Entrevista a Ada Yonath

«A les empreses farmacèutiques no els caic gaire bé»

Premi Nobel de Química de 2009

Ada Yonath

Per parlar dels ribosomes, Ada Yonath utilitza una metàfora habitual però ben esclaridora: els defineix com a fàbriques universals que produeixen proteïnes mitjançant la descodificació del material genètic present a totes les cèl·lules vives. Diferents tipus d’aminoàcids arriben a la fàbrica transportats en camions amb matrícula ARNt (és a dir, l’ARN de transferència), d’on surten connectats a una cadena de proteïnes nova de trinca, l’estructura de la qual ve determinada per l’ARNm o ARN missatger. Els camions marxen de nou a per més aminoàcids i la maquinària (que desenvolupa una de les funcions clau per al funcionament d’un organisme viu) comença de nou.

Va ser en 1980 quan l’equip liderat per Ada Yonath (Jerusalem, 1939) va dur a terme el pas definitiu per a desxifrar l’estructura del ribosoma mitjançant la cristal·lografia de raigs X. Aquesta tècnica permet determinar la disposició dels àtoms dins d’un cristall, sobre el qual s’irradia un feix de raig X. A partir de la projecció del feix sobre el cristall, els cristal·lògrafs són capaços de dur a terme un mapatge tridimensional dels electrons que conformen els cristalls i d’aquí determinar la distribució dels àtoms i els seus enllaços químics. És dir, determinarne l’estructura. Dur a terme aquesta operació amb els ribosomes, però, semblava gairebé impossible fa quatre dècades. Molts investigadors ho van intentar durant anys sense èxit, ja que obtenir cristalls de ribosoma no era tasca fàcil: aquests es desintegraven a l’instant (molt abans fins i tot de passar pels raigs X). També Ada Yonath i el seu equip no van aconseguir res més que «matar cristalls» de ribosoma, en les seues pròpies paraules, durant una bona temporada, fins que a la fi una barreja d’idees atípiques, moviments agosarats i coneixement acumulat va donar resultat.

«Els ribosomes duen a terme una de les funcions clau de la vida i sempre he volgut entendre com ho fan»

Filla d’una família humil arribada en 1933 a l’encara Mandat Britànic de Palestina, Ada Yonath va créixer a Jerusalem amb pocs recursos per a l’estudi però una gran curiositat pel món que l’envoltava. Durant la seua infància, algun experiment va culminar en incendi o fins i tot en braç trencat, però va ser a l’institut on la seua intel·ligència va cridar l’atenció del director, que va oferirli no pagar matrícula a canvi de tutoritzar altres estudiants. A la Universitat Hebrea de Jerusalem va estudiar química i biofísica i més tard duria a terme un doctorat en cristal·lografia de raigs X a l’Institut de Ciència Weizmann, on ha romàs vinculada fins a l’actualitat.

Foto: Miguel Lorenzo

Les dècades de treball dedicades a l’estudi dels ribosomes la van fer mereixedora del Premi Nobel de Química l’any 2009, guardó que va compartir amb Venkatraman Ramakrishnan, actual president de la Royal Society de Londres, i el bioquímic Thomas A. Steitz. Dels pocs avantatges que troba a ser una premi Nobel, Ada Yonath assenyala el fet de poder trobarse amb estudiants d’arreu el món i parlar amb ells de ciència. Precisament una xarrada als estudiants és el que la va portar a la Universitat de València el passat 14 de febrer, amb motiu de la celebració del Dia Darwin i dels cinquanta anys dels estudis de Biologia a la Universitat. Això ens va permetre conversar amb ella, entre altres temes, sobre el descobriment que va marcar la seua carrera professional i el món de la bioquímica.

Què la va dur a centrarse en l’estudi dels ribosomes?

Els ribosomes duen a terme una de les funcions clau de la vida i sempre he volgut entendre com ho fan. I per a descobrirho, necessitava trobarne l’estructura, perquè això és la llei de la química i del món en general: l’estructura determina la funció.

Molts científics també estaven embarcats en aquesta missió per trobar l’estructura del ribosoma. Alguna cosa li feia pensar que vostè anava ben encaminada?

