Redescobrint la química

«Això té molta química, si jo fóra tu no m’ho menjava.» «Ves amb compte, que això no és natural, no n’abuses.» «No t’has fixat que aquest riu està contaminat? Deu d’anar carregat de compostos químics.» Quantes vegades haurem sentit aquests comentaris en relació a certs productes químics? Centenars. Però per què? Doncs perquè, generalment, quan pensem en quelcom de químic el titllem de seguida d’antinatural, d’artificial i, fins i tot, de tòxic. La imatge social d’una de les ciències naturals que més contribueix al nostre benestar, la química, ha carrejat connotacions negatives al llarg de la història, sobretot per culpa dels desastres mediambientals, però també per altres motius. I és que solem vincular-la –d’una manera gairebé inconscient i irracional– amb compostos com els pesticides, els fertilitzants, els conservants o els colorants. Esperem un segon. Esperem un segon i aturem-nos a analitzar amb més atenció la naturalesa de la química.

«La imatge social d’una de les ciències naturals que més contribueix al nostre benestar, la química, ha carrejat connotacions negatives al llarg de la història, sobretot per culpa dels desastres mediambientals»

Així és, i repetim: la naturalesa de la química. Aquest aparent oxímoron ens duu inevitablement al descobriment que la química pot ser també natural, és a dir, que la química i els seus perquès són a tot arreu, tenint en compte que alguna cosa natural és també alguna cosa química. O, per ventura, no són també l’aigua (H2O) i l’oxigen (O2) compostos sense els quals els éssers humans no podríem sobreviure? Per aquesta raó, hem de reparar en la correcta utilització d’aquest mot científic que sembla tindre l’estabilitat de l’enllaç covalent del diamant, però realment és d’allò més fràgil. Com que la química és a totes bandes –i moltes gràcies per permetre’ns una vida més còmoda–, aquest ús incorrecte del terme en qüestió hauria de veure’s substituït més aviat per l’adjectiu sintètic.

«La imatge de la química. Destapa-la!» planteja una sèrie de reflexions sobre la química i com afecta les nostres vides. / © Fernando Morant

La construcció de la percepció social tan inadequada que tenim d’aquesta ciència clàssica no és patrimoni exclusiu de la societat postmoderna en què vivim. Aquestes idees preconcebudes han anat forjant-se de segles ençà: des dels antics temps de l’alquímia, fins a la guerra armamentista, passant per la Revolució Industrial del segle xviii. L’errada que cometem amb la química és metonímica: en vinculem una part amb el tot. Sovint l’associem irremeiablement, per exemple, amb la indústria química contaminant del segle xix, sense tindre en compte que els materials descoberts –com diferents teixits, tints i productes de neteja– ens permeten avui dia un estil de vida més còmode. Pensem que són les substàncies químiques les causants de les catàstrofes mediambientals (recordem Bhopal o Seveso), quan realment foren conseqüència d’una errada humana. I és que, al capdavall, ja siga d’una manera o d’una altra, condemnatum chimia.

Els rostres de la química

Doncs sí. Sembla que la química tinga com a destí inevitable la condemna. Precisament, per a intentar evitar açò, la Facultat de Química de la Universitat de València i el Col·legi Major Rector Peset han volgut desemmascarar l’errònia i injusta opinió que es té d’aquesta ciència natural tan castigada per la vox populi i per fer-ho han presentat el passat novembre una exposició gràfica sota el provocador títol de «La imatge de la química. Destapa-la!», que s’ha pogut veure fins el 8 de gener. De tal manera que els comissaris de l’exposició, Carmen Ramírez i Salvador Albiñana, plantegen una sèrie de reflexions al voltant de la ciència, com per exemple, com afecta la química en les nostres vides i quins beneficis ens aporta. Així, han seleccionat trenta imatges de diversos camps gràfics –la premsa, l’art, la publicitat i la literatura científica–, per donar a conèixer a la societat valenciana la faceta amagada de la química, amb motiu de l’Any Internacional de la Química que s’ha celebrat aquest 2011. Perquè, tal i com apuntava Salvador Albiñana en la inauguració de l’exhibició, «l’activitat cultural ha estat sempre associada a l’art. Per què no vincular-la aleshores a les ciències i la investigació?».

