‘Strelitzia reginae’ i el segle d’or de la botànica
Curiositats sobre l’apogeu dels estudis botànics a l’Europa del segle XVIII
«Les expedicions botàniques del segle XVIII van abocar sobre Europa milers de noves espècies»
El segle XVIII va ser el de les Llums i de la Il·lustració, però també el segle d’or de la botànica, disciplina que aleshores va assolir la fèrtil maduresa que ens ha conduït fins ara. Una botànica que atreia tant per la contínua incorporació d’exemplars i els desafiaments conceptuals associats com pels usos que se li trobaven a les plantes ja conegudes i a les noves. Coneixements i usos que permetien abordar amb solvència i esperança molts dels reptes a què s’enfrontaven les renovades necessitats de la humanitat: alimentàries, medicinals, tèxtils, tintòries, constructives, navals, etc. També va ser, però, el segle en què s’incorporaren espècies ornamentals com Strelitzia.
Aquestes plantes condensen molts dels trets que van caracteritzar botànicament el segle: aventura i coneixement, viatges i reptes científics, sistemàtica i fitonímia, agronomia i estètica, afany per la riquesa i per la fama… Strelitzia en certa mesura representa tot això. Perquè si a la galanesa de Strelitzia sumem l’enigma morfològic dels òrgans florals i les referències implícites en el seu nom –un dels pocs epònims botànics femenins–, tindrem un bon ventall de motius perquè ens fascine la propera vegada que la trobem en qualsevol parterre: una planta digna d’embadaliment alhora que envoltada d’història, art i simbolisme, tal i com intentarem demostrar a continuació.
Exploradors, jardiners i horticultors
Les expedicions botàniques del segle XVIII van vessar sobre Europa milers de noves espècies. No tan sols plantes vives, sinó també llavors, descripcions o plecs d’herbari. Aquestes espècies es destinaven principalment als jardins botànics, als jardins reials i aristocràtics o als de les universitats. I així es va produir un canvi de paradigma pel que feia als jardins i els horts de prestigi: ja no es limitarien a ser els llocs de cultiu de plantes medicinals i comestibles conegudes, o espais dedicats a l’ornamentació de palaus, sinó que també serien llocs d’estudi, d’investigació i de docència, on es durien a terme activitats d’aclimatació, selecció, creuament, producció i conservació de tota mena de plantes, incloses les nombroses espècies que s’incorporaven a ritmes sense precedents. Aquests estudis i investigacions sovint anaven acompanyats d’enfocaments econòmics i polítics: se cercava trencar els monopolis que uns altres països tingueren sobre determinades matèries vegetals (cafè, quina…); lucrar-se amb la venda d’espècies ornamentals; o produir plançons o tècniques de trasplantament per poder introduir plantes útils on calguera, com les queradilles (Solanum tuberosum) o l’arbre del pa (Artocarpus altilis), cèlebre per l’episodi de la Bounty i el motí que s’hi va produir el 1790 mentre duien plançons de Tahití a les Antilles.
Un precursor en aquest nou enfocament havia estat el Jardí del Rei de París, fundat el 1635 i que arran la Revolució Francesa de 1789 passaria a anomenar-se Jardin des Plantes. Figures de la talla del comte de Buffon (Georges Louis Leclerc), Joseph Pitton de Tournefort, Antoine i Antoine-Laurent de Jussieu, o Jean-Baptiste Lamarck el van dirigir, i entre els deixebles que hi van estudiar figura el valencià Antoni Josep Cavanilles (1745-1804). Prop de Londres, a Kew, també es va crear un jardí amb objectius similars el 1719, que amb el pas del temps, i per ampliacions i fusions amb d’altres de propers, arribaria a ser la major col·lecció de plantes vives de tot el món: el Reial Jardí Botànic de Kew, més conegut com a jardins de Kew. Els primitius jardins no eren massa rellevants, però van rebre un gran impuls en ser-ne anomenat director el botànic escocès William Aiton l’any 1759. Aquest mateix any també s’inaugurava el Museu Britànic, fundat pel nord-irlandès Hans Sloane a partir de les seues col·leccions, entre les quals figuraven 1.101 plecs d’herbari del seu amic i col·laborador català Joan Salvador, amb qui havia compartit fructífers intercanvis d’espècies (Garcia Espuche, Ibáñez Cortina, Montserrat Martí i Rivero Matas, 2008).