[Rient] No, res! No n’estava gens segura. Sabia que molts científics més importants, amb més experiència i més possibilitats que jo, havien fracassat. Si jo fracassava, doncs en seria una més. Però jo tenia una perspectiva nova que em va fer intentarho. Jo veia el problema d’una manera diferent.

Mitjançant la cristal·lització dels ribosomes a baixa temperatura?

No exactament. La cristal·lització del ribosoma ha de produirse a una temperatura en què aquest puga funcionar. Normalment, uns 20 graus [centígrads]. Després d’obtenir els cristalls, els hem de passar pels raigs X i és aleshores quan baixem la temperatura, perquè no hi haja gaire moviment.

Per què és tan complicat treballar amb els cristalls de ribosoma?

Tots els cristalls de sistemes biològics es deterioren [sotmesos a raigs X], fins i tot els teixits. Quan anem a l’hospital perquè ens facen una radiografia amb raigs X, tot ha d’anar ràpid per a no causar danys, veritat? I els operadors de la màquina porten protecció a la cara i al cos, perquè els raigs X no són bons per a la vida. Jo sabia que altres projectes també patien d’això, però no fins a quin punt. Els cristalls de ribosomes es deterioraven immediatament i, per tant, eren difícils d’aconseguir. Ho vam intentar centenars de vegades i anàrem a un munt de sincrotrons, amb centenars de cristalls. Centenars de cristalls que ens van dir «Adéu!» només passarlos pels raigs X.

«Volem crear antibiòtics més específics, d’ús més reduït, perquè els bacteris no hi puguen desenvolupar tan ràpidament una resistència»

Quin és l’efecte dels raigs X als cristalls?

Això em vaig dedicar a pensar. Els raigs X tallen els enllaços entre els àtoms. Així que ens quedava, d’una banda, una part de l’enllaç amb un electró o dos de més i, de l’altra, una part de l’enllaç amb un o dos electrons menys. I això els escau malament. A més, com que ja no estan connectats, es dediquen a moure’s de pressa i amb aquest moviment van provocant més talls. I nosaltres no podem aturar aquest procés, perquè és part de la física del feix de raigs X, però sí que podem minimitzarlo reduint al màxim l’energia. Com? L’única manera que se’m va acudir va ser rebaixar la temperatura. Quan ho vaig proposar, alguns em van dir que ja ho havien intentat i no els havia eixit bé i que tampoc jo ho aconseguiria, perquè els cristalls de materials biològics creixen en les solucions en què es troben. Els ribosomes són un cas extrem perquè pràcticament tot el ribosoma és aigua: si el congeles, l’aigua passa a ser gel, i el gel és com un ganivet per als cristalls. Així que el truc era refredar-lo sense crear gel. En aquell moment, un professor de l’Institut Weizmann va desenvolupar un procediment per a mantenir localitzats, tot el temps, els electrons d’una molècula. Per a aconseguirho estaven treballant a temperatures molt, molt baixes, entre 200 i 250 graus sota zero, i se’n sortien. El que no sabíem era com portar aquesta tècnica a la nostra metodologia.

I com ho van aconseguir?

Un dia va venir de convidat Hakon Hope, un professor noruec que treballava a la Universitat de Califòrnia a Davis. Solia visitarnos a l’institut un cop l’any. I em va parlar d’un material amb el qual estava treballant que, només tocar l’aire, explotava. I ell volia saber-ne l’estructura, així que va cultivarne cristalls en una solució d’oli i quan va anar a moure’ls, potser uns deu centímetres, van tornar a esclatar. Així que s’ho va deixar per dedicar-se a altres coses, fins que un dia, un estudiant seu que treballava en un taller mecànic, li va parlar del tipus d’oli que utilitzaven per a greixar les marxes dels automòbils. Lubricant per a la caixa de canvis, vaja. El cas és que aquest material és completament opac a l’aire. Així que Hakon va començar a cridar a Repsol i a Exxon i a totes les empreses de petroli per a demanarlos que li enviaren aquest material. Va fer créixer els cristalls a dintre i aquests no es van desfer. I m’ho va explicar com una anècdota, però jo vaig saber que allò era el que havíem de fer.

