Un nom per a cada cràter

Els primers europeus arribats a Amèrica descobriren un nou món però en desconeixien la toponímia. Els conqueridors, gent poc refinada, no preguntaren als natius els noms dels rius, badies, muntanyes i planes. Posar-los nom era, d’alguna manera, fer-los seus. Però què passa quan les muntanyes, els volcans, els cràters, etc., no han rebut mai cap nom? Aquest va ser el cas dels accidents geogràfics de la Lluna a partir de la invenció del telescopi i el dels planetes o els satèl·lits a partir de l’exploració espacial. I qui posa el nom de les muntanyes o dels cràters del Sistema Solar una vegada descoberts?

Imatge del cràter Ausiàs March de Mercuri obtinguda per la missió Messenger. / © NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Carnegie Institution of Washington

Una troballa inesperada: Ausiàs March a Mercuri

En preparar una xerrada per a l’Observatori Fabra de Barcelona sobre nomenclatura lunar i repassar les bases de dades dels noms planetaris a la web del Servei de Geologia dels Estats Units (USGS), un de nosaltres –Carles Duarte– va descobrir amb sorpresa que Mercuri amaga, des del 1979, un cràter dedicat a Ausiàs March. Qui pogué tenir el detall d’homenatjar el nostre poeta amb aquesta denominació?

La qüestió fou resolta per l’altre autor d’aquest escrit –Enric Marco–, després d’haver contactat amb Jennifer Blue, l’actual encarregada de les bases de dades planetàries a la USGS. Aquesta científica ens va assegurar que el promotor de la idea fou David Morrison. Xavier Aliaga va fer un article ben apassionat al Quadern d’El País divulgant la «troballa». Si bé ja coneixíem la identitat de la persona, no sabíem el motiu de triar el nom d’Ausiàs March per a un dels cràters, ni tampoc el criteri general per a l’assignació de la nomenclatura de l’orografia de Mercuri.

«Recentment, Carles Duarte va descobrir amb sorpresa que Mercuri amaga, des del 1979, un cràter dedicat a Ausiàs March»

Els noms dels accidents planetaris no es posen a la babalà, sinó seguint uns criteris prèviament acordats sobre un tema concret, generalment relacionats amb la deïtat associada al planeta, i sent sempre molt curosos amb totes les cultures de la Terra. Tanmateix, això no ha estat sempre així, com veurem en el cas de la nomenclatura lunar. La toponímia lunar naix amb els primers intents de fer mapes de la Lluna a partir de la invenció del telescopi.

El mapa de la Lluna de Riccioli va ser el primer a utilitzar un criteri coherent a l’hora de donar nom als accidents lunars. La majoria d’aquests noms es conserven encara avui dia. /© MÈTODE

Una mica d’història

Els primers dibuixos coneguts del nostre satèl·lit els realitzà Leonardo da Vinci entre el 1505 i el 1508. L’aspecte general dels mars lunars hi era clarament visible però no els assignà cap nom. L’any 1600, William Gilbert, metge de la reina Isabel I i descobridor del camp magnètic terrestre, va fer un dibuix no massa acurat, i per primera vegada, batejà els mars. Britania fou el nom de l’actual Mar de les Crisis, mentre que el Mar de les Pluges l’anomenà Regio Magna Orientalis.

Aquesta nomenclatura pretelescòpica no aguantaria l’embat dels primers mapes lunars, realitzats amb l’ajut òptic del telescopi. Ara és conegut que l’anglès Thomas Harriott va ser el primer a observar la Lluna amb telescopi el 5 d’agost de 1609, quatre mesos abans que Galileu Galilei. Però no va ser fins el 1611 que publicà el seu mapa lunar on assignà nombres i lletres a les diferents formes que hi descobrí. El 30 de novembre de 1609, Galileo Galilei observà i dibuixà la Lluna, però, a diferència de Harriott, interpretà el que havia vist com a muntanyes, mars i cràters. I és que el toscà, que era matemàtic i coneixedor de la perspectiva, va descobrir ombres i relleus on Harriott només havia vist formes planes.

