. . .les seues palanques, politges i catapultes foren no res comparades amb els bells teoremes que va descobrir.
Plutarc
Fosqueja sobre la planura de Siracusa. La ciutat grega aguanta heroica el setge per terra i mar mentre la tropa romana comença a impacientar-se, perquè, a hores d’ara, ja havien d’estar de retorn al Laci. Un mercenari pagat amb els diners de la República, tan igual als altres, un home disposat a matar per uns denaris, seu en terra al campament dels afores de la ciutat amb l’espasa entre les cames i, amb un moviment repetitiu, passa la pedra esmoladora per la fulla. Roman en aquesta posició des d’abans que el sol començara a pondre’s i ara, quan la darrera llum crepuscular abandona lentament els camps erms a causa de la guerra, un so familiar, com un crit infantil, aconsegueix traure’l de la monotonia. Sotja a dreta i a esquerra cercant l’origen. Els focs de campament, flamarades groguenques enmig de la blavor nocturna, és tot el que aconsegueix albirar. I se’n torna a esmolar l’espasa. L’estómac, però, comença a reclamar-li el ranxo nocturn. Mira el cel. Una estrella llueix més que les altres, potser es tracta d’una foguera més gran. De menut sa mare li deia que les estrelles eren fogueres que els habitants de dalt encenien a les nits per a escalfar-se, com feien a la granja on es va criar.
Ell també li ha dit al seu fill que les estrelles són fogueres. Quan el va deixar tenia quatre anys i en fa més de dos que no el veu, deu haver crescut. Probablement no se’n recorda de son pare. I la dona? Li ha sigut fidel tot el temps que ha romàs lluny de casa? Ell és un home de poques llums, tranquil, a qui li agrada conrear la terra, veure créixer les llavors, segar, posar-se al sol quan fa fred i dormir a la serena les nits xafogoses d’estiu. La fam, però, el va transformar en un ésser violent que pegava a la dona i al fill. Es va allistar a la legió només per uns sestercis. És el que necessita: uns sestercis i comprar el gra per a la sembra. Ell, un no ningú, un home que no entén el moviment dels estels, ni el creixement de les plantes, ni el perquè de les guerres, tan sols sap que, a la matinada, abans que la llum de l’alba verdege els camps i acolorisca les teulades de Siracusa, es llençarà per la primera escletxa que hom òbriga a la muralla i occirà amb l’espasa ben afilada qualsevol que se li pose al davant. Fins que no quede cap siracusà dempeus. Aleshores, amb el salari a la bossa, tornarà a casa, comprarà el blat, el sembrarà i, si els totpoderosos déus de Roma ho permeten, encara en segarà prou per a passar l’hivern.
Les torxes enceses il·luminen la porta d’entrada a Ortígia. Els soldats de guàrdia barren el pas als tres homes que s’hi han atansat; però, en reconéixer el més vell, els obrin el portal. Tothom a la ciutat, fins i tot les criatures, el coneixen. Amic personal de l’arcont, és un geni estimat i respectat. Saben que ha ideat una hèlix amb la qual extrauen l’aigua dels pous, cisternes i fonts. Que ha dissenyat politges i corrioles que permeten superar amb menor força una força major. Que les seues catapultes impedeixen l’assalt per mar dels romans. Conten d’ell que, en descobrir per què suren els cossos damunt de l’aigua, va eixir nu de la banyera, corrents fins al carrer, cridant Eureka! El geni, convocat amb urgència per Hieró II, s’encamina cap al palau en companyia de dos ajudants. El palau reial és una petita fortificació dintre de la fortalesa natural que constitueix l’illa d’Ortígia, separada de terra ferma per un canal d’aigua; és, doncs, el baluard més protegit de Siracusa. Uns metres enllà de la porta d’entrada, cap a l’esquerra, un tumult, a l’escalinata del temple d’Apol·lo, els reclama l’atenció. Sota el pronaos, els sacerdots tracten inútilment de calmar la munió d’ancians, dones i criatures que forcegen amb els soldats per entrar-hi. Deu haver corregut la veu d’un atac imminent, pensa el savi, que passa de llarg i accelera el pas. Sota el mantell de la nit, l’home sent les palpitacions de la por rere les portes dels carrers sinuosos de la ciutadella. En arribar a la part més elevada del turó, on s’alça el temple d’Atena, un dels acompanyants proposa detenir-se a demanar protecció a la dea. El savi, però, li recrimina pensar en la dea quan necessiten actuar amb urgència. Davant del temple, al bell mig de la plaça, dos soldats fan guàrdia al costat d’una foguera. La llum groguenca de les flames projecta les ombres titil·lants dels transeünts que, en mirar-les, senten la presència d’una gran amenaça i, sense dir res, apressen la marxa pel carreró que descendeix a la fontana Aretusa, la deu d’aigua dolça que els permet resistir un setge tan llarg. Els voltants del palau estan en calma, només se sent la remor que porta el vent del que ocorre allà, a prop de l’entrada, al temple d’Apol·lo. El geni, que ja ha complit setanta-cinc anys, alça els ulls cap a les catapultes dissenyades per ell que es drecen enfilades al llarg de la muralla. La guàrdia de l’arcont el condueix davant la seua presència.