Posar els cristalls de ribosomes en oli per a la caixa de canvis?

Ens va costar un any ferho i quan ho vam aconseguir, els cristalls eren tan, tan fins que no podíem ni agafar-los, era com tractar d’agafar una ona. Quan ho vam aconseguir, vam anar al sincrotró de la Universitat de Stanford per a dur a terme l’experiment. En aquell moment tenia un acord segons el qual em podia passar per allà sempre que ho considerara convenient, jo i els meus cristalls, i no calia donar explicacions del que feia a la visita. Un cop l’any escrivia un informe sobre el nombre de cristalls que havíem «matat» aquell any i prou [riu].

«És molt important que els nous antibiòtics siguen biodegradables»

Quant de temps va costarli al seu grup obtenir la primera imatge del ribosoma?

Vam començar un divendres a les nou o les deu del matí i a mitjanit ho havíem aconseguit. Vam estar tot el dia amb els procediments i els cristalls no se’ns van desfer després de passar pel raig. Va funcionar! Els cristalls van aguantar més d’un segon i més de cinc minuts. Una hora! Era la una de la matinada d’un dissabte i estàvem nosaltres sols, però va ser molt èpic. Encara no teníem els resultats, però el mètode per a mantenir «vius» els cristalls va quedar establert. I no li ho vam dir a ningú: no teníem ni internet, ni wifi, ni telefonades de llarga distància, perquè en aquella època havies de passar per l’operadora i ja havia marxat a dormir. Però unes hores després vam començar a rebre telefonades de gent de França, Alemanya, Anglaterra i ens deien: «Funciona? Genial!»

Foto: Miguel Lorenzo

Tothom ho sabia ja.

No sé encara com va passar, pensàvem que érem els únics allà, però per a mi va ser molt emocionant veure que tot el món prenia part de l’experiment. I dissabte vam continuar rebent telefonades, també des d’Estats Units. Un bon amic meu em va telefonar per a dir-me: «Ada, troba algú més fiable que ho verifique.» No s’ho creia. Diumenge de vesprada, sortint del laboratori, se’m va acostar un tipus corrent i jo pensava que era un tècnic que venia a reclamarme la clau. El sincrotró treballa amb energies molts altes, així que hi ha molta seguretat… La clau l’ha de dur el responsable del grup a la butxaca i si la perds, no et deixen treballar allà durant tres anys. Així que veig el tipus vindre corrent cap a mi i jo m’havia deixat la clau sota uns llibres. Aleshores, vaig començar a córrer en direcció contrària. Però no vaig aconseguir arribar a la clau, ell em va dir abans: «Sou el grup israelià? Vinc a donar-vos l’enhorabona.» Era el director del centre. Estava fent fúting i algú li havia dit el que havíem aconseguit. En un cap de setmana, tothom se’n va assabentar i tothom estava emocionat. Així que sí… [riu] Així és com ho vam aconseguir.

Quina història! Ens ajuda a entendre la manera que té la ciència de funcionar, com es gesten els descobriments…

Sí, és una bona història. Les coses no se solen desenvolupar només pensanthi.

«La resistència als antibiòtics és un procés natural: als bacteris no els agrada morir»

Si parlem de què va suposar aquesta fita, pensem de seguida en les repercussions en els antibiòtics, ja que aquests lluiten contra els bacteris precisament inhibintne els ribosomes. Però actualment la resistència dels bacteris als antibiòtics representa una de les amenaces més greus per a la salut global. Per què s’han tornat tan resistents els bacteris?

La resistència és un procés natural: als bacteris no els agrada morir, així que tracten de resistir. Els antibiòtics també són naturals: bacteris contra bacteris, i així ha estat durant milions danys. Però la resistència dels bacteris va començar a ser un problema quan les persones vam començar a utilitzar antibiòtics i, sobretot, a utilitzarlos excessivament.

I què es pot fer al respecte?

