crear una obra, escrita en català, que denunciava la mala gestió de la natura als Països Catalans. Folch i els col·laboradors triguen quatre anys a fer la feina. Som al 1976, el dictador ha mort, i passen moltes coses. Entre elles, la celebració del Congrés de Cultura Catalana, impulsat en reeixida simbiosi per la dreta catalanista i gent d’esquerres. El Llibre blanc esdevé document de treball de l’àmbit del territori, que va arribar a fer mil actes. La dinàmica del Congrés suposa el naixement de la majoria de les entitats ecologistes que hi ha avui a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

El Llibre blanc es va publicar el mateix 1976 amb el títol Natura, ús o abús?, editat per Barcino, i ha esdevingut un document de referència per a les polítiques ambientals als territoris de parla catalana. I moltes de les seves reflexions encara tenen vigència. L’obra Biosfera, també dirigida per Folch i amb versions en català, anglès, alemany i japonès, és en certa manera filla de la forma de treballar en xarxa del Llibre blanc.

Gestió entre polítics

Les experiències viscudes fan que Folch, amb trenta anys, tingui clar que té aptituds i li interessa la gestió. Inicia la seva etapa com a servidor civil. Primer dirigeix el Servei Ambiental de la Diputació de Barcelona i després el de la Generalitat. L’any 1977, el president Tarradellas, poc abans del seu retorn a Catalunya, demana a Folch que es vegin a París. Estava preparant la tornada. El 1979, Tarradellas li demana que, juntament amb Manuel Ortínez, organitzin la campanya de l’Estatut. Tot i que Folch era més aviat partidari, com Josep Benet, de recuperar l’Estatut del 32, accepta l’encàrrec. Aprovat l’Estatut, també té un paper clau en l’organització de les eleccions catalanes al Parlament del 1980. Aquelles que guanya Jordi Pujol a Joan Raventós contra pronòstic.

«La difusió del coneixement i fer-lo accessible amb rigor ha estat una inquietud constant per a Folch»

Després Folch ha mantingut una certa relació amb Jordi Pujol, sempre amb una certa prevenció mútua i bones formes, tot i que Pujol va vetar Folch, per exemple, com a secretari del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS) que impulsava Pere Duran Farell, una altra persona de relleu per a Folch. A la UNESCO, Folch també ha desenvolupat la faceta de servidor civil a escala global. Entre 1982 i 1994 va ser consultor en gestió ambiental de la UNESCO i secretari general del Comitè Espanyol del Programa MaB, fet que li va permetre conèixer i treballar sobre el terreny a diversos països africans i llatinoamericans. El vincle amb Llatinoamèrica l’ha mantingut durant molts anys i, de fet, ell mateix se sent un «llatí americà», com explica en La dèria de mirar. Va col·laborar amb la xarxa internacional FLACAM, un fòrum de ciències ambientals, i va dur a terme diversos projectes a la Patagònia, Guatemala, Xile, Brasil, Bolívia i el Perú.

Un episodi rellevant de la trajectòria professional de Folch ha estat la presidència de la Junta Administrativa de l’Hospital Clínic de Barcelona. Des d’aquesta responsabilitat, va fomentar la cooperació internacio­nal –com la creació d’hospitals al Txad, Zaire i Moçambic (en aquest ha fet la seva recerca sobre la malària Pedro Alonso)– i la posada en marxa del Servei de Medicina Tropical amb el doctor Manuel Corachán. A més, entre 2004 i 2009 va exercir com a president del Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya.

L’aventura empresarial

El bagatge vital i professional de Folch fa que l’any 1994 es posi un nou barret: el d’empresari. Així, arran del suggeriment de Núria Doladé, creen junts l’Estudi Ramon Folch (ERF). Fa 26 anys, engegar una empresa amb esperit de think tank i que oferia productes i serveis que pràcticament ningú demanava era una decisió arriscada i visionària. I més si no hi havia capital financer –únicament humà– ni un mercat madur. Folch va fer sobre la marxa un curs accelerat de lògica empresarial i va haver de modular el seu afany de perfecció. Va aprendre ràpidament la diferència entre el cost de les coses i el preu que tenen i, sense renunciar a l’excel·lència, incorporar el xip del compte de resultats. Una empresa no tira endavant només amb un propòsit clar, ideologia i entusiasme. El pragmatisme, sense trair els principis, també és necessari. Així, ERF ha estat i és una consultoria/enginyeria ambiental pionera que ha fet una tasca de recerca aplicada, coral i transdisciplinària. En certa manera, ha aplicat la lògica d’un departament de recerca sense rebre subvencions i amb una orientació aplicada. Avui, ERF està dirigida per l’enginyer Ivan Capdevila, que compta amb un equip amb un ampli coneixement dels temes ambientals.

