«És manifest que l’art imita la natura, i algunes vegades produeix coses molt singulars»
Teofrast
La frase de Teofrast que inicia aquest nou número de Mètode resulta sorprenentment actual. L’art imita la natura, en efecte, i d’aquesta inspiració sovint naixen –es produeixen– obres ben interessants. En aquest número de primavera hem volgut constatar l’íntima relació que hi ha entre les matemàtiques i la creació artística. El dossier, brillantment coordinat per la professora Olga Gil, ha volgut fer explícita aquesta íntima relació entre la forma i el fons, o, dit d’una altra manera, ha buscat demostrar que sota aquelles construccions harmòniques (es tracte de pintura fractal, d’escultura, d’arquitectura, de música o fins i tot de poesia), existeix una concepció matemàtica. No es tracta evidentment de caure en un reduccionisme injustificable i voler-ho explicar tot amb fórmules matemàtiques, sinó de descobrir als lectors la possible unió entre les matemàtiques i l’art. En aquest número de Mètode trobareu altres aproximacions semblants, com el document de David Jou, dedicat a l’astronomia i a la poesia, o l’excel·lent article de Juan Arana, en què ens descobreix un Erwin Schrödinger apassionat per la poesia. Una altra proposta en aquest sentit és la tribuna de Vicent Alonso, amb un Enzensberger col·lossal. En definitiva, es tracta d’establir nous ponts d’unió entre el que s’ha denominat les dues cultures, entre l’univers de la ciència i el de la poesia. Una abraçada entre el fons i la forma, que, com diu Teofrast, de vegades produeix coses ben singulars.
Martí Domínguez. Director de Mètode.
© Mètode 37, Primavera 2003.
