Entrevista a Lluís Villar

Lluís Villar Pérez (Alpont, 1946) és valencià de naixement i català de formació universitària. Es va llicenciar el 1969 i es va doctorar en Biologia el 1978 a la Universitat de Barcelona. Ara, però, és aragonès de lloc de feina, ja que duu a terme la seua activitat de recerca a l’Institut Pirenaic d’Ecologia (IPE, CSIC), a Jaca. Deixeble de Pere Montserrat Recoder (Mataró, 1918), Lluís Villar és un dels millors coneixedors de la flora del Pirineu.

Pere Montserrat, professor d’investigació jubilat –però actiu!– del CSIC, també a Jaca, va inculcar a Lluís Villar la passió pels Pirineus i una manera de fer que s’escapa un xic de la que els botànics floristes solen practicar. Montserrat i Villar han considerat sempre el paisatge vegetal –des del més natural fins al més alterat– no només pels seus elements de base, les plantes, sinó igualment en relació amb les activitats humanes que són mediatitzades per aquest paisatge i, alhora, l’afaiçonen.

«El món vegetal que ens envolta és un recurs natural renovable que ens permet estalviar energia, reduir la contaminació i ajudar a la nostra supervivència»

Així, a part fer nombrosos treballs sobre flora, vegetació i conservació d’espècies dels Pirineus, Lluís Villar va encapçalar, als anys vuitanta, un projecte de recerca sobre els usos populars de les plantes a la província d’Osca que va desembocar –articles científics a banda– en l’edició d’un llibre amb altres autors: Plantas medicinales del Pirineo aragonés y demás tierras oscenses (1987). Aquesta publicació i la feina que la va fer possible han estat l’obra de base dels estudis etnobotànics en terres ibèriques a l’època contemporània, rere les petjades de Pius Font i Quer, cappare de la botànica catalana i en bona mesura també de la ibèrica.

Autor de més de 300 articles i una quinzena de llibres, Lluís Villar ho sap tot del Pirineu, sobretot del central i l’occidental i dels aspectes botànics –la seva forta vinculació a l’Aragó i la ciència de les plantes ha fet possible, i lògic, que sigui membre de la Reial Acadèmia de Ciències de Saragossa–, però de fet domina tota la serralada en aspectes ben diversos, com ara ecològics, pastorals, toponímics, fitonímics… És per això que ens ha semblat interessant que una conversa amb ell s’inscrigui en el monogràfic de la revista Mètode dedicat a aquesta disciplina que relaciona les persones amb les plantes. Quan a vegades pregunto als estudiants si no recorden haver jugat amb plantes quan eren nens, molts em diuen –i quasi sempre evocant-ho amb un somriure– que sí. Això és una de les primers mostres d’aquesta relació entre persones i plantes que l’etnobotànica estudia. Teniu aquest record de la vostra infantesa?
Naturalment. A Casinos, on vivíem, cercàvem a la rambla d’Artaix els fruits del ginjoler (Ziziphus jujuba) i també jugàvem amb pinyols fent-los servir com a projectils gràcies a un canó de canya (Arundo donax) que fabricàvem. També recordo les catifes de pàmpols de vinya (Vitis vinifera) que s’estenien pels carrers durant les festes i processons, tan tendres i tan verds.

Lluís Villar (esquerra) i el seu mestre, Pere Montserrat (dreta), amb l’etnobotànica mexicana d’origen català Montserrat Gispert i l’entrevistador en un congrès a Albacete el 2010. / © Esperança Carrió

Passem a l’àmbit acadèmic. Quan vàreu estudiar biologia a la universitat, vàreu trobar alguna referència a aquest tema en alguna matèria, feta per algun professor?
Al 1969, els doctors Ramon Mar­galef i Oriol de Bolòs, ambdós excel·lents catedràtics, van organitzar un capdavanter I Simposi de Conservació de la Biosfera. Allí es va parlar, entre altres temes, de l’agricultura itinerant americana –que també es practicava al Pirineu: les artigues– i sobretot es va plantejar un dels paradigmes que es va imposar vint anys més tard: l’home forma part de la biosfera, bé que com a animal dominant.

