Ángel López

10-68

L’origen del llenguatge ha estat sempre un tema polèmic sobre el qual encara no hi ha consens, encara que sí diverses hipòtesis. El professor Ángel López (Saragossa, 1949), catedràtic de Lingüística General de la Universitat de València, ha publicat recentment El origen del lenguaje (Tirant lo Blanch, 2010), en el qual aborda justament les qüestions que envolten el sorgiment del llenguatge en l’espècie humana. Un llibre concebut, en paraules de l’autor, com «un assaig de divulgació científica sobre l’origen del llenguatge». Conversem amb aquest biolingüista, tal com ell es denomina; un filòleg amb base científica que qualifica de «perversió» l’actual separació entre ciències i lletres. Partint dels seus estudis i investigacions, Ángel López basteix ponts entre la lingüística i la biologia.

En obrir el seu llibre, la primera cosa que sorprèn és la quantitat de referències a disciplines com la física, la química, la biologia… L’origen del llenguatge ha d’estudiar-se des del punt de vista la ciència, més que no des de la filologia?
Una qüestió com ara l’origen del llenguatge, que és una facultat humana i que és la capacitat que vertaderament ens diferencia de les altres espècies animals, s’encavalla entre la ciència i les humanitats. No ha d’estar exclusivament en la Facultat de Filologia.

El títol del llibre, El origen del lenguaje, ja fa pensar automàticament en les obres de Darwin; com es relaciona l’evolució del llenguatge amb l’evolució de les espècies?
Darwin estava molt interessat en el llenguatge. En realitat, el patró epistemològic que va portar Darwin a l’evolució de les espècies va ser precisament el de l’evolució de les llengües, perquè eren l’exemple més evident d’evolució. En el segle xix, la lingüística comparada estava articulant la idea de l’evolució des de l’indoeuropeu cap al llatí, del llatí a les llengües romàniques, i així successivament. Això va ser el que a Darwin li va donar la idea de l’origen de les espècies, i de fet en la seua obra hi ha moltes referències a aquesta qüestió lingüística. Avui dia això és impensable. Que algú d’una facultat de filologia vaja a una de biologia o que hi haja coses en comú entre aquestes disciplines quasi resulta una raresa.

Com ha afrontat la lingüística l’estudi de l’origen del llenguatge? 
La lingüística el que ha fet ha estat no afrontar-lo fins ara. Probablement per falta de formació, s’ha considerat un tema poc seriós. De fet, en la segona meitat del segle xix, els estatuts de la Societat Lingüística de París prohibien tractar l’origen del llenguatge.

Era una prohibició condicionada per motius religiosos?
En un principi, sí. Quan els lingüistes prohibeixen tractar el tema de l’origen del llenguatge a finals del segle xix ho fan per motius ideològics, relacionats amb la qüestió de la religió. Però quan, ja en el segle xx, les motivacions religioses han desaparegut, els lingüistes consideren poc seriosa la investigació sobre l’origen del llenguatge, ja que només poden realitzar-se hipòtesis impossibles de ser contrastades.

També es podria parlar, doncs, de creacionisme en l’àmbit de la llengua?
De fet jo crec que el que de veritat preocupa als creacionistes és la llengua. Per posar-nos en un context medieval, podríem dir que en el cos hi ha l’ànima, i l’ànima és tot el que té a veure amb el pensament i en definitiva amb el llenguatge. L’evolució del cos s’ha anat acceptant, reticentment, per les distintes religions, però això de l’ànima és tocar l’últim reducte de la doctrina religiosa. Veritablement és en aquest punt on el creacionisme no pot cedir, i aprofita aquesta mena de sorgiment prou sobtat del llenguatge per justificar el miracle: «en principi va ser el verb». De fet, els creacionistes citen contínuament Noam Chomsky com a suport de les seues hipòtesis. Chomsky diu que el llenguatge va sorgir de sobte de manera misteriosa. Només li faltava dir miraculosa [rient], és quasi el mateix. 

Misteriós diu també vostè en el seu llibre que és encara l’origen del llenguatge…
Tot el que no coneixem se’ns fa misteriós.

Una hipòtesi que llançava el mateix Darwin era que existia una evolució des dels crits dels animals fins al llenguatge actual; hem de trobar l’origen del llenguatge en la comunicació animal?
Darwin, com tots els biòlegs, entenia per llenguatge una cosa que els lingüistes no podem acceptar, com és senzillament l’associació d’una seqüència sonora al llenguatge. Algunes espècies tenen un comportament simbòlic, però no utilitzen la sintaxi. I sense sintaxi no hi ha llenguatge. Ningú discuteix que els crits dels animals van acabar aprofitant-se per a la fonètica, però d’ací falta molt fins arribar al llenguatge. 

Quant de genètica i quant de cultura hi ha, doncs, darrere de l’origen del llenguatge?
Són totes dues coses. En un alt percentatge, el llenguatge és cultural, això ningú no ho pot discutir. Els avatars d’una societat determinen absolutament la forma de les llengües. Ara, és només una qüestió sociocultural? No, hi ha a més una qüestió genètica. La complexitat de les llengües resideix fonamentalment en la sintaxi.

