Einstein i la premsa

24portada-48
Cortesia AIP, Emilio Segrè archives
Einstein, parlant amb periodistes sobre l’energia atòmica. Pittsburgh Post-Gazette, 29 de desembre de 1934.

Com va esdevenir Albert Einstein el científic més popular del segle xx? La magnitud d’aquesta estrella de l’imaginari del segle és tan gran que la pregunta fa nosa. No és òbvia la resposta? Einstein va esdevenir una celebritat per mèrits propis: les seves idees sobre l’espai i el temps continuen fascinant-nos cent anys després i el seu carisma personal fa la resta. Però aquí no hem d’acontentar-nos amb això. El procés de construcció de la imatge pública del científic del segle no té res de natural, i la seva fama no s’explica simplement per la transcendència de les seves aportacions científiques o la seva personalitat.

La ingent literatura sobre Einstein i la relativitat no manca d’hipòtesis sobre les causes d’un fenomen que no respon a una única motivació i que no s’ha aturat encara. Les forces que el 1919 van catapultar Einstein a la fama no eren les mateixes que el van dur a la portada de la revista Time l’agost de 1946, i tampoc les mateixes que van motivar la seva elecció com a personatge del segle per la mateixa revista el 1999. Voldria, doncs, fixar-me en el detonant del procés i revisar les respostes disponibles, que van des de les circumstàncies històriques fins al llenguatge en què s’expressa la teoria, per afegir-ne finalment una que no sembla que hagi estat observada, i és que la consagració mediàtica d’Einstein està condicionada, gairebé trivialment, a l’existència dels mass-media i a la història mateixa d’aquests mitjans. La premsa va contribuir a fer d’Einstein un mite contemporani, i Einstein se’n va servir com va poder o saber per promoure la seva causa personal i totes aquelles causes que li semblaven justes. Però què va representar Einstein per a la premsa? Com hem d’interpretar el fet que l’eclosió d’Einstein com a icona científica coincideixi amb la del periodisme científic especialitzat? Partirem d’aquestes consideracions per esbrinar alguna cosa sobre les relacions socials de la ciència i la tecnologia contemporànies, i sobre la construcció de la imatge pública de la ciència i els científics al segle xx.

De l’eclipsi a la fama estel·lar

El debut d’Einstein com a personatge d’abast planetari es pot datar amb precisió astronòmica. El 7 de novembre de 1919 el Times de Londres donava compte, en termes polítics gens casuals («Revolució en la ciència. Nova teoria de l’univers. Les idees de Newton, enderrocades»), de la reunió científica celebrada el dia abans a la seu de la Royal Society de Londres per presentar públicament les conclusions de les dues expedicions britàniques que havien fotografiat l’eclipsi total de Sol del 29 de maig d’aquell any. Després d’analitzar minuciosament les plaques, els astrònoms havien arribat a la conclusió que la teoria de la gravitació d’Einstein era superior a la de Newton. El 8 de novembre el Times seguia la informació en termes pugilístics: «The revolution in science. Einstein versus Newton».

En divulgar-se aquests resultats, Einstein era un físic de prestigi amb un perfil públic baix. Això no vol dir que no l’amoïnés –i molt, com hem de veure– la percepció de les seves idees per part del públic, i en aquest sentit no deixa de ser paradoxal que la teoria que el va fer famós fos, de lluny, la més complexa de les dues teories de la relativitat. La primera, de la qual celebrem enguany el centenari, rep el nom de relativitat especial. El mateix Einstein va encunyar el terme el 1916, poc després de completar la teoria de la relativitat general, «la generalització més ambiciosa imaginable del que coneixem com a “teoria de la relativitat”» (citat a Roqué, 2000). A diferència de la teoria especial, que només s’ocupa de sistemes de referència inercials (en moviment relatiu de translació uniforme), la relativitat general permet tractar sistemes de referència accelerats els uns respecte dels altres, i explica la gravitació. La teoria explicava fenòmens que s’havien resistit a la teoria de Newton (precessió del periheli de Mercuri), i feia noves prediccions, una de les quals tenia a veure amb la interacció entre gravitació i llum. Segons Einstein, el pas d’un raig de llum prop d’un cos celest massiu, com el Sol, havia de desviar lleument la seva trajectòria. La teoria de Newton també ho predeia, això, però la magnitud de la desviació era diferent en tots dos casos: 1,74 segons d’arc per a Einstein, 0,87 segons per a Newton. Qui tenia raó?

