L’última seda valenciana

<? echo get_the_title();?>

Més del 94% de la seda que es produeix avui al món procedeix d’Àsia. En concret de la Xina, i en menor mesura de l’Índia. Lluny queda el protagonisme del Japó, anterior a la Segona Guerra Mundial, i més encara el d’una Europa en plena revolució industrial on Itàlia i França eren uns forts centres productors de fil de seda. En aquest context, l’esplendor valenciana en la producció de seda crua data del segle XVII i, amb daltabaixos cíclics, es perllonga fins els inicis de la industrialització.

«El conjunt de llauradors valencians que feren la collita de setembre de 1975 foren els últims d’Espanya i segurament els de l’Europa Occidental»

Pot ser per això molt sovint ens trobem amb monografies històriques que posen el punt final a segles d’esplendor de la seda valenciana en el just moment de la desaparició de les moreres del paisatge agrícola valencià, després de l’epidèmia de pebrina que assolà les produccions valencianes i europees a partir de 1854. Sempre pràctics, els valencians de les riberes del Xúquer, i posteriorment els de les comarques compreses entre Vila-real i Pego, iniciaren l’arrancada massiva de les moreres que més tard substituïren per tarongers.

Capells de seda de diferents colors, la matèria primera indispensable per extraure’n l’apreciat fil de seda. Corresponen a una collita recent produïda a l’Horta de Múrcia, destinada a l’elaboració de productes cosmètics. / © Foto: A. Bataller

Lombard, SA, i la seda valenciana

En aquell moment històric de caiguda de la producció sedera, quan s’extingien els tradicionals mercats de fulla de morera, de capell o de seda filada i es tancaven moltes filatures, un comerciant tèxtil procedent de Nimes, Enric Lombard, contra la tendència general a l’abandonament de l’activitat, establí a Almoines (Safor), un poble riberenc del Serpis, una filatura de seda que s’eixamplarà i creixerà en personal i instal·lacions, com seran les fàbriques ubicades a Gandia o Montcada (Horta).

En el primer terç del segle XX, l’empresa Lombard fou un membre actiu de l’anomenat Foment de la Sericicultura Valenciana, un organisme impulsor de la divulgació pedagògica de les tècniques modernes de cria de cucs entre els llauradors i de l’extensió d’aquest cultiu en zones encara no colonitzades pel taronger.

En plena dictadura, un decret de 1946 regulà les zones sericícoles d’Espanya amb la designació de Lombard, SA, com a l’única empresa responsable per a la zona valenciana i balear. Des d’aquell moment i fins a l’any 1975, l’empresa Lombard tingué el control de tot el procés sericícola: des de les moreres, passant per la criança de cucs i acabant amb la filatura i posterior comercialització de les madeixes de seda. En aquest context, hi destacaren les produccions dutes a terme a la Canal de Navarrés i al Camp de Túria, que representaren la implantació de les anomenades «collites dirigides» i la introducció d’una varietat de cuc, el «polihíbrid japonès», que, a més de la de primavera, permetia fer una segona anyada per la tardor, una duplicació de la feina anual que proporcionava ingressos suplementaris a les fa­mílies que compensaven àm­plia­ment els intensos treballs.

Durant tots aquests darrers anys, l’empresa valenciana es connectava amb altres importants centres sericícoles europeus:
la indústria sedera francesa, amb el prestigiós Centre Sericícola d’Alès, que havia divulgat les pràctiques d’avivació col·lec­tiva;
la indústria italiana, amb l’Estació Sericícola de San Giacomo di Veglia, organisme pioner a Europa en la introducció del «polihíbrid japonès»;
les innovacions del Japó, representades en el viatge que hi féu el directiu Juan Defargues, que n’importà tècniques i moreres japoneses;
i l’Estació Sericícola de l’Alberca, dins el terme de Múrcia, que proveïa i controlava la llavor de cucs i, en general, les poblacions sederes de l’horta de Múrcia (on també s’ubicava el més gran ofegador de capell de l’empresa), que s’estenien tot al llarg de la Vega Baixa del Segura.

Tot i això, la crisi general de l’activitat sedera acabà afectant primer França i després Itàlia, que abandonaren la producció de matèria primera cap als anys setanta. Es deixa de produir el fil, però continuen la importació, la transformació i l’exportació de productes de seda, com ara camises, teixits, corbates o mocadors. Amb una certa perspectiva històrica, podem afirmar que el conjunt de llauradors valencians que feren la collita de setembre de 1975 foren els últims d’Espanya i segurament els de l’Europa Occidental.

