La llavor de ‘La evolución’
El desenvolupament de la Paleontologia Humana a Espanya en les últimes dècades
La paleontologia humana a Espanya ha experimentat un creixement extraordinari en les últimes dècades. En aquest treball indaguem la influència que el llibre La evolución (1966) i els seus editors, Miquel Crusafont, Bermudo Meléndez i Emiliano Aguirre, han pogut exercir en aquesta explosió de resultats. Dues àrees han protagonitzat un especial desenvolupament: l’estudi dels hominoïdeus del miocè, vinculable en el seu origen a la figura de Crusafont i als jaciments de la conca del Vallès-Penedès (Barcelona), i el de les primeres ocupacions humanes a Europa, íntimament relacionat amb la figura d’Aguirre i les excavacions d’Atapuerca (Burgos). Diferents factors han contribuït a aquest progrés, però la inèrcia investigadora de La evolución i els seus fonaments conceptuals han estat clau per al desenvolupament de la disciplina.
Paraules clau: paleontologia, La evolución, paleoantropologia, Atapuerca, jaciments.
Des que a començament del segle XIX es van anar establint els fonaments d’una concepció evolucionista del món, la investigació de les pautes i processos de l’evolució humana, particularment el seu vessant paleontològic (la paleoantropologia), es va desenvolupar ràpidament en països com França, Gran Bretanya, Itàlia o els EUA. Per contra, a Espanya, la investigació en aquest camp ha estat esquitxada d’alts i baixos i discontinuïtats, a més del desinterès institucional, i jalonada d’investigadors i professionals de talent però aïllats i sense els mitjans necessaris (Aguirre, 1992). La conseqüència no pot ser una altra que un retard secular de la disciplina. És un fet destacable que aquesta situació ha quedat feliçment superada en els últims anys (Pelayo, 2013) i, avui dia, la paleontologia humana a Espanya està al capdavant internacional en diferents àmbits de l’especialitat.
«La evolución va significar la llavor necessària de l’explosió que la paleoantropologia experimentaria a Espanya a partir dels anys vuitanta»
La recuperació d’aquest temps perdut ha estat un procés llarg i sostingut, que arranca a finals dels anys setanta del segle XX (Aguirre, 1992). Diferents factors socials, polítics i econòmics han tingut influència, necessàriament, sobre aquest fenomen (Hochadel, 2013). No obstant això, la influència dels anomenats «treballs seminals» en el desenvolupament de les disciplines científiques és un fet ben reconegut en la història de la ciència (Gould, 2004). En aquest article plantegem com a hipòtesi que la publicació del volum La evolución (Crusafont, Meléndez i Aguirre, 1966) va donar a conèixer programes d’investigació i principis científics que van acabar exercint un paper clau en el camp de la paleontologia humana a Espanya en les últimes dècades.
Breu història de la paleoantropologia
Un succint recorregut per la història de la paleontologia humana (Delisle, 2015; Tattersall, 1995) pot proporcionar-nos la perspectiva per a explorar allò que s’ha plantejat com a hipòtesi de treball.
Els esdeveniments de la dècada de 1850 tindran una rellevància fundacional per a la paleoantropologia. El geòleg francès Jacques Boucher de Perthes estableix un primer cànon per a les seqüències de les indústries paleolítiques i en 1856 es descobreixen les restes de la vall de Neander (Alemanya), moment en què podem donar per iniciada la disciplina científica que estudia els orígens evolutius dels éssers humans: la paleontologia humana o paleoantropologia. Tres anys després, en 1859, Charles Darwin publica la primera edició de L’origen de les espècies. La coincidència cronològica d’aquests esdeveniments determinarà en gran manera que el concepte d’evolució vaja inevitablement unit al dels fòssils humans. Basat en les idees de Thomas Huxley i Ernst Haeckel, s’estableix un model evolutiu que proporciona un marc sobre «on buscar» fòssils dels nostres avantpassats. Comença la cursa per trobar les proves de l’evolució humana. D’aquella primera època comptem amb les aportacions de Juan Vilanova i Piera (Aguirre, 1992), que inclouen la troballa dels primers fòssils humans descoberts a Espanya procedents de la Cova del Parpalló i la publicació en 1872 del llibre Origen, naturaleza y antigüedad del hombre.
