Entrevista a Adolf Tobeña

Adolf Tobeña és catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona, director del Departament de Psiquiatria i de Medicina Legal, i professor invitat de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València. La seua tasca d’investigació ha estat centrada en la neurobiologia de les emocions en models animals, fonamentalment rates. Ha publicat més d’un centenar d’articles de recerca en les més prestigioses revistes de l’àrea de les neurociències que li han donat un gran reconeixement a nivell internacional. Al nostre país el reconeixement ha ultrapassat les fronteres del món científic, en bona part perquè en les últimes dues dècades el professor Tobeña ha compaginat el seu treball com a investigador i docent amb una important tasca com a assagista en diferents mitjans de comunicació i conductor de programes de debat científic a Catalunya Ràdio i Ona Catalana. Així mateix, ha publicat una dotzena de llibres. Entre els més recents hi ha títols com Sintonies Neuronals, Neurotafaneries, Anatomia de l’agressivitat humana o Sorbets de ciència. Alguns dels seus llibres han resultat un gran èxit de vendes i podrien considerar-se best-sellers de la divulgació científica nacional.­­­

Els seus treballs d’assaig científic no són una mera acumulació de dades científiques explicades perquè resulten assequibles a un públic més ampli. Són treballs plens de rigor però al mateix temps d’ironia, de visió crítica, amb replantejaments enriquidors, atrevits i creatius, sovint “incòmodes”, que no poden deixar de sorprendre fins i tot als que estan familiaritzats amb els treballs originals de recerca que explica.

Adolf Tobeña és una persona amb un bagatge cultural molt ampli, al qual interessen qüestions molt diverses, però en particular les relatives al comportament humà. És un defensor de les incursions científiques en temes fins ara reservats a les humanitats, posant les bases del que podríem anomenar un “humanisme científic”. La curiositat (“tafaneria” utilitzant la seua terminologia) sobre els fenòmens de la naturalesa i l’entusiasme contagiós són dues característiques prominents del seu temperament.

Arriba a l’entrevista evidentment cansat, després d’una jornada esgotadora per a qualsevol ésser humà. Ha vingut a València per a la presentació del seu últim llibre, Màrtirs mortífers, que ha guanyat el X Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General que promou la Universitat de València juntament amb l’editorial Bromera, i quan arriba a l’entrevista ja porta fetes una roda de premsa, una conferència seguida de debat, un dinar social i una entrevista en la ràdio. M’explica que comprèn que aquesta “tasca propagandística” és important per a donar a conèixer el llibre i que en qualsevol cas per a ell sempre és un plaer visitar València. De fet, és un gran admirador de la ciutat, que coneix molt bé, ja que quan té oportunitat de visitar-la acostuma a recórrer-la en llargues i tranquil·les passejades. L’entrevista transcorre en una de les sales del Col·legi Major Rector Peset, on s’allotja.

D’on ve el seu interès pel tema dels suïcides atacants? És una mena de continuació del seu treball sobre l’agressivitat humana?
Anatomia de l’agressivitat humana, perquè va ser un fracàs rotund. Jo no estava acostumat al fracàs, perquè els meus llibres havien funcionat molt bé i no entenia ben bé què havia passat amb aquest, que curiosament dels meus llibres era el més bonic, i més ben editat, per una editorial amb nom com Galaxia Gutenberg. Tenia la sensació que no havia acabat de tocar les qüestions que a mi més m’interessaven. N’hi havia tocat moltes, però genèriques. Tot i que al final d’aquell llibre hi havia un capítol dedicat a la guerra, volia tractar el tema amb més profunditat. Així és que un any després, cap al 2000, vaig començar a treballar, a escriure notes per al nou llibre. La meva reacció va ser aquesta: si en el primer intent no ho havia aconseguit, calia fer-ne un de nou. El cas és que a l’estiu del 2001 ja treballava en el llibre i havia avançat força. No tenia un interès específic a dedicar-lo a aquesta modalitat de l’autoimmolació atacant. Volia tractar el tema del fanatisme doctrinal genèric, com a vector que condueix determinats individus a afrontar un desafiament combatiu tremend. Més aviat tenia en ment ETA, ja que coincidia amb l’època en què van trencar la treva i van començar a utilitzar com a estratègia d’actuació l’eliminació d’adversaris polítics del nacionalisme. De sobte es van produir els atemptats de l’11 de setembre a Nova York i vaig decidir deixar-ho.