«Jardiners i horticultors van haver d’afrontar uns reptes agronòmics, taxonòmics i logístics tan extraordinaris que avui dia encara ens meravellen»
A Catalunya, Jaume Salvador Pedrol, amb els seus fills Joan (ja esmentat) i Josep, va crear el 1723 a Sant Joan Despí el que està considerat el primer jardí botànic de Catalunya i també d’Espanya. A Madrid els també catalans Joan Minuart i Josep Quer, i el continuador Miquel Bernades, organitzarien per encàrrec del rei Ferran VI uns jardins als afores de Madrid (1755). Traslladats posteriorment, el 1781, al Prado de Atocha (emplaçament actual del Passeig del Prado) gràcies a l’ímpetu de Casimiro Gómez, serien el germen del Reial Jardí Botànic de Madrid; un jardí que vint anys després, el 1801, seria dirigit pel valencià Antoni Josep Cavanilles, tan enemic del seu antecessor com Linné ho era de Buffon. A València el primitiu hort de plantes medicinals (o hort de simples) que va nàixer el 1567 vinculat als estudis de medicina de l’Estudi General (l’actual Universitat de València) va ser substituït el 1802 per l’actual Jardí Botànic, que continua vinculat a la Universitat.
Els nous enfocaments van obrir noves perspectives al coneixement de les plantes; no tan sols el teòric, sinó també el pràctic. Va ser el temps auri dels jardiners i horticultors, que van haver d’afrontar uns reptes agronòmics, taxonòmics i logístics tan extraordinaris que avui dia encara ens meravellen. Altrament, el comerç de plantes ornamentals es va convertir en un important motor de recerca i molts dels primers exploradors de terres ignotes eren buscadors de plantes noves. Es podien guanyar autèntiques fortunes per descobrir noves plantes i fer que arribaren als hivernacles europeus per propagar-les i vendre-les, així com als jardins més reputats, foren els de l’illa de Vorony de Sant Petersburg, el Jardí Botànic d’Uppsala, els Jardins Herrenhäuser de Hannover, el Jardí Botànic de la Universitat de Viena, el Reial Jardí Botànic de Madrid i tants d’altres. Tant les expedicions com les institucions van estimular el desenvolupament de la botànica teòrica així com de l’aplicada. I és més: fruit d’aquesta visió mundial va nàixer una nova ciència, la geobotànica o fitogeografia, impulsada per Alexander von Humboldt (1769-1859) en el seu Essai sur la géographie des plantes (“Assaig sobre la geografia de les plantes”), publicat en 1807.
Els homenatges nominals
Mentre l’elenc de plantes conegudes a Europa era reduït, el sistema d’identificació de les espècies mitjançant la descripció podia servir. Però l’allau de noves espècies amenaçava de col·lapsar el sistema si no se’n disposava d’un de més senzill i manejable per a integrar les nouvingudes. La nomenclatura binomial proposada per Carl von Linné reunia els dos requisits: precisió i concisió. I va triomfar. Ja no caldria definir l’albarzer com Rubus foliolis petiolatis supra glabris subtus tomentosis, caule suffruticoso erecto 5-angulari, aculeis recurvis, calyce reflexo, sinó que seria suficient anomenar-lo Rubus ulmifolius; mentre que Rosa canina designaria inequívocament allò que abans alguns descrivien com Rosa sylvestris alba cum rubore, folio glabro, i uns altres com Rosa sylvestris inodora seu canina.
En una primera adequació, les espècies clàssicament europees o més properes dels continents veïns podien designar-se amb els noms que els havien donat grecs i romans. Així, les roses passaven a integrar el gènere Rosa. I en el cas que els antics noms es prestaren a confusió se’ls podia readscriure a gèneres o espècies que serien definits amb precisió; així, per exemple, els noms que feia servir Plini el Vell en la seua Naturalis Historia per a designar indefinidament determinades fagàcies com aesculus, cerrus, ilex, quercus i robur van passar a identificar gèneres o espècies ara sí clarament descrites. De manera semblant, les canyes arundo, calamus i canna van servir per crear noms de gèneres en famílies diferents. Pel que fa als noms específics, en molts casos podien servir per a adjectivar indistintament gèneres diferents, com en el cas d’epítets al·lusius al color (albus, luteus…), àmbit (alpinus, borealis…), hàbits (arborescens, repens…), hàbitat (arvensis, lacustris…), mida i complexió (minor, robustus…), etc.