Buscar nous antibiòtics. Això és el que estem fent. La resistència sempre ens la trobarem, perquè els bacteris són llestos, però nosaltres tractem de serho una mica més. Esperem, d’alguna manera, arribar a controlarlos, fer-los menys agressius i menys ràpids. Volem identificar possibles objectius dels bacteris que aquests encara no han trobat i crear antibiòtics més específics [per a cada patogen], d’ús més reduït, de manera que els bacteris no puguen desenvolupar tan ràpidament aquesta resistència. Aquesta és la manera que entenc jo que haurien de funcionar els nous antibiòtics. Hi ha altres formes i potser funcionen, però nosaltres fem el que sabem. Les grans empreses no fan res de res.

Per què les grans companyies farmacèutiques no inverteixen en antibiòtics?

Doncs perquè volen traure benefici. Els antibiòtics costen molt de temps de fer i després es venen només durant tres o quatre setmanes, per a infeccions o ferides. Les persones acaben el tractament després d’aquests dies, així que aporten pocs beneficis. És molt millor vendre coses per a diabètics o la hipertensió…

«Els bacteris són llestos, però nosaltres tractem de ser-ho una mica més»

Coses que la gent pren durant molt de temps…

Sí, còctels de pastilles, que poden vendre durant anys i dècades, al preu que vulguen. A les empreses, jo els dic que no els quedaran pacients vells a qui vendre aquests còctels si tothom mor abans a causa d’infeccions per a les quals no tenim antibiòtics. No els caic gaire bé.

I no pensa que són les institucions públiques les que han de representar un paper a l’hora de finançar aquesta recerca, al marge de les grans companyies?

Sí, és clar. Fa uns cinc anys, els països de la Unió Europea i d’altres, com Japó o els Estats Units, tots van decidir ja que no poden obligar les empreses a fer-ho. Així que ara hi ha més recerca. Però les empreses privades… [remena el cap]. Algunes menudes fan alguna cosa, però no és suficient per al que realment es necessita. Ja entendran algun dia que d’aquí poc no hi haurà gent gran com jo [riu].

Foto: Miguel Lorenzo

Vostè també insisteix sempre en la importància que els nous antibiòtics siguen respectuosos amb el medi ambient.

Una propietat que tenen en comú tots els antibiòtics és que tenen nuclis no digeribles. I allò que no podem digerir va a parar al clavegueram. Com que són elements tan menuts, la majoria dels sistemes de purificació no els agafen, així que acaben en l’aigua, que utilitzem per a regar l’herba que es mengen les vaques. Nosaltres ens mengem el formatge d’aquestes vaques i aquestes peces no digeribles tornen al nostre interior. Creix la contaminació i creix la resistència dels bacteris als antibiòtics. Això passaria encara que es receptaren pocs antibiòtics. Per tant, és molt important que els nous siguen biodegradables. Però això tampoc no els agrada a les empreses.

A cap ni una?

No en conec cap que se’n preocupe. Bé, n’hi ha una a Viena, i em pense que una altra a Japó i a Boston. Però són companyies menudes. El benefici és molt reduït i les grans han d’obtenir rendiment. Però ja ho he dit abans: si continuen pensant només en termes de vint o trenta anys, més endavant tindran menys pacients, o cap. Puja l’esperança de vida… i aleshores se’ns mor gent per alguna cosa menuda, com una ferida. Sabeu com va morir Mozart? Amb només trentacinc anys va morir de sífilis. La gent no mor de sífilis avui dia.

I cap empresa privada li ha ofert feina?

Sí que ho va fer Pfizer, però amb la condició que treballàrem «només» per a ells, no per a allò que pensem nosaltres que cal investigar. No va durar massa la cosa. Sí que he tractat de dur a terme algunes col·laboracions, però en projectes concrets, no per diners.

«Sempre que els periodistes em pregunten sobre el Premi Nobel, els dic: és com un càstig»

El seu laboratori també participa en l’estudi de l’origen de la vida, amb l’exploració d’allò que anomenen «protoribosoma». Ens podria explicar breument quina és la teoria que proposen?

