Lletrejant l’endosimbiosi

30-38

 

Al maig de 1831, John M. Herbert, un estudiant de la Universitat de Cambridge, va fer arribar al seu amic i condeixeble, el jove Charles Darwin, un regal anònim consistent en un microscopi marca Coddington, més semblant als impertinents que les dames elegants usaven en l’òpera que als seus equivalents contemporanis.

Darwin no va tardar a descobrir qui li havia fet el regal, i encara que prompte va abandonar fastiguejat la universitat, la seua gratitud, va durar tota una vida. Quaranta anys mes tard, Darwin va enviar a Herbert, llavors un respectable i respectat jutge britànic de cabells blancs i excel·lent reputació, una carta on li deia: “Recordes quan em vas enviar en forma anònima un microscopi? Pocs obsequis m’han produït major alegria i satisfacció.” Com ho demostren els seus dibuixos i quaderns de treball, la gratitud de Darwin era sincera: el regal de Herbert li havia permès examinar amb fruïció l’anatomia dels escarabats, una de les seues grans passions, però, fins on sabem, no va usar mai l’instrument per a aguaitar el món dels microorganismes.

Encara que és evident que Darwin, com a bon hipocondríac, sabia de l’existència de patògens minúsculs i del risc de les infeccions, no sembla haver prestat major atenció als microbis. Com ho demostra la lectura de la seua extensa obra, els bacteris, els protists i altres organismes unicel·lulars són els grans absents en els textos de Darwin. De fet, ni tan sols els va tenir en ment quan va tractar de comprendre l’absència aparent i problemàtica d’un registre fòssil precàmbric, per a explicar així el llarg període d’evolució previ al sorgiment dels animals, que semblaven brollar en forma sobtada en començar el càmbric fa 560 milions d’anys.

La situació va canviar uns anys més tard quan Ernst Haeckel, un dels seguidors més ardents de Darwin, no sols va reconèixer explícitament els microorganismes com a ancestres de plantes i animals, sinó que va modificar els esquemes taxonòmics tradicionals i va proposar un regne específic on agrupar protists i bacteris. No era una empresa aïllada. Mentre Haeckel tractava de redefinir les fronteres de la vida, els governs més conservadors de l’Europa imperialista de l’època tractaven de fer el mateix, inventant imperis com el mexicà i regnes com el de Grècia, al mateix temps que es repartien la geografia d’Àsia, Àfrica i el Pròxim Orient. Encara vivim les conseqüències d’aquelles tendències.

A causa, sens dubte, de les dificultats tècniques que plantejava la seua petitesa, durant bona part del segle xix es van fer pocs esforços per a estudiar l’evolució dels microorganismes, la fama dels quals va quedar establerta a partir de llavors més com a agents infecciosos que no com el grup biològic de major diversitat i antiguitat. De fet, les excepcions més fructíferes tingueren més a veure des d’un principi amb el problema de l’origen i la naturalesa dels eucariotes, com ho mostren els treballs d’Andreas Schimper. Els seus estudis sobre la fisiologia, reproducció i estructura dels cloroplastos li van portar a suposar immediatament un origen simbiòtic per a aquests orgànuls. Com han asse­nyalat alguns historiadors de la ciència, durant aquells anys ja llu­nyans tant el reconeixement del nucli com a entitat ben definida com la demostració de la reproducció binària dels cloroplastos i la replicació dels centríols, van portar alguns botànics i zoòlegs a suposar que les cèl·lules nucleades (que encara no estaven definides com una categoria biològica específica), representaven una espècie de cooperativa de diversos llinatges microscòpics.

