Entrevista a Dava Sobel

«Escriure sobre les dones de l’observatori de Harvard va ser una revelació per a mi»

Escriptora i divulgadora científica (EUA)

A les acaballes del segle XIX, una sèrie de circumstàncies van conjurar-se perquè un departament de l’Observatori de la Universitat de Harvard estiguera compost fonamentalment per dones. La feina que aquestes hi duien a terme era ben costosa: examinar una sèrie de fotografies del cel plasmades en plaques de vidre, obtingudes mitjançant tècniques pio­neres que aconseguien captar l’espectre de llums dels estels. La producció i creixent precisió d’aquestes plaques no va deixar d’augmentar durant dècades, i en pocs anys la col·lecció arribava als milers d’exemplars. L’estudi a consciència de les plaques va comportar grans avanços en el coneixement del cel gràcies, per exemple, a la possibilitat d’establir una classificació dels estels segons el seu espectre. La classificació espectral de Harvard, amb una primera versió publicada ja en 1897 per l’astrònoma Antonia Maury i refeta posteriorment per Annie Jump Cannon, una altra membre important de l’Observatori, encara s’utilitza avui dia.

Encara que en l’època algunes dones havien començat a accedir a l’educació superior i fins i tot a llocs de treball de rang elevat, sobretot entre les classes benestants, un equip tan nombrós compost pràcticament per dones era molt poc habitual, i això va cridar l’atenció de Dava Sobel (Nova York, 1947) fa vora tres dècades. Graduada per l’Escola Superior de Ciències del Bronx i amb una llicenciatura en Humanitats per la Universitat Estatal de Nova York, Dava Sobel va treballar anys divulgant la ciència com a periodista, primer com a reportera per a l’oficina de premsa de la Universitat de Cornell i també en la secció de ciència de The New York Times, i després com a col·laboradora freelance per a diversos mitjans. Als noranta, però, va decidir dedicar-se a escriure llibres a temps complet i a partir d’aleshores publica les seues grans obres de literatura de temàtica científica: La longitud (1995), La filla de Galileu (1999), Els planetes (2005) o A more perfect heaven (2011, “Un cel més perfecte”). Reconeguda pel seu treball rigorós i dedicat, la seua tasca com a divulgadora va ser guardonada l’any 2001 amb el Premi al Servei Públic de la National Science Board dels Estats Units.

En 2016, Dava Sobel va publicar l’últim dels seus llibres, The glass univers (“L’univers de vidre”), en què explora la creació, evolució i expansió d’aquest particular cosmos que s’hi va donar a la Universitat de Harvard molt abans de l’entrada massiva de dones al mercat laboral. Tot i estar ja immersa en el seu proper treball, Dava Sobel continua viatjant arreu del món per descobrir al públic la important i quasi desconeguda contribució d’aquestes dones a l’astronomia. Aquest és també el motiu que la va dur a València, com a participant del cicle d’«Els debats del Magnànim» al Museu de les Ciències de València el passat 5 de març. Aprofitant l’ocasió, ens trobem amb ella un dia ennuvolat per parlar de la seua última obra i d’altres vicissituds de l’escriptura sobre ciència.

Quan va sentir parlar per primera vegada de les dones de l’Observatori Astronòmic de Harvard?

Quan estava treballant com a reportera de temes de ciència per a diversos mitjans vaig entrevistar una astrònoma anomenada Wendy Freedman, que es troba ara a la Universitat de Chicago, i aleshores estava a càrrec d’un gran projecte amb el Telescopi Espacial Hubble. Va mencionar el nom d’una de les dones de Harvard, Henrietta Swan Leavitt, i em va dir que el seu treball era fonamental per al que ells estaven duent a terme en aquell moment amb el Hubble. I allò em va impactar, que una persona que va viure fa cent anys haguera fet una cosa que encara siga així d’important. Poc després d’allò, vaig descobrir que Henrietta Leavitt només havia estat una més del que semblava un lloc ple de dones a Harvard, cosa que era molt inusual, sobretot per al Harvard de l’època, i em va semblar que seria una bona història. D’això fa trenta anys. Em vaig dedicar a altres coses i no em vaig retrobar amb aquesta història fins fa relativament poc. Però ningú no l’havia escrita en tot aquest temps.