Les dues escaldadores de capell de la filatura d’Almoines, en plena acció d’escaldar o ofegar el capell, amb un ofegador industrial que mata la crisàlide amb aire calent. / © Col·lecció de Pilar García

Els últims colliters de seda

A la tardor de 1975, una trentena escassa de colliters de les comarques del Camp de Túria i la Canal de Navarrés començà la que seria la seua darrera anyada. Aquella primavera s’havia completat l’última collita a l’horta de Múrcia i tot el Baix Segura, l’enclavament més actiu en tota la producció de seda espanyola durant el segle XX.

Per a molts d’ells, la collita de la seda havia estat una intensa ocupació que els havia acompanyat, dos mesos de cada any, durant tota la seua vida. Des la infantesa havien conegut la cria dels cucs com una activitat agrícola més, una herència cultural transmesa pels seus pares i avis. Sense ser-ne conscients, representen l’última anella viva d’una pràctica ininterrompuda durant segles, que remuntaríem al temps de la conquesta, on els nouvinguts aprengueren els coneixements de l’experiència dels agricultors i filadors àrabs. Molts d’aquells llauradors són encara vius. Ja no crien cucs, però la seua memòria continua plena de records. Ells constitueixen l’últim eco d’una forma de viure que ha acompanyat els valencians durant vora vuit segles. I, de la vella esplendor, què ens en resta?

A les cambres d’algunes cases que encara es mantenen d’una manera semblant a com van ser construïdes es conserven intactes les andanes i els canyissos on es criaren els cucs. Estufes, termòmetres, màquines per a tallar fulla, escales, cabassos i cistelles són alguns dels estris que alguns colliters encara conserven, herència del temps antic.

I, en conseqüència, la fi de la producció de capell de seda autòcton fou el preàmbul del tancament de les filatures de seda valencianes. Els últims anys n’hi restaren només dues: la ja esmentada Lombard, SA, a Almoines, i Sedas Orihuela, una empresa d’Oriola (Baix Segura) que tancà les portes el 1977, després de 38 anys de treball amb la seda natural.

Carnet acreditatiu de tècnic sericícola atorgat a Jesús Soldevila, el qual li permetia disposar de la fulla de totes les moreres públiques, expedit per l’empresa concessionària de la 2a Zona de Foment Sericícola, Lombard SA (València, 1-IV-1954).

D’altra banda, els treballadors d’aquelles filatures, majoritàriament dones, també guarden la memòria de totes les fases del procés de filar. Recorden l’olor característica de les crisàlides, el núvol de fum que cobria la filatura. I, per damunt de tot, unes marques físiques que els acompanyen per sempre: les mans cremades per l’aigua bullint amb què escaldaven el capell i els talls que es produïen als dits amb el seu fil tan resistent els evoquen la duresa de la feina de la seua joventut.

Han passat vora trenta anys des de la darrera collita, però la memòria de la criança del cuc encara és viva. Un record viu i net que s’activa amb la sola menció de la paraula cucs. Hi ha colliters que, fins i tot, encara ara, quan arriba la primavera, el temps de la seda, somnien en cucs. Bé és cert que el temps actual ha arrasat la memòria de la cultura rural, tradicional i oral. Més enllà del món esvaït que viu en la ment i els records dels darrers colliters, poca cosa perdura. Velluters, el barri seder de València, que aplegava més d’un centenar de velluters o teixidors de seda fa només un segle, orgullosos del seu ofici fins al punt de lluir els borrellons de seda damunt la seua roba, amb els seus característics telers dintre els porxos de les cases, és ara una trista ombra del que fou. El barri que dedicà a la botja una plaça se’ns mor davant una incomprensible deixadesa col·lectiva, mentre hi creixen discordants blocs d’edificis públics. I tot un referent simbòlic de la història valenciana de la seda com és el mateix Col·legi de l’Art Major de la Seda prega encara per un futur digne de la seua memòria. L’últim velluter, Vicent Enguídanos, ja s’ha jubilat i s’ha desfet de l’últim teler. Sobreviuen algunes empreses centenàries de manufactura de seda, com és el cas de Garín, que des de fa temps treballen amb el fil asiàtic.

«Ja no crien cucs, però la seua memòria continua plena de records. Ells constitueixen l’últim eco d’una forma de viure que ha acompanyat els valencians durant vora vuit segles»

Salvaguardar tot aquest patrimoni cultural únic, que es manifesta en moreres perdudes, filatures abandonades, dispersió dels elements de la cultura material, edificis i conjunts urbans sense cap senyalització cultural, hauria de ser mostra del nostre compromís amb les generacions futures. Si mirem al món comprovarem que el procés d’abandó del conreu de la seda avança en paral·lel al creixement ecònomic d’un país. Un símptoma de l’ascens en el nivell de vida d’una societat és l’abandó d’activitats tan sacrificades i que exigeixen tanta disciplina com és el treball de la seda.  Tot i això, alguns projectes europeus haurien de servir-nos de model. Des dels «Camins de la seda», que senyalitzen itineraris culturals que ressegueixen el passat sericícola de determinats territoris europeus, com seria el cas de la regió francesa de les Cevennes, fins al condicionament de les velles filatures com a contenidors culturals que mantinguen la memòria de l’antic esplendor. O, aspirar a més, i aconseguir engegar, com s’està fent a França, iniciatives de permanència de l’activitat sericícola, amb empreses capaces de controlar novament tot el procés que va des de la morera al fil.