L’eclipsi total de Sol de maig de 1919 va presentar la primera oportunitat, després de la guerra, de contrastar totes dues teories. En condicions normals, la desviació de la llum estel·lar no és aparent perquè la llum del Sol ens impedeix distingir els estels; només durant un eclipsi és possible observar, sobre una placa fotogràfica, la imatge d’estels propers a l’astre eclipsat, i comparar així la seva posició aparent amb la que mostren quan la llum que ens n’arriba no passa prop del Sol. Les observacions eren en tot cas molt delicades, perquè la diferència entre totes dues prediccions, inferior a un segon d’arc, era comparable a l’error experimental, i també perquè la necessitat de tras­lladar-se a les localitzacions òptimes per observar ­l’eclipsi impedia l’ús dels telescopis fixos, més potents.

Un comitè conjunt de la Royal Society i la Royal Astronomical Society britàniques, presidit per l’astrònom reial Frank Dyson, va iniciar els preparatius per observar l’eclipsi el novembre de 1917. Al capdavant de les expedicions hi havia un col·lega de Dyson, l’astrònom Arthur Eddington, científic de prestigi i quàquer devot, un pacifista convençut que la seva activitat científica havia de contribuir a la restauració d’unes relacions internacionals malmeses per quatre anys de guerra, i que es convertiria arran de les expedicions en el propagador més actiu de la relativitat a la Gran Bretanya (Stanley, 2003). Els expedicionaris van viatjar amb els seus instruments a Sobral, al Brasil, i a l’illa Príncep, al golf de Guinea. A Príncep el cel va estar cobert i de les setze plaques que Eddington va exposar, només sis van enregistrar algun estel. L’anàlisi de les fotografies es va demorar uns mesos, però finalment els expedicionaris van emetre el veredicte favorable a Einstein que va catapultar-lo a la fama mundial.

La difusió dels resultats va ser planificada amb cura, com un element integral de les expedicions. Revistes com Nature, Science o Engineering van incloure articles divulgatius preparats pels expedicionaris; pel que fa a The Times, feia deu mesos que informava sobre el desenvolupament de les expedicions, a instàncies dels astrònoms mateixos o d’altres membres de les societats promotores. Alguns d’aquests articles els va redactar l’ajudant de l’astrònom reial a l’Observatori de Greenwich, Henry Park Collins, que acabava de ser contractat pel diari com a corresponsal d’astronomia. L’anunci dels resultats, però, el va cobrir un zoòleg de certa anomenada, Peter Chalmers Mitchell, fellow de la Royal Society i corresponsal científic del diari en el període d’entreguerres. En un treball recent es revela la identitat del corresponsal i es posa èmfasi en la campanya de difusió orquestrada pels científics (Sponsel, 2002), però més avall notarem la connexió entre aquesta línia editorial i el procés, d’abast molt més ampli, de constitució del periodisme científic especialitzat.

