La natura composa alguns dels seus més bells poemes per al microscopi i el telescopi.
Theodore Roszak, Where the wasteland ends (1972).
En efecte, la natura se’ns mostra veritablement admirable quan la magnifiquem, amb el telescopi o el microscopi. Si en el darrer número de Mètode, dedicat a la vigència de l’obra de Galileu, ens admiràvem de la immensitat del cosmos, en aquest el que ens corprèn és allò infinitament petit, allò nano(és a dir, d’un a de cent nanòmetres). Tant el microscopi com el telescopi ens descobreixen infinites possibilitats, i com es veu en aquest número deMètode, aquestes tenen unes possibilitats visuals espectaculars. L’ús de les noves tecnologies permet a molts artistes realitzar noves aproximacions a la naturalesa, allò que s’ha denominat nanoart. Però també, com diuen els professors Guillermo Muñoz-Matutano i Fernando Sapiña, la nanotecnologia està obrint moltes possibilitats científiques i tecnològiques, i sens dubte es tracta d’una de les branques de la ciència més potents i amb major futur. En aquest nou número de Mètode, també comptem amb una ben interessant percepció de l’obra de Gaudí, així com amb un atractiu article sobre l’obra de Kropotkin, escrit pel prestigiós historiador de la ciència Alvaro Girón, i il·lustrat per l’artista valenciana Ana Gil Donat. Així doncs, un conjunt de propostes que s’endinsen pels més inesperats viaranys de l’art, la cultura i la ciència. Cosa que és, tot amb tot, la veritable raison d’être de Mètode.