«‘Strelitzia’ és una planta digna d’embadaliment alhora que envoltada d’història, art i simbolisme»
En el cas de les espècies nouvingudes no hi havia precedents grecoromans. Una part del problema es va resoldre batejant molts gèneres (i espècies) amb els noms de botànics, naturalistes, exploradors, patrocinadors de viatges i fundadors de museus, que van veure fixats amb tota justícia els seus noms en els d’algunes plantes. Només per esmentar alguns dels botànics més notables del segle XVIII, el seu nom figura en lletres d’or en els gèneres Adansonia, Banksia, Bernadesia, Bougainvillea, Cavanillesia, Commersonia, Gomortega, Lamarckia, Loeflingia, Minuartia, Mutisia, Palaua, Pavonia, Queria, Salvadora, Thunbergia… També, i tot s’ha de dir, era el moment per saldar antics comptes, de satisfer petites venjances, i com que qui mana té la clau del sistema de denominació, els «lletjos» gripaus van rebre per part de Linné el nom genèric de Bufo, i unes flors de flaire pestilent, Buffonia, tots dos gèneres en «homenatge» a Buffon, un dels detractors del sistema linneà.
Potser ens ha sorprès que entre aquests noms de gèneres no figuren les dues dones que més intensament van participar com a naturalistes en aquell segle, Maria Sibylla Merian i Jeanne Barret. En el cas de Merian, el seu epònim només es fa servir com a específic d’un fardatxo sud-americà, Salvator merianae. Pel que fa a Barret, el seu amant i company de viatge Philibert Commerson li va dedicar un arbust descobert per ell a Madagascar, Baretia bonnafidia, possiblement amb un punt de jocosa malícia, ja que es tracta d’una planta d’incerta identitat sexual (i ella havia passat gran part del viatge fent-se passar per un home). Ara bé, com que la planta va arribar a mans de Linné, a Uppsala, abans que ho fera la descripció i proposta de nom de Commerson, i Linné l’havia situat en el gènere Turraea, el nom que ha quedat per a la planta és el de T. floribunda o T. heterophylla. Afortunadament el nom de l’heroïna viatgera i naturalista no ha desaparegut del tot, i ha quedat gravat en el d’espècies com Solanum baretiae, Polyscias baretiana, Chrysanthemum barretii o Sempervivum barretii. Poca cosa, però, per a dues dones excepcionals.
«La reina Sophie Charlotte von Mecklenburg-Strelitz és la reina que dóna nom a les plantes del gènere ‘Strelitzia’»
En qualsevol cas, els noms de plantes dedicats a dones de l’època eren més aïna escassos, i relacionats amb la reialesa. En alguns casos es tracta de fitònims no científics però al·lusius a alguna reina: és el cas del Queen Anne’s Pocket melon o “meló de butxaca de la reina Anna” (en referència a Anna de la Gran Bretanya). El nom al·ludeix a una varietat ornamental de meló Cucumis melo originària de Pèrsia, de carn blanca i insípida, però que exhala un perfum molt agradable. Segons la llegenda ad hoc aquest petit meló el portaven a les butxaques tant les dames de companyia de la sobirana com l’extremadament obesa i poc higiènica reina. La higiene no era una pràctica habitual ni ben vista en aquella època: la brutícia i mala olor corporal n’eren la norma i es combatien camuflant-les amb perfums i cosmètics, o més aïna ignorant-les. El nom meló de butxaca de la reina Anna evoca amb encert el seu ús.
A una altra planta aromàtica se li va donar el nom d’una reina, tant el científic com el popular: va ser a la fragant verbenàcia amb aroma cítric Aloysia citrodora, referida a la reina Maria Lluïsa de Parma, esposa del rei Carles IV d’Espanya, que regnava durant algunes de les expedicions botàniques més reeixides. Tant l’epònim Aloysia com els fitònims populars herballuïsa o marialluïsa ens ho recorden.