La notícia del daltabaix astronòmic va aparèixer el 9 de novembre en un diari holandès i també al New York Times, amb un titular impagable que val la pena reproduir: «Lights all askew in the heavens. Men of science more or less agog over results of eclipse observations. Einstein theory triumphs. Stars not were they seemed or were calculated to be, but nobody need worry. A book for 12 wise men. No more in all the world could comprehend it, said Einstein when his daring publishers accepted it»; que si fa no fa vol dir: «Llums pengim-penjam al cel. Homes de ciència més o menys excitats pels resultats de les observacions de l’eclipsi. La teoria d’Einstein triomfa. Els estels no són on sembla o havíem calculat que havien de ser, però no cal que ningú s’hi amoïni. Un llibre per a 12 homes savis. Ningú més a tot el món no pot entendre’l, va dir Einstein quan el seu agosarat editor va acceptar-lo» (citat a Pais, 1994). De seguida ens ocupem dels significats implícits i explícits d’aquest titular i d’altres de semblants, però abans hem de veure què hi va dir el mateix Einstein.

Einstein davant el públic

Una de les servituds immediates de la fama va ser la demanda d’exposicions sintètiques de la relativitat per als profans. Einstein les va poder atendre amb relativa facilitat perquè havia fet els deures. En arribar a Berlín la primavera de 1914, per incorporar-se a una càtedra a la capital de la física, un diari de molta tirada li havia demanat ja una nota «Sobre el principi de relativitat», com es coneixia aleshores la relativitat especial (Einstein, 1914). El mateix diari va parlar, l’estiu de 1914, de la possibilitat que l’eclipsi de Sol del 21 d’agost donés llum sobre la teoria de la relativitat, però l’esclat de la guerra ho impedí. A Berlín, Einstein va culminar la seva carrera científica amb la deducció de les equacions de camp de la gravitació. El novembre de 1915, tot just enviat a impremta l’article fundacional de la teoria general de la relativitat, Einstein va començar a treballar en una obra de divulgació sobre relativitat. Al seu amic Michele Besso li va confessar que no sabia per on començar, «però si no ho faig, la teoria no serà entesa, tan senzilla que és en el fons» (citat a Roqué, 2000). La teoria especial ja havia estat objecte de divulgació per part d’altres autors i ara Einstein no volia desaprofitar l’ocasió de donar una visió de conjunt sobre totes dues teories. El llibre (La teoria de la relativitat especial i general, a l’abast de tothom) era a punt quan les notícies de l’eclipsi van fer la volta al món; entre 1917 i 1923 se’n van fer catorze edicions i va ser traduït a diverses llengües, entre elles el castellà (1921). L’any 2000 va aparèixer la traducció al català, en un volum que conté també dos dels cèlebres articles de 1905 l’aniversari dels quals celebrem aquest any (Einstein, 2000).

Aquests escrits de divulgació anteriors a 1919 són molt significatius precisament perquè Einstein no era encara una estrella, el que ens fa preguntar-nos què els va motivar. És evident que Einstein no s’hagués molestat si no l’hagués preocupat la consideració de les seves idees per part del públic, però això no el distingia sinó que l’equiparava a d’altres científics centreeuropeus de la seva generació, per als quals la unitat del coneixement i la cultura era inqüestionable. La divulgació no era tant per a ells una afició o una faceta subsidiària de la seva activitat científica, sinó un deure assumit des de la convicció que el científic havia d’interpretar les seves idees per als no iniciats. Max Planck, un dels mentors d’Einstein, exemplifica bé aquesta actitud, així com Henri Poincaré (Roqué, 1995: 2002). A partir de 1919, d’altres forces induiran Einstein a la divulgació, i en faran un científic popular. 

Les causes immediates de la fama

L’impacte de la difusió dels resultats de l’eclipsi no s’explica suficientment per l’interès intrínsec de la notícia. Hi van concórrer diversos elements, que afecten tant la teoria triomfant com el seu creador, i que han estat recollits en la literatura. Enumerem-los breument abans de centrar la nostra atenció en el paper específic dels mitjans de comunicació.

