“No pretenem fer una anàlisi detallada de la presència de l’astronomia en la poesia, sinó només apuntar algunes de les perspectives des de les quals la poesia contempla l’astronomia”. Joan Maragall, en l’Elogi de la paraula viva, escriví: “Recordo una nit, a l’altra banda del Pirineu, que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que em digués quelcom en la seva llengua pròpia i ella, tota admirada, signà el cel estrellat i féu només així: ‘Lis esteles…’.” I Maragall troba, en aquesta denotació directa i pura de les profunditats còsmiques, una de les fonts de la poesia. I, efectivament, les estrelles han tingut una presència permanent en les arrels de la inspiració poètica i han estat sempre un estímul constant en la pregunta dels humans sobre la seva pròpia finitud i en la recerca d’un sentit. Però no parlem ací de la contemplació pura de les estrelles, sinó de la indagació, més precisa i aprofundida, de l’astronomia. No ens referim, doncs, a les estrelles com a interpel·lació directa al sentiment, sinó passades pel filtre del càlcul, de la mesura, de l’escrutini escrupolós de la comparació observacional amb les prediccions teòriques. No pretenem, tampoc, fer una anàlisi detallada de la presència de l’astronomia en la poesia, sinó només apuntar algunes de les perspectives des de les quals la poesia contempla l’astronomia. I, per això, em referiré a tres temes: la figura de l’astrònom, l’espai de l’observatori, l’espai celest. En una publicació recent (Ciència, fe, poesia, Quaderns de la Fundació Joan Maragall, Editorial Claret, 2002) m’he referit a algunes relacions entre visions científiques de la natura i la celebració religiosa del món en el Gènesi, Dant, Milton i Teilhard de Chardin, on he comentat la importància de la presència cosmològica en la Divina comèdia i en El Paradís perdut, dos poemes en la concepció dels quals la visió científica de la cosmologia del seu moment –la cosmologia ptolemaica en el Paradís del Dant, o una cosmologia de transició entre la ptolemaica i la copernicana en el poema de Milton– representa un paper important en l’estructuració i els continguts de les esmentades obres literàries. La figura de l’astrònom Potser ens hauria de causar una certa decepció que l’astrònom més gran que hi ha hagut entre els poetes, el persa Omar Jayyam, no hagués dedicat ni un vers a l’astronomia, sinó que hagués cercat en el vi i en l’amor les seves fonts d’inspiració sobre la vida, amb força desconfiança envers els savis. A què es degué el silenci de Jayyam sobre la ciència? No tenim prou coneixements per a parlar-ne. Resulta més encoratjador, per a qui s’interessa en les relacions entre astronomia i poesia, recordar que la primera edició dels Principia Mathematica de Newton s’obria amb una oda en llatí de Halley –l’astrònom que donà nom al cèlebre cometa i que finançà l’edició dels Principia– en honor del gran científic i del nou sistema astronomicomatemàtic que establia la seva obra. Aquests dos casos apunten prou clarament els dos pols extrems que trobem en l’expressió poètica de la valoració de l’astrònom: l’admiració i la malfiança. Començaré per l’admiració, que ha estat expressada tan sovint en el cas de Newton, a la memòria del qual han estat escrits nombrosos poemes. En aquesta línia admirativa, reprodueixo, com a il·lustració, un poema meu sobre l’observatori de Greenwich:
El poema subratlla la dedicació de l’astrònom a una saviesa difícil de comprendre per a ments superficials o poc avesades al rigor. És interessant passar, tot seguit, a una visió completament oposada: la de l’astrònom com a personatge pedant, abstrús i orgullós. Newton no s’escapà pas d’aquesta mena de valoracions: Blake es referí a ell amb hostilitat i desdeny, amb prevenció pel caràcter racionalista a ultrança amb què presentava l’univers, buidant-lo, a parer del poeta, de la cordialitat, l’emoció i la màgia que li són més pròpies. Altres poetes, com Walt Whitman en el conegut poema transcrit a continuació, expressen aquest neguit i hostilitat envers els astrònoms:
La valoració del càlcul és ben diferent en ambdós poemes: en el primer, és vist com una font de plaer (els plaers de la precisió, del rigor, del recolliment, de la comunió amb el cosmos), mentre que en el segon és vist com un llenguatge hermètic i pedantesc, completament estèril per a transmetre cap mena d’emoció. Per poder valorar amb una certa equanimitat aquestes dues interpretacions, caldria reflexionar sobre els coneixement científics dels poetes, sovint tan migrats, que els fan sentir-se estranys davant de la majoria de reflexions mínimament quantitatives, cosa que els porta en moltes ocasions a una reacció d’hostilitat envers el desconegut. Quan aquest recel no hi és, la visió poètica de la ciència pot ser força més entusiasta o, com a mínim, més tranquil·la i ponderada. Un altre exemple de valoració negativa de l’astrònom el trobem en el següent poema de Hans Magnus Enzensberger, que descriu Tycho Brahe amb aspror, tot atribuint-li fredor, ambició desmesurada, indiferència envers els humans… I evoca, també, l’observatori d’Uranienborg, el gran darrer observatori de l’època anterior al telescopi, com un lloc equívoc, alhora brillant i opressiu. La crítica a l’astrònom i el recel de l’observatori sorgeixen, aquí, no tant d’una antítesi entre raó i emoció, sinó des d’un vessant més aviat sociològic, en què es veu l’astrònom com una persona refugiada en l’observació del cosmos, per pura ambició personal, i completament despreocupada pel que fa als problemes que viuen les persones del seu voltant.