Estació Sericícola de La Alberca (Múrcia), activa des de 1892 fins a 1976 formant tècnics i proveint de llavors controlades als colliters valencians i murcians. Al seu davant creixen velles i variades moreres, herència d’un passat esplendorós. / Foto: A. Bataller

La desaparició de les moreres

A poc a poc, les moreres, plantades per milers als nostres camins, han anant desapareixent quasi per complet del nostre camp visual. La contemplació d’una morera carregada de fulla, en un dels nostres carrers, en un marge o en qualsevol racó oblidat, de segur que activa els ressorts de la memòria i alegra l’ànim de la gent d’una certa edat. Si bé és cert que el bosc de moreres que envoltava i distingia València i que poblava totes les poblacions riberenques del Xúquer desaparegué a la fi del segle XIX, la morera ha conviscut fins fa ben poc amb nosaltres. Els topònims que trobem al llarg del territori i molts mobles fets amb la seua fusta en ho recorden. Un vague record.

Els grecs i els romans ja apreciaren les moreres pel seu caràcter ornamental i pel seu fruit, les móres. Una delícia per als in­fants, ja foren blanques, negres, encarnades o rosades. Com que ara ja no hi ha xiquets que s’enfilen a les moreres per a collir-ne els fruits, les móres cauen a terra, són un reclam per a molts ocells, alguns dels quals poden fer niu a les seues soques, i es consideren molestes per a aquells que ja no veuen cap productivitat en un arbre abans providencial. És per això que ja no són estimades i les que hi resten o bé són arrancades o bé podades d’una manera bastant agressiva, com ocorre amb els milers de moreres que poblen i signifiquen la ciutat de Múrcia.

Estat actual d’una cambra de Bolbait (Canal de Navarrès), on encara resta en peu una andana amb els seus canyissos, testimoni dels incomptables anys de criances. Al sostre, restes de fulles de tabac. / © Foto: A. Bataller.

Emprades com a aliment únic del cuc de seda, de moreres n’hi ha hagut de moltes classes, conegudes amb els noms de «cristiana» i «valenciana» (sense parlar de les varietats japoneses introduïdes els darrers anys) o diferenciades per les fulles: «bledana», «negra», «coleta» o «penca». De ben antic, els valencians hem preferit plantar les moreres en rodals, al voltant dels camps, més que no formant monocultius de moreres o «morerars». Les experiències últimes de cultiu de morera en grans plantacions tenen una bona mostra en la finca La Pradera de la Pobla de Vallbona, que agrupava més de quaranta fanecades de morera japonesa, formant prades com si foren vinyes, en la qual podien aplegar-se, en el ple de la collita, més de dues-centes persones.

El Servicio de Sericicultura espanyol, amb l’afany de fer ressorgir una activitat de «marcat interès nacional» formava capatassos especialitzats en sericicultura, encarregats de les plantacions de moreres i de la distribució de la fulla als colliters. Aquests tècnics eren els encarregats de fer, abans que començara la collita, l’alfarràs de la fulla, per comprovar si efectivament n’hi hauria suficient disponibilitat. Si prenem com a exemple les previsions de fulla per a l’any 1954, en la zona del Camp de Túria es calculaven les necessitats dels 14 colliters, i de les 21,5 onces que havien de criar, en 33.611 kilos de fulla. A més de La Pradera, les moreres es localitzaven a les carreteres de la Pobla de Vallbona a Benaguasil, de Benaguasil a Benissanó, de Bétera a Serra, de Bétera a Godella, i el Camí de Trànsits de València, en direcció a Beniferri i a Montcada. Com a mostra de les moreres existents a cada camí podem assenyalar el recompte de 1958, que determinava la presència de 1.118 moreres en la carretera de Godella a Bètera i de 250 en la carretera de Bétera a Serra. Unes moreres de què tenien cura els peons caminers i que eren plantades per milers, seguint la tendència colonitzadora de dècades anteriors.