El primer dels elements que va atiar l’interès per la relativitat és l’aura de dificultat i incomprensibilitat de la teoria, indissociable de la representació pública del científic de geni, i resumit en la idea que només una dotzena de savis arreu del món entenia la relativitat. Aquest argument va ser utilitzat per científics detractors de la teoria, que no veien com podia ser certa una teoria que xocava amb l’experiència comuna, però també amoïnava com a exemple paradigmàtic de la creixent distància entre coneixement expert i coneixement profà. El 1919 el New York Times va publicar una sèrie d’editorials sobre les dificultats de la majoria de la població per seguir el desenvolupament recent de la física i les implicacions polítiques d’aquesta incomprensió (Nelkin, 1987). Convé notar, però, que el mateix argument va ser utilitzat pels partidaris de la teoria per enaltir aquells que feien l’esforç de divulgar-la i comprendre-la, de forma que, als Estats Units, els anys 1920 i 1930, tothom volia ser el tretzè home a conèixer la relativitat (Missner, 1985).

En segon lloc, malgrat tot, la teoria resultava atractiva i, segons com, assequible perquè s’expressava en un llenguatge comú i suggerent, que creava una il·lusió d’intel·ligibilitat. Termes com «espai-temps», «desviació de la llum», o «dilatació del temps» significaven alguna cosa per als no iniciats, i no hi feia res que aquest significat no coincidís amb el seu significat físic o matemàtic. No hem d’oblidar, en aquest sentit, que la teoria s’ocupava de l’univers, objecte de fascinació permanent (Friedman i Donley, 1985).

La tercera causa té a veure amb el clima social i polític, al qual ja ens hem referit en parlar de les motivacions d’Eddington. La contrastació de les idees d’un savi alemany per un astrònom britànic tot just acabada la guerra tenia proporcions dramàtiques. Així va reconèixer-ho en el seu moment el físic Ernest Rutherford, descobridor del nucli atòmic, que atribuïa al moment històric l’impacte de la notícia de l’eclipsi (citat a Stanley, 2003): «La [Gran] guerra tot just havia acabat i la complaença de les èpoques victoriana i eduardiana s’havia esvaït. La gent sentia que els seus valors i els seus ideals ja no tenien cap significat. De sobte, es van assabentar que la predicció astronòmica d’un científic alemany havia estat confirmada per una expedició britànica… Aquest descobriment astronòmic, que transcendia els conflictes mundans, va trobar gran ressò.» El seguiment minuciós que les ambaixades alemanyes dels països que Einstein va visitar els anys 1920 (Japó, Estats Units, Espanya…) van fer de les seves conferències i actes públics ens parla també de la significació política i cultural d’un físic que, lluny de la imatge prevalent de savi despistat, era ben conscient del valor simbòlic (polític) de les seves manifestacions. Així, en una breu peça de divulgació publicada a The Times el 28 de novembre 1919, agraïa al mitjà l’oportunitat d’expressar-se «després del lamentable trencament de les relacions internacionals que existien entre els homes de ciència» (citat a Pais, 1994).

Més enllà de les malmeses relacions científiques internacionals, no va faltar qui vinculés la teoria a les turbulències polítiques i socials del període d’entreguerres, com un professor de mecànica celest de la Universitat de Colúmbia entrevistat al New York Times el 16 de novembre de 1919: «Els darrers anys el món sencer ha estat neguitejat mentalment i físicament. Podria ser que els aspectes físics d’aquest neguit, la guerra, les vagues, els aixecaments bolxevics, no fossin sinó els objectes visibles d’una pertorbació subjacent més profunda […] El mateix sentiment de neguit envaeix la ciència» (citat a Pais, 1994). Associacions d’aquesta mena insisteixen en el tractament periodístic de la visita d’Einstein a Espanya el 1923, admirablement analitzada per Thomas F. Glick (1986) i objecte d’un magnífic catàleg arran d’una exposició recent a la Residencia de Estudiantes (Sánchez Ron i Romero de Pablos, 2005).

