«Els cants són parts d’un estat d’ànim serè, i inesperades desgràcies enterboleixen els meus dies; els cants reclamen la calma i la soledat de l’escriptor, i jo sóc joguina dels mars, dels vents i de fosques tempestes.»
Ovidi (Tristia, Llibre I, Elegia 1).
«Raíz del tronco verde, ¿quién lo arranca?
Aquel amor primero, ¿quién lo vence?
Tu sueño y tu recuerdo, ¿quién lo olvida?,
Tierra nativa, más mía cuanto más lejana.»
Luis Cernuda. Tierra nativa.
(Como quien espera el alba, 1941-1944).
Potser cap escriptor va cantar el seu exili de manera més dramàtica que Ovidi. Però s’enganyava quan deia que els cants –els versos– necessiten d’un estat d’ànim serè: els versos del Tristia són una bona mostra de com la poesia pot sublimar el dolor de la distància i l’obsessió del retorn. Enguany es commemoren els setanta anys del final de la guerra civil i de l’inici de l’exili de milers de ciutadans espanyols, entre els quals es trobaven centenars de científics de renom. Mètode, amb aquest monogràfic coordinat amb saviesa pel doctor Joan Lloret, ha volgut recordar la seua gesta, la seua batalla per resistir, per adaptar-se al nou país, per integrar-se en les institucions que els acollien i deixar constància de la seua vàlua professional. És un treball callat, silenciat en molts casos, però que resulta corprenedor, no sols per la seua qualitat, sinó per la resistència de tots aquests científics a oblidar la seua terra. Com escrivia Luis Cernuda, el poeta espanyol que amb més intensitat va tractar l’exili: «Tierra nativa, más mía cuanto más lejana». I és potser així: aquells que més s’estimaven el seu país foren condemnats a exiliar-se, i en molts casos a no tornar a reveure mai més la seua terra nadiua. En aquest sentit, les belles i potents il·lustracions del pintor alcoià Antoni Miró, realitzades per a aquesta edició de Mètode, reforcen l’emoció amb què hem fet el present monogràfic: el nostre profund desig de recordar aquells homes de ciència i de retre-los un merescut homenatge.