Per què?
Vaig pensar que hi hauria massa interpretacions de gent arreu del món i que era millor deixar-ho reposar.

Quan i per què va reprendre el llibre?
El recupero al març de 2003, perquè un antropòleg va publicar en Science un article molt llarg, que vaig trobar molt interessant. Era la primera cosa que llegia amb sentit i que s’acostava al que jo portava al cap. Vaig escriure una rèplica perquè considerava que havia fet una aproximació correcta però insuficient, que calia afegir-li més elements. Vaig enviar la carta a alguns amics americans per veure si encertava en el to, perquè encara era molt recent l’11 de setembre, un fet al qual feia referència en la carta, i me la van corregir per atenuar alguns adjectius que havia utilitzat. La vaig enviar i van passar molts mesos, fins al punt que me’n vaig oblidar. La vigília de Nadal del 2003, em va escriure una editora de Science dient-me que anaven a publicar la carta amb la contrarèplica de l’autor, i a més a més, un debat que penjarien a la xarxa. A l’abril de 2004 va eixir l’article (<www.sciencemag.org/cgi/content/full/304/5667/47>) i el debat va ser un èxit. Allò em va motivar per reprendre les notes que tenia i acabar el llibre.­­

Què aporta el llibre a les aproximacions que s’havien fet del tema dels atacs suïcides?

«Un error és considerar que aquestes estratègies guerreres sorgeixen per factors de pobresa, d’ignorància, de marginació, d’explotació, d’acorralament, etc.»

La primera aportació és corregir errors. Les aproximacions tradicionals a aquest tema, que deriven de la saviesa –insubstituïble per altra banda–, de tipus historiogràfic, sociològic i politòleg, es basen en el fet que els entorns de confrontació entre grups produeixen que determinats individus adoptin posicions extremes. Això és així i s’ha de continuar estudiant. Ara, aquestes aproximacions cometen errors. Un error és considerar que aquestes estratègies guerreres sorgeixen per factors de pobresa, d’ignorància, de marginació, d’explotació, d’acorralament, etc., i això no s’ajusta al perfil dels individus que fan les accions. Alguns individus hi concorden, però el perfil majoritari dels individus que adopten aquesta estratègia no és aquest. L’altra aproximació errònia que fan servir és que els suïcides són bojos, que són persones amb malalties mentals, i no és cert. Per tant, utilitzen hipòtesis errònies. Crec que aclarir aquests punts ja és una contribució important.

Quin seria el perfil dels atacants suïcides?
El problema és que no s’estudia aquesta gent des d’una aproximació científica. Tenim informació de dades sociodemogràfiques, dades de l’entorn familiar o cultural, classe social, tipus de treball, nivell d’educació, si són religiosos, tipus de doctrina, nivell econòmic, edat, etc. Hi ha algunes entrevistes en profunditat i això dóna dades indirectes però interessants. Aquests individus parlen fabulant i mitificant la seva pròpia historia, però hi ha elements comuns entre ells que van sorgint. Hi ha un element interessant que és l’aventura romàntica. Per exemple, hi ha cinc o sis entrevistes que hi coincideixen: en el moment del final de l’adolescència, en l’indret on vivien, la cosa més romàntica que es podia fer era convertir-se en un terrorista. Les entrevistes són un material que es pot aprofitar per intentar conèixer aspectes comuns en el caràcter dels atacants suïcides, però no tenim res més, no hi ha estudis hormonals, ni de neuroimatge que ens donin un informació més precisa dels mecanismes d’aquest comportament.
El que jo he fet és amb aquest material, juntament amb la comparació amb gent que porta estils de vida molt arriscats però sense doctrina, que formen part de clans violents, organitzacions criminals particularment violentes i que han acabat empresonats i se’ls ha estudiat.

I quines característiques comparteixen?