En 1894, Eugène Dubois assoleix un dels grans èxits de la disciplina amb el descobriment dels primers fòssils del riu Solo, a Java, denominats Pithecanthropus erectus. Una mica després, en 1927, s’extrauen a Choukoutien (Xina) les restes de l’anomenat «home de Pequín». A inicis del segle XX se succeeixen publicacions seminals, en especial d’autors anglosaxons, que van donant fonament a l’estudi de l’evolució humana.
Mentrestant, a Europa s’acumula una voluminosa llista de troballes. A França es descobreixen fòssils clàssics que marcaran els fonaments ideològics de la disciplina com l’home de Cromanyó (1868) i els neandertals de La Chapelle-aux-Saint (1908). En l’actual Croàcia, la troballa dels neandertals antics de Krapina va marcar una època. En l’Anglaterra de 1912 apareixen les restes de Piltdown, de gran influència fins que es van revelar com un frau. A Itàlia, les restes de Saccopastore i les de Spy a Bèlgica van permetre associar definitivament les indústries mosterianes amb l’anatomia dels neandertals. Poc després, al Pròxim Orient, investigadors anglesos van descobrir les restes de Tabun i Skhul. En 1924 es descobreix el crani del nen de Taung a Sud-àfrica, que obre la porta d’Àfrica, definitivament consolidada amb la troballa en 1960 d’Homo habilis a Olduvai (Tanzània). En conjunt, troballes que constitueixen els fonaments de la paleoantropologia i que encara avui són referència obligada de les noves investigacions (Rosas, 2015).
Entre tots aquests descobriments, Espanya va contribuir amb troballes aïllades del paleolític superior o posteriors. També apareixen les restes de la cova de La Paloma (Astúries) i El Castillo (Santander), juntament amb la mandíbula de Banyoles (1887), com a principal trofeu paleontològic humà. Més avançat el segle s’hi van unir el parietal de la Cova Negra (València) o les restes de la Carigüela a Piñar (Granada). En 1912 la Junta d’Ampliació d’Estudis (JAE) va escometre un intent institucional seriós per a abordar els assumptes de l’origen de l’home amb la formació de la Comissió d’Investigacions Prehistòriques i Paleontològiques (CIPP). Sota el seu auspici, el paleontòleg Hugo Obermaier publica en 1916 El hombre fósil. I hauran de passar cinquanta anys més per a la publicació de La evolución.
En tot aquest procés, la posició institucional va ser confusa i, en especial, molt discontínua. L’absència de fòssils vertaderament rellevants i influents no va ajudar ni a fomentar els estudis ni a pal·liar l’escassa altura de mires habitual en assumptes científics. A més, el centre de gravetat investigadora de començament de segle es va desplaçar cap a l’estudi de l’art rupestre, com a manifestació d’una tendència secular de la cultura espanyola cap a l’art i les «lletres». En conjunt, la paleontologia humana a Espanya ha tingut històricament un nivell d’institucionalització molt baix; generalment figures aïllades, la connexió de les quals amb les xarxes de treball sol desaparèixer amb la persona impulsora.
No obstant això, alguna cosa canvia a finals dels anys seixanta. Es crea la Secció de Paleontologia Humana en l’Institut Lucas Mallada del CSIC, sorgit de la fragmentació del Museu Nacional de Ciències Naturals després de la Guerra Civil espanyola, i el responsable de la qual va ser Emiliano Aguirre. En el terreny editorial, la Biblioteca de Autores Cristianos (BAC) publica La evolución, una obra de recopilació i síntesi en què l’evolució humana i el seu registre fòssil adquireixen una importància capital.
Els fonaments de La evolución
Podem oferir dues perspectives ben distintes sobre el llibre La evolución. D’una banda, l’aparença d’un llibre antiquat, provinent d’una altra època, amb escàs valor científic; si de cas una curiositat històrica. D’una altra una mirada que reconeix en el llibre una funció seminal, farcida de llavors per al que ha estat el desenvolupament futur de l’evolucionisme a Espanya. Sens dubte m’alinee amb aquesta perspectiva, però vull anar més enllà amb la proposta que La evolución va representar la llavor necessària de l’explosió que la paleoantropologia experimentaria a Espanya a partir dels anys vuitanta del segle XX.