Quan us vàreu començar a adonar de la importància d’estudiar també aquest aspecte, a cavall entre la botànica, l’etnologia i l’antropologia cultural?
Quan, a partir de l’any 1970, preparava la meva tesi doctoral per les valls del Pirineu Occidental. Sovint parlava amb els pastors, escoltant-los en el seu parlar, la fabla altoaragonesa, i vaig calibrar el seu coneixement de l’entorn i com coneixien moltes plantes curatives, tòxiques, alimentàries, etc.

«D’una manera o d’una altra necessitem les muntanyes. Aquestes són veritables reserves de biodiversitat, aigua, productes alimentaris de qualitat i plantedicinals»

Quin paper va representar el vostre mestre, Pere Montserrat, en la vostra visió de la recerca?
Un paper molt important. Des del principi, ell tenia dues especialitats: la botànica i la praticultura. Ell va ser cofundador de la Societat Espanyola per a l’Estudi de les Pastures, ara fa 52 anys, i a les seves reunions anuals hi convivíem els biòlegs amb agrònoms, veterinaris, forestals i ramaders. Sempre va destacar la relació tan estreta que hi ha entre les plantes i els herbívors. Al 1964 va definir els agrobiosistemes i més tard va valorar els paisatges modificats per l’home però equilibrats, especialment visibles als Pirineus i a les muntanyes cantàbriques.

Lluís Villar amb Joan Vallès, autor de l’entrevista, i la botànica Teresa Garnatje a Panticosa el 2010, després d’una recol·lecció de plantes. / © Joan Vallès Xirau

Com se us va acudir el projecte que abans esmentàvem com a primera fita en l’etnobotànica ibèrica actual?
En primer lloc llegint el Plantas medicinales d’en Font i Quer, que, venint del món rural com jo venia, em va semblar encisador, tant pel contingut de coneixements de cultura profunda etnobotànica com per la senzillesa magistral amb què estava escrit. Acabada la meva tesi el 1978, ens va venir a veure en José María Palacín, farmacèutic d’Osca que estudiava per a la seva tesina les plantes remeieres del Pirineu Aragonès i volia determinar-les amb precisió. També teníem relació amb en Ramiro Puig –enginyer forestal i valencià d’origen– que aleshores era diputat en la Diputació d’Osca i es va interessar pel possible conreu de les plantes medicinals de la província en camps abandonats. És així com vàrem formar l’equip amb tres col·legues més: els biòlegs Daniel Gómez i Gabriel Montserrat, i Constancio Calvo, diplomat en Medicina Natural. Plantejat l’estudi, la Diputació el va acceptar al 1981 i, a més, un cop acabat al 1984 es va interessar pel llibre, publicat amb la seva col·laboració al 1987.

Éreu conscient que estàveu obrint la porta a una nova línia de recerca?
És cert que els resultats eren interessants i fins i tot més o menys nous, però passats alguns anys, en assistir a algun congrés i en veure l’acceptació que va tenir el nostre llibre, ens adonàrem que havíem estat uns dels primers de l’època que podríem dir post-fontqueriana.

Es podria fer actualment?
Sí, efectivament, ja ho fan equips mixtos, formats, a més de farmacèutics, per biòlegs, agrònoms, antropòlegs i etnòlegs. Ara interessen totes les plantes útils, no només les remeieres –això vol dir l’etnobotànica– i també els animals –l’etnozoologia–, que amb l’anterior conformen l’etnobiologia. No obstant això, la dificultat actual és la de trobar bons informants, un cop que aquelles «enciclopèdies vivents» que acabo d’esmentar s’han mort i en molts casos no han transmès els seus coneixements. La despoblació rural i l’arribada de la televisió ho han tallat quasi tot.

«Estudiant els noms de les plantes i dels topònims relacionats podem seguir el rastre del coneixement antic i la utilitat o significació que les espècies han tingut en l’espai i en el temps»

Aquest darrer aspecte que evoqueu és el que em preocupava i d’aquí venia la pregunta anterior. Com veieu el món rural, sobretot en àrees de muntanya com aquelles en les quals treballeu, en el moment present? Cap on creieu que anirà?
L’empobriment demogràfic ha dut a un empobriment cultural. Del predomini de les activitats agrícoles, pecuàries i forestals s’ha passat a les activitats terciàries, com el turisme, els esports, etc. La societat ha canviat força, és molt més oberta. El nivell econòmic ha augmentat, s’han declarat molts espais naturals protegits… Caminem cap a una certa uniformització cultural i els nostres paisatges tradicionals han perdut algunes de les seves funcions.

