Paleoantropologia i premsa

La paleoantropologia –ciència que s’ocupa dels fòssils d’homínids– té una notable repercussió mediàtica, ja que l’estudi de l’origen de l’home, a més de l’interès científic, no és aliè a implicacions socials, polítiques, culturals, ideològiques i religioses, que no posseeixen altres ciències. Entre aquestes implicacions destaquen les rivalitats nacionals per atribuir-se ser el primer home d’un determinat àmbit geogràfic («primer europeu», per exemple), l’exaltació del nacionalisme i de l’«orgull patri», l’explotació turística i cultural (penseu en els parcs temàtics), la rendibilitat política (els jaciments s’utilitzen de vegades com a instruments de propaganda), l’ús racista i sexista de les seues teories (la creença en la superioritat ètnica) o el debat entre ciència i religió (vegeu les relacions entre creació i evolució).

Entre els molts casos de troballes paleontològiques que han estat recollits en la premsa, ens centrarem en l’anomenat «home d’Orce», un descobriment científic que ha generat més de 1.000 articles en periòdics espanyols. Es tracta d’un fragment cranial d’uns 8,5 cm de diàmetre trobat el 1982 en el jaciment de Venta Micena, a Orce (Granada). Els seus descobridors, els paleontòlegs Josep Gibert, Jordi Agustí i Salvador Moyà, després de les primeres anàlisis de la cara externa del fragment, van atribuir la resta fòssil a un homínid d’entre 900.000 i 1.600.000 anys. Fins llavors, els fòssils humans més antics trobats a Europa tenien una antiguitat d’uns 600.000 anys. El descobriment suposava que la presència humana al continent europeu podria retardar-se un milió d’anys. Això implicava una revisió de les teories sobre l’evolució del gènere humà referides a la data d’arribada de l’home a Europa i a la seua via de penetració en el nostre continent, perquè aquest fòssil era un indici d’un possible pas dels nostres avantpassats des d’Àfrica a través de l’estret de Gibraltar, i no per Àsia i Europa oriental. La troballa podia canviar radicalment les tesis fins llavors dominants sobre les migracions prehistòriques.

Després de la neteja de la cara interna del fragment per a eliminar la capa calcària, l’endocrani es va sotmetre a un examen morfològic i es va descobrir una cresta que va sorprendre desagradablement els investigadors, ja que es considera que és una característica que molts troben incompatible amb el gènere Homo, més pròpia del gènere Equus. Així, van aparèixer indicis que el fragment cranial podria pertànyer a un èquid, i no a un home, la qual cosa va originar una llarga polèmica, fins i tot entre els mateixos membres de l’equip que va realitzar la troballa. Agustí i Moyà van canviar de posició i van publicar articles defensant el caràcter èquid del fòssil cranial, mentre que Gibert continua mantenint que el fragment és humà.

Les distintes etapes d’aquesta troballa paleontològica van ser arreplegades pels mitjans de comunicació, que van exercir un important triple paper: com a vehicle principal de la controvèrsia científica; com a suport mediàtic en la utilització política i cultural del descobriment per part d’algunes autoritats; i en la formació de la imatge social de la ciència, els fòssils i l’home prehistòric, per mitjà d’una retòrica encaminada a descriure la realitat més o menys subjectivament. Donat l’enorme volum d’informació periodística generada per aquesta troballa, analitzarem com a mostra el tractament que en va fer el diari El País mitjançant alguns textos publicats el 1983 que van donar a conèixer el descobriment abans de sorgir la controvèrsia.

UnA troballa revolucionària per a la premsa

La primera notícia sobre l’«home d’Orce» recollida per El País apareix en la secció de Cultura, datada a Sevilla el 14 de juny de 1983, amb un titular de lloança que, en compte de descriure en què consisteix l’aportació científica realitzada, emet una valoració que qualifica la troballa de revolu­cionà­ria: «La troballa de l’home d’Orce pot suposar una revolució en l’estudi de l’espècie humana». El contingut del descobriment es recull en el subtítol: «L’homínid més antic d’Euràsia va ser trobat a Granada per un equip de paleontòlegs catalans». Encara que l’afirmació no és categòrica i és matisada amb l’atenuador pot –més per cortesia social que per a expressar dubte per prudència científica–, en realitat el cos de la notícia transmet la certesa que el descobriment es considera una «autèntica revolució». En ciència, els canvis són lents i sol haver-hi resistència a acceptar noves teories, i més si es presenten com a revolucionàries.