Detall del mapa de la Lluna de Riccioli. A la part superior esquerra trobem el cràter Munosius, ara anomenat Wolf, i a la part inferior dreta, el cràter Mutus. El primer estava dedicat a l’astrònom valencià del segle xvi Jeroni Muñoz. El segon, encara conservat, a l’astrònom Vicenç Mut. / © MÈTODE

La selenografia començà de fet amb Michael Florent van Langren (Langrenius) i el seu mapa fou primer manuscrit i després publicat en gravats des del 1645. Com a cosmògraf del rei Felip IV d’Espanya i cortesà adulador, denominà mars i cràters amb noms de la reialesa i noblesa europea –com, per exemple, Felip IV, Mar Austríac o Mar Borbònic–, però també amb noms de filòsofs, científics i exploradors. Hi apareixen 325 noms, dels quals la majoria han desaparegut o estan en un altre lloc. Només hi queden Langrenus, Endimió o Pitàgores.

Més rellevant des d’un punt de vista cartogràfic, però encara més decisiva des del punt de vista de la nomenclatura, és l’aportació, l’any 1651, dels mapes de l’Almagestum novum del jesuïta de Ferrara Giovanni Battista Riccioli. Aquest astrònom i físic, des del seu observatori a Bolonya, bastí una enorme xarxa de col·laboradors arreu d’Europa, sobretot jesuïtes.

Als mapes de Riccioli, s’hi troba, per primera vegada, un criteri coherent per anomenar accidents lunars. Mars i terres reberen denominacions de sabor astrològic medieval com Mar de les Crisis, Mar de les Pluges, Mar del Nèctar, Mar de la Fecunditat o Mar de la Tranquil·litat. Els cràters van rebre noms de filòsofs i astrònoms antics i moderns. Arquímedes, Aristarc, Aristòtil, Copèrnic, Plató, Tycho, Eratòstenes, Kepler, Galileu, Alphonsus (Alfons X el Savi) o Grimaldi, el seu deixeble, en són exemples. El cràter Mutus, situat prop del pol sud lunar, era batejat en reconeixement a l’astrònom i enginyer militar mallorquí Vicenç Mut, i Munosius era dedicat a l’astrònom valencià del segle xvi Jeroni Muñoz. La majoria d’aquests noms s’han conservat. Alguns, però, com el de Muñoz, s’assignaren més tard a altres personatges.

Cràter Endimió, l’amant de Selene, la Lluna, situat en el limbe nord-est lunar. / © Carles Duarte i Montserrat

Johann Heinrich Mädler, des de l’observatori del banquer Wilhelm Beer, es dedicà a investigar el planeta Mart, i en féu el primer mapa real, però també va fer estudis de la Lluna. Del nostre satèl·lit realitzà un primer mapa exacte que publicà en quatre volums, del 1834 al 1836, el Mappa Selenographica. En aquesta obra, que no va ser superada fins quatre dècades més tard, incorpora 133 nous noms d’astrònoms, geògrafs, matemàtics i naturalistes. A més a més, Beer i Mädler van establir el sistema de designar els cràters secundaris assignant-los una lletra associada a un cràter proper. La majoria dels cartògrafs posteriors van adoptar aquesta notació.

L’arribada de la fotografia

L’últim mapa lunar dibuixat i el més acurat abans de l’ús de la fotografia és la Charte der Gebirge des Mondes, obra de Julius Schmidt i publicat en 25 fulls el 1878. Amb una paciència infinita hi dibuixà 32.856 cràters i encara afegí 76 nous noms als accidents geo­gràfics.

Tot canvià a partir de llavors quan la fotografia irrompé en l’astronomia afegint objectivitat a les observacions. Julius Franz i Samuel A. Saunder realitzaren treballs cabdals amb el suport de les plaques fotogràfiques. Saunder es plantejà llavors la necessitat de revisar i sistematitzar la nomenclatura lunar. Una dona, però, va resultar essencial per a aquesta feina tan feixuga. L’anglesa Mary A. Blagg havia estudiat alemany i àlgebra i, en un curs d’extensió universitària, es va interessar per l’astronomia. El seu professor li suggerí que es dedicara a desenvolupar un sistema coherent per a la nomenclatura lunar. Al costat de Saunder enllestí el treball en l’obra Collated List of Lunar Formations l’any 1913. Pels seus mèrits va ser la primera dona a ser elegida membre de la prestigiosa Royal Astronomical Society l’any 1916.

