El coneixement de les propietats de la magrana va ser inicialment empíric, però amb el desenvolupament de la química es van aconseguir establir vincles aclaridors entre les propietats alimentàries, medicinals, pigmentàries, etc., així com el substrat bioquímic i biofísic del fruit. Altrament, les propietats peculiars de la magrana van generar també metàfores i al·legories que, transformades en símbols i mites, van evolucionar amb patrons culturals propis en camps tan diversos com la literatura, la pintura, l’escultura i la llengua. De fet, aquesta seria una clau de l’anàlisi etnobotànica: discernir quines de les característiques de les plantes (de les morfològiques a les químiques) permetrien interpretar els seus usos i funcions, tant de medicinals, culinaris, tèxtils, etc., com de socials (lingüístics, simbòlics, religiosos, etc.).
En aquest article proposem una mena de diàleg al voltant de la magrana i entre camps tan diferents com la biofísica i la bioquímica de l’escorfa del fruit, les característiques organolèptiques de les llavors, i un mosaic de fites culturals de caràcter etnobotànic, des d’un poema bíblic a un mite grec, o des d’un retrat evocador a pintures i escultures de caràcter religiós. Però, abans, convé reflexionar sobre algunes propietats de la magrana per si poden servir per a esclarir el seu paper simbòlic, tan present en alguns dels nostres referents culturals.
Característiques organolèptiques de la magrana
La forma, el sabor i el color de la magrana han inspirat metàfores en camps tan diferents com la poesia o l’emblemàtica.
La forma i l’estructura
L’agregació de nombroses llavors tancades en un cofre especial o balàustia justifica que la magrana es considere un símbol d’amistat i de fecunditat, però també de la unitat política imperial com a integració de diferents regnes. Un exemple d’aquesta idea seria el retrat de l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i arxiduc d’Àustria, Maximilià I d’Habsburg (1459-1519), que porta una magrana en les mans. I idèntica divisa personal va fer servir el seu net, Carles, quan aspirava a ostentar el títol imperial (Figura 1).
L’Església també ha estat comparada amb aquest fruit per autors com l’arquebisbe i teòleg medieval Rabanus Maurus (777-856). En De rerum naturis deia que l’Església es pot entendre com una magrana, en la qual moltes nacions es congreguen, cadascuna amb les seues virtuts. I potser siga aquest el significat de la magrana oberta que mostra el nen Jesús en la Verge de la magrana (c. 1426), de Fra Angelico (Figura 2). Entre les interpretacions que s’hi han donat destaca la que atribueix una representació simbòlica de la desitjada unitat de la diversitat de l’Església, una qüestió candent en el segle XV després de segles d’«heretgies» (husites, lollards) i lluites entre els papats (cisma d’Avinyó, 1378-1418) i amb l’Església ortodoxa oriental.
Figura 2. Fra Angelico. Verge de la magrana, c. 1426. Tremp sobre taula, 59 × 87 cm. En la magrana oberta s’ha volgut veure una representació simbòlica de la unitat de l’Església, en la qual moltes nacions es congreguen. / Museo del Prado
El sabor
Abans de l’arribada a Europa de la taronja dolça al segle XVI, la magrana era la fruita més sucosa i accessible. Hi havia una ampla diversitat palatal, de l’agre al dolç, en funció de les proporcions dels monosacàrids glucosa i fructosa, d’una banda, i dels àcids ascòrbic, cítric i màlic, de l’altra. Les varietats que oferien un millor equilibri entre els extrems eren les més estimades, cares i indicadores d’un major estatus. De fet, van ser usades políticament per a indicar l’equilibri necessari dels monarques entre la imparcialitat i la magnanimitat. Aquesta idea la va desenvolupar Joan de Borja i Castro (1533-1606) –darrer fill de sant Francesc de Borja– durant la seua estada a Praga com a ambaixador de Felip II, en el seu opuscle Empresas morales (1581). En la versió ampliada de 1680 es diu:
Muy dificultosa cosa es hallar el medio entre lo gustoso y provechoso […]. Esta misma dificultad tienen los que goviernan para hallar el medio, que conviene, para usar de la justicia y de la clemencia, de manera que huyendo de los extremos, que son la crueldad y la remission, y flojedad, alcancen el medio, que es la virtud, para con ella usar de justícia con misericòrdia, y de clemència con justícia: este agrio dulce, dixo Aristophanes, que se hallava en la granada.