Portada de la revista satírica El Papus (1984), on es ridiculitza la troballa de l’anomenat «home d’Orce» després de descobrir-se indicis que el fragment podia pertànyer a un èquid. 

«Els mitjans de comunicació van exercir un triple paper: com a vehicle principal de la controvèrsia científica, com a suport mediàtic en la utilització política i cultural del descobriment i en la formació de la imatge social de la ciència, els fòssils i l’home prehistòric»

Notícies aparegudes en El País: esquerra, (14-6-1983)  i dreta, (15-6-1983).

La notícia conté tres quartes parts d’informació «política», i només un terç de dades estrictament científiques. El cos del text s’inicia amb l’esment al conseller de Cultura de la Junta d’Andalusia i al president de la Diputació de Barcelona, i continua amb informacions relatives a la presentació social de la troballa, l’exposició del fragment, el finançament de les excavacions, els convenis entre institucions, la instal·lació de les restes a Andalusia i altres dades sobre política científica, i tot això vist des de l’òptica andalusa, perquè, com assenyalem, la notícia es va elaborar a Sevilla, seu del govern andalús. Aquest va intentar obtenir rendibilitat política, cultural i turística de l’«home d’Orce», en un moment d’eufòria nacional després del naixement de l’Espanya de les autonomies. La notícia –orientada possiblement per les autoritats culturals andaluses– donava compte de qüestions polítiques connexes a la ciència, mentre que els autors de la troballa i la descripció i interpretació científica del fòssil passaven a un segon pla.

La següent notícia està datada el 15 de juny de 1983 a Sabadell. El contingut i el to, totalment diferents dels de l’anterior text, se centren en aspectes científics. El titular reitera la gran importància de la troballa, afirmant que «trasbalsa les actuals teories sobre la vida humana al continent euroasiàtic», sense especificar-ne el contingut. Els investigadors passen aquesta vegada a un primer pla i són esmentats en l’entradeta. El text descriu el context científic i institucional de la troballa i les dures condicions del treball de camp en paleontologia. Pel que fa a aquest aspecte, crida l’atenció el to èpic de la descripció: es parla d’un campament en un «oasi al desert, amb un brollador del qual flueix l’aigua a una temperatura constant de 19 graus», de «tendes de campanya», d’una «cova» on esmorza l’equip, d’un «sol de justícia», de l’absència d’arbres, d’un «clima molt dur». Tots aquests elements tan evocadors –desert, oasi, brollador, cova, tendes de campanya, sol abrusador, absència de vegetació– traslladen el lector a l’èpic món dels relats i pel·lícules d’exploradors aventurers. Ambdues notícies, complementàries, posen en relleu que la difusió periodística del descobriment de l’anomenat «Home d’Orce» va respondre tant a una campanya d’instrumentalització política dirigida per les institucions esmentades com a un exercici de divulgació científica.

Una altra notícia datada a Orce el 15 de juny de 1983 signada per un enviat especial i elaborada al marge de les institucions implicades en la troballa conté més dades interessants. El titular de la notícia s’allunya de la ciència i la política, i exalta l’«orgull» andalús: «Els fills d’Adam eren andalusos». La referència bíblica a Adam, sense cap propòsit creacionista, obeeix més aviat a una intenció humorística de captar l’atenció del lector. El text recull unes declaracions del catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Granada, Pascual Rivas, que, a més d’afirmar que l’«os pot no aportar grans coses» ja que no és «el primer home ni el graó perdut», encerta amb precisió cronològica en la predicció que no seria estrany que d’ací a un any alguns científics contestaren la troballa. Estem davant una visió més continguda de la importància de la troballa (i no serà l’única), diferent de la interpretació dels protagonistes del descobriment.

