Editorial núm. 31

«Deia Azorín que el patriotisme s’ha de fonamentar en l’estudi de la Geografia. Tot amador de la ciutat deu conéixer-ne la geografia urbana, i no sols ha d’instruir-se sobre les seues pedres, sinó també sobre els fets i els neguits de la gent que hi viu i que hi va viure, és a dir la seua Història.[…] El coneixement de la Geografia i la Història del propi país i la pròpia ciutat vitalitza els pobles, per tal com en ensenyar-los què són i què han estat, els ajuda a veure què poden ser, els infon consciència de la pròpia personalitat i els dóna sentiment de seguretat en acarar-se amb les perspectives de l’esdevenidor. De fet, només la voluntat de futur col·lectiu fa que el passat tinga valor.»

Manuel Sanchis Guarner, La ciutat de València (1972).

Existeix la ciutat somiada? És ben possible que no. “La ciutat ideal, aquella urbs perfectament planificada de Vitruvi, entra més aviat dins del somni de Thomas Moro, en la llarga llista d’utopia. I, tanmateix, aquesta resignació, aquesta actitud pragmàtica o “realista”, potser tampoc no siga la més adient. El somni de la ciutat ideal, o bé del país d’Utopia, és legítim, és cap on tot govern –siga municipal o d’estat– hauria de convergir. Sí, cap al somni. Les posicions pragmàtiques sovint es deixen vèncer massa fàcilment per les dificultats que de seguida es produeixen tan aviat com s’intenta fer alguna millora, algun progrés. La ciutat de València és un clar exemple de com el pragmatisme ha vençut, una vegada darrere l’altra, el somni, i com l’urbs ha crescut engolint-se, o oblidant, zones d’una bellesa irrecuperable. El professor Manuel Costa ho adverteix amb tristesa en la seua entrevista: “València podria ser la ciutat ideal, però no ho és ni ho serà mai”. En aquest número de Mètode –coordinat pel professor Josep Vicent Boira, un dels geògrafs valencians més preclars en qüestions d’urbanisme– reflexionem sobre el paper de les ciutats, sobre aquell somni de la ciutat “sostenible”. Al capdavall, com assenyala Manuel Sanchis Guarner en el pròleg del seu llibre La ciutat de València: “el coneixement de la Geografia i la Història del propi país i la pròpia ciutat vitalitza els pobles.” El coneixement de la pròpia ciutat –i del propi país– hauria de ser el primer deure de tot ciutadà. Si vol habitar un territori viu i amb futur.

© Mètode 2013 - 31. Existeix la ciutat somniada? - Tardor 2001