Vist així resulta fàcil d’entendre que el rei castellà Enric IV Trastàmara triara com a divisa unes magranes enramades amb el lema agro dulce (Figura 3).
El color
Tot i que la gamma cromàtica de l’interior de la magrana va del rosa pàl·lid al vermell més intens, és aquesta tonalitat la més representativa en l’imaginari col·lectiu, fins al punt de ser l’origen de l’adjectiu granat. De fet, en obrir-se, la magrana deixa veure un interior generalment roig, sanguini però no sagnant, com el d’una ferida mortal que curiosament no sagna. Un color degut als aquosos robins (del llatí rubeus, que vol dir ‘roig’) comprimits en l’interior del fruit o balàustia. Aquest color ha servit de metàfora per al rubor que orna els llavis i les galtes de les dones afectades per la passió carnal, sexual, eròtica. L’exemple més conegut de poema «magranil» és l’inspirat Càntic dels càntics (4:3), en què l’amant li diu a la seua estimada: «Com una cinta carmesí són els teus llavis / la teua boca és un encant / dos mitats de magrana són les galtes / darrere del teu vel».
L’oferta de compartir el most de la magrana (quina figura literària tan preciosa!) la faria seua segles més tard sant Joan de la Creu en el seu Cant espiritual (versos 184–185): «y allí nos estaremos / y el mosto de granadas gustaremos». Sí, magrana gustosa; i, també, com veurem, incorruptible.
Biofísica i bioquímica en ajuda del mite
Els antics van observar des de ben prompte que la magrana era el fruit que menys larves d’insecte solia tindre, alhora que la pell servia per expulsar els cucs intestinals (platihelmints i nematodes).
En l’imaginari popular, l’analogia va servir de mètode explicatiu: com que la magrana no es cucava i expulsava els cucs intestinals, el fruit representà una mena de garantia enfront de la degradació corporal associada a la mort. La causa, però, podem trobar-la en la biofísica i la bioquímica. La pell de la magrana és especialment coriàcia i molt rica en els astringents i indigeribles tanins, i difícil de penetrar per les larves que ataquen la fruita. I quant a la propietat tan elogiada per Dioscòrides d’expulsar els paràsits intestinals, el responsable seria un altre producte químic, la pel·letierina, un alcaloide antihelmíntic, vermífug, capaç d’expulsar les tènies i els nematodes intestinals; una substància abundant en l’escorfa del tronc i l’arrel del magraner, encara que també en la pell i les membranes interiors de la magrana mateixa.
Entre l’analogia i el símbol hi ha una distància ben curta, i si la magrana impedeix l’accés o expulsa els cucs associats a la mort, podria representar la no-mort, la perdurabilitat, com també un símbol de la pervivència corporal en «l’altre món».
En aquest sentit, seria esperable que en diverses mitologies hi haguera magraners al paradís o a l’Hades, és a dir, allà on poden anar els humans després de morts.
El viatge de Core i el retorn de Persèfone
En el mite de Persèfone figura un fruit, la magrana que no es corromp, al voltant de la qual girarà el desenllaç de la història. Segons aquesta, Hades, l’ombrívol déu de l’inframon, va ser ferit per la fletxa llançada per Eros –déu de l’amor–, i en un rampell passional va raptar la filla de Demèter i Zeus, la jovial Core.
Hades va emergir d’un avenc amb el casc que li oferia invisibilitat (en grec antic Hadēs, significa ‘l’invisible’) –uns diuen que muntat en un carro– i ho va fer tan sobtadament que Core no se’n va assabentar, absorta com estava a recollir, contemplar i inhalar el perfum d’unes flors, qui sap si els embriagants narcisos (Figura 4). Aparellada amb el déu de les tenebres, es va transformar en Persèfone. El seu oncle i marit, posseïdor de les incalculables riqueses del subsol, on la va dur, la va acaramullar de regals: safirs, òpals, maragdes, ametistes, lapislàtzulis, turqueses, diamants i mil gemmes més, incloent-hi els granats, que abundaven als peus dels magraners de l’Hades.
