Futurs digitals

Breu assaig sobre la vida sostenible en l’era digital

doi: 10.7203/metode.10.12539

Les reflexions següents es basen en la premissa que la vida individual i social s’obri a un conjunt de possibilitats entre les quals hi ha la digitalització, que no és una meta única en un procés històric determinista. La societat, entesa com a interacció entre ciutadans lliures i entre aquests i el govern, té actualment la tasca de fomentar la participació de tots en la creació de possibles futurs digitals sobre la base de regles de joc netes així com de promoure la il·lustració digital tant en el sentit d’educar en l’ús de les tecnologies digitals com de la reflexió crítica sobre aquestes en relació amb formes de vida sustentables.

Paraules clau: era digital, vida sostenible, desinformació, vigilància, pensament.

Introducció

Fins a quin punt es pot preveure que un futur possible significarà realment un viure sostenible per a tots? Qui són aquests tots i què significa sostenible? Quines utopies i distopies digitals o maneres d’ordre i desordre se’ns estan presentant ja a nosaltres –és més a qui ens referim amb aquest nosaltres?– i quines volem evitar?

És necessari crear espais digitals públics on els ciutadans no paguen amb les seues dades, sinó amb els seus impostos, i no estiguen subjectes als interessos implícits o explícits dels gegants privats digitals. / Jens Johnsson / Unsplash

Significa, tal vegada, una visió d’acord amb la qual estarem millor informats si estem digitalment formatats o «in-formats», una meta que hem de desitjar si volem actuar responsablement en un futur digital? Significa imaginar un futur digital, dissenyar un món en el qual els moviments de tota mena estiguen regulats per algorismes? Però no consisteix el futur en el fet que sempre se’ns presenta com un conjunt de possibilitats que s’obrin en el moment mateix en què algunes d’elles es tornen realitat? Sovint pensem que tots els nostres plans són bons solament si podem calcular per endavant totes les possibilitats recorrent, en l’era digital, a algorismes i big data amb l’esperança d’escapar a l’obertura de l’acció humana sotmesa a l’imprevisible (Capurro, 2014).

Viure en l’era digital

El futur digital ja ha trobat el seu segell conceptual quan parlem de vida «intel·ligent» (“smart”). No solament tindrem llars, ciutats i tota mena d’objectes smart, és a dir, digitalment connectats, sinó que també serem nosaltres mateixos smart superant la intel·ligència humana, producte de l’evolució biològica i cultural. «Ser digital o no ser» és l’alternativa que, recordant Hamlet, hauríem de tenir en compte quan es tracta d’imaginar un futur en el qual la diferència entre la realitat i el món digital, com una perspectiva possible de viure, es percep com a confusa o ha estat cancel·lada.

«Pensar futurs digitals consisteix a resistir les obsessions d’un ordre digital previst amb ambicions absolutes»

Però tot futur, amb les seues formes possibles d’èxit i fracàs, només es mostra en el present en forma vaga. No podem apoderar-nos-en, sinó només permetre que es manifeste des de si mateix en comptes de projectar-lo des de la nostra subjectivitat i la nostra voluntat de poder. Per a obrir-nos a futurs possibles que es mostren i oculten, necessitem dues coses: pensament i temps. Tots dos són escassos. Només sobre la base d’un pensament lliure, és a dir, obert a futurs que advenen i són vistos com a possibilitats, podem desemmascarar algunes de les formes negatives de futurs digitals i especialment aquella en la qual imaginem el digital com a forma d’un futur únic, unívoc i últim (Morozov, 2013). Pensar futurs digitals consisteix a resistir les obsessions d’un ordre digital previst amb ambicions absolutes. Aquest tipus de «pre-visió» és una gnosi digital, és a dir, un substitut del dogmatisme religiós.

Res publica digitalisRes privata digitalis

Podem imaginar possibles res publica digitalis i res privata digitalis més enllà d’un benestar digital paternalista, tant per part del govern com d’empreses privades que emmascaren els seus vertaders interessos darrere de promeses de benestar? El govern ha de garantir la igualtat d’oportunitats i al mateix temps la protecció de la vida social en el seu conjunt, una cosa que el res privata digitalis no pot proporcionar encara que ho proclame. Com es poden regular les tensions entre l’un i l’altre? Correm el perill constant de privar la ciutadania de la seua llibertat i els seus diners mitjançant un paternalisme governamental en el qual la societat civil es veu com a incapaç d’ocupar-se dels seus propis assumptes o de fer-ho prescindint de tot govern i lleis. No obstant això, aquesta visió dualista basada en clixés només genera polèmica i irreflexió.