Una planta nouvinguda, elegant i peculiar
Joseph Banks (1743-1820) havia participat en la primera circumnavegació de James Cook (1768-1771) i, juntament amb l’altre botànic de l’expedició, Daniel Solander, van aportar vora quatre mil espècies noves als jardins de Kew, entre les quals eucaliptus i mimoses. Elegit president de la Royal Society el 1778, Banks va dirigir la ciència britànica durant quaranta-dos anys, a més de promoure expedicions d’índole naturalista i d’intercanvi de plantes (com la del capità Bligh i la Bounty), i fomentar l’adquisició, aclimatació i estudi de noves plantes dutes de tot el món per enriquir els jardins de Kew i fer-los servir de centre de difusió d’espècies.
«Entre les plantes arribades a Kew des del sud-est africà, va destacar una de singular bellesa i de forma tan estranya com captivadora»
Entre les plantes arribades a Kew des del sud-est africà, va destacar una de singular bellesa i de forma tan estranya com captivadora, en particular per les seues flors, que a més d’un triple color blau-groc-taronja anaven protegides per una mena de coberta verd-vermellenca. Sense cap pretensió d’exhaustivitat sobre Strelitzia, podem aprofitar la descripció clàssica de William Aiton en Hortus Kewensis (1789), no tan sols per brunyir i donar llustre al llatí que en algun moment vam aprendre, sinó també per completar-la, ja que algunes de les idees que es tenien en aquella època sobre la morfologia vegetal han variat notablement.
Les fulles naixen d’un rizoma, d’una tija horitzontal subterrània que es pot confondre amb una arrel («folia omnia radicalia»). Són persistents, molt grans, simples, íntegres, de forma oblonga, ovalada, semblants a les del plataner (Musa sp., de les quals costa distingir quan no tenen flors), amb els marges inferiors ondulats i arrissats («margine inferne undulato crispo»), i proveïdes d’un nervi central molt marcat i amb nervadures secundàries paral·leles que arriben fins el marge. A més, són coriàcies i glabres, açò és, llises i desproveïdes de pèls, i d’una tonalitat glauca o verd-blavenca, amb una pàtina pruïnosa o coberta cèria pel revers. Ixen en grups de tres i més, cadascuna proveïda d’un peçó o pecíol embeinador, erecte, glabre, molt llarg –sovint fa més d’un metre– i de la grossària d’un polze.
Allò que podem interpretar com a «flors» són realment inflorescències situades al capdamunt d’un peduncle o escap desproveït de fulles, gros, lleugerament comprès i també glabre, llis i lluent. Les flors hi romanen embeinades i protegides ensems per una expansió foliar especialitzada, una bràctea, en forma de barqueta aguda i de marges verd-purpuris. El conjunt es mostra ert en l’etapa juvenil, però en madurar assoleix una posició ortogonal, en angle recte, respecte del pecíol. De la barqueta bracteal brollen escalonadament flors que s’exhibeixen fins formar una mena de cresta d’un ocell de Nova Guinea anomenat ocell del paradís, nom popular amb què sovint es coneix la planta.
Les flors, de simetria bilateral, són hermafrodites, és a dir, amb els dos sexes junts. Cadascuna està formada per tres tèpals lliures i uns altres tres de soldats (amb l’intern més xicotet que els laterals). Protegides per l’espata s’hi troben de cinc a vuit flors, cadascuna formada per sis tèpals (una mena de fusió entre sèpals i pètals) distribuïts en dos grups: tres que fan el paper de calze, de color groc-ataronjat, i els altres tres, de color entre blau i morat, que representen la corol·la. Dels tres de color blau-morat, el superior és curt i en forma de caputxa, i s’oposa als dos inferiors, que, units per un arc, semblen una alabarda; és en aquesta darrera peça on es troba el nectari («nectarium caeruleum») que produeix aquesta ambrosia dolça, el nèctar, per atraure i recompensar els pol·linitzadors; quan no hi acudeixen, el nèctar exsuda en forma de líquid mel·liflu i apegalós que va fent-se progressivament dens i que, en caure, sol sullar la planta o el terra amb taques negres.
La part masculina de la flor, l’androceu, està formada per cinc estams ben amagats cadascun acabat en dues teques o compartiments pol·línics. La part femenina, el gineceu, consta de tres carpels o compartiments fèrtils que es troben fusionats i formen un únic estil o prolongació filiforme, d’uns 10 cm de llarg. L’ovari està situat en posició ínfera; açò és, per sota dels altres components de la flor.
