Dominique Pestre

Dominique Pestre, director d’estudis a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) de París, arriba al Palau de Cerveró de València amb aire fresc i desimbolt. Aquest històric edifici, propietat de la Universitat de València, és la seu de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero i el lloc escollit per fer l’entrevista. En un anglès acadèmic i perfecte, Pestre es presenta, saluda i pregunta en quina llengua es desenvoluparà la conversa. Francès, és la resposta. Satisfet amb la rèplica, emprèn el camí cap a l’ascensor que conduirà a una sala més íntima.

El seu aspecte dista bastant de la idea tòpica i prejudicial que sovint se’ns presenta de l’investigador. Alt, prim, pentinat impecable i juvenil, i una vestimenta molt actualitzada. Ulleres de pasta negres amb detalls de color beix, camisa blanca amb els botons superiors despassats i americana fosca ampla i oberta que es llevarà en començar l’entrevista. Més que un mestre en física i de físics francesos sembla un personatge bohemi dels anys vint parisencs. Mentre s’asseu serenament, els nervis i les angoixes semblen allunyades de la vida de Pestre, un dels principals representants francesos de la història política, social i cultural de la ciència. Aquest físic de formació presideix en l’actualitat el Comitè d’Història de l’Armament, vinculat al Ministeri de Defensa francès. És també conseller per a les qüestions de ciència i societat a la regió Roine-Alps (França) i ha estat mestre a escoles i universitats d’arreu del món, com ara a Califòrnia, São Paulo, Roma, Ginebra, Brussel·les, Zuric o la mateixa Harvard (Massachusetts). D’una llarga trajectòria i un fructífer currículum, cal destacar que durant anys ha estat el director del Centre de Recherche en Histoire des Sciences et des Techniques de La Villette, i posteriorment del Centre Alexandre Koyré.

La seua relació amb els mitjans de comunicació és més que freqüent, i és per això que l’experiència en aquest camp li permet mantenir un to relaxat, tranquil i bastant familiar al llarg de l’entrevista.

La ciència i la tecnologia han millorat la societat occidental? L’han feta més racional?
Més racional? És complicat respondre amb exactitud aquesta pregunta. Sí que podem afirmar que la incorporació de la ciència i la tecnologia ha contribuït a crear una societat més estandarditzada, estabilitzada, científica i governable. Però no més racional. Les creences religioses no han desaparegut amb l’arribada del segle xxi, per exemple.

Pensa vostè que la societat en què vivim actualment és millor que la del segle xvi, per exemple?
És diferent. L’actual és una societat escrita, on la majoria de persones aprenen a escriure i fer càlcul a l’escola. Antigament, en canvi, existia una societat oral, on no hi havia necessitat d’escriure ni de comunicar-se a través de l’escriptura, tot i que sí que hi havia qui en sabia, però era una minoria. Quin model és millor? Probablement cadascun és adequat per a la seua època. És clar que el progrés és un avantatge, però la pregunta que ens hem de fer és: a qui beneficia aquest progrés? Al medi natural, per exemple, no l’afavoreix precisament l’actual societat contaminant.

El punt final a aquesta pregunta el va escriure Pestre fa ara tres anys, a Ciència, diners i política (Universitat Rovira i Virgili). Aquesta obra tracta la relació entre el món científic i el polític, econòmic i militar. Se centra, sobretot, en els grans sistemes científics que s’han desenvolupat a partir dels anys cinquanta del segle passat. Al text, Dominique Pestre explica, en relació a la qüestió anterior: «En cas de poder parlar d’una racionalització de les societats industrials a través de la ciència, es tracta d’una racionalització que s’introdueix en la gestió industrial i la de les administracions, en la gestió macroeconòmica i la de les activitats de salut pública, en la dels exèrcits i la de la violència militar. El pensament racional, amb un fort component matemàtic i lògic, ha acabat envaint no sols el pensament que regula la guerra, sinó també el que controla la producció; no sols l’organització administrativa, sinó també el complex biomèdic.

