Els planetes dels simis

Quan es parla de les relacions entre les novel·les i les seues adaptacions cinematogràfiques és fàcil topar amb l’acudit de la cabra que, en un abocador, acaba de menjar-se un rotllo de pel·lícula. Quan una altra cabra se li acosta i li pregunta què li ha semblat, la primera respon: «No estava malament, però em va agradar més el llibre.»

Jo, que també sóc omnívor, en aquest cas no preferesc el llibre. Encara que li puc reconèixer molts punts d’interès, m’estime més la pel·lícula que va dirigir Schaffner als anys seixanta. I això, malgrat que haja de recórrer a certs convencionalismes potser inevitables, a banda de la necessària condensació dramàtica. Em referesc sobretot a la qüestió de l’idioma: l’home i els simis s’entenen quasi des del principi en anglès –o en la llengua del doblatge– i ningú se’n sorprèn, ni els simis, ni encara menys Charlton Heston (però si som una mica malèvols trobarem una explicació indiscutible: és estrany que els simis parlen, però si ho han de fer, és lògic que ho facen en la llengua universal, exactament universal en aquest cas, o si més no interplanetària).

«En el fons, El planeta dels simis és un altre exemple de món al revés, és a dir, un espill en el qual mirar-nos per veure determinades qualitats i defectes nostres amb els ulls de l’altre»

Però aquesta extraordinària coincidència, que potser és eclipsada pel fet que cadascú es meravelle pel grau de desenvolupament de l’altre, és en realitat la més estranya: que dues espècies intel·ligents parlen, d’acord; que puguen arribar a entendre’s, ho acceptarem; però que ho facen pràcticament des del principi –des del moment que Taylor pot tornar a parlar, una vegada s’ha recuperat de la ferida al coll– en el mateix idioma, això no! Almenys no, pel que fa a Taylor i a la major part dels simis. Perquè el cas del doctor Zaius és distint: Zaius sap molt bé que l’home i ell pertanyen al mateix planeta i que els uns han après l’idioma dels altres. Aquest coneixement, que serà confirmat de manera magnífica en la seqüència final, quan Taylor troba l’Estàtua de la Llibertat mig soterrada en l’arena i entén que en realitat ha tornat a casa, ho explica tot, tret, com ja hem dit, de la falta de perspicàcia de Taylor i molts dels simis, científics massa brillants per no reparar amb perplexitat en l’extensió de l’anglès arreu del cosmos, una vegada han acceptat que Taylor ve d’un altre planeta.

Aquesta modificació de la novel·la de Pierre Boulle és la solució més intel·ligent que podrien haver trobat els guionistes i sembla que va sorprendre i agradar al novel·lista. Això parla bé d’ell, si va ser capaç de reconèixer sense gelosia ni injustificada indignació que algú havia millorat les seues idees.

Una vegada aclarit aquest punt, no tinc cap reticència a reconèixer que la novel·la de Boulle és molt entretinguda i dóna ocasió a reflexionar sobre bona cosa de qüestions, encara que sospite que l’autor no sempre ho pretenia, com ara en el cas de l’experimentació amb animals. Però des del punt de vista científic crec que se li poden fer moltes objeccions. De fet, no em sembla que puguem considerar-la ben bé una novel·la de ciència-ficció: és molt més un relat d’aventures.

És cert que hi ha un viatge espacial, i que bona part dels protagonistes són científics i parlen de temes científics de vegades. Però en el fons, El planeta dels simis és un altre exemple de món al revés, és a dir, un espill en el qual mirar-nos per veure determinades qualitats i defectes nostres amb els ulls de l’altre.

«La novel·la de Pierre Boulle és molt entretinguda i dóna ocasió a reflexionar sobre bona cosa de qüestions»

Un «altre» amb moltes similituds

L’altre, en aquest cas, és el simi, però, si ho mirem bé, de simis només els queda el pelatge: formen una so­cietat organitzada a la manera humana, fan uns oficis i tenen unes diversions com les nostres, parlen i pensen com nosaltres, s’enamoren i tenen un repertori de sentiments humans. N’hi ha d’envejosos, n’hi ha de vanitosos, de venjatius, de nobles i de dubtosos. N’hi ha que vacil·len entre el seu deure com a científics i els que creuen en el seu deure com a membres d’una societat a la qual consideren que han d’amagar certs descobriments, evidentment amb l’excusa que «encara no som madurs». Tot sona tan pròxim!

