|
© M. Lorenzo Com recentment ha reconegut la revista Science, si durant l’any 1999 hi ha hagut un debat científic de calat social, sens dubte ha estat el de la comercialització dels anomenats aliments transgènics. Recordem que utilitzem aquest terme per referir-nos a aquells aliments en el disseny dels quals s’han utilitzat tècniques d’enginyeria genètica. Si entenem que aquesta manipulació genètica s’ha realitzat sobre la primera matèria, o sobre el microorganisme responsable de la fermentació (seria el cas dels aliments fermentats com ara el iogurt o el pa), en l’actualitat es comercialitzen en tot el món poc més de cinquanta d’aquests productes, la immensa majoria dels quals a Nord-amèrica, Austràlia, Canadà i el Japó. A la Unió Europea solament han obtingut el permís de comercialització dos: una soia i una dacsa transgèniques que, respectivament, resisteixen el tractament amb un herbicida i l’atac d’un insecte plaga. A pesar de l’escàs nombre d’aliments transgènics autoritzats a la UE, la seua comercialització ha desfermat un enorme debat que implica diversos estaments i col·lectius socials. De manera clàssica, aquests debats se centren fonamentalment en dues qüestions: definir els riscos que la producció i comercialització d’aquests aliments comporten i discutir-ne l’etiquetatge informatiu. En aquests debats, sovint hi són representats els diferents estaments implicats (empreses productores, organitzacions ecologistes, científics que treballen en la matèria, etc.). Arribar a conclusions és difícil i hi ha diversos motius que ho expliquen. Probablement, el més important és la necessitat d’entendre que els aliments transgènics són potser l’exemple més clar d’avenç tecnològic amb possibles repercussions econòmiques, ètiques, jurídiques i socials. Com a conseqüència, ens enfrontem a un debat que, necessàriament, ha de ser pluridisciplinar i que ha d’aplegar científics experimentals, economistes, sociòlegs, filòsofs, juristes i representants dels organismes afectats (organitzacions de consumidors, sindicats, ecologistes, per citar-ne alguns solament). Un segon motiu, no menys important, és que l’estructura d’aquests debats públics condueix a la defensa de les posicions de partida i poc a l’intercanvi d’idees basades en criteris de racionalitat. En aquesta atmosfera “defensiva” és poc menys que impossible debatre, i l’única cosa que es fa és discutir. D’acord amb aquestes consideracions, i sota el marc del programa científic del cinquè centenari de la Universitat de València, vam decidir organitzar una experiència distinta. Per fer-ho vam reunir quinze representants dels diferents col·lectius ressenyats adés per debatre sobre els problemes entorn de la comercialització dels aliments transgènics. L’únic objectiu d’aquesta reunió va ser dialogar i, en la mesura que fóra possible, consensuar algunes idees comunes. La primera part de la reunió, dedicada a la discussió a porta tancada entre els participants, es va estructurar entorn de quatre àrees temàtiques: sociologia i dret, consumidor i (in)formació, economia i aspectes tècnics. En la segona part es van exposar les conclusions i es va entaular un debat obert al públic. El principal objectiu d’aquesta reunió es va centrar en la consecució d’un acord de mínims, sobre el major nombre de punts possible, que foren assumits per tots els participants, tenint en compte que hi eren representats si no totes, si almenys una gran part de les visions possibles sobre el tema. El resultat és entès pels participants no com una meta, sinó com un punt d’inici per aconseguir que la societat espanyola participe de manera activa en un debat més ampli i profund sobre les repercussions de tota índole que pot tenir la producció i el consum d’aliments transgènics. És evident que queden molts punts de discrepància i les conclusions exposades a continuació representen el consens mínim comú sobre el qual es podrà elaborar i aprofundir posteriorment. Les conclusions van ser aquestes: 1. L’opinió pública està sensibilitzada pel risc de la utilització d’aliments transgènics. Hi ha un problema de credibilitat de les institucions que varia d’uns països a altres. 2. L’avaluació de riscos (sanitaris, mediambientals i socioeconòmics) i de beneficis dels aliments transgènics ha d’elaborar-se cas a cas. En aquest procés han de participar els diferents sectors socials. 3. Els mètodes d’avaluació de l’opinió pública sobre aliments transgènics no són idonis i solen obviar els valors culturals, la influència dels quals és elevada. Es proposa la utilització de noves metodologies d’anàlisi, més qualitatives, que permeten comprendre millor l’actitud del públic. 4. El debat sobre l’acceptació d’aliments transgènics ha d’incloure aspectes cientificotecnològics, a més de sociopolítics, econòmics, culturals i morals. Aquest debat ha d’obrir-se a la societat, atesa la diversitat de qüestions implicades en la discussió i en la presa de decisions. 5. És necessari avançar més en el desenvolupament de tècniques que permeten analitzar riscos, fonamentalment mediambientals, i aplicar-les tant en el cas d’aliments transgènics com de no transgènics. 6. Els organismes públics han de proveir els mitjans que afavoresquen la conservació de la diversitat genètica i biològica en general, la innovació tecnològica com també una cooperació amb els països més pobres que augmente la seua autonomia i reduesca les desigualtats econòmiques mundials. 7. La legislació actual és el resultat de la transposició de la normativa europea. Es constata una tendència a regular en la Unió Europea mitjançant reglaments i no mitjançant directrius, el que provoca l’exclusió de les audiències prèvies a l’aprovació. 8. La regulació actual, fins i tot la recentment aprovada sobre etiquetatge d’aliments transgènics, deixa mombroses llacunes obertes sobre aspectes essencials com ara la validació i homologació de la detecció de components d’origen transgènic. 9. Les arrels de la fam i la desnutrició es troben en problemes socials i polítics. Seria ingenu pensar que tenen una solució exclusivament tecnològica, però no s’ha de descartar cap instrument per a la seua resolució. 10. S’han d’afavorir alternatives a la concentració excessiva, mitjançant l’estímul de petites i mitjanes empreses i organismes públics que desenvolupen varietats i metodologies alternatives a les proposades per les grans empreses biotecnològiques. 11. És necessari un suport decidit a la recerca i al desenvolupament en aquest camp, perquè es corre el risc de facilitar la colonització tecnològica. Daniel Ramón Vidal. IATA-CSIC, València. |
|
