Robin Dunbar
«Vaig passar de ser algú que trobava la ciència avorrida, a ser un científic»
Antropòleg i biòleg evolutiu
Robin Dunbar (Liverpool, 1947), antropòleg i biòleg evolutiu, és un estudiós de l’evolució de la ment i dels sistemes socials, tant en els primats en general com en els humans en particular. És professor a la Universitat d’Oxford, on dirigeix el grup d’investigació de neurociència evolutiva i social del departament de Psicologia Experimental i és conegut, sobretot, per haver proposat el «nombre de Dunbar», teoria que situa en 150 els individus amb qui una persona pot mantenir una relació estable.
Robin Dunbar és autor de nombrosos llibres i articles científics. És considerat un gran divulgador i, en aquest sentit, sempre ha mostrat preocupació per temes com la percepció social de la ciència i per la manera d’ensenyar-la. Entre els seus llibres de divulgació destaquen The Trouble with Science (1996), que és una crítica als lobbys anticiència, Grooming, Gossip and the Evolution of Language (1997), The Human Story (2004) i How Many Friends Does One Person Need? Dunbar’s Number and Other Evolutionary Quirks (2010).
«La ciència es pregunta si es pot comprovar la validesa de l’explicació o la descripció, i això és el que les humanitats generalment no fan o, si més no, no ho fan de manera rigorosa»
Comencem per definir què és la ciència?
Es podria dir que la ciència és allò que en grec significa «coneixement», i que el coneixement pot versar sobre qualsevol aspecte del món, incloent-hi les humanitats. Però en un sentit més estricte, la ciència es defineix pel mètode científic. Per a mi han esdevingut la mateixa cosa, que és bàsicament un mètode de comprovació de les hipòtesis. Les humanitats aporten explicacions o descripcions del món, fan suggeriments de per què o com són les coses des del punt de vista de la seua disciplina, però la majoria de les vegades aquestes hipòtesis no són comprovades de manera rigorosa com fan els científics. La ciència ha desenvolupat un mètode per a comprovar hipòtesis molt rigorós. Per descomptat que els historiadors també comproven hipòtesis, però és un procés molt més descriptiu i menys rigorós.
Segons la seua descripció, cap de les ciències socials podria considerar-se una ciència en el sentit estricte del terme.
Bé… fan experiments… Tenim economia experimental, sociologia, fins i tot els politòlegs fan experiments… Si et fixes en la història de la ciència, tot comença amb descripcions. La ciència del segle XVIII i començament del xix era una ciència descriptiva, s’estudiava el que s’havia recol·lectat pel món, objectes, espècies. Per això tenim museus. Però a partir de mitjan segle XIX les ciències van evolucionar per desenvolupar un procés de comprovació d’hipòtesis molt més rigorós, encara que algunes disciplines, i pense ara en la geologia, zoologia, botànica…, van continuar sent més descriptives fins al segle XX. D’altra banda, la física es va convertir en una ciència experimental ja amb Arquimedes. En aquest sentit, la sociologia i les ciències econòmiques es trobarien a mitjan camí. Són molt quantitatives, però sovint ho són d’una manera descriptiva. Aquesta és una distinció important perquè amb freqüència la gent confon el mètode científic amb el mètode experimental, i això pense que no és ben bé correcte. El mètode científic és un mètode per a la comprovació d’hipòtesis i fer experiments només és una manera d’assolir aquest objectiu, perquè no es pot experimentar amb tot.
Vostè situa la formalització del mètode científic al segle XIX, i a Occident. És la ciència inherent a la cultura occidental?
No ho pense perquè, de fet, els orígens del mètode experimental que dóna peu al mètode científic modern es poden situar en els filòsofs-científics islàmics dels segles XI i XII. El millor llibre d’òptica fins als treballs de Newton fou escrit per un científic islàmic al segle XII. I van influir en Bacon, qui va descriure el mètode científic a Occident.