I la sintaxi no s’explica sense factors culturals?
Entre les llengües del món hi ha moltes similituds sintàctiques. I aquestes característiques sintàctiques són inexplicables des de la societat i exigeixen un tipus d’explicació diferent. I aquí és on entraria la genètica. Entre altres raons, perquè aquestes característiques apareixen en totes les llengües; això et fa pensar. És el que s’anomena els universals del llenguatge.

És en aquests universals on podríem trobar el component genètic de les llengües?
En el plànol sintàctic, sí; en el semàntic i el fonològic, no. Que en totes les llengües del món hi ha una paraula per a mare és obvi, perquè som mamífers i necessitem donar nom a la nostra mare. Que en totes les llengües del món hi ha una lletra a també s’explica perquè és el so més evident. Ara bé, que en totes les llengües del món hi haja una estructura semblant de la frase, açò no es justifica des del món, al revés, el món ho contradiu. 

Però quin tipus de similituds podríem trobar en el camp de la sintàctica?

En posaré un exemple. Això és una taula [assenyalant la taula del seu despatx] en la qual tenim al mateix temps un color, una substància, unes dimensions… El que fa la llengua és desglossar tot això i parlar de la taula rectangular de fusta marró. Això ja és una anàlisi de la realitat que no està en la realitat mateixa. I qui em dóna aquesta anàlisi? Evidentment la llengua. Però curiosament ho fan igual totes les llengües, encara que no tinguen cap relació històrica ni tipològica entre elles. I són aquests universals del llenguatge els que des de sempre han preocupat els lingüistes.

Quan comencem els humans a utilitzar aquestes estructures? És a dir, on podríem fixar l’origen del llenguatge?
Ací hi ha distintes hipòtesis. Evi­dentment, els avantpassats de l’espècie humana se separen dels altres primats fa uns 6 milions d’anys. Una vegada establert aquest terme absolutament originari, hom comença a mirar les dades dels paleontòlegs, i llavors es veu que entre els Australopithecus és improbable per les seues pròpies circumstàncies anatòmiques. I ja en l’espècie Homo hi ha opinions diferents. Els paleontòlegs tendeixen a tirar un poc cap arrere. Els nostres col·legues d’Atapuerca, Juan Luis Arsuaga i Ignacio Martínez, van trobar en l’avenc dels Ossos restes que mostraven que l’estructura dels ossets de l’oïda que permeten l’audició ja es trobava en aquests homínids. Això els permetia tenir una audició com nosaltres, de la gamma de sons que nosaltres captem, la qual cosa podria situar l’origen del llenguatge fa uns 200.000 o 300.000 anys. Però per a un lingüista una cosa és la capacitat de sentir el llenguatge i una altra el llenguatge mateix. Ens trobem novament amb una simplificació d’altres disciplines respecte al llenguatge.

Llavors, què seria el que ens podria indicar l’existència de llenguatge?
Les restes han de demostrar l’existència d’un comportament simbòlic, perquè el llenguatge evidentment és un comportament simbòlic. El fet que els requisits biològics per a poder parlar i sentir existesquen no vol dir que ja existesca el llenguatge. En aquest sentit, podríem fixar l’aparició del llenguatge en fa uns 50.000 anys, quan hi ha antecessors de l’espècie humana, com els neandertals, que ja posseeixen un comportament simbòlic. Però en realitat això no té molta importància en relació amb el que és el conjunt de l’evolució. No hi ha una seqüència temporal de milions d’anys com es podria esperar per a una facultat tan estranya i tan diferencial.

I cap a on s’encamina la investigació sobre l’origen del llenguatge?
Fonamentalment, en l’actualitat és la biologia la que es preocupa de l’origen del llenguatge. El que ocorre és que des del punt de vista de la lingüística s’escriuen textos aparentment biològics, que llegeixen persones que no saben res de biologia i que van reproduint una sèrie de teories sense base científica. Les hipòtesis que es formulen en el camp de la biolingüística han de tenir una versemblança biològica. I actualment no estem en condicions de contestar empíricament a les hipòtesis sobre l’origen del llenguatge.

Anna Mateu. Periodista, cap de redacció de Mètode.
© Mètode 68, Hivern 2010/11

 © Paolo Bocchese
Ángel López, Catedràtic de Lingüísitica General de la Universitat de València.

«El patró epistemològic que va portar Darwin a l’evolució de les espècies va ser precisament el de l’evolució DE les llengües, perquè eren l’exemple més evident d’evolució»

 

«Quan els lingüistes prohibeixen tractar el tema de l’origen del llenguatge a finals del segle XIX ho fan per motius ideològics, relacionats amb la qüestió de la religió»

Ángel López
Ángel López

© Mètode 2011 - 68. Després de la crisi - Número 68. Hivern 2010/11

Cap de redacció de la revista Mètode.