Aquestes idees, encara que marginals, haurien de tenir ramificacions llunyanes. A principis del segle xx, i encara abans que hi haguera un esquema mínimament coherent sobre l’evolució procariota, tres investigadors russos, Konstantin S. Merezkovski, Andrei S. Famintsin i Boris M. Kozo-Polianski, van pro­posar de manera independent escenaris evolutius que pretenien explicar l’origen de les cèl·lules animals i vegetals afirmant que mitocondris, cloroplastos i algunes altres estructures intracel·lulars eren el resultat de processos d’endosimbiosi. Encara que les idees d’aquesta troica extraordinària van haver de romandre durant molts anys ignorades pel món acadèmic occidental, empentada per la seua honestedat intel·lectual Lynn Margulis ha promogut i divulgat tant les aportacions de Me­rezkovs­ki, Famintsin i Kozo-Polianski, com els treballs del nord-americà Ivan E. Wallin, als quals reinvindica com els seus predecessors científics.

És veritat que Margulis coneixia, de manera indirecta, algunes de les idees de Merezkovski i Wallin, i que hi va haver altres propostes sobre l’origen dels eucariotes més o menys simultànies a la seua teoria. No obstant això, és igualment cert que les propostes de qui ella considera els seus avantpassats intel·lectuals ocupaven un lloc marginal en la biologia russa, i que es tractava, en bona mesura, d’especulacions basades en molt poques observacions empíriques. Merezkosvki, per exemple, no va parlar mai de manera explícita de l’origen dels mitocondris, amb funcions que ell ignorava, i en un fullet publicat en 1909 va afirmar que els éssers vius eren formats per dos tipus de plasma cel·lular d’origen polifilètic que havien donat origen, de manera independent, a fongs, bacteris i orgànuls, d’una banda, i a les amebes, plantes i animals, d’una altra. Així, encara que és cert que la idea que mitocondris i cloroplastos eren descendents de bacteris lliures havia circulat en alguns mitjans científics des de finals del segle xix, va ser Lynn Margulis qui no sols va fer reviure la teoria endosimbiòtica de manera independent, rescatant-la de l’oblit a què es condemnen moltes especulacions científiques, sinó que, amb una visió extraordinària, la va articular i avalar amb una sèrie impressionant de dades morfològiques, bioquímiques, genètiques i fins i tot geològiques tan contundents que els seus punts de vista van acabar sent acceptats pels seus crítics més severs. Avui sabem que és impossible comprendre la biologia dels eucariotes sense apel·lar a l’origen bacterià de mitocondris i cloroplastos, i que les associacions simbiòtiques, lluny de ser una excepció o una mera curiositat biològica, constitueixen un factor essencial en l’evolució de la biosfera.

© M. Lorenzo
“Va ser Lynn Margulis qui no sols va fer reviure la teoria endosimbiòtica de manera independent, rescatant-la de l’oblit a què es condemnen moltes especulacions científiques, sinó que, amb una visió extraordinària, la va articular i avalar amb una sèrie impressionant de dades morfològiques, bioquímiques, genètiques i fins i tot geològiques tan contundents que els seus punts de vista van acabar sent acceptats pels seus crítics més severs.”

Com ens ha ocorregut a tots els qui ens trobem aquí, vaig conèixer primer els llibres i les idees de Lynn Margulis que la seua autora. Quan vaig conversar amb ella per primera vegada, fa ja més de 25 anys, sabia que estava davant una llegenda vivent, i vaig quedar aclaparat i seduït per la seua curiositat intel·lectual, el seu domini enciclopèdic de la biologia, l’extraordinària diversitat dels seus coneixements científics, i la mescla explosiva d’intel·ligència i candor. Em va commoure el seu amor per Tepoztlán, un petit paradís indígena situat no molt lluny de la capital mexicana on ella havia viscut d’adolescent, i mentre xarrava amb ella enmig de la tardor esplèndida de Nova Anglaterra, pensava, ho recorde bé, en el contrast absolut amb Malcolm Lowry, l’escriptor nord-americà que va viure en aquella mateixa zona davall el volcà mentre s’ofegava en l’alcohol i el rancor a Mèxic.