 

«La consagració mediàtica d’Einstein està condicionada, gairebé trivialment, a l’existència dels “mass-media” i a la història mateixa d’aquests mitjans»

25-48El 1919 el Sol fou eclipsat en una part del cel, on hi havia estels brillants. Una volta la Lluna eclipsà totalment el disc solar, la llum d’aquests estels va ser vista des de la Terra aombrada fins el fil del Sol. Els raigs de llum foren lleugerament refractats pel Sol, efecte que donava la impressió que els estels havien alterat la seua posició en el cel. Aquest aparent canvi en la posició dels estels va provar la predicció d’Einstein: la llum és subjecte de la refracció produïda per un objecte gran i sòlid.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«El primer dels elements que va atiar l’interès per la relativitat és que només una dotzena de savis arreu del món entenia la relativitat»

26-48Vinyeta de Luis Bagaría publicada en El Sol el 8 de març de 1923.

«La premsa només va representar per a Einstein una càrrega, el preu d’una fama que no havia buscat»

 

28-48La figura d’Einstein va resultar instrumental en la configuració del periodisme científic contemporani i en la comunicació de la ciència durant el període d’entreguerres.   «A Einstein el van elevar a l’Olimp científic els mitjans de comunicació, que el necessitaven per a legitimar-se com a vehicles d’expressió i partícips d’una ciència àvida del suport de l’Estat i la benevolència de les masses»

Einstein en la història dels mitjans de comunicació

He deixat per al final el paper dels mitjans de comunicació, que es van fer ressò de tot plegat. La seva existència s’ha donat per descomptada («the apparatus of a a world-wide communication system that enabled Einstein to become a celebrity has been in place throughout the twentieth century»), igual que el seu interès per Einstein («the American press was the instrument that made Einstein into a celebrity», Missner, 1985). A l’hora d’examinar les relacions entre els uns i els altres s’ha considerat sovint que la premsa només va representar per a Einstein una càrrega, el preu d’una fama que no havia buscat. És clar que Einstein va ser víctima d’excessos mediàtics, però també va saber utilitzar els mitjans de manera sofisticada quan li va fer falta, com ara el desembre de 1932, quan el consolat dels Estats Units a Berlín va posar impediments a l’expedició d’un visat. Einstein sortia pocs dies després cap als Estats Units i no es podia permetre d’esperar. Una trucada als corresponsals a Berlín del New York Times i d’Associated Press, amb l’amenaça de cancel·lar el viatge i esbombar-ho a la premsa internacional, va resoldre el problema en menys de 24 hores (Jerome, 2002). En d’altres ocasions, el mateix Einstein va estimular per raons personals elements del seu mite. Glick (1986) apunta que «en conjunt, la seva personalitat pública va ser ben construïda amb el propòsit de satisfer la curiositat del públic, sense desvelar gaires detalls de la seva vida pri­vada».

Ara, podríem canviar de perspectiva i demanar-nos en quina mesura el fenomen Einstein reflecteix un moment determinat en la història del periodisme. La premsa havia madurat com a mass-media entre 1870 i 1914; la ràdio ho faria ràpidament en el període d’entreguerres. L’ampliació del públic lector i la introducció de noves tecnologies de comunicació i impressió van conformar un nou periodisme industrial d’alta volada empresarial sustentat en dues necessitats: la «d’informar políticament una base electoral que creixia a mesura que s’estenia la democràcia», i la de «gestionar de la manera més eficient i rendible possible una indústria periodística cada cop més cara» (Conboy, 2004). Manuel Vázquez Montalbán hi concorria a Historia y comunicación social: «Les masses interessen com a claus de l’opinió pública, com a consumidors susceptibles de persuasió: consumidors ­d’idees, productes i projectes nacionals dels grans líders de l’economia i la política» (Vázquez, 1980). Aquests canvis comporten, al tombant del segle xx, l’aparició del periodisme especialitzat i les escoles de formació de periodistes, com la de Le Figaro (1899). «Però –continua Vázquez Montalbán– l’autèntica preocupació sobre el tema no es planteja llargament i ampla fins al període d’entreguer­res, amb un cert paral·lelisme amb la conformació de les primeres teories sobre la comunicació social. […] No es tracta només de crear un professional específic abastit de la teoria i la pràctica derivades de l’empirisme professional dels seus predecessors i de les ciències paral·leles d’altres especialistes, es tracta també d’imbuir el professional de la comunicació d’una certa sacramentalitat. No és atzarós que s’hagi parlat de sacerdoci en el cas del mestre i el periodista. Oficiants en l’altar de la veritat, un i altre professional, havien de ser conscients que en les seves mans es trobava l’esperit de les masses i la seva responsabilitat era tan gran davant Déu com davant els homes» (Vázquez, 1980).