Mentrestant, la nutrícia Demèter, deessa de la natura cultivada, com que no trobava la seua filla, vagarejava desconsolada per la Terra. Assabentada de la perversa malifeta del seu germà Hades i dolguda per la complicitat de l’altre germà –i pare de Persèfone, Zeus–, va decidir retirar la seua protecció dels camps i esperar que els humans moriren d’inanició. Zeus, reticent a alliberar Persèfone per por d’enutjar Hades, i alhora desitjós de rebre els homenatges d’uns humans abocats a la fam per la fermesa de Demèter, va acceptar finalment exigir l’alliberament de la captiva.
Hades, astut com era, va imposar-hi una condició abans de signar el pacte davant les Parques, les filadores del destí: que, en tornar a la superfície, Persèfone no portara res del món soterrani sota pena d’haver de tornar-hi periòdicament.
Abans del comiat, Hades invità Persèfone a un passeig reconciliador pels acurats jardins del seu reialme. Ultra les fileres de xiprers i d’àlbers que separaven els mons dels malaurats i dels benaurats, s’hi trobaven els Camps Elisis, on, a més de serveres (Sorbus) i pomeres (Malus) que hi abundaven, un magraner lluïa el seu vermell flamíger al costat de l’alt tron del déu, tant en els sèpals i pètals de les flors com en els grans tancats dins els fruits incorruptibles. Mentre acompanyava la seua neboda i dona, el diví tenebrós n’arrancà una magrana i li n’oferí uns grans. Desconeixedora del pacte, Persèfone n’agarrà uns quants i se’ls posà a la boca.
El pacte havia sigut infringit i Demèter va contar a la seua filla les conseqüències d’haver engolit els grans de magrana: uns mesos a l’any hauria de tornar amb el seu marit mentre el món fora món i els humans mortals. Això sí, contenta pel retorn de Persèfone –tot i conèixer el trist destí de l’any vinent–, la deessa de l’agricultura, Demèter, va permetre que els fruits tornaren a créixer vigorosament mentre la vora del camí s’ornava amb flors de tota mena i els arbres es cobrien d’un fullatge anunciador d’una floració i fructificació que alimentarien la humanitat. Això sí, com que Persèfone havia adquirit el compromís de tornar cada any a l’Hades durant uns mesos, Demèter va decidir que durant aquesta època la natura romandria morta, que seria l’estació del mal temps, hibernum tempus, l’hivern.
Cicle agrícola o estacional?
La versió agrícola
En alguns casos, el mite de Persèfone s’interpreta com una al·legoria del cicle de les plantes cultivades (soterrament de la llavor, germinació, creixement, noves llavors que han de ser soterrades). Aquesta seria, probablement, la funció mitològica del déu Rimmon, de Canaan, el déu de les magranes. El culte a Rimmon havia estat absorbit pel de Jehovà, que es va apoderar dels seus títols i emblemes. Una aculturació que es pot comprovar en la inclusió del fruit en els capitells de les columnes del temple de Jerusalem. També en les petites magranes que ornaven, alternant amb campanetes daurades, les vores inferiors de la vestidura del summe sacerdot jueu. Una ornamentació que trobem recollida, per exemple, en un dels quadres que hi ha a l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció de la població de Biar (l’Alt Vinalopó, País Valencià) (Figura 5).
La versió estacional
Les versions literàries referides al mite de Persèfone s’inclinen més per una al·legoria del cicle de les estacions; fins al punt que, a Demèter, la persistent mare que aconsegueix la tornada de la seua filla, se li aplica l’apel·latiu d’horephóros (‘qui porta les estacions’).