Així que va reprendre la feina on la va deixar?

Sí, però ara volia explicar tota la història, no només la d’Henrietta Leavitt, que malauradament no guardava cap carta ni tampoc va mantenir un diari, així que fer-ne una biografia era complicat. I, com ja he dit, el fet que tantes dones hagueren treballat a l’Observatori de Harvard em va impactar, a més que es tractara d’una història bastant feliç: a aquestes dones se les va tractar bé, publicaven treballs signant amb el seu nom, gaudien de la feina, se les va reconèixer amb premis i afiliacions a societats, comptaven amb una organització professional estable… Ho tenien tot… excepte els diners! Així que es tractava d’un projecte molt difícil, perquè hi havia moltes persones involucrades i calia intentar fer que cadascuna i la seua personalitat foren accessibles als lectors.

Com s’ho va fer per navegar per tota aquesta marea de dades, cartes, diaris i també els articles i treballs científics que aquestes dones i altres astrònoms arreu del món van publicar? De segur que va ser una aventura.

Hi hagué molts dies en què vaig pensar: «Com se’m va acudir que podia fer açò?». Perquè es va produir molta ciència durant aquest període: entre 1880 i 1940, tot va canviar. Quan la història comença, no se sabia quasi res sobre les estrelles i, cap a la Segona Guerra Mundial, quasi totes les preguntes havien trobat una resposta. Per descomptat, no vaig revisar tot el material, perquè a l’Observatori guardaven cada paperet. Si algú comprava una ampolleta de tinta, en deixaven constància. Així que vaig haver de treballar selectivament. Per exemple, no vaig poder llegir sencers els diaris de la senyoreta Annie Jump Cannon, que va mantenir tota la vida el seu diari, i va morir cap als setanta! Vaig haver d’escollir anys significatius. Però no considere que el llibre haja quedat apressat. N’estic molt contenta del resultat.

«Les dones de l’Observatori de Harvard publicaven treballs signant amb el seu nom i ho tenien tot… excepte els diners!»

De totes aquestes històries que ha recercat, quina diria que va impactar-la més?

Trobe que Annie Jump Cannon és justament la persona de la qual és més fàcil sentir-se a prop. Probablement perquè va escriure tantíssimes cartes i va mantenir el seu diari i era una dona molt càlida: tot el món se l’estimava, i això es veu en la seua correspondència. Quan escrivia als altres científics i científiques, si aquests tenien fills, escrivia per separat als menuts. Tenia aquesta calidesa que s’estenia arreu del món.

Des del punt de vista històric però també científic, com n’és, d’important, el treball dut a terme a l’Observatori de Harvard en l’època recollida al seu llibre?

Les plaques fotogràfiques que van fer són encara rellevants: estan sent digitalitzades i encara s’utilitzen. L’any 2016 hi hagué una inundació i unes 60.000 plaques es van malmetre, però només se n’han perdut unes poques, perquè la majoria s’han netejat i s’han recuperat. D’altra banda, la tècnica de la senyoreta Leavitt per a mesurar les distàncies a l’espai encara està en ús, i què es pot dir del treball de Cecilia Payne, que va descobrir l’abundància relativa d’hidrogen a les estrelles. Allò va ser un gran descobriment i només era una estudiant de grau.

És bastant sorprenent, com ha dit, que aquestes dones reberen el reconeixement dels seus col·legues i superiors, i, tot i així, el seu cap, Edward Pickering, també un dels seus defensors, no trobara necessari apujar-les el salari. Tot i que encara passa això avui..

Sí, exactament, encara ens ho trobem.

Resulta impossible no veure un fil entre aquestes dones i les ara famoses «figures ocultes» de la NASA.