El paral·lelisme amb la vocació dels primers periodistes científics a la premsa diària és patent. El 1920 el magnat de la premsa nord-americà Edwin W. Scripps funda la primera agència de notícies científica, Science Service, amb un doble propòsit: contribuir a la creació d’un clima d’opinió favorable a la recerca i al seu suport per part de l’estat federal, en tant que element clau «per a la prosperitat de la nació», i promoure una «actitud mental científica» que no podia sinó beneficiar el conjunt de la població, en oferir «una ma­nera d’elevar-se per sobre els desenganys del món real» (Roqué, 1995). És versemblant que aquest fenomen, que no està circumscrit als Estats Units i del qual la fama d’Einstein seria un epifenomen, fos independent dels canvis de gran abast que acabem d’esbossar? No és més raonable pensar que, lluny de representar una simple coincidència temporal amb l’eclosió mediàtica d’Einstein, el tractament especialitzat de la ciència als mitjans responia a les mateixes causes?

El periodisme científic professional va néixer, doncs, junt amb la resta de periodismes especialitzats, en el període d’entreguerres, en part com a resultat d’un procés general i en part com a resposta específica a la creixent visibilitat social de la ciència i la tecnologia i a la necessitat d’establir nous lligams entre ciència i estat. L’esforç de comunicació i divulgació d’aquells anys no és destriable del desig de construir una àmplia base social de suport per a la ciència en un moment que l’estat comença a intervenir decididament en el seu finançament, atès que es va revelar com un factor clau per al benestar i la seguretat nacionals. La figura d’Einstein, que presideix la iconografia científica del segle xx, va resultar instrumental en la configuració del periodisme científic contemporani i en la comunicació de la ciència durant el període d’entreguer­res. A Einstein el van elevar a l’Olimp científic els mitjans de comunicació, que el necessitaven per a legitimar-se com a vehicles d’expressió i, doncs, com a partícips d’una ciència amb una enorme capacitat de transformació social, àvida del suport de l’Estat i la benevolència de les masses. 

Un mite desactivat?

L’Any de la Física l’ha propiciat l’Any Einstein, en un homenatge interessat al pare fundador de la física contemporània que té com a motivació real promoure el coneixement i la difusió de la física actual. Tot prou legítim, faltaria més, i ben trobat, perquè Einstein ha esdevingut una marca, amb tots els atributs de les millors marques: coneguda arreu, fàcilment reconeixedora, amb les connotacions eminentment positives d’un geni humà, humil i simpàtic. I que consti que això de la marca no és cap metàfora: ens hem ocupat de la premsa, però al llarg del segle xx la publicitat ha estat un agent tant o més poderós de creació d’imatges i personatges, i Einstein ha protagonitzat tants anuncis que un dels seus biògrafs jutja que «cap mitjà no ha fet més que la publicitat per promoure Einstein com a icona universal» (Pais, 1994; també Friedman i Donley, 1985). Afortunadament, més enllà de la mitologia cientista i el màrqueting simplista i indiscriminat hi ha qui mira de recuperar l’Einstein històric, un físic amb totes les contradiccions d’un simple mortal i cap de les virtuts d’un sant immaterial, especialment pel que fa al seu activisme polític i les profundes connexions del seu pensament i el seu itinerari vital amb unes circumstàncies socials i polítiques ben determinades (Galison, 2004; Jerome, 2004). Quina imatge prevaldrà d’aquí cent anys?

