El traspàs recent de Ramon Margalef ha propiciat que un seguit de col·legues, deixebles i amics glossessin la figura d’aquest ecòleg de nomenada i calibre internacional. La seva vàlua com a científic és indiscutible, i la millor prova n’és que, tot i haver fet recerca de manera fructífera al llarg de sis dècades, personalment o amb col·laboració, moltes de les intuïcions que sobre el funcionament del mar, de les aigües continentals i de la biosfera tota va tenir i va manifestar, estan sent corroborades per altres recercaires als quals Margalef va obrir el camí. Però no és tant el Margalef científic el que voldria glossar aquí, sinó el professor universitari engrescador i captivador, el científic compromès i honest i el savi humil i modest; i ho faré recordant tres moments concrets de la seva (i la meva) vida.
El meu primer contacte amb Margalef fou una versió universitària de l’“amor a primer cop d’ull”. A mitjan dècada dels seixanta, fa gairebé quaranta anys, jo era estudiant de biologia en una facultat en la qual el professorat (de vàlua científica reconeguda) era força tibat i àdhuc intractable per a un estudiant novell, la vida universitària majoritàriament grisa i la docència encarcarada, “acadèmica”. Després d’un primer curs “selectiu” comú, el segon i el tercer cursos es caracteritzaven per l’ensenyament de matèries que se’ns apareixien molt quadriculades: sistemàtica microbiana, vegetal i animal, observació (i rarament experiments) al laboratori, només anecdòticament al camp.
«Aquell conferenciant entusiasta era en Margalef, i la seva vehemència, la saviesa que traspuava i el seu aspecte assequible i actiu em van captivar, i el mateix els passà a altres companys de promoció»
En aquell entorn garratibat, que feia olor de naftalina (i no només als herbaris de plantes i a les col·leccions d’animals naturalitzats), les conferències d’investigadors que havien fet de la biologia la seva professió eren alenades d’aire fresc que ens obrien una finestra al món. Una dia de la primavera de 1965 el conferenciant fou un home jove, alt i desmanegat, bronzejat i de parla captivadora, que acabava de participar en una campanya oceanogràfica i que ens explicà els envitricolls del plàncton marí dels mars tropicals i australs, i ho féu de manera totalment diferent de com ens havien ensenyat biologia: els organismes eren éssers vius que, independentment de la seva morfologia, sistemàtica, filogènia i noms estranys, vivien en un entorn concret al qual hi estaven adaptats, es relacionaven amb altres organismes de maneres ben curioses, era possible estudiar-los in vivo i no dissecats o conservats al laboratori, sinó des d’un vaixell oceanogràfic, i fornien indicacions valuosíssimes sobre el funcionament de l’oceà, la producció de matèria viva, la importància de les pesqueres i molts aspectes més que mai ens havien insinuat.
Aquell conferenciant entusiasta era en Margalef, i la seva vehemència, la saviesa que traspuava i el seu aspecte assequible i actiu em van captivar, i el mateix els passà a altres companys de promoció. Aquella conferència va ser el desllorigador que m’acabà de convèncer a dedicar la meva carrera a l’estudi del mar. Després, un curs de biologia pesquera a Castelló que ell organitzava, l’assignatura Ecologia (optativa llavors, i dictada a l’antic Institut d’Investigacions Pesqueres), un parell de campanyes oceanogràfiques sota la seva direcció i, sobretot, un terç de segle de convivència al Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona, em van anar descobrint més facetes del personatge entranyable, savi i carismàtic, de qui no vaig deixar mai d’aprendre ecologia i humanitat.
El segon record, que associo a la prudència del savi, és recent, de l’octubre de 2003, quan li fou concedida a Margalef la medalla d’or de la Generalitat, la primera atorgada a un científic, en el que segurament fou el darrer homenatge públic que rebé, quan ja sabia que la malaltia que el portaria a la mort estava avançada. En la cerimònia oficial de concessió del guardó, el president Pujol clogué l’acte demanant a en Margalef que, com havien de fer tots els científics, digués sempre als polítics què pensava realment sobre els problemes ambientals. El professor Ramon Margalef ho havia fet sempre, això de dir el que pensava, ja es tractés d’ecologia, de medi ambient, de ciència, de cultura, sovint amb gran esverament de polítics, intel·lectuals, militars, ecologistes i també de científics. Per això mateix podia haver-li contestat al president de la Generalitat quelcom així com: “Jo prou que us ho dic, als polítics, el que penso, però no em feu cas!”. Però la seva prudència habitual s’imposà, i no digué res.
«En la meva feina com a ecòleg, sempre he tret molt més profit de les crítiques científiques que dels elogis»
El darrer record és posterior: fou amb motiu del dinar d’homenatge que li dedicàrem els companys del departament un parell de mesos després de la concessió de la medalla d’or. Tot referint-se a les paraules d’elogi dels presentadors d’aquell i altres actes similars, i a les coses elogioses que companys i amics havíem escrit als mitjans de comunicació, va aprofitar l’ocasió per, alhora, resumir en un comentari què en pensava, de tot aquest enrenou mediàtic, recordar-nos la necessària humilitat que ha de caracteritzar el científic i, també, fer-nos als ecòlegs un levíssim i merescut retret.
Després d’explicar-nos què el preocupava, ara, des del punt de vista ecològic (la inversió topològica del paisatge, és a dir, la transformació d’una natura que abans només era ocupada per l’home en uns punts concrets i dispersos, convertida ara en un territori alterat, farcit d’assentaments humans i vies de tota mena per on transiten vehicles i informació, i on la natura amb prou feines sobreviu a l’embranzida abassegadora de la nostra espècie), ens digué, més o menys amb aquestes paraules, pròpies de la humilitat del gran home de ciència que va ser: “En la meva feina com a ecòleg sempre he tret molt més profit de les crítiques científiques que dels elogis, per dures que hagin estat aquelles i per més ben intencionats que hagin estat aquests”.