«Quan és una bona opció digital cedir la nostra pròpia llibertat temporal o permanentment a tercers i quan no ho és?»

Quan és una bona opció digital per a mi o per a uns altres, útil o fins i tot necessària, cedir la nostra pròpia llibertat temporal o permanentment a tercers (és a dir, transferida a algorismes) i quan no ho és? Almenys des de la revolució industrial, estem buscant solu­cions individuals i socials a aquesta pregunta, amb els reconeguts abusos governamentals i de la minoria afortunada (happy few) que creu que poden respondre de manera únicament filantròpica. Marx va elaborar una crítica de les formes de descomposició de les idees d’ordre en les societats capitalistes de l’era industrial, que obri també portes al pensament en l’era digital. Si volem imaginar i realitzar possibles futurs digitals vivibles tant en l’àmbit privat com públic, hem de deixar que sorgisca el pensament, com a «pre-visió» de l’acció, amb diverses formes sustentables i no sustentables de convivència social i ecològica (Capurro, 2008). La famosa onzena tesi de Marx sobre Feuerbach diu: «Els filòsofs tan sols han interpretat el món de diverses maneres, es tractaria de canviar-ho»1 (Marx, 1969, p. 5). Encara que aquesta tesi s’entén sovint com una crítica als «filòsofs» i una defensa de l’acció, en realitat el que fa és indicar que tota possibilitat de canviar el món es construeix sobre una nova interpretació. Tota acció es basa en una «pre-visió» i aquesta sorgeix de l’obertura del pensament al que pot ser.

Davant el futur digital hem de plantejar-nos qüestions com ara quins són els límits de la digitalització en la vida privada i política. En la imatge, una de les funcions de l’assistent virtual d’Apple, Siri, per a monitorar aspectes relatius a la salut de l’usuari. / Apple

Sobre l’equitat

On, per a qui, en quina mesura i a quin preu té sentit la vida digital? Quins són els límits de la digitalització en la vida privada i política? Què és bo com una possibilitat per a la comunitat en conjunt i què ho és per a mi o per a nosaltres? Què hauríem de promoure o prohibir de manera taxativa per llei i què no? Com podem iniciar una reflexió crítica duradora, acadèmica i quotidiana, sobre el bon viure en futurs digitals? Quina funció tenen els mitjans de comunicació en la promoció d’aquesta reflexió? Per exemple, en la República Federal d’Alemanya, el respecte de les normes bàsiques acordades constitueix el marc d’aquesta societat, la legitimitat de la qual es basa en tradicions culturals i en les doloroses experiències del passat recent. Això val també per a altres nacions no solament a Europa així com per a la Comunitat Europea mateixa (European Commission, 2018). D’aquesta manera, tots els grups polítics i socials, incloses les institucions educatives en particular, han de garantir que els possibles futurs digitals s’ajusten a les normes que han de garantir el joc net o fair play de totes les forces socials.

Avui utilitzem l’expressió fair, especialment en el context de l’esport. El seu ús antic, però, ens informa sobre altres contextos que es refereixen a les feriae, festes o vacances llatines, i per tant a un context regulador de llibertat, bellesa i pau. Les aplicacions esportives només han existit des de mitjan segle XIX. En termes de possibles formes ben ordenades de futurs digitals, podem usar el terme fairness, en aquest sentit més ampli, que està en relació amb el terme llatí integritas. Aquest, al seu torn, és d’origen grec, o més precisament aristotèlic, i es refereix al desenvolupament i preservació d’una totalitat (holon) (Aristòtil, 1924). Com sabem per la història recent, prenent com a exemple les companyies d’automòbils, la integritat d’aquestes empreses és bastant fràgil malgrat proclamar el contrari. Per a protegir un conjunt de la decadència i del desordre és necessària una atenció continuada per part de tots els seus elements no solament en relació a un ens concret, sinó a les seues relacions amb altres ens a nivell local o global. Pensar la integritat d’un tot significa també analitzar les diverses maneres d’ocultació o encobriment del que pot ser. Així, una manera de bloquejar futurs vivibles d’una societat pot consistir a defensar el lema non plus ultra (“no més enllà) d’un determinat ordre digital o no-digital com alguna cosa suposadament incanviable.

La societat de la desinformació

L’anomenada «societat de la informació» és, de manera cada vegada més alarmant, una societat de la desinformació; és a dir, de formes de vida públiques i privades amb impacte tant en la vida digital i no digital, com a nivell local i global (Castells i Himanen, 2014; Froehlich, 2017). La res publica, és a dir, la ciutadania i el seu govern, hauria de crear llocs digitals públics semblants als espais públics reals, assegurant-se que hi haja alternatives públiques on els ciutadans no paguen amb les seues dades, sinó amb els seus impostos, i no estiguen subjectes als interessos implícits o explícits dels gegants privats digitals.