I aquesta pèrdua, la veieu irreversible?
En alguns aspectes sí, però no voldria ser pessimista. Precisament la declaració d’espais protegits i la valoració creixent de l’agronomia «ecològica» poden mantenir les activitats primàries conjuntament amb el turisme. D’una manera o d’una altra necessitem les muntanyes. Són veritables reserves de biodiversitat, aigua, productes alimentaris de qualitat, plantes medicinals, etc.

L’entrevistat, fent explicacions al camp en un curs de botànica pirinenca el 2004. / © Joan Vallès Xirau

Quin paper pot fer o hauria de fer l’etnobotànica en la conservació de la flora i del paisatge vegetal, incloent-hi el cultural?
Hauria de buscar un equilibri etnoecològic entre les activitats tradicionals, on tot s’aprofitava amb complicades regulacions –molts usos i pocs abusos– i la situació actual, on l’entorn és mes aviat decoratiu. La globalització infravalora els recursos naturals biològics i l’energia que abans aportaven a les poblacions humanes fins al punt d’ésser imprescindibles.

I en la conservació dels coneixements tradicionals, de la cultura popular, quin paper representaria?
Recollir, escriure o difondre els coneixements populars a través de les plantes és importantíssim. Si ara són pocs els ramaders i agricultors al voltant dels espais protegits, l’etnobotànica ha d’ajudar a una millor integració en la natura i els seus elements: les plantes individuals i els horts o conreus, les comunitats, boscos i pastures. Idealment, aquests coneixements s’haurien d’ensenyar a les escoles rurals.

De fet –i potser aquesta pregunta hauria d’haver anat abans de l’anterior– té sentit voler conservar allò que els nostres avis i besavis sabien i feien? Serveix per a res, l’etnobotànica, més enllà de per a guardar records?
Serveix i ha de servir. Tal com deia recentment el professor Eduardo Rapoport, especialista argentí en plantes comestibles i males herbes, no és de savis menys­prear el món vegetal que ens envolta. Al capdavall és un recurs natural renovable que ens permet estalviar energia i reduir la contaminació; a més, a llarg termini pot ajudar a la nostra supervivència.

Entrevistat i entrevistador tenim en comú una passió per la interfície entre la llengua i les plantes, entre la lingüística i la botànica. Podríeu sintetitzar algunes de les vostres idees i troballes en aquest camp?
Estudiant els noms de les plantes i els topònims rela­cionats podem seguir el rastre del coneixement que se’n tenia antigament i sobretot de la utilitat o significació que tant les espècies com les comunitats han tingut en l’espai i en el temps; en altres paraules, són un llibre obert a la natura i a la cultura dels homes que hi habiten.

Ens en podeu donar algun exemple interessant o simplement curiós?
Gustosament. En estudiar les poblacions de savina turífera (Juni­perus thurifera) descobertes per Pere Aymerich al 2006 a l’Alt Pallars (Lleida), vaig trobar als mapes topogràfics un topònim al·lusiu: Turó de la Savina Rodona. Vol dir que si els botànics haguérem seguit de prop els topònims d’origen vegetal, aquesta troballa d’un nou arbre per a la flora de Catalunya hauria arribat molt més d’hora. Així mateix, de Montserrat d’Alcalà (València) s’ha descrit fa poc una nova espècie, la tramussera valenciana (Lupinus mariae-josephi) [Mètode, 52], tan rara que durant un temps es considerava extinta. Ara bé, recercant els topònims formats a partir del seu nom popular, els tramussars, se n’han descobert tres poblacions més (Llombai, Gandia i Xàtiva).

