|
Durant una setmana, del passat mes de novembre, la Universitat de València va obrir les portes dels seus instituts d’investigació per tal de posar al dia els interessats en algunes de les recerques que van coent-se al seu si. La nova biotecnologia dels aliments, la desertificació, la física de partícules, els catalitzadors per a petroquímica i refinació, la realitat virtual, les dones, els escolars, l’economia o l’anàlisi teoricodescriptiva, són alguns dels plats que se serviren en diferents conferències i taules redones. Però, a més d’aquesta degustació científica, oferida pels Instituts de la Universitat de València al llarg de la Primera Setmana Europea de la Ciència, la iniciativa va ser adobada, per a plaer dels comensals, amb nombroses aportacions de destacats especialistes de fora. Les jornades es van inaugurar amb una convidada de luxe, Hélène Langevin, investigadora de l’Institut de Física Nuclear d’Orsay, França. Langevin va emocionar el públic, no molt nombrós però sí molt participatiu, amb les històries dels seus antecessors que li van injectar l’amor per la ciència, la passió per la física i el respecte per la radioactivitat. La seua àvia i la seua mare, Marie i Irène Curie, dos referents imprescindibles en la història de la ciència i en la història de les dones, aconseguiren, amb els seus marits Pierre i Frédéric respectivament, alguns dels descobriments més decisius dels últims 150 anys, i com a tals van ser reconeguts per l’acadèmia sueca. Langevin a València va destapar les seues vides –va descobrir que la seua mare la bonegava si no treia en gimnàstica les mateixes notes que en matemàtiques– va parlar sobre les conseqüències de la radioactivitat –que al seu parer no va causar tantes morts com es pensa en l’època que no es prenien les mesures adequades– i va opinar sobre la pràctica científica actual, “molt més col·lectiva i molt més dependent dels mitjans financers i tècnics que abans, la qual cosa ha provocat” segons Langevin, “certa pèrdua d’iniciativa personal”. Però si Langevin en va parlar sobretot de la ciència del segle que acabem de deixar, Mercè Izquierdo, Joaquín Martínez i Carles Furió es van centrar, l’endemà en una taula redona, en què havien de saber-ne els habitants del segle XXI. Sota el genèric “Quina educació científica pels ciutadans del segle XXI”, els tres especialistes s’aventuraren a parlar del present i futur de la divulgació científica. Manuel Costa, director del Jardí Botànic de València i l’únic de l’estat que pertany a una universitat, va fer viatjar tots els assistents a la seua conferència a multitud de “paradisos perduts”. A més de belles imatges en diapositives d’alguns dels jardins més prestigiosos del món, el d’Edimburg, Nova York o Londres, Costa va aportar xifres. Dels 24 jardins que el ministre Godoy va projectar a la fi del segle XVIII, encara que tots no es van dur a terme, només resten el de Madrid, el de Còrdoba i el de València. Costa també va remarcar que al món hi ha actualment 1.600 jardins botànics, mentre que entre els segles XVIII i XIX només a Europa ja n’hi havia 1.500. Segons el botànic de la Universitat de València, “el països més rics en biodiversitat, com els del mediterrani nord, són els que menys jardins botànics tenen”. A l’Estat Espanyol n’hi ha vuit, Itàlia en té 30 i la Gran Bretanya, 43 i mentre que els mediterranis són més aviat xicotets, el més gran fa 15 hectàries, altres, com els de la Gran Bretanya, poden arribar a comptar 885 hectàries. El professor Costa va assegurar que els jardins botànics són espais on trobar el paradís perdut, llocs on es fa cultura, ciència i educació. Pel que fa al que ell dirigeix, el Jardí Botànic de València, Costa va lamentar que gran part de l’arbratge patesca de micosi i que molts arbres estiguen perforats pels paràsits, “aquest és un problema que ocorre a tots els jardins quan els arbres són centenaris i encara més si han patit tant com els del nostre. Alguns s’hauran de llevar i altres sobreviuran després d’algunes intervencions”. Rodolf Tarrach, Andrés Moya i Jorge Velasco van protagonitzar la taula redona titulada “Les controvèrsies de la ciència”, en què es va plantejar la necessitat que la investigació científica s’acoste cap a la societat per tal que aquesta no la perceba com un enemic, sinó més aviat com un aliat. Segons Jorge Velasco, “els científics hem de transmetre a la gent la importància que té la ciència a més de transmetre’ls la passió per ella”. Rodolf Tarrach va confessar no ser pessimista i va afirmar que es poden fer activitats per divulgar la ciència. Andrés Moya, al llarg de la seua intervenció, va defensar la teoria del tot com a fórmula per a explicar moltes coses, no per a preveure-ho tot. Tarrach va descriure de la següent manera aquesta teoria: “ha de ser consistent amb la mecànica quàntica i la gravitació general. A partir d’ella han d’eixir les altres teories i a la vegada ha de ser consistent amb la teoria de l’univers i amb la matemàtica. Després, ha de fer un tot”.
El cicle de conferències es va tancar amb la intervenció de Jean Bricmont, de la Universitat Catòlica de Lovaina, Bèlgica. Bricmont treballa en física estadística i en problemes de física matemàtica, però a més, s’interessa per problemes de filosofia de la ciència. Jean Bricmont és coautor, amb Alan Sokal, del llibre Impostures intel·lectuals, el qual va originar un gran renou en els àmbits acadèmics, sobretot a França i als Estats Units. En la conferència que va oferir al Col·legi Major Lluís Vives, Bricmont va parlar sobre l’herència que ha deixat el positivisme. Per al físic belga d’aquest corrent en resta “una separació neta entre conceptes teòrics i dades experimentals; una voluntat d’eliminar la metafísica. La Primera Setmana Europea de la Ciència a la Universitat de València també va voler retre un homenatge al setè art, veient i debatent com aquest ha tractat els temes científics. Frankenstein de Mary Shelley, del 1994, va ser la primera pel·lícula, escollida per ser el màxim exponent de com a la pantalla s’ha barrejat la ciència ficció i la literatura. La clàssica 2001, una odissea de l’espai, que després va ser comentada per Ramon Lapiedra, Star Treck, Apol·lo 13 i Contact van ser les altres triades. Manuel Traver, coordinador d’aquest cicle va assegurar que encara que de maneres molt diverses, “el cinema ha contribuït molt a divulgar la ciència”. Unes jornades de reflexions científiques i socials sobre aliments transgènics a porta tancada i una festa per la ciència, a l’aire lliure del Jardí Botànic, van arredonir el suculent menú d’activitats de la primera setmana europea de la ciència organitzada per la Universitat de València. Ester Pinter. Periodista. |
|