«Els atacants suïcides són persones amb un màxim de moralitat amb el seu grup i un màxim d’amoralitat amb els que consideren enemics»

Són individus de tarannà singular amb un caràcter excepcional, no són malalts, no presenten patologies cerebrals ni hormonals. Els individus que s’autorecluten per a empreses vitals d’altíssim risc, sense que ningú els ho demani, acostumen a ser homes, temeraris, aficionats al risc extrem, són gent que no tenen por, els funcionen poc els circuits de la por, són dominants, ambiciosos, i tenen poca capacitat empàtica, i per tot això presenten predisposicions biològiques. Tots aquests són trets temperamentals de base biològica que, si els reuneixes tots i portats a l’extrem, et predisposen per a l’autoimmolació agressiva; però no n’hi ha prou, perquè aquests trets són també típics d’individus que s’apunten a clans “gangsterils”, a bandes juvenils combatives que no recorren a doctrines o n’usen una de trivial com la futbolística o coses semblants. En el cas dels atacants suïcides hi ha una cosa més, i és que s’afeccionen a la lluita política, i per tant, han de ser individus en què la seducció per ideals els rutlli pel cap. Han de tenir messianisme, credulitat, religiositat. A més a més, són persones amb un màxim de moralitat amb el seu grup i un màxim d’amoralitat amb els que consideren enemics. Si vas afegint-hi atributs i si en l’entorn on creixen hi ha conflictes doctrinals, tenim els ingredients que poden portar a l’aparició d’atacants suïcides.

Quin és l’abordatge que proposa el llibre?
El llibre aporta la proposta explícita que cal acudir a mecanismes biològics per tal d’intentar explicar comportaments humans que sempre s’han considerat el resultat preferent o exclusiu de la influència cultural. El mateix gremi dels biòlegs és en bona part responsable de la marginació que sovint pateix a l’hora d’indagar, amb seriositat i penetració, sobre les arrels dels comportaments humans. La biologia ha estat molt tímida i fins i tot remisa davant els exemples humans de màxima inversió altruista, de màxim sacrifici. Quan no ha estat possible establir connexions amb proximitat genètica o amb intercanvi de serveis mesurables, la temptació ha estat treure’s el problema de sobre i reenviar-lo als insondables vectors de la cultura o unes vagues i imprecises interaccions entre biologia i cultura. És a dir: no en volem saber res, dels fenòmens que no podem apamar amb les nostres eines metodològiques i, de passada, ens apuntem al carro de la correcció i la bondat imperants.
Doncs bé, això aporta el meu assaig: el marc per a l’abordatge, amb eines biològiques, de la propensió als sacrificis no nepòtics més extrems en un context de confrontació entre grups. És a dir, l’esquema general d’abordatge, tot fent-lo casar amb allò que sabem sobre els mecanismes de la conducta cooperativa. I, a més a més, suggerint un conjunt de vectors temperamentals (de base preferentment biològica: neurocognitiva, vull dir) que han de permetre el diagnòstic de la variabilitat en les propensions individuals en combativitat, altruisme progrupal i doctrinarisme.

Des de la perspectiva biològica, com pot evolucionar un comportament com l’atac suïcida?

«Un error en què han caigut fins i tot molts biòlegs és l’“angelisme”, pensar que la guerra és un artefacte cultural producte dels avenços tecnològics. Probablement, els homínids van guerrejar sempre»

La guerra freqüent entre grups en contacte és la pressió que fa aparèixer comportaments extrems com l’autoimmolació. Un error en què han caigut fins i tot molts biòlegs és l’“angelisme”, pensar que la guerra és un artefacte cultural producte dels avenços tecnològics. Probablement, els homínids van guerrejar sempre, tret d’episodis de confraternització i festa, perquè s’ha de dir que tenim fisiologia per a la confrontació, però també per a la celebració festiva i la confraternització. Quan sorgeixen conflictes d’interessos, tenim fisiologia per a la confrontació, i això ha estat l’origen que ha portat que hi hagi especialització extrema per sacrifici d’altíssim nivell, d’altíssim cost, de sacrifici progrupal. Un tema molt difícil per als biòlegs, que Darwin ja el tenia ben present i que ha mogut moltes discussions.

El problema és com pot evolucionar un comportament que beneficia el grup en contra del benefici de l’individu.
Exacte. Ara està reflorint la possibilitat que en certes condicions actuen mecanismes de selecció grupal que són evidentment més inestables, però que en poblacions grans amb moltes variacions de comportament, si es donen individus que són capaços de fer càstigs amb costos, el que es denomina “càstig altruista”, per fer obeir ordres i que fins i tot castiguen els que no castiguen, es pot establir una proporció molt gran d’interaccions cooperadores. Això s’ha estudiat matemàticament amb simulacions d’ordinador.