L’any 1920 Blagg formà part de la Comissió Lunar de la recentment creada Unió Astronòmica Internacional (IAU) i amb Karl Müller treballà intensament per estandarditzar la nomenclatura lunar. En va resultar l’obra en dos volums Named Lunar Formations (1935), que va ser assumida internacionalment.

«David Morrison va proposar batejar els principals cràters de Mercuri amb personatges del món de les arts i la literatura, com Ausiàs March»

No s’han fet modificacions substancials des d’aleshores. Si de cas cal esmentar que, des de 1948 fins al 1955, H. P. Wilkins, juntament amb P. A. Moore i l’astrònom català Antoni Paluzie, secretari de la International Lunar Society, van proposar a la IAU tot un seguit de noms per a cràters menors designats fins aleshores per lletres. Hi figuraven uns trenta noms de científics catalans, valencians i castellans, entre els quals hi eren Jorge Juan, Josep Comas i Solà, Josep Joaquim Landerer o el mateix Paluzie. Però cap d’ells no va ser acceptat per l’organisme internacional.

L’èxit de la sonda soviètica Luna 3, que fotografià la cara oculta lunar el 1960, obligà a denominar nous accidents. Així els cràters del Mare Moscoviense o del seu voltant rebrien noms de cosmonautes russos traspassats, mentre que els astronautes morts de missions nord-americanes serien situats prop del cràter Apollo.

I és que l’assemblea general de la Unió Astronòmica Internacional ja havia aprovat, l’any 1961, les recomanacions per a una nomenclatura sistemàtica i consistent per a la geografia lunar. Posteriorment l’exploració espacial dels planetes va forçar la IAU a sistematitzar una nomenclatura planetària.

Toponímia marciana

Brad Smith, un astrònom que treballà en diverses missions Mariner d’exploració del planeta Mart, i que dirigeix el grup de treball que posa noms oficials als accidents trobats, va expressar molt clarament el propòsit dels científics en una entrevista l’any 2005: «És massa difícil discutir sobre aquell volcà de l’esquerra o aquell altre de la dreta. A la gent li agrada posar noms a les seues mascotes, no dir-los: “eh, tu”, o “tu, gos!”»

«A Mart podem trobar els cràters Comàs Solà, i el d’Isil, dedicat a la petita població de les Valls d’Àneu»

Es va decidir que a Mart els cràters grans rebrien els noms de científics morts o d’escriptors que hagueren contribuït a la popularització de Mart, com ara Schiaparelli o H. G. Wells. Les poblacions menors de 100.000 habitants serien la font dels noms dels cràters menors. Les grans valls serien anomenades usant el nom Mart en diverses llengües, mentre que les valls menudes serien associades a rius terrestres. Cap accident geogràfic menor de 100 metres rebria un nom oficial llevat que gaudira d’un interès científic excepcional.

A l’esquerra, el cràter Comàs i Solà a Mart, dedicat a l’astrònom català. Aquest nom es va assignar seguint el criteri de dedicar els grans cràters marcians a científics o escriptors que hagueren contribuït a la popularització d’aquest planeta. A la dreta, Iberus Vallis, dedicat al riu Ebre, a Mart. Es va decidir que les valls menudes de Mart es dedicarien a rius terrestres. / © NASA, Viking, Mola imagery, USGS

Del nostre àmbit lingüístic podem trobar els cràters Comàs Solà, de 127 km de diàmetre, i el d’Isil, de 82 km, dedicat a la petita població de les Valls d’Àneu, al Pallars Sobirà. Hi trobem també les valls Iberus Vallis (Ebre) o el Tader Valles (Segura).

Tanmateix l’arribada dels robots exploradors Spirit i Opportunity l’any 2004 a la superfície marciana ha obligat els membres de l’equip a usar noms no oficials per als petits cràters o roques estudiades. Bob Esponja, Abba o Bee Gees en són exemples.

Venus, el planeta de les dones

A Venus, la densa atmosfera impedeix l’observació directa de la superfície des de la Terra. El radiotelescopi de 300 metres d’Arecibo, però, va aconseguir descobrir dues zones molt reflectives, Alpha i Beta Regio, i una zona brillant, Maxwell Montes. Fins a l’arribada de la missió Magellan, amb la tasca d’estudiar la seua atmosfera i fer un mapa del planeta, no se’n va saber més. Entre 1990 i 1992 el radar a bord va aconseguir cartografiar el 98% de la seua superfície, coberta en gran part per material i estructures volcàniques. S’hi trobaren molts volcans, però, a diferència de la Lluna, pocs cràters d’impacte. La superfície, per tant, és jove i es renova contínuament amb colades de lava poc viscosa que s’escolen per canals de dimensions planetàries.