El planeta dels simis no és realment més que una mena d’utopia  –en un sentit etimològic: no un lloc millor, sinó un lloc que no existeix– que ens planteja una sèrie de suggeriments molt interessants. En realitat, el protagonista de la novel·la, Ulisses Mérou, un periodista francès (i pense que Boulle va preferir fer-lo periodista i no científic per no haver d’aventurar-se en uns terrenys que no devia dominar massa), se sorprèn al començament de trobar un estat de coses que no és diferent del que ha deixat a casa seua més que en un punt: són els simis els éssers intel·ligents. A banda d’això, són intel·ligents a la manera humana, amb els mateixos vicis i virtuts, ja ho hem dit, i per això pot entendre’s tan bé amb ells, en ben poc de temps, i entendre’ls, i fins i tot justificar-los quan comprèn que se senten amenaçats per ell.

Molt aviat s’habitua a aquell món, aconsegueix ser relativament acceptat, i fins i tot, adopta el punt de vista dels simis en certs moments: per exemple, deixa de mantenir relacions sexuals amb Nova, la dona primitiva que s’ha convertit en la seua companya a Soror, perquè sent que pertanyen a esferes distintes, almenys pel que fa al seu grau d’evolució espiritual.

Encara que n’hi ha uns altres en què li resulta impossible. Com ara el de l’experimentació amb animals. Però crec que si intentàrem veure en l’actitud de Boulle una crítica als experiments amb animals a través dels seus equivalents amb humans al planeta Soror, ens equivocaríem. Mérou recorda sense escandalitzar-se els experiments que va veure a la Terra, i si ara se sent anguniejat, és perquè el subjecte és humà i ell s’hi identifica, però encara més pel plaer morbós que senten els simis quan li fan veure que, en realitat, allí ell pertany a una espècie inferior. Aquesta angoixa, d’altra banda, no el priva d’apreciar fins al mínim detall el que han aconseguit els simis en la seua recerca.

«En el llibre de Boulle els simis no han sotmès l’home: només el cacen, com a qualsevol animal. I l’home ni pensa a rebel·lar-se, perquè ja no pensa. És cert que en un passat llunyà conquistaren un món que dominaven els humans, però els humans no van ser capaços de plantar-los cara»

Potser sí que és més crític amb la pràctica de la caça d’humans. Fins i tot alguns dels simis la troben rebutjable, i només l’accepten com un mal inevitable per tal d’aconseguir els subjectes necessaris per a l’experimentació científica. Hi ha, doncs, simis que demostren una sensibilitat paral·lela a la que mostren alguns humans avui dia, i que, per altra part, devien ser comptats quan va publicar-se el llibre fa cinquanta anys. Però Mérou no té tant de mèrit: observa una activitat exactament igual a les que podria haver vist a la seua França natal, i la descriu de manera que ens semble grotesca i inhumana per diverses raons. Primer que res perquè també ara s’identifica amb les víctimes, humans com ell, o això li sembla. En segon lloc perquè l’escena de caça ocorre només arribar a Soror, quan encara no acaba d’entendre on ha anat a parar i va de sorpresa en sorpresa. I finalment perquè és prescindible, perquè ignora els beneficis en el camp del coneixement que els simis esperen dels experiments científics.

Evolucions que es repeteixen, amb variacions mínimes, en planetes separats per tres-cents anys llum de distància; un xiquet que ensenya a parlar sa mare; controvèrsies científiques paral·leles; i un mateix destí final al qual semblen abocats ineluctablement tots els planetes on conviuen humans i simis.

Poca ciència i molta paradoxa

Boulle fa una novel·la de ciència-ficció en què hi ha molt poca ciència. És greu, això? Ho seria, en una altra classe de llibre, però açò és una novel·la. Ficció, especulació, paràbola. La seua utilitat és d’una altra mena. Especulació més o menys científica: què passaria si… Boulle fa un viatge que pot recordar uns altres: els de Gulliver, el del viatger del temps de Wells, fins i tot els de Marco Polo. Mérou també coneix un món diferent, però sols en la superfície. I a partir de la comparació, no descobreix els altres tant com es descobreix ell mateix i descobreix l’home. Un home que no és en essència superior als simis. De fet, els simis el superen en alguns aspectes: per exemple, han abolit les guerres gràcies als esforços de la seua elit intel·lectual, els ximpanzés. És cert que encara els queda camí per recórrer en alguns camps: la veritat científica sobre l’origen del simi troba obstacles per a obrir-se pas; de vegades els interessos dels simis passen per damunt de la idea de justícia –que, tret de Mérou, només els mateixos simis poden imaginar– i per això haurà d’acabar fugint, amb l’ajuda d’alguns ximpanzés, tot s’ha de dir.