La evolución tanca una concepció molt àmplia del procés evolutiu i aborda aspectes biològics de tota índole. Sosté un principi clau: l’evolució no és una hipòtesi, no és una teoria o una doctrina, és senzillament un fet. No es confonen, per tant, fets amb la proposta dels mecanismes evolutius que els expliquen, o amb la manera com tenen lloc els processos i a quines escales succeeixen. Cal ací citar, al marge de la seua vigència, el fonamentat tractament teòric que reben les anomenades lleis de l’evolució, arreplegades en el tractat de paleontologia de Bermudo Meléndez i estudiades per generacions de paleontòlegs.
En La evolución bateguen dos pols ideològics científics: el que podem englobar sota les teories clàssiques ortogenetistes i el derivat de les modernes idees procedents de la teoria sintètica, forjada després de la Segona Guerra Mundial. Però a més, el llibre també inclou idees tan noves com el concepte de macroevolució, que anys després acabarà fent en certa manera de pont entre ambdós pols ideològics (Gould, 2004).
L’obra té una clara influència paleontològica; no en va els seus tres editors eren paleontòlegs. Considerant el context històric del franquisme, és encomiable l’actitud epistemològica dels editors, que van oferir un plantejament estrictament empíric, que dissocia en el seu discurs les distintes esferes d’allò humà: la biològica, la física, el psiquisme o allò espiritual; assumptes, aquests últims sobre els quals existia, sens dubte, una gran preocupació.
Hi havia inquietud per situar l’ésser humà en una dimensió global. Es feia un plantejament teòric molt ampli i es discutia si els principis generals de l’evolució eren aplicables a l’ésser humà. En aquest sentit, la gran aportació de La evolución en l’àmbit de la paleoantropologia, i d’ací la seua gran importància històrica, és que conté una autentica revisió de la posició de l’espècie humana en el context de l’evolució orgànica. Precisament pel seu context sociopolític arrelat en el nacionalcatolicisme, ideològicament contrari a un origen no diví de l’ésser humà, l’aproximació a l’evolució humana no podia ser parcial o superficial. L’aposta era gran: havia de ser una aproximació total, holística, infestada de conceptes i conscient de les seues implicacions. Ací descansa la gran importància de La Evolución.
Certament el llibre conté una sèrie d’idees que avui dia considerem superades. En concret, la idea d’ortogènesi o direccionalitat en els processos evolutius, o la teleologia subjacent en les idees de Teilhard de Chardin respecte a l’evolució humana, molt influents en l’època: el procés evolutiu com l’ascens a una muntanya en què l’home assolirà el cim del progrés. Reelaborada en termes evolutius, el llibre reflecteix també de manera explícita la idea d’una culminació de la família d’homínids en una sola espècie. Es tracta, sens dubte, d’una idea antiga i pertinaç, que emana de la Bíblia i que, de manera recurrent, impregna el subsòl ideològic occidental. No és potser el títol del llibre La especie elegida (Arsuaga i Martínez, 1998) una manifestació recent de tal concepte?
L’èxit de la paleontologia humana a Espanya
L’enlairament de la paleoantropologia espanyola de les últimes dècades s’ha vehiculat per dues vies de base cronològica i sistemàtica, ja apuntades en La evolución. D’una banda, l’estudi dels simis miocens com a substrat més remot de l’evolució humana. I d’una altra, l’estudi dels fòssils de la família pròpiament humana. Ambdues vies de desenvolupament han resultat excepcionalment reeixides, sota la inspiració de Miquel Crusafont en el primer cas i d’Emiliano Aguirre en el segon.
En el cas dels hominoïdeus, són essencials els precedents paleontològics i conceptuals de Crusafont. Des de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, actualment adscrit a l’Institut Català de Paleontologia (ICP), s’han descobert i analitzat restes fòssils de primats de fa entre 12,5 i 11,5 milions d’anys amb la creació de nous tàxons (Moyà-Solà, Köhler, Alba, Casanovas-Vilar i Galindo, 2004), entre els quals destaquen Pierolapithecus catalaunicus, Anoiapithecus brevirostris i Pliobates cataloniae.
Amb l’arribada de la paleoantropologia espanyola a la publicació de manera relativament regular en revistes d’alt impacte s’ha aconseguit vertaderament trencar les inèrcies locals i assolir una sòlida presència internacional. Al marge de la indústria de les publicacions científiques i dels seus interessos camuflats, aquest tipus de revistes (Nature, Science, Cell, PNAS…) proporcionen una difusió dels resultats científics sense parangó.