Està clar que el paleontòleg de Granada pretén restar valor al descobriment, i per fer-ho no dubta a fer servir un terme poc científic en l’actualitat (graó perdut), però que en la cultura popular té certa vigència i més significat que la dada relativa al possible camí que va seguir l’home per a arribar a Europa. Popularment el graó perdut representa l’avantpassat situat entre el simi i l’espècie humana. Per al profà, descobrir el graó perdut seria un fet d’enorme importància científica i suposaria l’enaltiment de l’autor de la troballa. Si el crani no és el graó perdut, per a l’home mitjà el descobriment no és tan important. D’altra banda, com que l’antiguitat és un aspecte igualment valorat pel lector llec (més que no les migracions o les rutes seguides per l’espècie humana per a colonitzar la Terra), Rivas aclareix que no és el «primer home», concedint així menys importància a la troballa.

La notícia es completa amb un requadre de suport (o desglossament) dedicat a la persona que, a mitjan anys setanta, va trobar per casualitat les primeres restes fòssils a la superfície de les seues terres, Tomás Serrano, mentre pasturava les ovelles, i que va posar sobre la pista del que més tard ha estat un ric jaciment. El breu text al·ludeix als orígens humils de la troballa, un element que sempre desperta l’interès, el reconeixement i l’admiració dels lectors. El requadre inclou declaracions del pastor, que va sentir el rebuig i el menyspreu inicial típic del «descobridor» d’una gran troballa, el que introdueix un element que enriqueix la narrativa popular dels descobriments científics en general i paleontològics en particular.

Segueix el text informant que la Junta d’Andalusia i Tomás Serrano van signar un contracte pel qual aquest rebia la quantitat de 300.000 pessetes anuals a canvi de vigilar els terrenys i cedir totes les restes trobades en les excavacions. No obstant això, Serrano es lamenta que la Junta li oferira aquesta quantitat just abans d’anunciar la valuosa troballa del crani, i es pregunta si, una vegada coneguda la importància del fragment, l’import no és injust. Amb totes aquestes dades s’introdueixen en la difusió periodística de l’«home d’Orce» nous elements no pròpiament científics. El diari, a més de servir de vehicle als interessos polítics de la Junta d’Andalusia i divulgar les dades científiques de la troballa, ressalta aquests aspectes «humans» que envolten el fòssil d’Orce, i que posen al descobert que la ciència és una activitat social a la qual no són aliens els mateixos interessos d’altres activitats.

l’evolució de la notícia

Les primeres informacions periodístiques sobre el que llavors es creia una troballa revolucionària es completen a El País amb un article divulgatiu signat per Eduardo Ripoll-Perelló, director del Museu Arqueològic Nacional i catedràtic de Prehistòria, en el qual sintetitza algunes fites de l’evolució humana. El relat s’ajusta al model narratiu típic en paleontologia humana, el gènere èpic, en què un heroi (en aquest cas, l’home prehistòric representat per les diferents espècies ancestrals que condueixen a l’Homo sapiens) supera una sèrie de dures dificultats fins a aconseguir la seua meta, en un viatge de perfeccionament i progrés constant. El títol de l’article –«Els començaments de l’aventura humana»– reflecteix l’esperit de l’estructura narrativa amb què habitualment es relata l’origen de l’home. El text és construït sobre la base de termes com «va perfeccionar», «ampliant les seues capacitats», «aventura», «realitza la gesta», «conquesta de la Terra» o «perfeccionament».