Bibliografia
Conboy, M., 2004. Journalism: a critical history. Sage. Londres.  
Einstein, A., 1914.  Vom Relativitäts-prinzip», Vossische Zeitung, 26 d’abril de 1914, suplement: 33–34. (Reproduït a The Collected Papers of Albert Einstein, v. 6. 1996. The Berlin Years: Writings, 1914–1917. Princeton University Press: doc. 1.). Princeton.
——(2000): Albert Einstein. La teoria de la relativitat i altres textos (introducció, traducció i notes de X. Roqué), Barcelona, Pòrtic; Institut d’Estudis Catalans. Eumo. Vic.
Friedman, A. J. i C. C. Donley, 1985. Einstein as myth and muse.  Cambridge University Press.Cambridge.
Galison, P., 2004. «Introduction. Focus: The elusive icon: Einstein (1905–2005)», Isis, 95: 610–613.
Glick, T. F., 1986.  Einstein in Spain: Relativity and the Recovery of Science, Princeton, Princeton University Press. (Versió castellana de Víctor Navarro Brotons: Einstein y los españoles. Ciencia y sociedad en la España de entreguerras, Madrid, Alianza, 1986.)
Jerome, F., 2002. El expediente Einstein, Planeta. Barcelona.
——(2004): «Einstein, race, and the myth of the cultural icon», Isis, núm. 95: pp 627–639.
Missner, M., 1985. «Why Einstein became famous in America», Social Studies of Science, 15: 267-291.
Nelkin, D., 1987. Selling Science. How the Press covers Science and Technology, Nova York, Freeman. (Trad. esp.: La ciencia en el escaparate, Madrid, Fundesco, 1990.)
Pais, A., 1994.  «Einstein and the press», in Pais, A.: Einstein lived here, Oxford, Clarendon Press; Nova York, Oxford University Press: 137–274.
Roqué, X., 1995.  «Premsa i cultura de la ciència a Catalunya», in Arrizabalaga, J. et al. (eds.): Actes de les III Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHC: 47-60.
——2000. «Introducció», in EINSTEIN (2000): pp IX–XXX.
——2002. «Einstein como divulgador científico», Quark, 26 (octubre-desembre): 49–56.
Sánchez Ron, J. M. i A. Romero De Pablos (eds.), 2005.  Einstein en España, Madrid, Publicaciones de la Residencia de Estudiantes.
Sponsel, A. R., 2002. «Constructing a ‘revolution in science’: the campaign to promote a favourable reception for the 1919 solar eclipse experiments», British Journal for the History of Science, 35: 439-467.
Stanley, M., 2003.  «”An Expedition to Heal the Wounds of War”. The 1919 eclipse expedition and Eddington as a Quaker adventurer», Isis,  94: 57-89.
Vázquez Montalbán, M., 1986.  Historia y comunicación social. Alianza. Madrid.

Xavier Roqué. Centre d’Estudis d’Història de les Ciències (CEHIC). Universitat Autònoma de Barcelona.
© Mètode 48, Hivern 2005/06.

  30-48Cortesia de J. Goodstein/Institut de Tecnologia de Califòrnia.
«L’instint diu cervesa, la raó diu Carlsberg.» Anunci italià dels anys setanta.

«Més enllà de la mitologia cientista i del màrqueting simplista i indiscriminat hi ha qui mira de recuperar l’Einstein històric, un físic amb totes les contradiccions d’un simple mortal i cap de les virtuts d’un sant immaterial…»

© Mètode 2014 - 48. Fotogrames de ciència - Hivern 2005/06

Membre del departament de Filosofia i del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (Espanya). Ha estudiat les relacions entre física, cultura i gènere i publicat treballs sobre la història de la radioactivitat, la relativitat i la física quàntica. Juntament amb Néstor Herran va editar el volum La física en la dictadura. Físicos, cultura y poder en España, 1939–1975 (2012).