L’estudi dels fòssils de la família pròpiament humana troba indiscutiblement el seu precedent actual en la figura d’Emiliano Aguirre. No es tracta ací de glossar ni la seua obra ni la seua biografia (vegeu Baquedano i Rubio, 2002; Sòria i Morales, 2002) sinó de ressaltar La evolución i les seues repercussions futures. Potser perquè no era pròpiament un neodarwinista ortodox sinó una ment oberta quasi a qualsevol idea, més enllà d’escoles o corrents de moda, el seu impacte en la disciplina és difícil d’igualar. Emiliano Aguirre assoleix amb la seua obra precisament aquella variable clau absent en la història precedent de la paleoantropologia espanyola: la continuïtat.
«El terreny de la divulgació científica és un dels àmbits en què més s’ha fet notar l’explosió de la paleoantropologia espanyola»
A la llum de la seua influència, cal preguntar-se si no és la figura d’Emiliano Aguirre el vertader motor del desenvolupament posterior de la paleoantropologia, i no tant la influència de La evolución. És a dir, el seu carisma personal més que no l’obra col·lectiva. Ens equivocaríem si assignàrem en exclusiva a Emiliano Aguirre aquell paper, per molt prominent que sens dubte haja estat. Els tres editors de La evolución han aportat elements fonamentals per al desenvolupament de la disciplina. Mentre que Aguirre proporciona la documentació empírica disponible en cada moment, Crusafont orienta el seu pensament científic cap a les implicacions d’índole més filosòfica sobre l’antropogènesi. Per la seua banda, Meléndez, un paleontòleg més enfocat a l’estudi dels invertebrats, confereix un suport universitari clau a l’estudi del fenomen de l’evolució humana, en impartir i després fomentar assignatures lligades a la paleontologia humana. Per això pense que és aquest volum el que guarda la llavor que donarà lloc a la posterior eclosió de la disciplina.
El fenomen Atapuerca
La crònica completa d’Atapuerca pot llegir-se en diferents textos (Carbonell i De Castro, 2004). En 1976 es descobreixen les primeres restes humanes a la Sima de los Huesos. Immediatament, Emiliano Aguirre, conscient de la seua importància, publica una primera avaluació d’aquestes restes i sol·licita fons per a estudiar-les. Així, amb les excavacions de 1978, en les quals Josep Fernández de Villalta també va representar un important paper, naix el Projecte Atapuerca.
Hi ha una primera fase de tempteig empresa pels col·laboradors de l’Institut Lucas Mallada. Eudald Carbonell, procedent de Girona, entra en escena i amb ell s’incorporarà un mètode d’excavació i una filosofia de la socialització de la ciència, hereva d’una tradició francesa magnificada per Henry de Lumley. En 1983 s’incorpora una nova generació d’estudiants que serà, en gran manera, el suport científic del projecte en els anys de llançament. En 1993 es publiquen les troballes de tres cranis de la Sima de los Huesos. La revista Nature concedeix la primera portada. Emiliano Aguirre es jubila i la direcció del projecte passa a mans d’Eudald Carbonell, José María Bermúdez de Castro i Juan Luis Arsuaga. El treball continua gràcies també a l’espenta d’alguns altres que acabaran ocupant llocs en les institucions acadèmiques de tot l’Estat. S’inicia un model de direcció col·legiada també nou.
En 1997 es publica en la revista Science la proposta de nova espècie Homo antecessor, l’anàlisi de la qual es gesta en el Museu Nacional de Ciències Naturals, en un cert sentit com a continuació (però sense entitat formal) d’aquella Secció de Paleontologia Humana fundada per Aguirre. Aquesta fita representa el que l’antropòleg Bernard Wood va denominar la «posada de llarg» de la paleoantropologia espanyola. Després se succeeixen altres èxits i s’assoleixen un altre màxim en 2008 amb una segona portada en la revista Nature, que recull la troballa de fòssils humans en la Sima del Elefante, amb més d’un milió d’anys d’antiguitat. Són constants les publicacions en revistes científiques de tota índole dins de l’ampli espectre de la multidisciplinarietat consubstancial al programa d’investigació. Sens dubte, un projecte sense parangó en la història de la ciència espanyola.