«Les idees preconcebudes de la química han anat forjant-se de segles ençà: des dels antics temps de l’alquímia, fins a la guerra armamentista, passant per la Revolució Industrial del XVIII»

D’altra banda, l’exposició es divideix en cinc parts atenent l’àmbit de la societat en què aquesta ciència molecular actua. La primera secció, «La imatge visual. Perspectives», abraça la imatge pública de la química, inspirada en el treball de Joachim Schummer, Bernadette Bensaude-Vincent i Brigitte Van Tigelen, The Public Image of Chemistry (2007). S’hi tracta d’esbrinar els fets historicosocials que han contribuït a crear estereotips al voltant de la química, com per exemple l’abans esmentada bruixeria, representada per les Tres bruixes assegudes al voltant d’un calder de Theólude Ribot.

© Fernando Morant

«Medi ambient i energia», la següent part de la mostra, reflecteix la tasca duta a terme pels químics perquè puguem gaudir d’un millor benestar. També s’exhibeixen els avenços realitzats al medi ambient i en el sector de les energies renovables, tot i l’errònia imatge social que s’ha creat sobre la relació entre la química i el medi ambient, una imatge que ens remet immediatament a la pol·lució, quan la química ha estat qui s’ha preocupat per cercar materials biodegradables i així contribuir en la preservació del medi.

L’apartat «Salut, higiene i aliments» ens condueix pel camí dels avenços de la indústria química en matèria farmacològica, sintètica i alimentària. També es fa un recorregut al voltant de les substàncies que potabilitzen l’aigua, a més de ressaltar els elements que causen la transmissió de malalties a través d’aquest líquid.

© Fernando Morant

A la quarta secció, «Nous materials», trobarem una mostra de la recerca realitzada per químics per tal d’avançar en el desenvolupament de tèxtils i materials sense els quals a dia d’avui no comprendríem la vida i als quals de cap manera renunciaríem. A tall d’exemple, els fàrmacs i els productes de neteja.

Per últim, amb «Premsa i campanyes d’imatge», hom descobreix que la química és una relació intangible, un sentiment de concordança entre dos éssers. En aquesta secció, també ens acostem al tractament de la química per part de la publicitat i els mitjans de comunicació i comprovem que, en la majoria dels casos, és negatiu, encara que s’han fet nombroses campanyes per tal d’acostar-la a la societat. Segons Carmen Ramírez, «no són els periodistes els culpables del mal ús de l’adjectiu químic, són els científics que s’entrevisten els qui són culpables i els qui han de diferenciar entre productes naturals i sintètics sense perjudicar la química».

A més a més, la Facultat de Química de la Universitat de València ha fet un últim esforç per tancar aquest Any internacional de la Química 2011 amb un concurs de cartells per a universitaris i estudiants de secundària, els guanyadors del qual han gaudit d’un espai a «La imatge de la química. Destapa-la!».

D’esquerra a dreta, Carmen Ramírez i Salvador Albiñana, comissaris de l’exposició, junt amb Antonio Ariño, vicerector de Cultura, Igualtat i Planificació, presentant «La imatge de la química». / © Fernando Moran

Les afinitats químiques

Certament, no hem d’oblidar de quina manera conviu aquesta ciència amb nosaltres i com pot afectar encara més en les nostres rutines, amb la precisió de la nanotecnologia, perquè, com va apuntar el Nobel de Química Harold Kroto en una entrevista realitzada pel divulgador científic Eduard Punset, «encara podem reduir la nostra tecnologia un milió de cops més si controlem les estructures a escala atòmica i molecular». Com deixa caure Kroto, tot és química i la química és tot.

«En la majoria dels casos, el tractament de la química per part de la publicitat i els mitjans de comunicació és negatiu, encara que s’han fet nombroses campanyes per tal d’acostar-la a la societat»

Tot. I nosaltres també. I amb una mica de química –només una mica–, ens podem acostar a una persona o allunyar-nos-en per qüestió de química. Sí, ja ho sé. No acabem de descobrir Amèrica. No és així. Però sí que hem refrescat allò que ja va postular el 1809 el mestre Goethe en Die Wahlverwandschaften (Afinitats electives). Recordem, doncs, que, si més no, la química pot ser, fins i tot, un sentiment o un estat, atès que, com podem comprovar destapant la imatge de la química, «la relació amb el client és química, com la de la parella». Una afinitat electiva és per a Eduard, el protagonista de l’obra de Goethe, una reacció química entre dos compostos, que, si se’ls afegeix un tercer, existirà una major afinitat que entre els dos primers elements. Eduard sense cap èxit va tractar d’aplicar la idea de les afinitats electives a les relacions interpersonals. Per què no descobrim nosaltres les afinitats químiques, i destapem la cara misteriosa de la química?