Hieró es mostra nerviós. Li diu que sempre ha dipositat una gran confiança en ell, fins i tot més que en els seus capitans, que l’ha fet venir a palau perquè els espies l’han advertit de l’escomesa dels romans en rompre l’alba, que si ell no és capaç d’idear una manera de repel·lir-los, la ciutat està perduda. Ja ho han intentat altres vegades, continua l’arcont, però ara les forces flaquegen, el desànim s’ha ensenyorit de la ciutat i ningú no té valor per a resistir, al cap i a la fi, tant se val morir de fam com en combat. Només una nova victòria, conclou, podria infondre ànim i esperança en un poble famolenc que ha perdut la confiança en el seu arcont. Davant la perplexitat dels ajudants, el savi es manté seré, demana calma i sol·licita més informació. Aquesta nit, que el temps s’endurà, es produeix una reunió d’estat en què el poder polític reclama a la ciència el coneixement per a obtenir un avantatge militar. No és la primera vegada que ocorre, ni tampoc serà l’última. El geni que ha anat precipitadament al palau de l’arcont de Siracusa és un científic molt valorat. Els descobriments en el camp de la hidroestàtica i de la mecànica li han valgut l’estima social i política —fins i tot entre els romans, que han donat ordres de preservar-lo de la mort en els atacs a la ciutat—; tanmateix, els càlculs més fructífers per a un desenvolupament científic ulterior els ha obtingut en el camp de l’aritmètica i la geometria. Ha utilitzat el mètode d’exhaustions, inventat per Eudox, per a estudiar la mesura de figures limitades per línies i superfícies corbades. Ha calculat l’àrea de l’el·lipse i de la paràbola, el volum i la superfície del con. També ha trobat solució al problema de la trisecció de l’angle amb l’espiral que es coneixerà pel seu nom. Però del que se sent realment orgullós és del teorema que dona el volum i la superfície de l’esfera, tan satisfet està d’aquest descobriment que ha expressat, als seus ajudants, el desig que, quan muira, es grave en la seua tomba una esfera dintre d’un cilindre. És, doncs, un científic genuí que barreja amb absoluta mestria el càlcul matemàtic, l’observació, la paciència i la genialitat. Un vertader monument en el procés dels descobriments de la ciència. Aquesta nit, quan Hieró li demana alguna solució pràctica que impedisca l’hecatombe, ell no perd l’esperança. Recopila informació, calcula, dissenya estratègies.