El cristianisme, hereu d’una mena d’híbrid cultural jueu-hel·lenístic, també recorda anualment un mite similar –tot i que sense magranes– en lloar la resurrecció del fill d’un déu que, segons ens recorda el credo de Nicea, descendí als inferns, entre els morts, i hi romangué durant tres dies abans de ressuscitar i tornar a la superfície. Es tracta d’un retorn anual que inaugura la primavera i que en l’àmbit cultural cristià celebrem amb la Pasqua. Una commemoració que, més enllà de les creences, representa una mena de sortilegi per mantenir els vincles amb la natura, tot i que siga de forma aparentment «religiosa». I ho diem així perquè, en molts casos, les festivitats religioses es van limitar a suplantar-se, a rellevar-se, a aculturar-se, quasi sense alterar les festes més antigues de reconeixement de la nostra relació amb la natura.
Del mite a l’art. La Prosèrpina de Dante Gabriel Rossetti
El rapte de Core (també coneguda com a Persèfone o Prosèrpina) va ser motiu d’inspiració per a artistes de diferents èpoques i països –com el poeta llatí Ovidi, l’escultor barroc Gian Lorenzo Bernini i molts més– fins fa un segle i mig, en què la cultura clàssica europea (incloent-hi la cristiana) ha sigut progressivament ignorada per les avantguardes artístiques. Només dos moviments culturals de les darreries del segle XIX i principis del XX van mantindre l’interès per la fusió de cultura clàssica, mite, història, literatura i llenguatge artístic de qualitat: el modernisme i el prerafaelitisme.
El mite de Prosèrpina va obtindre el reconeixement que mereixia de la mà d’un dels millors exponents del moviment prerafaelita, Dante Gabriel Rossetti (Figura 6). Gran coneixedor de la mitologia grecollatina, Rossetti es va inspirar en la història de Prosèrpina en pintar el quadre homònim, i que va descriure de la manera següent: «La figura representa Prosèrpina com a emperadriu de l’Hades. La deessa es troba en un ombrívol corredor del seu palau, amb el fruit fatal a la seua mà. En la paret del fons es reflecteix la llum procedent d’alguna entrada que, sobtadament oberta, comunica per un moment l’inframon amb el món superior. Immersa en els seus pensaments, Prosèrpina no se n’adona. El cremador d’encens que apareix [a la cantonada inferior esquerra del quadre] és un atribut diví».
En Prosèrpina (1874), Rossetti presenta la captiva deessa amb llavis de color carmesí (o hauríem de dir «granat»?) i una magrana sensualment oberta i perpendicular a la boca, que alguns han interpretat com un símbol dels llavis vaginals ruboritzadament excitats.
Símbol de resurrecció en l’art cristià
Segons la doctrina cristiana, Jesús puja al cel «en cos i ànima», és a dir, sense haver-se corromput durant els tres dies que havia romàs sota terra. I ho fa autònomament, pel seu propi poder diví, en un acte que rep el nom d’ascensió. Un altre personatge cabdal, la seua mare Maria, també puja al cel en cos i ànima incorrupta, però elevada pels poders celestials en una assumpció.
Vist això, és legítim preguntar-se si seria esperable que la magrana figurara en la iconografia cristiana com a símbol d’incorruptibilitat i de renaixement, de retorn a la vida després de la mort. I potser la resposta la tenim en alguns dels quadres més reeixits de la pintura occidental. Perquè no deixa de ser curiós que en algunes de les representacions artístiques de Jesús i de la seua mare hi haja una magrana com a centre d’atenció (Figura 7); qui sap si només com a element estètic, o potser anunciant simbòlicament les futures resurreccions d’ambdós.