«La morera ha estat durant molts segles tocada per la gràcia divina, en la seua qualitat d’aliment bàsic del cuc i pedra angular de l’economia de moltes famílies»

Les moreres es regaven i es llauraven. I, sobretot, era important la poda anual, biennal o triennal, segons la qual la morera podia rebre el nom de «verdanc», d’«arpa» o de «rearpa», respectivament, una pràctica decisiva per tal que hi haguera sempre una bona quantitat de fulla i de la millor qualitat. «Anar a fer fulla» ha estat sempre una de les feines dels colliters. Amb carros o amb bicicletes, calia eixir tots els dies a pelar moreres. Un treball constant i urgent per al qual no hi havia mai prou mans, tots ajudaven a munyir fulla, a pujar dalt de les moreres per a tombar fulla. Després, en mantes de sacs, de jute, s’apitxava bé la fulla de morera i es carregava en carros. I els camins, com el del Grau de València, testimoniaven les seues anades i vingudes. Hi havia famílies que podien necessitar fins a trenta sacs de fulla diària. Així que, quan la fulla curtejava, calia anar a trobar-la allà on hi haguera. Una vegada a casa, es deixava estesa perquè no es coguera. I, quan estava banyada per la rosada, s’eixugava.

La morera, «l’arbre ple de les benediccions de Déu», com el designava Olivier de Serres, ha estat durant molts segles tocada per la gràcia divina, en la seua qualitat d’aliment bàsic del cuc i pedra angular de l’economia de moltes famílies. Per això no resulta estrany documentar notícies de freqüents rogatives als sants o a la Mare de Déu per tal d’aconseguir una bona collita de fulla de morera. I, en la tradició popular, la morera ha estat també l’arbre al qual moltes generacions de joves, especialment dones, s’hi han enfilat per pelar-ne la fulla. Per això, avui encara podem escoltar, entre les cançons que molts pobles valencians dediquen als seus veïns, aquella que diu:

Les xiques de Riba-roja
són totes caragoleres,
tenen la panxa rasposa
de pujar dalt les moreres.

Una cançó ben coneguda a pesar que els que la canten ja no hagen vist mai una dona dalt d’una morera collint. Un fet del tot habitual per als valencians del segle XIX, com ho prova molta de la literatura popular i culta que circulava per les nostres terres.

Fotos

1/3

Tres imatges de la filatura de seda de Lombard Frères a Almoines (Safor), a la fi del segle XIX. A dalt, els germans Lombard, asseguts damunt la primitiva debanadora. Al centre i a sota, l’interior de la filatura mostra el clàssic sistema de peroles amb aigua, torns, debanadores, sacs i cabassos amb capell, davant la mirada dels propietaris i sense la imprescindible presència de la mà d’obra femenina. / © Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia

2/3

© Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia

3/3

© Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia

Imatge de la moderna filatura de seda de Lombard, SA, a Almoines, l’anomenada «tama» japonesa, que s’instal·là l’any 1957. Imatge general de la nau on era la filatura, que mostra com la mecanització del procés elimina bona part de la mà d’obra. / © Arxiu Lombard

Treballadores, alegres a pesar de les penalitats del seu treball. / © Col·lecció Ismael Reig

1/3

Des de 1951 fins a 1963, a l’Eliana (Camp de Túria) se’n feren fins a dues collites de seda anuals. Jesús Soldevila, anomenat el «metge dels cucs», fou el tècnic responsable de les criances. En les fotos de grup, posa amb la seua família i diversos colliters davant una andana amb botges plenes de capell, que s’agafen amb les mans fent ramells, un moment previ a l’acte de desembotjar i descapellar, una activitat col·lectiva en què participava la família i el veïnat. En l’última foto, apareix davant una andana menudeta que servia per a les criances experimentals. / © Fotos: Col·lecció Jesús Soldevila

2/3

© Fotos: Col·lecció Jesús Soldevila

3/3

© Fotos: Col·lecció Jesús Soldevila

Morera monumental que creix lliure de podes a la Verge de l’Estrella, a l’esquerra del riu Montlleó, al terme de Mosquerola, en el límit entre Aragó i el País Valencià. Fou plantada pel mestre de la vila l’any 1930, quan les escoles participaven en el projecte nacional de coneixement i extensió de la sericicultura. / Foto: V. Rodríguez

La fulla de morera, l’aliment únic per al cuc de seda, indestriable del paisatge i de la memòria de moltes generacions. / Foto: V. Rodríguez

Les móres, blanques o rogenques, apreciades durant segles com a deliciós fruit i ara desconsiderades per tacar el terra, fins al punt d’aplicar als arbres unes podes agressives que en limiten la producció. / Foto: V. Rodríguez

Un grup de dones murcianes de la Secció Femenina pelant una morera amb l’ajut d’escales i de cabassos. La imatge procedeix del divulgat manual de Felipe González, El gusano de seda y la morera, de 1951.

Bataller Català, A. i C. Narbon Clavero, 2005. Les paraules de la seda. Llengua i cultura sericícola valenciana. Ceic Alfons el Vell. Gandia.
Clavairolle, F., 2003. Le magnan et l’arbre d’or. Regards anthropologiques. Maison des Sciences de l’Homme. París.

© Mètode 2006 - 50. Una història de violència - Número 50. Estiu 2006

Professor del departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura. Universitat de València.