A Against Method, Paul K. Feyerabend insisteix a dir que la ciència no ha de tenir cap privilegi i la compara amb la poesia, suggerint que són hipòtesis igualment vàlides. Creu que la ciència és només una altra manera d’entendre la realitat?
En certa manera, sí. Però tornem a l’argument del principi, segons el qual totes les disciplines, tant poesia como física, o ciències socials, el primer que fan és descriure la natura, el món on vivim; ja siga el món de la ment, del qual s’ocupa la poesia, o el món real, que és el que les ciències físiques o típiques tracten de descriure. En qualsevol cas, has de començar per algun tipus d’intuïció. Primer has de descriure el que veus, després has de proporcionar una explicació, siga implícita o explicita, de per què el món és així o sembla així, i això ho fan totes aquestes disciplines. La diferència amb la ciència és que aquesta va un pas més enllà i es pregunta si es pot comprovar la validesa de l’explicació o la descripció, i això és el que les humanitats generalment no fan o, si més no, no ho fan de manera rigorosa. Després de descriure el que passa al món i tractar de crear generalitzacions de manera inductiva, un s’ha de preguntar el perquè és així, per què s’observen aquests patrons universals, i per a fer això és necessari un procés de comprovació d’hipòtesis, ja siga experimental o d’una altra mena.
L’escola de Frankfurt va ser també molt crítica amb la ciència i l’acusaren de ser una mena de religió de la Il·lustració. Quan i com sorgeixen aquestes discrepàncies entre ciència i filosofia?
Jo trobe que és un problema del segle XX, ja que fins aleshores la ciència i la filosofia eren pràcticament el mateix. La gent molt sovint tractava la ciència i la filosofia de manera simultània. En especial els físics, molts dels quals a finals del segle XIX també eren filòsofs. És la sociologia del coneixement al segle XX, més que no la filosofia, amb l’escola de Frankfurt i altres, qui realment comença a qüestionar el mètode científic com a única font de coneixement. Aquest problema torna a sorgir a finals del segle XX amb la sociobiologia i els ecòlegs del comportament quan tracten d’entendre el comportament dels organismes des d’un punt de vista evolutiu. La reacció virulenta a finals dels anys setanta i vuitanta protagonitzada per gent provinent de les humanitats i les ciències socials contra Edward O. Wilson arran del determinisme genètic n’és un altre exemple.
«Després de descriure el que passa al món, un s’ha de preguntar el perquè és així i per a fer això és necessari un procés de comprovació d’hipòtesis, ja siga experimental o d’una altra mena»
I per què es produeix aquesta reacció?
Crec que només és pànic de gent preocupada perquè les seues disciplines puguen desaparèixer. En la reacció contra Wilson erren perquè, primer que res, el fet d’utilitzar una aproximació evolutiva no implica determinisme genètic del comportament; i segon, perquè el fet d’utilitzar un enfocament científic no implica que ja no s’hagen de fer les activitats que sempre s’han fet en les humanitats i les ciències socials. Encara s’han d’investigar els mateixos documents, reflexionar sobre el món i observar què fa la gent, perquè no es poden fer experiments o comprovar hipòtesis si no saps què passa. Per tant, encara has de fer d’historiador, sociòleg o antropòleg per tal de saber què s’ha d’estudiar i és d’on sorgeixen les hipòtesis inicials. Tu no deixes de treballar en la teua disciplina només perquè has de comprovar les hipòtesis. Això reflecteix una manca de comprensió de què és i com es fa la ciència.
Vostè va estudiar filosofia abans de treballar com a antropòleg. Des de la filosofia es té una bona comprensió del que és la ciència?
Supose que la resposta ha de ser que sí, perquè hi ha filòsofs de la ciència i s’hi dediquen professionalment. I trobe que majoritàriament entenen la ciència que estudien. Però la paraula filosofia té un significat molt ampli i ja no sé si els filòsofs de la política o de la religió, per posar uns exemples, tenen una bona comprensió de què és la ciència. La filosofia al món anglosaxó és d’una tradició empírica molt forta i s’ha interessat principalment per la comprensió del coneixement, sobretot des dels inicis de l’època moderna amb Locke i Newton.