Així és, per descomptat. Crec que no hi ha cap dubte sobre això. L’Observatori de Harvard va assentar el precedent de contractar moltes més dones per la mateixa quantitat de diners. I si et calia personal per feines de processament de dades massives, [contractar dones] tenia molt de sentit.

Dava Sobel / Foto: Daniel García-Sala

Des de fa un temps fins ara s’han dut a terme moltes iniciatives per recuperar la feina de dones científiques, no només per enriquir la història de la ciència, sinó també per crear referents per a les noves generacions. Ha estat aquest fet part de la seua motivació per escriure aquest llibre?

No! [riu] Només vaig pensar que era una història interessant. Jo no havia fet molt sobre el tema de les dones en la ciència. Realment no havia fet res abans d’això, perquè en La filla de Galileu1, fins i tot tenint en compte el fet que sor Maria Celeste és apotecària i està interessada en la feina del seu pare, la història se centra realment en ella –i en ell– com a persona, no com a científica. Així que escriure sobre les dones de l’Observatori de Harvard em va suposar una revelació i actualment em sent diferent respecte a aquesta qüestió. De fet, tinc una idea per a una altra història que és similar, potser massa similar, però ara pense que és extremadament important explicar aquestes històries sobre dones.

Seguirà, doncs, aquesta història dins del camp de les dones i l’astronomia?

Sí, de fet tractarà d’una dona que apareix mencionada de manera molt breu en The glass universe: Dorothea Klumpke Roberts, la primera astrònoma americana a aconseguir un doctorat. Va anar a París a formar-se en un grau en astronomia matemàtica impartit a la Sorbona. Va treballar a l’Observatori de París i es va casar amb un astrònom aficionat anglès que era molt, molt més gran que ella i que va morir només uns pocs anys després que es casaren, i llavors ella va continuar la seua feina. El que m’interessa és que Dorothea va tenir quatre germanes, i totes elles van fer coses que les dones encara no acostumaven a fer en la dècada de 1890. Totes anaren a Europa a estudiar i una d’elles va ser la primera dona metgessa a la qual es va permetre exercir als hospitals de París. Així que la història familiar és fantàstica.

Quina pensa que és la clau per escriure una història que tinga la ciència com a protagonista i resulte apassionant?

Bé, ha de ser una història interessant per si mateixa o has de treballar molt el material. En el cas de The glass universe, per exemple, el que em va funcionar va ser pensar en les plaques mateixes com si foren la història: com la idea de fotografiar el cel i les estrelles per tal d’examinar l’espectre va ser el fil conductor que va permetre l’entrada de les dones a l’Observatori, el que va donar lloc a tots aquells descobriments, que van atraure totes les benefactores i benefactors… Cadascuna d’aquelles coses havien de passar. I així és com se’m va acudir el títol. Realment elles tenien l’univers sencer en vidre i aquest era realment el personatge principal de la història.

Alguna vegada ha perseguit el fil d’una història que no l’ha dut enlloc?

No en cap projecte per a un llibre, perquè de vegades per a simplement començar alguna cosa he d’estar realment interessada en ella. Perquè sé quant de temps costa, i com és de difícil. Però realment t’estimes el tema sobre el qual estàs escrivint, això t’ajuda a continuar endavant, i [amb aquestes dones] he estat realment absorta en aquesta història, no les podia abandonar.

Quins altres llibres recomanaria llegir per descobrir altres figures ocultes de científiques?

Hi ha un anomenat The girls of the atomic city (“Les xiques de la ciutat atòmica”), de Denise Kiernan, sobre la bomba atòmica i el Projecte Manhattan. Tracta sobre les instal·lacions al sud dels Estats Units on s’extreia urani, on s’hi va construir una ciutat sencera: desenes de milers de persones hi van ser traslladades per treballar en una petita àrea rural on abans no hi havia res, i tot era molt secret. Però hi havia una gran força de dones, no només de computadores, que feien tota mena de feines. També The rise of the rocket girls (“L’ascens de les xiques coet”), que es va publicar més o menys al mateix temps que Hidden Figures (“Figures ocultes”), i tracta de les dones que van treballar al Laboratori Jet Propulsion de Califòrnia, també d’informàtiques.