Vostè parla d’un model nou de producció de sabers diferent al model clàssic. Podria precisar els trets de l’un i de l’altre? 
El model clàssic se centra en la universitat i l’ètica acadèmica, mentre que el model contemporani està a les aules, però també a les empreses innovadores, les institucions financeres, estretament dependents dels mercats. El primer funciona jeràrquicament i és una institució estable, i el segon és més flexible i inestable, es basa en contribucions que tant poden provenir de les necessitats econòmiques com de la demanda social o de les exigències dels accionistes. El clàssic considera que la ciència és independent de la valoració social, mentre que el contemporani posa en joc múltiples formes de validació. Per resumir, el primer model de saber és el de la ciència pura, allunyada de les exigències de la vida social, i el segon model depèn de les demandes socials i opera en situacions d’incertesa i urgència.

El discurs de la ciència pura ha permès a Occident mantenir els seus ideals intel·lectuals i la seua suposada superioritat? L’objectiu és essencialment ideològic?
Sí, és una gran producció ideològica i moral. Al segle xix la ciència es va concebre com el gran èxit occidental, que reafirmava els nostres valors morals com ara la racionalitat i la superioritat. Era una mostra de la qualitat moral fabricada pel mateix món occidental. De fet, els il·lustrats anglesos van inventar una categoria moral, un individu ideal, que havia de ser home, aristòcrata, anglès i amb coneixements superiors. Ser un gran científic significava, en aquell moment, ser un home amb una moral altament superior. No obstant això, aquesta superioritat no es redueix solament a l’home científic sobre el no científic, sinó també als blancs enfront dels negres; als homes enfront de les dones, i a l’aristocràcia enfront del poble. 

«El discurs de la ciència pura ha contribuït, per tant, a legitimar els savis i els intel·lectuals i a convertir-los en personatges superiors dedicats únicament al coneixement i al bé públic, si bé simultàniament aquests personatges tan altruistes s’incorporaven de manera sorprenentment nova al món dels negocis i al de les indústries basades en el coneixement», remata Pestre a Ciència, diners i política.

Quant al sentiment nacional que naix amb l’aparició dels estats-nació al darrer terç del segle xix, té la ciència algun paper en la construcció de la identitat nacional?
Per descomptat. És el moment de la construcció de la ideologia nacional, refermada per mitjà de l’ensenyament i el discurs històric, enfortida per mitjà de legislacions laborals i protecció social, i consolidada amb la promoció sistemàtica de la tècnica i la ciència

I aquesta promoció ha continuat al segle xx també, no? Estic pensant en la cursa espacial que va enfrontar l’URSS i els EUA durant la Guerra Freda.
Sí, la cursa espacial en concret està més relacionada amb una competició internacional en el camp del desenvolupament de la ciència i la tecnologia. Ocorre el mateix amb les grans exposicions d’abast mundial, que tenen un objectiu clar: mostrar a la resta de nacions el progrés, el perfeccionament i, en certa manera, la superioritat de la pròpia nació.

Podem parlar, per tant, d’un capitalisme científic, al bell mig del qual existeix una forta relació entre el poder i la ciència i la tecnologia?
I tant. L’emergència del sistema liberal suposa un canvi de regles. El progrés també implica efectes nocius, per exemple a la ciutat, l’acumulació d’escombraries orgàniques. La producció en massa, pròpia d’un règim capitalista, requereix estabilitat i, per obtenir-la, l’administració ha dut a terme grans inversions, en equipament, acadèmiques, tècniques i tecnològiques… que permeten que els ciutadans accepten positivament el sistema. És així com s’obté l’aprovació de l’administració, la indústria, el sistema jurídic i l’Estat.

«El progrés també implica efectes nocius». Amb aquestes paraules tan contundents, Dominique Pestre conclou la seua darrera resposta. No obstant això, passades un parell d’hores, el científic intervindria davant els alumnes de la Universitat de València en un seminari titulat On Science and Technical Production in the Last Thirty Years. Chronicle of a Mutation. 

Laura Bayarri. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 73, Primavera 2012.