«El postmodernisme, encara que no s’equivocava en els sentiments i en la motivació inicial, en la pràctica ha acabat sent un desastre»
Mario Bunge ha acusat la filosofia postmodernista de reaccionària perquè fomenta la substitució del pensament crític pel pensament màgic.
Hi estic totalment d’acord. No sé si estaria d’acord amb tot el que diu després, però trobe que el postmodernisme, encara que no s’equivocava en els sentiments i en la motivació inicial, en la pràctica ha acabat sent un desastre. El pensament crític és precisament el que es fa constantment en ciència. En ciència es comproven de manera rutinària els supòsits sobre les teories, perquè això és el que els experiments fallits et fan fer, és a dir, Popper clàssic. Hi ha dues raons per les quals un experiment pot no funcionar, que la teoria estiga equivocada, o que l’experiment estiga mal dissenyat perquè els supòsits no estiguen justificats. La majoria dels debats en la ciència són precisament sobre els supòsits en què es fonamenten les teories aplicant el pensament crític. La diferencia entre la ciència i allò en què es va convertir el postmodernisme a finals del segle XX és que, encara que en els dos casos s’aplica el pensament crític, el postmodernisme no va fer un pas més enllà i no va comprovar les seues hipòtesis. Pararen al final del procés de pensament crític perquè no saberen com seguir, no saberen què fer després. Mentre que els científics, aplicant el pensament crític, hem descobert àrees on estàvem fent supòsits equivocats. Crec que aquest és el gran error del postmodernisme, negar-se a fer un pas endavant. Això és pel fet que molts d’ells no eren científics, eren filòsofs, sociòlegs o historiadors… i no estaven acostumats a pensar en aquests termes.
Alan Sokal i Jean Bricmont, en Impostures intel·lectuals, també assenyalen les incoherències o mentides de la filosofia postmoderna. El tema s’ha resolt definitivament?
Ho està per als científics, però no en moltes disciplines de les humanitats. Com he dit abans, sembla que aquesta visió negativa de la ciència és defensiva. La ciència no és senzilla. El que es necessita saber ara per a fer ciència és molt complicat i sofisticat: experimentalment, tècnicament i estadísticament. Sobretot en les disciplines en què treballem, l’estadística és essencial. Jo ja no tinc tampoc la paciència, el temps o les ganes d’aprendre totes les metodologies estadístiques noves, per això contracte postdocs i estudiants de doctorat que fan tota la feina especialitzada per a mi. Jo depenc d’ells. Som una cooperativa. Mentre que, tradicionalment, en les humanitats la gent treballa com l’erudit solitari. En qualsevol cas, això sembla que està canviant. Ara estic treballant en un projecte on col·labore amb estudiosos dels clàssics de la literatura i on volem estudiar la psicologia de les audiències als teatres. El que pretenem és intentar esbrinar quins elements influeixen en la percepció que les audiències tenen d’una obra a l’escenari, com les limitacions de la psicologia de les audiències imposen limitacions en el dramaturg per a fer que una història siga interessant. I ho estem fent amb experiments!
És encara vàlida la situació de Les dues cultures descrita per Charles P. Snow el 1959?
Una mica sí, encara que sempre he pensat que aquestes diferències són una caricatura. De fet, sempre he dit que jo sóc l’origen de les dues cultures [riu]. Només quan ja estava a la universitat vaig rebre una formació científica, cosa que em va permetre veure la seua vàlua i fruir de la ciència. Vaig passar de ser algú que trobava la ciència avorrida, poc interessant, irrellevant, i que pensava que les coses realment importants es discutien a la filosofia, a ser un científic. I tot va ser gràcies al poder que et dóna entendre el mètode científic. És possible que la gent que, a diferència meua, s’ha quedat en les humanitats encara tinguen aquesta visió avorrida d’una ciència que es planteja qüestions menors.