Però aquests models estan lluny de l’altruisme extrem de qui sacrifica la pròpia vida pel grup. Potser que s’estigui produint un efecte d’acumulació de trets que per separat afavoreixen l’individu que els porta, caràcter dominant, ambició, valentia, etc., però que quan es donen tots junts en un individu el poden portar, en situacions molt particulars i de fet poc freqüents, a l’autoimmolació? És a dir, l’evolució pot haver afavorit els trets per separat i no hi hauria una pressió selectiva en contra d’aquests trets.
Això és clar que pot haver passat. De fet l’altruisme progrupal apareix i es preserva perquè promou guanys no solament als receptors de l’ajut sinó també als altruistes, tret dels casos en què els altruistes moren massa d’hora a causa de la seva inversió extrema.

Al llibre parla de la importància de la veu com a senyal de reconeixement grupal. Pot explicar-ho un poc.

«Els sons i les melodies dels senyals comunicatius que permeten reconèixer altre individu com a pertanyent a un univers sonor comprensible formen una frontera natural»

La veu va ser frontera per separar grups humans molt abans que els lingüistes definiren fronteres idiomàtiques i molt abans que els politòlegs definiren fronteres estatals. Els sons i les melodies dels senyals comunicatius que permeten reconèixer altre individu com a pertanyent a un univers sonor comprensible formen una frontera natural. Les fronteres vocals són molt poderoses.

Per què pensa que el comportament dels suïcides atacants és més freqüent entre els homes? Són les dones menys agressives?
Si són més agressius els homes o les dones és una qüestió sense aclarir. El que està clar és que els homes són més violents físicament. I l’autoimmolació ofensiva és un acte tremendament violent.

És l’agressivitat de la dona diferent?

«Les nenes tendeixen a fer més ostracisme que no pas els nens. Castigar a base d’aïllar un altre és un càstig severíssim i el practiquen més les dones que no pas els homes»

Exacte. Els estudis que s’han fet han trobat que l’agressivitat femenina és de tipus indirecte. Usen altres estratègies. Agredir és lesionar els interessos d’un altre i en últim cas lesionar la viabilitat i la supervivència d’un altre. El més obvi és fer mal directament, lesionar els seus teixits, el cos, i això ho fan més els homes. Però hi ha altres formes com són degradar-lo, marginar-lo, menystenir-lo, mortificar-lo, que són estratègies agressives més subtils, més per via verbal, més per via de coalicions que separen… Per exemple, les nenes tendeixen a fer més ostracisme que no pas els nens. Castigar a base d’aïllar un altre és un càstig severíssim i el practiquen més les dones que no pas els homes.

Com va decidir presentar-se al Premi de Divulgació Científica?
Jo tenia un semicompromís amb l’editorial Tusquets a Barcelona per fer-los un llibre. Els hi devia. Així és que una vegada el vaig tenir acabat els hi vaig portar. Se’l van llegir i no el van voler. Em van dir que se’n sortia totalment del que era la seva línia editorial. Es van mostrar fins i tot ofesos, i em van dir que de cap manera es podia tractar un tema com l’agressivitat suïcida des d’una perspectiva biològica quan és un tema tan complex i tan òbviament cultural.

Llavors va decidir presentar-lo al premi. Esperava que li’l donaren?
No, no pensava que me’l donessin. Per a ser honest, a mi el producte final m’agradava i confiava que la col·lecció “Sense Fronteres” de la Universitat de València acabaria publicant-lo, que el llibre els agradaria. I com que els conec la valentia i la capacitat per ser pioners, confiava que el publicaren. Ara, el premi no creia que me’l donessin, perquè aquest tema és molt delicat i penso que han estat encara més valents del que m’esperava.

Què pensa de la divulgació científica?
No m’agrada el terme “divulgació científica”. Crec que cal distingir entre el que és divulgació i el que és opinió científica. El meu llibre és més un treball d’assaig científic que de divulgació. Els científics hem de reivindicar el nostre treball d’assaig, que en altres països fa molt de temps que es reconeix i valora.
A Espanya, l’assaig tan sols es valora en les àrees d’humanitats, però no entre els científics.