El protoribosoma és la peça a partir de la qual es va desenvolupar el ribosoma. Breument explicat [riu]. És una peça que trobem a tots els ribosomes contemporanis: en els bacteris, en els lleons, en els elefants… Això vol dir que no ha patit l’evolució i, potser, hi era abans que l’evolució hi començara. Així és com ho plantegem nosaltres. Fa uns nou anys que vam començar a tractar de reconstruir quelcom que podria ser el protoribosoma, però no podíem «activar-lo»… Fins fa un mes! És la primera vegada que ho dic en públic. Fa un mes, el nostre protoribosoma va formar un enllaç peptídic. La investigadora que ho va aconseguir ha repetit l’experiment sis vegades i li ha funcionat cinc de sis. Així que encara no ho tenim segur al cent per cent. Però ara la investigadora està de baixa maternal, així que ens haurem d’esperar uns mesos.

La vida avança.

[Rient] I tant!

L’hem llegida dient que l’única cosa que li ha reportat el Premi Nobel és gent que li pregunta pel Premi Nobel.

Sempre que els periodistes em pregunten sobre el tema, els dic: és com un càstig.

No li ha reportat res positiu aquest guardó? O negatiu, potser?

En el tema del finançament: negatiu.

De veritat?

De veritat. Es veu que tothom pensa: «Ara ja és famosa, no li calen els nostres diners.» El mes que vaig rebre el premi, els Instituts Nacionals de la Salut dels Estats Units van deixar de finançar el nostre projecte, després de vint-i-quatre anys. El tema del finançament no és gens fàcil.

«A les empreses els dic que no els quedaran pacients vells a que vendre còctels de pastilles si tothom mor abans a causa d’infeccions»

Ni tan sols per a una premi Nobel.

Al contrari. I pel que fa als estudiants… N’hi ha molts que clarament només volen treballar amb nosaltres per dir que han pogut treballar amb una premi Nobel. No s’interessen massa per saber el que estem fent i alguns fins i tot ens diuen: «Faré el que em digueu.» Això no és un estudiant, això és una persona del servei! Això no ho diu un bon estudiant. Però també tinc l’oportunitat de parlar amb periodistes i conèixer gent molt jove… M’encanta trobar-me amb la xicalla. Faig el que puc per canviar la manera d’ensenyar ciència a les escoles i també com s’avalua els alumnes. Crec que es cometen molts errors a aquest respecte. Per a mi és molt positiu poder parlar amb estudiants molt, molt jovenets… Persones que encara no estan malmeses.

Sent una de les poques dones que ha rebut el Premi Nobel en la seua disciplina, és normal que siga una font d’inspiració per a científiques joves. Qui la va inspirar a vostè?

A mi em va inspirar la natura. La curiositat. Sí que voldria comentar que una dona va obtenir el Premi Nobel de Química cinc anys després que començaren a repartir-los, així que no és que ignoren les dones per complet. La dona es deia Marie Curie i de fet se’n va endur dos. La seua filla, Irène Joliot Curie, també se’n va endur un. Després va ser Dorothy Hodgkin…

Foto: Miguel Lorenzo

I amb vostè quatre.

No crec que el nombre siga important.

«Faig el que puc per canviar la manera d’ensenyar ciència a les escoles i la manera d’avaluar els estudiants»

Però sí que és senyal d’alguna cosa.

Potser és senyal de la manera com les dones veuen la vida. Les científiques fan molt bona ciència i potser no totes elles volen estar en posicions de poder.

És veritat que quan era menuda es va trencar el braç tractant de mesurar l’altura del balcó de sa casa?

Sí, és veritat, fins i tot tinc una fotografia amb el guix posat.

Vostè ha dit moltes vegades que la curiositat és la que hauria de fer anar la ciència cap endavant. Què diria a aquells que diuen que ens hauríem de guiar només per les nostres necessitats més immediates?

Doncs que no tenen raó. Allò important és obtenir coneixement, no té per què necessàriament ser pragmàtic. Ja ho serà, si tenim sort, d’ací uns dos-cents anys, però no ens hauríem de guiar pel pragmatisme.

© Mètode 2018 - 97. #Biotec - Primavera 2018

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.

Periodista i traductora, revista Mètode.