«L’anomenada societat de la informació és, de manera cada vegada més alarmant, una societat de la desinformació»

La comunicació és l’aglutinant d’una societat. Per tant, no pot posar-se unilateralment del costat de la res privata digitalis i tampoc n’hi ha prou d’imposar-li límits legals. És necessari aprendre i practicar la llibertat de pensament i d’acció, és a dir, saber veure i dir «sí» o «no» a opcions digitals i no digitals, assumint diferents tipus de riscos i mantenint obertes teòricament –i, en la mesura que siga possible, també pràcticament– altres possibilitats, qüestionant imperatius absoluts dictats o proclamats per poders públics o privats i el capitalisme de vigilància (Zuboff, 2019).

El futur digital ha trobat el seu segell conceptual quan parlem de vida «intel·ligent». No solament tindrem llars, ciutats i tota classe d’objectes smart, sinó que nosaltres mateixos estarem connectats digitalment. Dispositius com els rellotges intel·ligents (a l’esquerra) o els navegadors en els cotxes (a la dreta) s’han convertit ja en elements quotidians. / Luke Chesser / Unsplash (e) / Bosch (d)

També és necessari imaginar diferents formes de mobilitat que no estiguen obsessivament relacionades amb el tema de la conducció autònoma, sinó que tinguen en compte els diferents objectius i contextos, inclòs l’interès de la indústria de l’automòbil (Capurro, 2017a). Per què aquesta branca de la indústria no ha llançat una ofensiva de pensament lliure, interdisciplinari i intercultural amb una sèrie de publicacions i simposis de tota mena sobre futurs de la mobilitat? Les biblioteques públiques digitals són una bona forma de comunicació del coneixement en l’era digital. Això no disminueix la importància de les biblioteques clàssiques com un lloc on l’accés al coneixement digitalitzat està obert a tots. El mateix s’aplica a diferents formes d’aprenentatge digital i presencial, així com a la capacitat de pensar sobre quina, per a quina i per a qui aquestes possibilitats són avantatjoses. Es poden estendre aquestes referències a preguntes concretes sobre els futurs digitals segons es desitge. Estem només al principi. Les oportunitats obertes per la digitalització són impressionants. És, per tant, més important no absolutizar-les teòricament o pràcticament. Però per a això necessitem pensament i temps. Pensar necessita temps.

La digitalització deixa obertes oportunitats impressionants en la creació de biblioteques digitals o per a l’aprenentatge virtual o presencial. No obstant això, hem d’entendre el concepte d’il·lustració digital com una qüestió més àmplia i anar més enllà de l’educació en l’ús de les tecnologies. / Deisgned by Freepik

Sobre la il·lustració digital

«Vivim ara –es va preguntar Immanuel Kant– en una època il·lustrada2 (Kant, 1975, p. 59). Encara que la resposta fora que no, sí que considerava que era una època d’il·lustració. Kant esperava que quan «la inclinació i vocació al lliure pensar»3 s’haguera desenvolupat, això repercutiria gradualment no solament en la manera de ser del poble, fent-lo cada vegada més capaç de «la llibertat d’actuar»4, sinó també «en els principis del govern»5, que tractarien l’ésser humà, «que és més que una màquina, d’acord amb la seua dignitat»6 (Kant, 1975, p. 61). Quina millor orientació per al pensament i l’actuació en futurs digitals que aquestes paraules de Kant publicades a Königsberg el 30 de setembre de 1784? La dignitat de la persona humana que fa referència a la pregunta «qui soc?» és diferent a la seua digitalització amb valor de canvi que respon a la pregunta «què soc?» (Capurro, 2017b; Capurro, Eldred i Nagel, 2013). La diferència entre totes dues preguntes és la base del pensament ètic. Vivim en una era digital il·lustrada? La resposta és no, però sí en l’era de la il·lustració digital. Hem d’aprendre la vocació del lliure pensament fora de l’àmbit encara en bolquers dels algorismes (Seyfert i Roberge, 2016). I per a això hem d’ampliar el concepte d’il·lustració digital (digital literacy) (Limberg, Sundin i Talja, 2012), que generalment s’entén com l’educació en l’ús de les tecnologies digitals i no com la tasca de pensar la vida individual i col·lectiva en vista a futurs digitals sostenibles.