Lluís Villar i el botànic Josep Vigo el 2010, en ple treball de camp a la Vall d’Aran. / © Joan Vallès Xirau

L’etnobotànica no ha estat ni és ben vista per alguns membres del món acadèmic, que pensen que no és una disciplina científica i que rebutgen aquests temes com a objecte de beques o de projectes de recerca subvencionats. Què els diríeu a aquests científics?
Per a mi, l’estudi i la interpretació de les relacions home-natura a través de les plantes sempre és una aproximació científica i això és ben palès en altres latituds des de fa anys. En el cas concret d’Espanya puc dir, per exemple, que aquells que consideraven les idees del doctor Montserrat, el meu mestre, massa generalistes, més tard han acabat reconeixent el seu bon enfocament i premiant-lo repetidament.

Sigui com sigui, com veieu la recerca en etnobotànica als territoris ibericobalears o, si voleu, a l’Europa mediterrània ara mateix?
Potser caldria esperar més tesis doctorals sobre aquest tema, ara que hi ha tants joves llicenciats, però els grups que hi treballen, com ara el vostre a la Facultat de Farmàcia de Barcelona, els de Madrid, Albacete, Alacant, etc., fan avançar l’etnobotànica, publiquen els resultats no solament a casa, sinó també a les revistes internacionals de primer ordre, i a més la presència dels investigadors espanyols als congressos internacionals és important. Cal seguir en aquesta línia. Com ja he dit, sóc optimista, penso que si globalment la nostra societat accepta el principis ecològics i fa esforços per conservar la biodiversitat, també acabarà revitalitzant els estudis etnobotànics, actualment més reconeguts a Amèrica que no a Europa.

Veieu possibilitats de futur en la recerca en aquesta matèria? Es pot continuar practicant, atesos els canvis demogràfics, socials i culturals?
Sí, sí, sense cap dubte. No té sentit ecològic concentrar la població en les ciutats (més del 50 per cent de la humanitat ja hi viu des de 2008) i buidar la meitat del territori. Venim d’un paisatge humanitzat i l’abandó brusc i desordenat pot arribar a plantejar molts problemes. Cal repetir que per a la conservació de la natura i la salut dels ecosistemes, aquí a la vella Europa necessitem de l’home rural amb la seva cultura. La Unió Europea, en diverses ocasions i sobretot amb la Xarxa Natura 2000, ha contribuït a l’estudi i conservació del seu patrimoni natural, en el cas de la Península Ibèrica extraordinàriament ric. Penso que ara també ha d’ocupar-se del patrimoni cultural. L’etnobotànica demostra cada dia l’estreta relació entre la nostra natura i la nostra cultura, més enllà de les diferents llengües.

«Si globalment la nostra societat accepta el principis ecològics i s’esforça per conservar la biodiversitat, també acabarà revitalitzant els estudis etnobotànics»

Lligat amb la pregunta anterior, com veieu la vida rural al Pirineu i en altres territoris de la nostra geografia en els propers anys? Allò que, fent etnobotànica, hem après de les generacions anteriors, pot ajudar a desenvolupar condicions perquè aquesta vida sigui millor?
Quan es viu al Pirineu més de quaranta anys com jo hi he viscut, un s’adona que l’àmbit pirinenc és molt més ample que la serralada pròpiament dita. Els ramaders transhumants es desplacen cada tardor a les depressions veïnes i retornen a la primavera següent. Les muntanyes aporten aigua, energia, etc., a les ciutats circumdants i les poblacions urbanes hi troben un espai d’oci important les quatre estacions de l’any. Les distàncies s’acurten i les relacions i les possibilitats augmenten. Ara es parla dels «serveis ecosistèmics» que s’ofereixen al conjunt de la societat, i això potser tradueix una visió economicista. En la meva opinió, moltes persones vénen al Pirineu per retrobar-hi les seves arrels o per acostar-se a una natura de la qual pensen que s’han allunyat massa. Evidentment, admirar la seva complexitat geològica, gaudir dels paisatges, respirar el seu aire pur, fer cims i recórrer els seus espais protegits també compta. Pocs llocs tan adients per conèixer de prop i comprendre les lleis de la natura com les muntanyes. I no hi ha dubte que els postulats i mètodes de l’etnobotànica ens ajuden en aquesta comprensió. A més, essent el Pirineu l’única muntanya alpina de la Península, allò que es faci aquí podria servir de model per a moltes serralades més.