«Toque aquesta mà. Aquesta mà que palpa el ventre i troba el cap i adreça el nen quan ve malament. Aquesta mà que transmet serenor i força a la dona, mentre el seu cos s’obre, i en acabat li ofereix te de canella o espígol. Aquesta mà que brinda una mica de mel al nounat, perquè aquest siga el seu primer sabor del món. Aquesta mà que soterra la placenta, que és com arrel acabada d’arrancar, que n’ix amb terra i tot i a la terra torna. Aquesta mà que dóna de nàixer. Ausades que no hi ha ofici més bell.»
Eduardo Galeano, Contraseña
Un amic ginecòleg em deia que l’ofici més vell del món és el de comare. L’espècie humana és tan singular que possiblement és l’única que necessita d’assistència en el moment de donar a llum. En realitat, el cos de la dona sofreix durant l’embaràs tota una sèrie de transformacions, veritablement formidables, prou insòlites per a la resta de mamífers. El part és un moment més en aquesta llarga successió de fets notables que s’esdevenen en un procés que, a priori, hauria de ser senzill, que és el d’engendrar nova vida. Aquesta singularitat ha dirigit molt la nostra evolució, i ha modulat els rols socials entre el mascle i la femella. De tot açò hem volgut parlar en aquest nou número de Mètode, coordinat amb rigor i saviesa per la professora Maria Lozano Estivalis: sobre la percepció actual de la maternitat, els problemes que planteja i els reptes futurs. Aquesta interpretació ve acompanyada de les visions de les artistes Carmen Calvo, Eulàlia Valldosera i Ángeles Serna, que ens proporcionen les seues suggerents i arriscades propostes. Així com d’altres contrapunts, si més no també arriscats, com els articles d’opinió d’Anna Veiga, Laura Freixas i Ana Noguera. Tot amb tot, tot sobre la mare. Perquè n’hi haja o no més d’una (com debat Juan Vicente Aliaga), no em negareu que, comptat i debatut, és extraordinari.
