Comunicar la ciència ha estat des de sempre l’objectiu principal de la revistaMètode. Fer arribar la ciència als nostres lectors, i fer-ho d’una manera atractiva i rigorosa és l’essència del nostre treball. Fa ja un any que començàrem una nova etapa en la revista, en la qual, sense perdre la nostra vocació divulgadora, n’hem reforçat la projecció acadèmica, en una iniciativa amb molt bona acollida entre la comunitat investigadora. Per això, aquest és un bon moment per dedicar un número en profunditat a reflexionar precisament sobre el paper de la comunicació de la ciència, sobre els seus reptes, errors i encerts, i sobre les relacions –no sempre fàcils– entre els professionals de la comunicació i els científics.
En aquest número de Mètode trobareu una anàlisi realitzada pels mateixos professionals que dia a dia elaboren els continguts científics dels mitjans de comunicació, però també una visió des del món acadèmic a càrrec d’investigadors punters en comunicació de la ciència. Un número que naix a partir del seminari organitzat per la revista Mètode en col·laboració amb la UIMP de València el passat setembre.
Tot acompanyat de les propostes artístiques sorgides d’una convocatòria pública que va realitzar la revista Mètode dirigida a artistes i de la qual han sorgit mirades inesperades i transversals sobre les relacions entre ciència i premsa, algunes de les quals sorprenents i colpidores, com podreu observar en les pàgines del monogràfic.
Un número que compta, a més, amb una entrevista en profunditat amb Esteban Morcillo que fa una recapitulació dels seus quatre anys com a rector de la Universitat de València. Alhora dediquem un ampli dossier a l’art de la seda, un art perdut que no obstant això continua tenint futur per mà de les seues aplicacions biotecnològiques. Una visió del passat que es complementa amb l’article «Etnobotànica infantil mengívola», a vessar d’evocacions infantils felices. Tot plegat un nou número de Mètode, on es conjuguen la ciència, l’art i la millor literatura.
