Stephen Jay Gould va definir la ciència com «Tot el que està confirmat de tal manera que no seria raonable negar-li la nostra aprovació provisional». És una definició molt general, que pot produir potser més dubtes que certeses. Però la realitat és que no és fàcil definir què és ciència i què no ho és, on són els límits d’una disciplina cien-tífica i on ens endinsem en un altre tipus de coneixement, del tot respectable però que s’allunya de les exigències del pensament científic. En aquest sentit, Dorothy Nelkin, la reputada sociòloga de la ciència, va definir el conreu científic com «un patró persistent de cognició, interpretació i presentació, de selecció, èmfasi i exclusió». És a dir, com l’ús d’una metodologia, d’una manera de fer i d’encarar-se als problemes d’una manera unitària i constant. En aquest número de -Mètode intentem explicar què és ciència (i, per tant, què no ho és). Per a això, hem convidat noms molt destacats de la filosofia, de la història i del pensament científic per tal de conèixer on són les fronteres del conreu científic. Tot això acompanyat per un parell d’entrevistes, a dos filòsofs de la ciència tan rellevants com són Mario Bunge i Robin Dunbar. El resultat és tan suggeridor com complex, i crec que queda ben palesa la dificultat de contestar aquesta pregunta. I, tanmateix, una revista com Mètode, dedicada a l’assaig científic i a «pensar la ciència» més tard o d’hora se l’havia de plantejar i assumir aquest repte. On són els límits de la ciència? «Ciència és tota disciplina en què els idiotes d’una generació poden arribar més lluny que els genis de la precedent» va concloure mofeta l’antropòleg Max Gluckman. Potser per a arribar a aquesta conclusió no cal desenvolupar cap mètode ni patró científic. O potser sí.
Martí Domínguez. Director de Mètode.
© Mètode 84, Hivern 2014/15.