Per a les noves estructures geològiques sense nom calgué crear un grup de treball de la IAU que demanà col·laboració internacional. Donat que Venus és la deessa de la bellesa, es decidí que els accidents geogràfics rebrien noms relacionats amb les deesses (fertilitat, guerra, bellesa, etc.). Els cràters majors de 20 km, però, serien per a dones mortes amb una contribució fonamental al seu camp de treball. Els noms comuns de dona serien usats per als cràters menors.

L’única dona del nostre àmbit lingüístic que passà el sedàs de la comissió terminològica fou la gran ballarina de dansa espanyola de Barcelona Carmen Amaya, molt coneguda als Estats Units, on participà en diverses pel·lícules i, fins i tot, ballà davant del president Roosevelt. Dones famoses de Castella, com Isabel la Catòlica o la metgessa i pedagoga del segle xv Beatriz Galindo (la Latina), també hi són reconegudes i tenen el seu cràter assignat.

Plana de Caloris de Mercuri amb el cràter Ausiàs March a la vora. / © NASA

Qüestió de noms

Els planetes reben els noms a partir dels principals deus romans. Per anomenar els elements de la geografia planetària només s’ha d’estendre aquest costum a les relacions dels déus o bé usar els noms de déus equivalents d’altres cultures. Tanmateix, aquest recurs és finit. S’han de buscar altres fonts. Així, Miranda, un dels satèl·lits d’Urà, n’és un exemple. Filla del duc Pròsper de La tempesta de William Shakespeare, els seus accidents geogràfics s’han dedicat als personatges i a les poblacions de les obres del dramaturg.

La sonda Mariner 10 sobrevolà Mercuri tres vegades entre 1974 i 1975. Les imatges revelaren un planeta ple de cràters d’impacte, semblant a la Lluna. L’any 1973 va ser quan la IAU creà el Working Group for Planetary System Nomenclature (WGPSN). Es crearen subgrups de treball per a cada planeta o satèl·lit. Les conclusions de cadascun d’aquests, si eren aprovades per la WGPSN, eren confirmades per l’assemblea general de la IAU, reunida cada dos anys.

El comitè encarregat del planeta Mercuri va ser dirigit per David Morrison, investigador de l’Astrobiological Institute de la NASA i tenia una representació d’abast mundial. Segons contà en una entrevista a la revista electrònica Cabinet el 2007, l’objectiu de crear un banc de noms amb àmplia representació internacional s’enllestí en menys d’un any.

Actualment, David Morrison, ja jubilat, és el director del Carl Sagan Center del Search for Extraterrestrial Intelligence Institute (SETI) a Califòrnia. A començament d’octubre de 2011, el diari Vilaweb va entrevistar-lo. «Vam considerar tot un ventall de possibilitats per als noms dels cràters d’impacte; des de grans astrònoms fins a ocells. Als mapes de la Lluna i de Mart s’homenatgen astrònoms i científics, i vaig defensar de trencar aquella tradició i batejar els principals cràters de Mercuri amb personatges del món de les arts i la literatura: autors, pintors, escultors, poetes, arquitectes, etc.» Però d’aquest tema el grup de treball no en sabia prou, «sobretot des d’una perspectiva mundial» i Morrison explicà que «per això es van consultar obres de referència i investigadors d’universitats per elaborar una possible llista de noms.»

El 1979 el grup dirigit per Morrison va aprovar la incorporació del nom d’Ausiàs March a la llista, però afirmava: «No recordo qui va suggerir Ausiàs March, però tots al grup vam reconèixer que seria una bona proposta, com a escriptor capdavanter en llengua catalana.» Segons confessà a Jennifer Blue, de l’USGS, en resposta a la nostra pregunta sobre el perquè del cràter Ausiàs March: «Jo volia estar segur que els escriptors catalans i els castellans estigueren representats entre els cràters de Mercuri.»