En la intersecció entre la cultura popular, l’alta cultura i la contingència, trobem la joia dramàtica de «la mangrana d’Elx» (amb una ena epentètica, intercalada, no etimològica). Una magrana representativa de la incorruptibilitat en el trànsit al més enllà reservat a determinats personatges divins. A Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) es representa tots els 14 i 15 d’agost, «la Festa» o drama de la mort, assumpció al cel (en cos i ànima) i coronació de la mare de Déu; una obra teatral, un drama líric declarat patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco en el 2001 i que s’escenifica des de fa uns cinc-cents anys a la Basílica de Santa Maria. L’artefacte que baixa del cel s’obri i mostra un àngel que entona un cant de salutació a la mare de Déu i que li anuncia que prompte morirà i es reunirà amb el seu fill. La tramoia per baixar l’àngel no té un significat mitològic, sinó simplement teatral. L’enginy, bastit en la segona meitat del segle XVI, rebia el nom de núvol i era originalment de color blau cel. Més tard, l’artefacte va ser substituït per un altre, l’actual, més compacte i fort, i de color roig, la qual cosa va propiciar que se li diguera la mangrana, una curiosa relació entre la imputrescibilitat atribuïda del fruit i la creença mitològica del cos incorrupte de Maria.
El Sopar a Emmaús i la magrana en taula
La magrana ha sigut una fruita inspiradora per a les arts plàstiques gràcies a la forma tan peculiar que té. I la intersecció entre la forma i el mite ha suposat un esglaó més en l’ascens cap a l’Olimp cultural. En particular, en natures mortes, sola o acompanyada d’uns altres fruits o objectes, i en diferents contextos, com el del relat evangèlic.
En el Sopar a Emmaús, del pintor barroc Caravaggio (1571-1610), es conta com en la mateixa tarda de la Resurrecció, Jesús va coincidir amb dos dels seus deixebles que anaven de Jerusalem a un poble anomenat Emmaús. Els deixebles no el van reconèixer fins que, mentre sopaven, es van adonar de qui era i van tindre la reacció que es veu al quadre (Figura 8). No abundarem en l’excepcional qualitat de l’obra, els recursos tècnics o l’apologètica religiosa del moment. Intentarem fixar-nos en la fruita. L’autor ha pintat amb gran virtuosisme una cistella de vimen (Salix sp.), que conté dues varietats de raïm (Vitis vinifera), blanca i negra; dues de pomes (Malus domestica); un codony (Cydonia oblonga); una pera (Pyrus; probablement la varietat Roma, pràcticament perduda); una figa (Ficus carica); una nespra (Mespilus germanica), i una magrana (Punica granatum).
Si l’autor haguera sigut d’esperit religiós ben acendrat –com Hieronymus Bosch (1450-1516), el jesuïta flamenc Daniel Seghers (1590-1661), Francisco de Zurbarán (1598-1664) o tants altres–, el valor simbolicosagrat seria quasi segur; però, Caravaggio?
En l’obra els fruits no estan pintats com a canònics, ideals o idealitzats, sinó amb les imperfeccions que s’hi podien trobar: la magrana badada i la figa clavillada; i la poma amb taques afectada per la ronya o motejat (una malaltia fúngica que afecta la pell d’aquests fruits, causada pel fong Venturia inaequalis) i que sembla que era la primera vegada que es mostrava en una pintura. Tot això en consonància amb la nova manera d’abordar la realitat a la llum dels nous coneixements, els portaveus de la qual serien Andreas Vesalius (1514-1564) i Galileo Galilei (1564-1642). Una forma d’entendre les arts que entrava en col·lisió amb el pensament anterior i el marc escolàstic platònic, aristotèlic, galènic o religiós.
En tot cas, no han faltat crítics que han volgut desxifrar el que hi ha sobre la taula com a significants sagrats. En clau realista hi ha un aspecte que, d’entrada, crida l’atenció: l’anacronisme. Tota la fruita és tardoral i això contradiu el passatge evangèlic, òbviament primaveral, atès que parlem de l’època pasqual. També s’ha volgut identificar els elements que hi ha a la taula amb símbols d’algun concepte religiós (l’eucaristia amb el pa i el vi, el bateig amb l’aigua, el cant anunciador de l’alba amb el pollastre, etc.). Tanmateix, de tots, el que té una tradició pictòrica, simbòlica i religiosa ben ferma, i com a símbol de la mort, resurrecció i anada a l’«altre món», és la magrana. I, no és el moment representat, justament, el de l’espera entre la resurrecció i l’ascensió al cel? I quin millor fruit per representar-ho?