Pel que fa als pol·linitzadors, probablement siguen aus com els colibrís, i se suposa que, quan alguna s’apropa per beure el nèctar que hi suca, frega les anteres, recull el pol·len i el trasllada a una altra flor el pistil de la qual l’arreplega. Com que ací no n’hi ha, de colibrís, la planta no es reprodueix sexualment de manera natural. El fruit és una càpsula dehiscent, és a dir, que s’obri espontàniament en madurar. Les llavors són arrodonides, negres i estan acompanyades d’una excrescència nutrícia o aril en forma de floc de pèls de color ataronjat.
Els jardins de Kew i la reina Carlota
Morfologia, expedicions, descobriments, jardins, epònims, reines… A poc a poc, diferents elements conflueixen en aquesta planta i en les seues germanes botàniques, totes unides pel nom del gènere Strelitzia. Hi ha cinc espècies, totes originàries del sud-est africà, diferents en mida, color de les inflorescències, etcètera. N’hi ha tres de molt grans, semblants a plataners, i amb inflorescències blanques: S. alba (o S. augusta), S. nicolai i S. caudata. D’altra banda, trobem la S. reginae i S. juncea, similar a la primera però de fulles estretes. Tot i que ara ens centrarem en la que hem descrit, Strelitzia reginae, el nom específic de la qual fa referència a una reina en concret. Una reina la nissaga de la qual va servir per a designar un dels gèneres més espectaculars de plantes exòtiques que arribaren a Europa en aquell segle, i que sovint presideix amb la seua elegància i bellesa molts dels nostres jardins. Parlem-ne.
Comencem pel principi, per una boda: el 1761, quan el propietari del regne borbònic d’Espanya era Carles III, el rei Jordi III del Regne Unit va contraure núpcies amb la duquessa alemanya Sophie Charlotte von Mecklenburg-Strelitz. Ja a Londres, la reina consort es va interessar per les arts i la jardineria; va donar suport a l’expansió i millora dels jardins de Kew, a prop dels quals va fer bastir un palauet on vivia la família, i es va iniciar en la botànica de la mà del director Aiton i més tard de Joseph Banks, tots dos mestres d’excepció.
Amb uns tutors així, l’interès de la reina va anar creixent fins arribar a ser una alumna avantatjada, mereixedora a ulls dels seus mestres d’una dedicatòria especial, que ben prompte van tindre ocasió de materialitzar: una de les plantes arribades recentment semblava idònia per portar el nom de la reina, potser perquè el policromàtic conjunt de la inflorescència evocava la bandera del ducat de Strelitz, casal de la reina. Fóra aquesta la raó o no de la tria, el fet és que li van dedicar la planta: Strelitzia reginae. Ben prompte va rebre el nom popular de bird of paradise flower, “au del paradís”, mentre que a la Sud-àfrica anglòfona l’anomenen crane flower, “flor-grua”, per recordar el bec d’aquesta au.
La inconfusible silueta de Strelitzia ha quedat registrada en diverses emissions de les monedes de cinquanta cèntims del rand sud-africà, tant tota sola com acompanyada d’unes altres plantes originàries de Sud-àfrica que han conquerit els jardins de tot el món, com els agapants (Agapanthus) i els lliris d’aigua (Zantedeschia). I Strelitzia també forma part de l’escut de Zululàndia, on rep el nom de Ikhamanga pels nadius, tant els xoses com els zulus. La silueta de Strelitzia figura, doblement i en simetria, en la medalla de l’Orde d’Ikhamanga, la màxima distinció sud-africana per premiar l’excel·lència en literatura, música, periodisme i esports. Un premi que, quan s’atorga, potser caldria musicar amb la Sonata in C, K 14, opus 3 que Mozart va dedicar amb tan sols vuit anys a la reina Sophie Charlotte von Mecklenburg-Strelitz, qui dóna nom a les plantes del gènere Strelitzia.
REFERÈNCIES
Aiton, W. T. (1789). Hortus Kewensis, or, a catalogue of the plants cultivated in the Royal Botanic Garden at Kew. Londres: George Nicol.
Garcia Espuche, A., Ibáñez Cortina, N., Montserrat Martí, J. M., & Rivero Matas, M. (2008). Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.