Em vaig quedar així atrapat per sempre en els replecs de la intel·ligència i l’amistat d’una dona d’una generositat tal que m’ha acompanyat des de llavors. Vaig aprendre molt prompte que Lynn tracta els seus amics i alumnes com si foren els seus fills, i els seus fills com si foren els seus estudiants, i encara que parla poc per telèfon, la casualitat (supose) ha fet que les seues telefonades coincidesquen amb moments definitius en la meua vida. Una telefonada que em va fer des de Boston el 1985 em va despertar pocs minuts abans que la ciutat de Mèxic començara a patir els estralls del pitjor terratrèmol que hem sofert en la nostra història. Quatre anys més tard em va trucar a casa minuts abans que em conduïren d’urgència a un hospital i em submergira en la foscor d’un coma profund d’on vaig eixir dos mesos més tard, gràcies, entre altres coses, a la seua extraordinària solidaritat. Des de llavors preferesc ser jo qui la telefone, perquè estic convençut que és mes segur per a mi deixar a les agendes la possibilitat de les nostres trobades.

Estic convençut que cal jutjar les persones pel millor que han fet, però en el cas de Lynn Margulis és difícil per a mi fer una elecció. No obstant això, em continuen sorprenent la frescor dels seus primers treballs, l’extraordinària visió globalitzadora que té de la biologia que li va permetre reagrupar i redefinir les fronteres dels grans regnes i els grups biològics, i la seua obsessió apassionada per posar a l’abast d’estudiants i mestres el que sap i el que pot ensenyar. Cap hipòtesi pot romandre refractària als nous descobriments, i els privilegis de l’amistat m’han permès des de fa molts anys ser testimoni afortunat de les modificacions que Lynn Margulis ha introduït en les seues idees originals. Encara que no sempre coincidesca amb ella, admire la intensitat de les seues passions intel·lectuals i els seus esforços per comunicar-les i discutir-les, reflectides en bona mesura en el llibre que avui ens convoca, i que ha estat preparat i traduït amb atenció i amistat per Juli Peretó i Mercè Piqueras.

Hem de celebrar l’aparició d’aquest volum no sols per l’homenatge que representa al treball i a les idees d’una dona extraordinària, sinó també perquè és una demostració més del compromís de la Universitat de València, cinc vegades centenària, amb les tasques de docència, divulgació i investigació. Aquest no és un compromís menor, sobretot en les èpoques en què, com ho demostra la carta que van publicar a principis d’aquest mes en la revista Science prop de 3.000 investigadors espanyols, la ciència en aquest país pateix en forma severa l’absència de suports oficials necessaris per al seu desenvolupament. Com afirma la frase del senyor Federico Mayor Zaragoza que em repeteixen de manera constant els correus de la meua volguda amiga Mercè Piqueras, “no hi havia diners per a la pau però n’hi ha per a la guerra”. Ens han empès cap a temps infaustos, i per això hem de celebrar cada curs, cada text, cada concert, cada exposició, cada conferència que s’organitza en aquest país, perquè darrere de tot això s’endevina l’empremta de la millor Espanya, la d’una societat generosa i hospitalària compromesa amb valors aliens al triomfalisme obscè dels patges que pel fet de lluir armadura es creuen vencedors. És l’Espanya plural que afirma de manera estrepitosa i multitudinària el seu compromís amb la cultura i amb la pau. I encara que alguns es queixen des de les altures del poder de l’estridència de les protestes, cal tenir present allò que va escriure León Felipe, el poeta espanyol dester­rat que va abandonar Espanya per a viure i morir a Mèxic: “El qui pensa que l’espanyol parla fort, és perquè escolta des del fons d’un pou.”

Antonio Lazcano Araujo. Facultat de Ciències, Universidad Nacional Autónoma de México.
© Mètode 38, Estiu 2003.

29-38
© M. Lorenzo
“Lynn Margulis tracta els seus amics i alumnes com si foren els seus fills, i els seus fills com si foren els seus estudiants”.

«La ciència Espanya pateix en forma severa l’absència de suports oficials necessaris per al seu desenvolupament»

© Mètode 2011 - 38. Camins d'argent - Estiu 2003

Facultat de Ciències, Universidad Nacional Autónoma de México.