Hi ha magraners i magranes en «l’altre món»?
D’altra banda, una cosa és la magrana, i una altra el magraner. És possible saber si en el pensament cristià del barroc es mantenia, tot i que fora tangencialment, certa idea que en el més enllà hi havia magraners? I, si és així, hauria quedat reflectit en alguna obra artística? Doncs sí; i a València n’hi ha una mostra.
Un dels predicadors de moriscos més notoris va ser el teòleg, humanista i escriptor valencià Joan Baptista Anyés (1480-1553), més conegut com el venerable Agnesius. Per encàrrec del comte d’Oliva, l’artista, també valencià, Joan de Joanes –Vicent Joan Macip– va pintar un oli sobre taula en el qual totes les figures destaquen sobre un paisatge idíl·lic de muntanyes, planures i edificis del món clàssic (Figura 9). A l’esquerra, apareix representat Agnesius en el desitjat desposori místic amb la seua venerada santa Agnès. En el centre, la mare de Déu protegeix el seu fill, Joan el Baptista i dos dels Sants Innocents. I a la dreta estan santa Dorotea i el governador romà Teòfil.
Segons la Legenda aurea –recopilació de relats hagiogràfics feta pel dominic Jaume de Voràgine (Iaccopo da Varazze) al segle XIII–, Dorotea era una cristiana d’Àsia Menor en època de l’emperador Dioclecià. El governador romà Teòfil la va comminar a fer ofrenes als déus romans, però la seua negativa la va dur al cadafal. Quan anava cap al degollament, aquest li va dir en to burleta: «Adeu, esposa de Crist. En arribar al paradís, envia’m flors i fruites». Moments abans de morir, se li aparegué un àngel que portava flors i fruits del cel i Dorotea el remeté a Teòfil amb el missatge següent: «Ací tens el que m’has demanat del jardí del meu espòs». Tot seguit, el botxí li tallava el cap a la santa; i, òbviament, en rebre Teòfil el regal, es va convertir a la religió cristiana.
I així, com ja ens va explicar Ferran Zurriaga en Mètode, de totes les fruites que podien simbolitzar el Paradís, Joan de Joanes va triar la magrana; un poncell de tres com a presents representatius del paradís on aniria Dorotea.
Potser en alguna ocasió haurem valorat la bellesa d’un magraner en flor, el rubicund color dels grans de la magrana, o el delitós most acabat d’esprémer. El plaer sensitiu pot ser enriquit amb l’intel·lectiu, quan sabem que allò mateix ha sigut cantat, pintat, esculpit o transformat en mites, o sacralitzat pels nostres avantpassats.
A bord de la magrana hem transitat de la botànica a la biofísica, la bioquímica, la mitologia, la geografia, la història, la religió, la simbologia i l’art. Una manera de viatjar a través de l’espai, el temps i les formes de pensar. Amb l’afegit que l’adequada interpretació de la presència de determinades plantes pot contribuir a un gaudi més profitós de l’obra analitzada, siga una façana modernista, un símbol identitari, una romeria religiosa, una part del vocabulari mèdic o un mite clàssic. Perquè l’etnobotànica aposta per bastir ponts interpretatius entre ribes epistemològiques habitualment distants, com seria el cas dels coneixements populars, empírics, sovint vàlids en els seus contextos, i l’elevada precisió de l’anàlisi científica amb pretensions d’universalitat.
En qualsevol cas, l’etnobotànica no pot reduir-se a un catàleg de curiositats en què intervenen les plantes, sinó també una manera d’investigar i de trobar, quan es pot, les causes científicament comprovables sobre els usos de les plantes. El resultat desitjable hauria de ser un tapís de saviesa global, teixit en passar els fils interpretatius de la trama entre les cordes fermes i tenses de l’ordit, de les disciplines del coneixement.
Notes al peu
1. Llegiu: «El magraner: La tradició perduda», de Ferran Zurriaga, en el número 59 de Mètode (2008). Tornar al text.