El reconeixement social més notable que va rebre potser ha estat la concessió del Premi Príncep d’Astúries a la Investigació Científica i Tècnica de 1996. El Projecte Atapuerca es desenvolupa en el context sociopolític de la restauració democràtica a Espanya; el seu esperit institucional el fa fill de la Transició i el seu esperit trencador, jove i de cerca de qualitat se solapa amb l’aroma de la movida madrilenya. Aquesta vegada sí, el projecte va rebre en les seues primeres i més difícils etapes suport econòmic i institucional: destacaren per la seua visió de futur les figures de Roberto Fernández de Caleya, en l’Administració central, i d’Enrique Baquedano, en l’autonòmica de Castella i Lleó. Els fons per a l’excavació i investigació multidisciplinària de jaciments i fòssils han continuat fins a l’actualitat, i han comptat amb l’aliança dels mitjans de comunicació (Hochadel, 2013; Pelayo, 2013). També la Casa Reial ha representat un paper passiu, però inductor primari, en la favorable acollida definitiva d’Atapuerca. La visionària dedicatòria a la llavors reina Sofia del primer volum monogràfic d’aquests jaciments inicia una senda de bones relacions, amb celebrades visites de la monarquia als jaciments i a les institucions acabades de crear.
Els neandertals
Paradoxalment, la gran contribució de l’estudi dels hominins mesopleistocens d’Atapuerca al model general de l’evolució humana ha estat determinar-ne la posició filogenètica com a avantpassats directes dels neandertals. Davant d’aquest resultat, s’accentuava fins i tot més la mancança històrica secular dels jaciments espanyols en fòssils neandertals, i investigar aquesta espècie humana representava quasi una necessitat col·lectiva urgent per a consolidar la seua posició en l’escena internacional.
«Sens dubte els tres editors de La evolución han influït poderosament sobre generacions de paleontòlegs»
En 1966, any de publicació de La evolución, no hi havia a Espanya a penes cap resta neandertal rellevant. La situació, cinquanta anys després, és radicalment distinta. Llocs com els d’El Sidrón, la Sima de las Palomas, la Cova Negra, Bolomor, el Romaní i Lezetxiki, entre altres, han oferit bones col·leccions. En els últims anys s’han desenvolupat noves tècniques d’excavació encaminades a l’extracció d’ADN antic (Fortea et al., 2008), un camp d’estudi absolutament inimaginable fa a penes una dècada i que ha portat a identificar nous llinatges humans (com els denisovians). Destaca, en aquest marc, la participació de científics espanyols en la publicació del genoma neandertal (Green et al., 2010). La veritat és que en aquesta ocasió la paleoantropologia espanyola sí que ha arribat a temps.
La paleontologia humana espanyola del segle XXI
En el camp editorial actual, si prenem com a referència la revista especialitzada Journal of Human Evolution, Espanya és el tercer país en nombre de publicacions. Són diversos els autors espanyols que han estat editors associats i, en 2017, per primera vegada un científic espanyol, David Martínez Alba, és editor de la publicació.
El terreny de la divulgació científica és un dels àmbits en què més s’ha fet notar l’explosió de la paleoantropologia espanyola. Són ja nombrosos els textos de divulgació de qualitat que tracten aspectes i enfocaments en àrees de la paleoantropologia i la prehistòria. Aquest fet, referit específicament al cas d’Atapuerca, ha estat considerat com un fenomen en si mateix, estudiat per historiadors de la ciència (Hochadel, 2013).
El desenvolupament acadèmic és també notable. Basant-se en els precedents de les universitats de Madrid i Barcelona, són nombroses les universitats espanyoles que han confeccionat assignatures i màsters en temes relacionats amb l’evolució humana, entre aquestes la Rovira i Virgili de Tarragona i la Universitat de Burgos. I en relació directa amb això, hem assistit en els últims anys a un desenvolupament institucional sense precedents. La creació de nous centres com el Centre Nacional per a l’Estudi de l’Evolució Humana (CENIEH) i el Museu de l’Evolució Humana, ambdós a Burgos; l’Institut Català de Paleoecologia i Evolució Social (IPHES) a Tarragona; el Centre Mixt Universitat Complutense de Madrid - Institut de Salut Carles III d’Evolució i Comportament Humans, o l’Institut Català de Paleontologia a Barcelona, que integra el Museu Miquel Crusafont a Sabadell.