Aleshores, existeix aquesta diferència entre les humanitats i les ciències?
El mètode experimental et dóna eines per a comprovar la validesa de les propostes, i et fa plantejar preguntes, et fa confrontar els supòsits que sostenen algunes de les hipòtesis informals que se t’acuden mentre seus a la butaca. Tu tens idees i el mètode científic simplement t’obliga a explicitar aquests supòsits, cosa que et permet comprovar-los i assegurar-te que són consistents. En qualsevol cas la gran diferència no és entre les humanitats i la ciència, en certa manera les humanitats també fan ciència… busquen provar que les seues interpretacions són correctes. La gran diferència és realment amb la religió, on l’únic coneixement que es té es troba en unes escriptures sagrades que se suposa que contenen un coneixement complet de tot el que necessites saber.
Però no li sembla com si una part molt significativa dels intel·lectuals fóra profundament anticientífica?
Sí, això sí que és cert. En aquest sentit, les dues cultures encara existeixen. Però aquest sentiment es basa, trobe, en una visió inadequada del que fa la ciència. Això no vol dir que la ciència tinga sempre la raó! La ciència no sempre arriba a les respostes a la primera. Moltes vegades ho ha de fer després d’un llarg procés.
«Tu tens idees i el mètode científic simplement t’obliga a explicitar aquests supòsits, el que permet comprovar-los i assegurar-se que són consistents»
A The Trouble with Science descriu el malestar que hi ha a la societat amb la ciència i cita com a raons la manca de compromís dels científics amb la societat, com s’ensenya la ciència i com aquest coneixement arriba a la gent. En aquest context, pensa que Internet i les xarxes socials poden canviar aquesta percepció?
Hi ha dos aspectes en aquesta qüestió, els dos interessants. Un és que avui dia hi ha moltíssim més coneixement a l’abast de la gent, tant per la quantitat de ciència divulgativa, com pel que és accessible a través de la xarxa. Per tant, en aquest sentit, sí. Però, d’altra banda, crear contingut divulgatiu és extremadament difícil i el científic no està preparat per a fer-ho. Per a divulgar ciència, un ha de fer una passa enrere, ser menys crític i més planer del que normalment seria com a científic. Aquest és el motiu pel qual durant molt de temps la gent que ha fet divulgació científica ha rebut atacs d’altres científics. Persones com Desmond Morris van ser acusades de banalitzar la ciència. El problema és que s’ha de simplificar. Si s’expliquen tots els detalls per explicar com funcionen les coses, com que la ciència és tan complexa, es fa avorrit i la gent no llig. Aquest és realment el problema amb la ciència moderna.
«Per a divulgar ciència, un ha de fer una passa enrere, ser menys crític i més planer del que normalment seria com a científic»
La creixent especialització de les disciplines contribueix a aquesta visió de la ciència com una cosa complexa?
Fins al segle XIX, qualsevol persona culta podia llegir la majoria de llibres científics i entendre’ls, perquè la quantitat de coneixement que es necessitava per a entendre qualsevol disciplina era reduïda i sovint la gent era experta. Fins i tot en física. Si t’hi fixes, Darwin és el pare fundador tant de la geologia com de la biologia evolutiva. Va ser extremadament influent en geologia. Per tant, la gent podia ser experta en molts camps i fer grans contribucions. Però el creixement de la ciència ha comportat que el coneixement tècnic que es requereix per a entendre algunes disciplines científiques siga tan gran que és inabastable per a la gent del carrer. Correm el perill que el món una vegada més quede dividit en dos tipus de gent, els mags, que com als temps medievals poden fer coses màgiques i coneixen la fórmula secreta, i la resta de nosaltres. En el fons d’aquesta visió anticientífica de la sociologia i les humanitats es troba aquesta por que els mags ens puguen explotar gràcies a aquest coneixement que posseeixen. Però en certa manera la ciència és especialització i sempre correrem el risc que la gent que té el coneixement tinga el poder.