Des del punt de vista científic, veiem al·lusions als instruments, al descobriment de la supernova ticoniana, a la difícil tasca de Kepler de sistematitzar les dades que Brahe havia anat aconseguint però que en gran part mantenia ocultes. Sobretot, però, veiem l’entorn sociològic de luxe, despreocupació i voracitat. L’espai d’observatori L’espai de l’observatori crida l’atenció dels poetes: tal com els temples, és un espai obert a l’infinit, dissenyat en funció d’uns elements celests que resulten essencials per a les seves funcions. Alhora, està ple d’aparells de precisió, que amplien el poder de l’observació i del càlcul i que eixamplen, doncs, l’àmbit del món i les capacitats de la sensibilitat. En algunes ocasions, l’atenció del poeta se centra en aquests aparells, vistos ells mateixos com un espai atractiu, per les seves formes sorprenents o per l’estètica de la seva realització. En el poema anterior hem trobat una breu descripció de l’observatori de Brahe a Uranienborg: un indret misteriós que era vist, però, amb la prevenció característica dels prejudicis socials d’Enzensberger. Julio Cortázar, a la Prosa del observatorio, parla de l’observatori de Jaipur, a Delhi, construït pel soldà Singh abans dels telescopis. En lloc del context social, Cortázar s’obre a la fascinació de l’observatori com a lloc de comunicació amb l’infinit del cel nocturn:
En aquest text, les corbes de les cúpules, dels arcs, de les diverses construccions, són assimilades a les corbes del cos femení, i la relació de l’astrònom amb el cel és assimilada a la intensitat de la passió amorosa. L’espai del cel L’observació i la comprensió de l’espai celest és l’objectiu essencial de l’astronomia. El segle XX hi ha aportat moltíssimes novetats: aparells de més precisió que mai, telescopis més grans i més potents, satèl·lits d’observació, exploracions que depassen els límits de la llum visible i s’endinsen en les radioones, en els raigs X, en els raigs gamma, i que ens descobreixen visions inèdites de l’univers: la radiació de microones romanent de la gran explosió primordial, explosions de supernoves molt llunyanes, púlsars, quàsars, estels de neutrons, immensos forats negres en el centre de galàxies… Alhora, la física moderna ha donat resposta a algunes de les qüestions més enigmàtiques dels estels: l’origen del seu foc, un foc nuclear basat en la fusió de l’hidrogen per donar heli, o en la fusió de l’heli per donar carboni, o en la fusió successiva d’elements cada vegada més pesants per donar nuclis encara més pesants, fins a arribar al ferro, a partir del qual els nuclis han estat formats en grans explosions molt allunyades de l’equilibri: la matèria troba en les estrelles la seva genealogia i la seva història. Per primera vegada tenim una teoria astrofísica detallada, que ha permès classificar i comprendre l’evolució dels estels, des del seu naixement fins a les seves diverses formes d’acabar, sigui en les grans explosions de les supernoves, sigui en els invisibles forats negres. La poesia també ha reflectit les noves visions obertes per aquests avenços. Destacaré ací tres elements de la visió de l’espai del cel: les naus espacials ens permeten tenir una nova visió del sistema solar; la visió de l’univers s’ha dilatat immensament i tenim un nou model cosmològic; els models astrofísics permeten contemplar la formació de les estrelles en simulacions per ordinador. Vegem-ne algunes repercussions en la poesia. a) Els coets llançats als planetes i satèl·lits
En lloc del planeta Mart imaginat com un lloc habitat, el poema ens descriu un planeta força més d’acord amb el que actualment en sabem: un lloc inhòspit, com un dels deserts terraqüis, i dotat de la mobilitat de grans tempestes.