1. Die Philosophen haben die Welt nur verschieden interpretiert, es kömmt darauf an, sie zu verändern. (A partir de la traducció al castellà de l’autor). (Torna al text)

2. Leben wir jetzt in einem aufgeklärten Zeitalter? (A partir de la traducció al castellà de l’autor). (Torna al text)

3. der Hang und Beruf zum freien Denken. (A partir de la traducció al castellà de l’autor). (Torna al text)

4. Freiheit zu handeln. (A partir de la traducció al castellà de l’autor). (Torna al text)

5. die Grundsätze der Regierung. (A partir de la traducció al castellà de l’autor). (Torna al text)

6. der nur mehr als Maschine ist, seiner Würde gemäß zu behandeln. (A partir de la traducció al castellà de l’autor). (Torna al text)


REFERÈNCIES

Aristòtil. (1924). Metaphysics. W. D. Ross (Ed.). Oxford: Clarendon Press.

Capurro, R. (2008). On Floridi’s metaphysical foundation of information ecology. Ethics and Information Technology, 20(2–3), 167–173. Disponible en http://www.capurro.de/floridi.html

Capurro, R. (2014). La libertad en la era digital. Informatio. Revista del Instituto de Información de la Facultad de Información y Comunicación, 19(2), 5–23. Disponible en http://informatio.eubca.edu.uy/ojs/index.php/Infor/index

Capurro, R. (2017a). Autonomous zombies are not an option. 2025 AD. The Automatic Driving Community.

Capurro, R. (2017b). ¿Quiénes somos en la era digital? Bibliotecas. Anales de Investigación, 13(2), 231–234. Disponible en http://revistas.bnjm.cu/index.php/anales/issue/view/270/showToc

Capurro, R., Eldred, M., & Nagel, D. (2013). Digital whoness. Identity, privacy and freedom in the cyberworld. Berlín: De Gruyter.

Castells, M., & Himanen, P. (2014). Reconceptualizing development in the global information age. Oxford: Oxford University Press.

European Commission. (2018). Communication artificial intelligence for Europe. Disponible en https://ec.europa.eu/digital-single-market/en/news/communication-artificial-intelligence-europe

Froehlich, T. J. (2017). A not-so-brief account of current information ethics: The ethics of ignorance, missing information, misinformation, disinformation and other forms of deception or incompetence. BiD: Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, 39. doi: 10.1344/BiD2017.39.8

Kant, I. (1975). Beantwortung der Frage: Was ist Aufklärung? En Schriften zur Anthropologie, Geschichtsphilosophie, Politik und Pädagogik (pp. 53–61). Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft.

Limberg, L., Sundin, O., & Talja, S. (2012). Three theoretical perspectives on information literacy. Human IT, 11(2), 93–130. Disponible en https://humanit.hb.se/article/view/69/51

Marx, K. (1969). Thesen über Feuerbach. Marx-Engels Werke, 3. Berlin: Dietz. Disponible en http://www.mlwerke.de/me/me03/me03_005.htm

Morozov, E. (2013). To save everything, click here: The folly of technological solutionism. Nova York: Public Affairs.

Seyfert, R., & Roberge, J. (Eds.). (2016). Algorithmic cultures: Essays on meaning, performance and new technologies. Londres/Nova York: Routledge.

Zuboff, S. (2019). The age of surveillance capitalism: The fight for a human future at the new frontier of power. Nova York: Public Affairs.


Agraïments
Agraïsc al Dr. Michael Eldred (Colònia), a la Prof. Dr. Francesca Vidal (Landau), i al Dr. Daniel Nagel (Stuttgart) per la crítica formal i substantiva d’aquest text i al Prof. Dr. Pere Puigdomènech (Barcelona) per l’ajuda en la redacció d’aquest text en castellà, basat en l’article: Capurro, R. (2018). Digitale Zukünfte: Res Publica Digitalis. Agora42. Das philosophische Wirtschaftsmagazin, 2, 64-68.

© Mètode 2019 - 100. Els reptes de la ciència - Volum 1 (2019)
Doctor en Filosofia. Fundador de l’International Center for Information Ethics (ICIE) de Karlsruhe (Alemanya) i professor emèrit de Ciència de la Informació i Ètica de la Informació en la StuttgartMedia University (Alemanya). Les seues línies de recerca se centren en l’hermenèutica, l’ètica de la informació, els fonaments de la ciència de la informació i en l’angelètica (teoria dels missatges). Ha publicat diversos llibres en aquestes àrees, l’últim dels quals Homo digitalis (Heidelberg, 2017). [email protected]