Si la curiositat intel·lectual, l’orgull professional i l’ambició són els incentius dominants per a la investigació, llavors, sense cap dubte, ningú té millors oportunitats de trobar satisfacció que un matemàtic. El seu tema és el més curiós de tots: no existeix cap en què la veritat jugue bromes tan estranyes. Posseeix la tècnica més elaborada i fascinant, i ofereix oportunitats sense paral·lel per a mostrar habilitat professional pura. Per últim, com ha demostrat abundantment la història, qualsevol que siga el seu valor intrínsec, és el més permanent de tots els estudis.
Godfrey H. Hardy, L’apologia d’un matemàtic (1940).
L’any 2000 ha estat declarat l’Any de les Matemàtiques. La xifra del 2000, en efecte, convida a reflexionar sobre el paper que aquests nombres representen en la nostra societat; de com l’home es troba profundament condicionat –i, el més curiós, sense tenir-ne una constància clara– per teoremes, equacions i exponencials. Vivim en una era tecnològica, i si, com diu el professor Gabriel Navarro (coordinador d’aquest monogràfic), la matemàtica representa el paper més bàsic de la ciència, podríem afirmar, sense pecar d’exagerats, que assistim a un dels períodes més fecunds del pensament matemàtic.
És clar que aquesta relació d’amor-odi ha fet que els nostres matemàtics siguen bastant desconeguts per a la societat valenciana. Possiblement és la branca de la ciència amb menys projecció social. I, tanmateix, en la nostra universitat existeix un ben nodrit grup investigador, amb uns resultats indiscutiblement brillants, i amb personalitats tan destacades com el professor Valdivia, sens dubte una de les referències matemàtiques a l’Estat espanyol. Alhora en aquest monogràfic hem aconseguit la participació del matemàtic David Nualart, darrer premi Iberdrola (una de les màximes disticions científiques), a qui hem dedicat també una petita entrevista en què reflexiona sobre la bellesa d’aquesta disciplina.
Finalment, hem volgut tancar aquest número 24 de Mètode amb la participació de dos historiadors de la ciència, que en la nova secció “Històries de científics”, fan un repàs sobre algunes anècdotes historicomatemàtiques. Tot això, amb la participació final del poeta Ramon Dachs –que acaba d’exposar els seus poemes fractals a l’IVAM–, fa d’aquestes 60 planes de Mètode una proposta ben nodrida. I és que, com possiblement tots els matemàtics reconeixeran, tot està en funció dels nombres.
Martí Domínguez. Director de Mètode.