Un ampli reportatge (19-6-1983) inclou dos apartats molt més significatius, un sota l’epígraf de «La ciència» i un altre titulat «La política». En la primera part es recullen declaracions de Gibert sobre els antecedents de l’excavació i el mo­ment en què va aparèixer el fòssil, quan es van trobar «una cosa estranya», un tros d’uns vuit centímetres del que semblava ser un fòssil humà […], la qual cosa seria una «troballa extraordinària». Novament s’introdueix un altre element d’una certa emoció en el relat paleontològic, el de l’instant en què apareix una resta suposadament humana de gran valor científic. En el terme estrany no falten evocacions un tant detectivesques molt del gust popular. El paleontòleg, després d’assegurar el rigor del seu treball, reconeix que els profans puguen estranyar-se que, a partir d’un fòssil tan petit com el fragment d’Orce, els científics extraguen les conclusions a què han arribat, però aclareix que les restes minúscules són normals en paleontologia, així com la rica informació que es desprèn de l’estudi que se’n faça. Per als protagonistes de la troballa és important que el lector mitjà tinga en compte aquestes consideracions, per a evitar que es forme una opinió equivocada sobre el treball científic en general i paleontològic en particular.

En l’apartat titulat «La política», el periodista afirma obertament que la «troballa ha estat polititzada». La ciència és «pura», però el seu «entorn» no ho és, afegeix el redactor. És una mostra que indica que la informació científica periodística atén no sols als continguts de la ciència, sinó també al context social en què es produeix, la qual cosa ajuda el lector a entendre la influència que els factors socials exerceixen sobre el coneixement científic. Assenyala l’article que hi ha picabaralles entre les distintes escoles paleontològiques espanyoles, així com competència regional pel control de la investigació. La confrontació posseeix un gran valor noticiós. Es recull també l’opinió d’un altre paleoantropòleg de Granada, Miguel Botella, que ha expressat la seua estranyesa per la forma del crani d’Orce, que, al seu parer, té característiques diferents de les d’altres restes humanes africanes d’antiguitat semblant. És una nova opinió crítica que sembla suggerir que la resta trobada no és humana. La discrepància és molt noticiable, està en la base de moltes informacions, i el periodisme científic no n’és aliè. S’apunta així mateix que la Junta d’Andalusia s’ha vist obligada a emetre un comunicat declarant que les restes són autèntiques, davant alguns rumors que ho posaven en dubte. La sospites de frau van recaure també sobre l’«home d’Orce». Es parla del futur museu que la Junta d’Andalusia ha promès al poble d’Orce, que seria una «font d’ingressos», i també una «font de conflictes» entre els regidors del poble. Novament es recull el lament de Tomás Serrano sobre el que considera un contracte injust amb la Junta, així com unes declaracions de Gibert, que afirma que Serrano «va formular l’enginyosa hipòtesi sobre la formació del jaciment».

Representació de l’anomenat «home d’Orce» apareguda en El País (1983).

«La referència bíblica a Adam, sense cap propòsit creacionista, obeeix més aviat a una intenció humorística de captar l’atenció del lector»

El 18 de juny de 1983 El País va dedicar un editorial al descobriment del crani d’Orce, una mostra de l’interès social despertat per aquest suposat avenç de la ciència. Els editorials periodístics de tema científic no són freqüents, i menys en els anys vuitanta del passat segle. El diari considera la troballa d’«extraordinària transcendència» (rebaixa una mica la impor­tància de la troballa, qualificada en la primera notícia com una «autèntica revolució»), encara que no siga el «graó perdut» (ressò de les declaracions de Pascual Rivas), i apunta la possibilitat que l’home arribara al continent euroasiàtic a través de l’estret de Gibraltar (ressalta la via de penetració) fa més d’un milió d’anys (emfatitza l’antiguitat).

Després d’enunciar aquesta tesi científica en les primeres línies de l’editorial, el periòdic passa a fer algunes consideracions polítiques i morals derivades del descobriment. Denuncia en primer lloc la precarietat econòmica i material amb què es van realitzar els treballs paleontològics que van culminar amb la troballa, si bé reconeix el suport i ànim de la Junta d’Andalusia i la Diputació de Barcelona, especialment en l’última fase del treball. Açò permet a El País efectuar una denúncia més general sobre l’absència d’una política d’investigació a Espanya, que no atén degudament la riquesa arqueològica i paleontològica de la Península Ibèrica, segons l’editorialista. Amb aquests comentaris el diari compleix amb la funció crítica de la premsa, la de traure a la llum i censurar els errors, deficiències i de­fectes dels governs i de la societat.