Un poema del llibre Òrbita, d’Esther Martínez Pastor, dedicat als planetes i satèl·lits del sistema Solar, sembla una anticipació del que veié la sonda Sojourner. b) La cosmologia A les acaballes del segle XIX, les especulacions dels científics sobre la mort tèrmica de l’univers estimularen també nombroses reflexions i també alguns poemes. Edgar Allan Poe, en el seu poema en prosa Eureka, intueix una solució original i agosarada a la paradoxa d’Olbers i parla d’estrelles mortals i d’univers finit en l’espai o en el temps. En la segona meitat del segle XX, el model cosmològic del Big Bang, molt conegut per part del gran públic gràcies a un ampli esforç divulgatiu, ha inspirat també molts poemes. Reprodueixo ací un fragment d’un cant de l’impressionant Cántico cósmico d’Ernesto Cardenal, obra torrencial, apassionada, d’una gran ambició, comparable en molts aspectes a De rerum natura de Lucreci, però plenament situada en la cultura d’avui.
Els poemes desbordants d’aquesta obra no es limiten a la ciència, sinó que estan travessats per profundes preocupacions morals, polítiques i religioses i constitueixen un gran fresc del nostre temps. També jo, en el meu llibre Basilisc, he intentat sintetitzar les idees essencials de la història de la cosmologia en sis poemes (sis nocturns) dedicats als babilonis, a Plató i Ptolomeu, a Copèrnic i Kepler, a Galileu, a Newton i Laplace, i a Einstein i Hubble, respectivament, és a dir, a figures que han fet aportacions essencials a la cosmologia, des dels vessants conceptuals o observacionals. He intentat que el conjunt de sis poemes reflectís els canvis en les idees fonamentals que tenim sobre l’infinit del cosmos, sobre l’infinitèsim de l’àtom i sobre nosaltres mateixos, situats en el cosmos. c) Ordinadors i astrofísica
De fet, el naixement dels estels i la formació de les galàxies són dos dels problemes més interessants de l’astrofísica i la cosmologia actuals. Pel que fa als estels, la qüestió més interessant és, actualment, la que es refereix a la formació dels sistemes planetaris a l’entorn dels estels, ja que és una qüestió relacionada amb les possibilitats d’existència de vida en altres llocs que a la Terra. Observacions recents efectuades amb el telescopi del satèl·lit Hubble han revelat sistemes planetaris en estrelles relativament properes al Sol. D’altra banda, la qüestió principal a què fa referència la formació de les galàxies és com hi ha hagut temps que s’hagin format, quin ha estat el paper que hagi representat en aquesta formació una hipotètica matèria fosca (freda o calenta), quina relació hi ha entre el procés de formació de les galàxies i la seva distribució, força irregular, en l’espai, i com es pot relacionar aquesta distribució amb les fluctuacions de densitat posades de manifest en les fluctuacions de temperatura de la radiació còsmica de fons. Conclusions poeticosetronòmiques Els darrers anys han estat un període molt ric en fenòmens astronòmics espectaculars: els cometes Halley, Hyakutake, Hale Bopp, la col·lisió del cometa Schumacher-Levy contra Júpiter, han ocupat primeres pàgines en els diaris i en els noticiaris televisius. El públic també va seguint amb interès especial les notícies referents a la cosmologia, i a les seves propostes sorprenents (com ara l’existència de dimensions addicionals i d’universos paral·lels). La visió d’aquests fenòmens, en l’actualitat, contrasta molt amb la dels segles anteriors, que els contemplaven de lluny i amb esglai, com a indicadors de desgràcies i cataclismes. Tot i això, la preocupació per la col·lisió d’algun cometa contra la Terra, reforçada per les teories sobre l’origen còsmic de l’extinció dels dinosaures, és ben viva. Ara bé, tot i aquestes notícies, tenim la impressió que vivim més separats del cel que mai. La vida urbana, amb la contaminació lumínica consegüent, ens oculta la visió del cel, i cal anar força lluny de la ciutat per poder sentir amb tota la seva força la imatge vertiginosa de la multitud d’estrelles, imatge que ha tingut tanta influència en la conformació de la cultura. David Jou. Universitat Autònoma de Barcelona; Institut d’Estudis Catalans. |
Walt Whitman, en “Quan vaig sentir l’erudit astrònom”, expressa el seu neguit i hostilitat envers els astrònoms.
Diverses il·lustracions d’Uranienborg, el gran darrer observatori de l’època anterior al telescopi.
Julio Cortázar, a la Prosa del observatorio, parla de l’observatori de Jaipur, a Delhi, construït pel soldà Singh abans dels telescopis. En lloc del context social, Cortázar s’obre a la fascinació de l’observatori com a lloc de comunicació amb l’infinit del cel nocturn.
Diverses imatges de l’observatori de Jaipur a Delhi, construït pel soldà Jai Singh, una espècie de “parc temàtic” d’aparells astronòmics antics de pedra a l’aire lliure. Hi ha rellotges de sol i moltes construccions més per mirar els estels.
Edgar Allan Poe.
Milton, en El paradís perdut, és un dels poetes que manifesta una cultura astronòmica més detallada. Milton encara no es decanta ni pel model ptolemaic ni pel model copernicà, però descarrega de tensió religiosa la pugna entre els dos sistemes, que havia enverinat tant les relacions entre la religió i la ciència.
|