També és destacable la participació de científics en projectes paleoantropològics internacionals. Són moltes les col·laboracions personals o col·lectives en projectes de tot el món (Xina, Sud-àfrica, Kenya, Etiòpia, i un llarg etc.). Motiu de menció especial el representa l’equip amb direcció espanyola que excava múltiples jaciments al mític Olduvai (Tanzània), responsable també de la construcció d’una estació de camp que porta el nom d’Emiliano Aguirre. És també significativa la participació en la investigació dels fòssils humans i de mamífers de Dmanisi (Geòrgia), així com les recents expedicions exploradores a països com ara Eritrea i Guinea Equatorial.
Tot això que s’ha exposat no hauria estat possible sense determinats precedents. Sens dubte els tres editors de La evolución (Crusafont, Meléndez i Aguirre) han influït poderosament sobre generacions de paleontòlegs. Els seus textos, publicacions científiques i llibres han servit de base per a l’aprenentatge de la disciplina. Els seus resultats científics directes han contribuït a formar l’entramat d’un paradigma. Per això m’atrevesc a sostenir que la paleontologia humana ha experimentat un gran creixement gràcies, entre altres factors, a la llavor que van deixar els autors esmentats, condensada en el llibre La evolución.
Referències
Aguirre, E. (1992). Paleontología humana en España. En E. Molina (Ed.), Origen y Evolución del Hombre (pp. 11–36). Saragossa: Universidad de Zaragoza.
Arsuaga, J. L., & Martínez, I. (1998). La especie elegida. La larga marcha de la evolución humana. Temas de Hoy: Barcelona.
Baquedano, E., & Rubio, S. (Eds.). (2002). Emiliano Aguirre. Obra selecta (1957-2003). Madrid: Museo Arqueologico Regional.
Carbonell, E., & De Castro, J. M. B. (2004). Atapuerca, perdidos en la colina: La historia humana y científica del equipo investigador. Destino: Barcelona.
Crusafont, M., Meléndez, B., & Aguirre, E. (Eds.). (1966). La evolución. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos.
Delisle, R. (2015). Debating humankind’s place in nature, 1860-2000: The nature of paleoanthropology. Londres: Routledge.
Fortea, J., de la Rasilla, M., García-Tabernero, A., Gigli, E., Rosas, A., & Lalueza-Fox, C. (2008). Excavation protocol of bone remains for Neandertal DNA analysis in El Sidrón Cave (Asturias, Spain). Journal of Human Evolution, 55(2), 353–357. doi: 10.1016/j.jhevol.2008.03.005
Gould, S. J. (2004). La estructura de la teoría de la evolución. Tusquets: Barcelona.
Green, R. E., Krause, J., Briggs, A. W., Maricic, T., Stenzel, U., Kircher, M., . . . Pääbo, S. (2010). A draft sequence of the Neandertal genome. Science, 328(5979), 710–722. doi: 10.1126/science.1188021
Hochadel, O. (2013). El mito de Atapuerca: Orígenes, ciencia, divulgación (vol. 7). Barcelona: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Moyà-Solà, S., Köhler, M., Alba, D. M., Casanovas-Vilar, I., & Galindo, J. (2004). Pierolapithecus catalaunicus, a new Middle Miocene great ape from Spain. Science, 306(5700), 1339–1344. doi: 10.1126/science.1103094
Pelayo, F. (2013). Antes de Atapuerca. La paleontología humana en España durante la dictadura de Franco. En L. Calvo, A. Giron & M. A. Puig-Samper (Eds.), Naturaleza y laboratorio (pp. 323–349). Barcelona: Residència d’investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya.
Rosas, A. (2015). Los primeros homininos. Paleontología humana. Madrid: Catarata-CSIC.
Soria, D., & Morales, J. (2002). Emiliano Aguirre Enríquez: Notas biográficas. Zona Arqueológica, 2, 12–45.
Tattersall, I. (1995). The fossil trail: How we know what we think we know about human evolution. Nova York, NY: Oxford University Press.
Agraïments
Aquest treball s’inclou en el desenvolupament del projecte CGL2016-75109-P.
Nota
Aquest article es basa, en part, en la conferència del mateix títol oferida per l’autor en el Congrés Internacional «La evolución tras La evolución» (València, 26-28 octubre 2016).