Encara no han transcorregut dues hores des que els tres homes s’han reunit amb l’arcont, quan se sent la veu d’alarma del capità de la guàrdia. Hieró ordena al geni que no abandone el palau i que romanga en un lloc segur. Les catapultes gregues llancen boles ígnies contra l’obscuritat de les aigües marines on fondeja la flota romana. No se sap ben bé per on ataca l’enemic. Se senten udols desesperats i alguns edificis han començat a ser devorats per les flames. Des del baluard del palau, es veu una gran flamarada allà, a la porta que separa l’illa de la resta de la ciutat. Alguns legionaris romans han obert una escletxa per la part oest de la muralla d’Ortígia, just al davant de la font Aretusa, han aconseguit descloure les portes des de dins i una allau d’homes armats s’ha introduït a cop d’espasa pels carrers d’Ortígia. Al seu pas, van deixant un estenall de cossos morts o moribunds. Els ciutadans, desarmats i desvalguts, no ofereixen cap resistència. La sang brolla pertot arreu. El temple d’Apol·lo és un escorxador on, en a penes mitja hora, han sigut degollats els vells, les criatures i les dones que hi havien aconseguit refugiar-se. Enmig del brogit de la batalla, entre els bassals de sang, un legionari força una joveneta mig desmaiada. A unes passes, el soldat anònim que esmolava l’espasa mentre pensava en el fill, xop de sang, sent el sabor agredolç dels rierols calents que rellisquen per la cara, entren per la boca i s’esmunyen per la barba cap al pit. Fastiguejat, arranca la toga d’un siracusà que jau a terra, es neteja com pot, xiscla i corre espantat seguint l’allau de legionaris sense saber on va. Entropessa amb un fardell i cau al damunt. Una olor intensa de vísceres li penetra pels narius. El fardell es mou sota el pit i parla. No entén el que diu tot i que comprén que demana ajuda. S’alça d’un bot i continua corrent amb l’espasa en alt. Una ombra ix de l’obscuritat i se li llança al damunt amb un gran crit. Ell xiscla més fort encara i es gira batent l’espasa amb tota la força de què és capaç sobre allò que no sap si és home o dona, jove o vell. El cos es desploma proferint un udol espantós. S’atura per a alenar a fons, ompli els pulmons i reprén la cursa de la mort que ha d’executar fins al final. Fins al final!, crida corrents, fins al final! Morir o tornar a casa!
En rompre el dia, la ciutat ha caigut en mans de l’enemic, tret de la fortalesa reial que resta lliure del domini romà. Les catapultes, dissenyades per a defendre Siracusa, són utilitzades en la seua contra. Només tenen dues possibilitats: claudicar o continuar lluitant, diu Hieró als capitans que han pogut refugiar-se a la fortalesa. La resposta és clara: no deposaran les armes, no estan disposats a lliurar la ciutat a l’enemic. La llibertat política és el bé més preat i és preferible perdre la vida abans que la independència. Mentrestant, al pati d’armes, el savi, malgrat l’oposició dels ajudants, es proveeix d’espasa com ells i pugen junts a la barbacana dispostos a lluitar. El brogit és immens, com si tot el món s’haguera tornat boig. Els homes de dins i de fora xisclen a l’uníson, la pluja de boles incandescents produeix incendis a tot arreu, núvols de sagetes es precipiten des del cel fins a ensopegar amb un braç, un ull, una cama, un tors. L’aurora s’ha encés de sang i foc. L’ajudant més jove cau ferit. El savi tracta de socórrer-lo; però és inútil, ja és un buf que corre cap a l’Hades. Sent els crits dels legionaris, com animals ferotges, a prop de la muralla de la fortalesa. Els veu pujar per l’escala que han apuntalat al mur. Sense pensar-ho, branda l’espasa per a impedir que assalten el palau i, amb un colp sec, li sega el coll al primer romà que trau el cap pel mur de la barbacana. El soldat anònim, que esmolava l’espasa mentre pensava en el fill, veu volar el cap de qui el precedeix en l’ascensió i el broll de sang com una au de rapinya que corre al darrere. Morir o tornar a casa, és l’únic pensament. S’abalança contra el grec que trenca l’alé i li clava la fulla esmolada pel tòrax fins a travessar-li el cor. L’home cau fulminat sobre el terra ebri de sang. El soldat romà tan sols pensa a recuperar l’espasa i continuar matant fins que no quede cap siracusà dempeus. Arquimedes, la figura més gran de l’antiguitat, ha estat occit per un mercenari ignorant, un pobre home que només desitja tornar a casa.
Quan a la fi d’aquesta llarga nit, l’aurora fumejant abrace el cel de Siracusa i les ales del geni sobrevolen la mar en calma, es clourà definitivament una època d’esplendor per al saber, la ciència i les arts. Siracusa, el darrer bastió grec, perdrà la independència i, amb ella, la confiança en les pròpies forces per a seguir en el camí de les descobertes. Els grecs ja més mai recuperaran l’ímpetu que els va fer genials.
Sobre la tomba d’Arquimedes, els romans faran gravar una esfera dintre d’un cilindre.