L’últim paràgraf de l’editorial és un al·legat moral a favor de la pau mundial, que el periòdic extrau com a conclusió del crani d’Orce. No sense cert to poètic considera el fòssil una «meravella de l’evolució», però també la «cendra de l’extinció de la humanitat» i un «bon motiu de meditació a l’hora de parlar-nos de la bomba de neutrons, el desplegament d’euromíssils, l’existència dels SS-20 soviètics o els suposats avantatges de la guerra convencional». Acaba amb una sentència que conté una visió pessimista del futur humà, afirmant lapidàriament, i amb un filosòfic joc de paraules: «Mai havíem sabut tant sobre nosaltres mateixos com ara que sabem que l’espècie humana pot morir demà mateix». Aquestes reflexions morals derivades d’associar el fòssil als pitjors instints destructius de l’ésser humà i els més terribles presagis de la fi del món, excedeixen de llarg les conclusions a què pot portar un fragment de crani que només reflecteix un estat de l’evolució biològica de l’home, i que no aporta cap informació sobre la seua conducta, el seu sentit ètic o el seu psiquisme. Aquests pensaments sobre el futur tan fosc de la humanitat serien el revers de la concepció èpica de l’evolució humana com una aventura en què el valent heroi (espècie humana) és el vencedor al final d’una història de perfeccionament. D’altra banda, són el reflex de les moltes possibilitats ideològiques que pot oferir la paleontologia a la premsa i la cultura popular. Les consideracions morals de l’editorial mostren l’ús (i abús) de la ciència per a formar l’opinió pública sobre qüestions alienes al coneixement científic, en aquest cas, a més, sobre temes de calat polític i ètic entorn del suposat futur negre de la humanitat.

En conclusió, en aquest article hem intentat posar de manifest la diversitat d’enfocaments, tons, veus, aspectes, intencions i temes sobre un mateix esdeveniment científic que va tenir un ampli impacte social i mediàtic: l’elogiós (i un tant «publicitari») anunci del descobriment presentat com una «revolució», la «troballa científica del segle», «una de les més importants troballes dels últims anys», una «importantíssima troballa en el coneixement del desenvolupament de l’home», una «troballa excepcional», es veu contrarestada per l’expressió de certs dubtes sobre la seua importància real, en afirmar que no és el graó perdut; a la concepció de l’evolució humana com una aventura guiada pel perfeccionament constant s’uneixen unes reflexions morals sobre les possibilitats de la fi de la humanitat; es dóna compte del valor científic de la troballa junt amb els interessos polítics i econòmics sorgits entorn del fòssil; finalment, a aquests aspectes s’afegeixen elements literaris amb certs rivets d’intriga no­vel·lesca, aparentment anecdòtics i no gaire rellevants científicament, però presents en la narrativa popular de la paleontologia, com són la troballa fortuïta, l’estranyesa causada per la raresa de les restes trobades, el menyspreu inicial al descobridor, el treball «èpic» dels paleontòlegs en els jaciments, el treball «detectivesc» al laboratori (Juan Luis Arsuaga, codirector del jaciment d’Atapuerca, ha emfatitzat aquest aspecte) o les lluites i rivalitats entre escoles científiques.

BIBLIOGRAFIA
Campillo, D., 2002. El cráneo infantil de Orce: el homínido más antiguo de Eurasia. Bellaterra. Barcelona.
Gibert, J., 2004. El hombre de Orce: los homínidos que llegaron del Sur. Almuzara. Córdoba.
Molina, F. i G. Martínez. «Orce, historia de una controversia». Waste. On line digital magazine.

José Antonio Díaz Rojo. Institut d’Història de la Ciència i Documentació López Piñero. CSIC-Universitat de València. Projecte R+D HUM2006-4730/ HIST amb fons FEDER.
© Mètode 53, Primavera 2007.