Folch amb un emú (Dromaius novaehollandiae) durant el rodatge de la sèrie Mediterrània (Austràlia Occidental, 1987). / Foto: Arxiu personal de Ramon Folch

La perspectiva sobre el concepte de sostenibilitat –definit en l’Informe Bruntland l’any 1987– de Ramon Folch ha estat sempre present en les seves tasques i en el codi genètic d’ERF. Certament, ha anat evolucionant. El constructe ecològic de Margalef és el fonament de la perspectiva de Folch, que al cap d’uns anys va ser completat amb la teoria de la simbiogènesi de Lynn Margulis. Ella va demostrar que la simbiosi no era una curiositat que es donava de tant en tant en la natura. Ben al contrari, el progrés evolutiu és el resultat de les relacions simbiòtiques entre organismes. Folch va relacionar-lo amb la importància de la cooperació social i va reforçar la intuïció que l’especialització pura no porta enlloc.

I sobre aquests fonaments teòrics més les experiències viscudes, Folch manté que la sostenibilitat és un intent humà de contrariar l’entropia, entesa en termes físics i també socials. Així, la sostenibilitat seria la millor relació cost-benefici, sempre que es considerin tots els costos, inclosos els ambientals, i tots els beneficis, també els socials. Efectivament, és una decisió molt pragmàtica i poc transcendent, que posa el focus en els processos i en la importància de les enginyeries de procés. Aquestes idees les va desenvolupar en el llibre La quimera de créixer, editat per RBA.

«El bagatge vital i professional de Folch fa que l’any 1994 es posi un nou barret: el d’empresari»

Des d’aquesta perspectiva, Folch es mostra preocupat per la incapacitat de reacció davant els reptes que tenim. Evidentment el món avança i, malgrat l’infinit patiment i dolor causat per l’actual pandèmia, tenim molts més coneixements i eines dels que tenien els nostres avantpassats durant la devastadora grip del 1918. Això és indiscutible gràcies als avenços de la ciència i la medicina. El que és inquietant és l’estat d’estrès actual i com, malgrat l’alteració del context planetari tan lesiva per als nostres interessos, som incapaços de prendre mesures intel·ligents i radicals. Certament, emergeixen nous valors entre les noves generacions que fan albirar un nou paradigma. La inquietud de Folch és que sigui més lenta la superació de la problemàtica socioecològica que la renovació generacional.

Difusió del coneixement i reconeixements

Portés el barret que portés, la difusió del coneixement i fer-lo accessible amb rigor ha estat una inquietud constant per a Folch. A través dels llibres, de les exposicions (com «Habitar el món»), del columnisme periodístic o els programes audiovisuals (com Mediterrània emès per TV3 els anys 1988-1989) ha decantat el pensament abstracte en coneixement assequible. Aquest és l’objectiu de la secció «Sociofolcologia» publicada els darrers onze anys en la revista Mètode i que s’ha convertit en l’obra Abecedari socioecològic, amb il·lustracions d’Anna Sanchis.

«El darrer reconeixement rebut per Ramon Folch ha estat el Premi Nat 2020 que atorga el Museu de Ciències Naturals de Barcelona»

La majoria dels humans necessitem que la comunitat reconegui les contribucions que hi fem. En el cas de Ramon Folch, això ha estat així de bon tros. L’any 1990 li fou atorgat el Premi d’Honor de la Fundació Carulla; el 1991, la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, i el 1995, el Premi Medi Ambient, ambdós concedits per la Generalitat de Catalunya. L’any 2004 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona per l’exposició «Habitar el món», que també fou finalista del Descartes Communication Prize de la Unió Europea. El darrer reconeixement ha estat el Premi Nat 2020 que atorga el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. I el Col·legi d’Economistes, l’any 2013, el va nomenar Col·legiat d’Honor, que ja té mèrit per a un professional que es dedica a la socioecologia.

Epíleg

Ramon Folch

Recepció del Premi Nat, atorgat pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Can Font, Pla l’Estany, 2020). / Foto: Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Ramon Folch contempla la vida que li resta amb lucidesa tranquil·la, conscient d’una feina ben feta i que li ha permès viure dignament. Els valors familiars rebuts han funcionat. Continua amb les reflexions sobre l’atzucac en què viu la humanitat, sobre la patrimonialització de l’ambient i sobre la manera d’aconseguir que les empreses es guiïn pels balanços més que pels comptes d’explotació, sobre la importància de les enginyeries de procés, sobre el futur laboral de les joves generacions…

Des d’un racó meravellós de la comarca del Pla de l’Estany, en una vella masia rehabilitada amb criteris de sostenibilitat, es manté fidel a l’heterodòxia i l’hedonisme però més assossegadament. Ja no passa fred i té la natura a tocar. De Collserola al Pla de l’Estany després de voltar i observar mig món. Com afirmava el seu admirat Heràclit, en el cercle es confonen el principi i el fi.

© Mètode 2021 - 108. Ciència ciutadana - Volum 1 (2021)
Periodista científic. Director dels programes Deuwatts i Terrícoles a Betevé. Professor associat a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Entrevistes El Temps de Mètode Els perquès de Mètode Notícies
Sort by