«El protagonista coneix un món diferent, però sols en la superfície. no descobreix els altres tant com es descobreix ell mateix i descobreix l’home. Un home que no és en essència superior als simis»

Els simis, doncs, no ixen mal parats a la novel·la, no tots. En canvi, els japonesos que vigilen els presoners que construeixen el pont sobre el riu Kwai són menys humans que Zaius, la doctora Zira o el seu promès Cornelius. A l’altra famosa novel·la de Boulle, no només els presoners anglesos, tampoc el narrador de la història s’està d’animalitzar-los constantment. Joyce, un jove comando encarregat de dinamitar el pont del riu Kwai informa el seu comandant: «Senyor, si haguera vist la mirada dels sentinelles! Micos disfressats! La manera d’arrossegar els peus i de remenar les anques no pot ser humana…» Els japonesos són simis disfressats. I ja abans el coronel Nicholson havia explicat al metge Clipton: «La qüestió és que els xicons han de sentir sempre que som nosaltres qui donem les ordres, no els micos. Mentre s’ho creguen, es tractarà de soldats, no d’esclaus.» Els homes són comandats per nosaltres, oficials anglesos, no pels carcellers japonesos, aquests simis. I parlant del coronel Saito, ens diu el narrador: «Aquestes expressions tan brutals i els gestos tan ­desmanegats, però, fan pensar que es tracta d’una recialla de la barbàrie primitiva.»I hi ha uns quants exemples més.

Simis pràcticament humans i japonesos pràcticament simis. Una bella paradoxa. Potser Boulle, que va lluitar contra els japonesos al sud-est asiàtic, tenia raons per a aquest odi o menyspreu. En canvi, les seues crítiques als simis de Soror no tenen res de personal. I per això pot ser generós i descriure simis admirables –ni un sol dels japonesos ho és–. Fins i tot pot insi­nuar que, tot i l’atracció física que la bellíssima dona de Soror exerceix sobre ell, en realitat Ulisses s’enamora d’una mona, Zira, i ella el correspon, però quan s’oblida de tot i ja està a punt de besar-lo, el rebutjarà, bona broma, perquè és massa lleig.

I si El planeta dels simis no és ben bé ciència-ficció, tampoc crec que es puga parlar d’una distòpia. Les grans distòpies que ha imaginat la literatura del segle xx tenen diversos punts en comú que no trobem a la novel·la de Boulle. Totes se situen a la Terra i en un futur més o menys llunyà. I en totes elles l’home ha estat sotmès per un poder omnímode, i encara que és inhumà, l’exerceixen homes. Així és en les més conegudes: 1984, Fahrenheit 451 i Un món feliç. També en Nosaltres, de Zamiatin, o El conte de la criada, de Margaret Atwood. Són els simis pitjors que els humans? És evident que no, simplement són l’espècie que, ara, domina aquell món. Tenen els humans més dret? Per què? Les temptacions messiàniques que Mérou experimenta en un primer moment, quan es veu, ell amb el seu fill, com a salvador d’una humanitat caiguda, prompte deixen pas a una comprensió molt més exacta de la realitat: aquell ja no és el món de l’home, de la criatura que en diversos moments d’exaltació ridícula encara creia que era un dels reis de la creació, fet a imatge de Déu, bla, bla, bla…

«Sembla que Boulle vulga advertir-nos contra aquesta decadència espiritual que ell observa en el seu món. De la mateixa manera que en algun moment vam esdevenir humans, no sabem ben bé com, també en algun moment podríem deixar de ser-ho»

En el llibre de Boulle els simis no han sotmès l’home: només el cacen, com a qualsevol animal. I l’home ni pensa a rebel·lar-se, perquè ja no pensa. És cert que en un passat llunyà conquistaren un món que dominaven els humans, però els humans no van ser capaços de plantar-los cara. Mérou ha d’admetre que la decadència humana ho va fer possible. Una decadència espiritual, diríem. Sembla que Boulle vulga advertir-nos contra aquesta decadència espiritual que ell observa en el seu món. De la mateixa manera que en algun moment vam esdevenir humans, no sabem ben bé com, també en algun moment podríem deixar de ser-ho. Mentrestant una altra espècie prenia el relleu, i una vegada que l’ha coneguda, no pot dir sincerament que ho haja fet pitjor.