Fa més de vint anys, vostè va passar de ser reportera de temes de ciència a escriptora a temps complet. Com va afectar aquest canvi en la seua manera de treballar i d’escriure?

Va ser molt bo per a mi, perquè em va proporcionar el temps per investigar, cosa de la qual sempre he gaudit, però quan et dediques a escriure articles, no tens la possibilitat de fer-ho tan sovint. Has de fer una recerca bàsica, però això és tot: escrius sobre el tema i passes al següent.

«Si realment t’estimes el tema sobre el qual estàs escrivint, això t’ajuda a seguir endavant»

No hi ha temps per anar a Roma a llegir les cartes de la filla de Galileu.

Exactament. En aquests darrers anys he escrit un poc per a revistes, però normalment no tinc l’ocasió, en part, pense, perquè les revistes han canviat molt i n’hi ha cada vegada menys.

Pensa que la ficció pot ser una bona manera d’acostar-se a la ciència?

Sí, de vegades és molt bona manera de fer-ho. Estic pensant, per exemple, en Andrea Barrett, que va estudiar biologia i és una escriptora fantàstica, i es va passar a la ficció, però sempre amb la ciència de protagonista. Una de les seues històries que més m’agrada és sobre una dona jove l’avi de la qual havia treballat per a Mendel. Són totes molt interessants i tenen les millors parts de la ficció, grans personatges i un argument fantàstic, però el seu interès per la ciència encara hi està present, i està molt ben fonamentat.

I què em diu de la ciència-ficció? És un gènere que potser li agradaria explorar?

Vaig llegir molta ciència-ficció quan vaig escriure Els planetes, perquè el capítol de Mart està escrit com una història de ciència-ficció i em feia vergonya, a la meua edat, no haver llegit Duna de Frank Herbet, ni molts dels treballs d’Arthur Clarke o de qualsevol del altres grans noms. Així que em vaig passar uns mesos llegint només ciència-ficció i va ser divertit i interessant. La guerra dels mons, de Wells, aquest és molt bo! Però en general no soc una gran fan de la ciència-ficció.

No té Twitter, veritat?

No, no m’interessa això. Perquè Donald Trump piula per Twitter i jo no vull ser part de res del que ell faça.

Això és molt legítim. Li ho pregunte perquè els seus llibres, que comporten tant d’esforç i d’investigació, sembla que estan en l’espectre contrari a les tendèn­cies creixents en la divulgació científica ac­tual, més centrades en l’aspecte visual, a compartir a través de les xarxes socials… Creu que aquests formats serveixen d’ajuda també per a educar la gent en ciència?

No n’estic molt segura, però ho dubte molt. Però he de dir que hi ha una sèrie de vídeos sobre les dones de Harvard, produïda ací a Espanya, que trobe prou divertida. S’anomena El diario secreto de Henrietta Leavitt, i només hi ha una actriu, que interpreta tots els personatges femenins i és molt divertida. Però, a més, de segur que hi ha un astrònom o una astrònoma que ha treballat en aquest vídeo, perquè el contingut científic és real.

Dava Sobel / Foto: Daniel García-Sala

Li agradaria que The glass universe es convertira en una pel·lícula, com va passar amb Hidden figures?

M’encantaria! De fet, hi ha un acord d’opció en marxa, que vol dir que un director de cinema ha mostrat interès en el material i demana un temps per a trobar guionistes, actrius… Aquest temps és d’un any i mig, i quan s’esgota, et diuen si estan preparats per fer una pel·lícula o al final no els ha funcionat. Ja han passat aproximadament nou mesos, però ningú no em diu res, així que no sé com va la cosa. Però els he ofert ajuda, els vaig dir: «M’he estudiat tot el material, així que estaria molt contenta d’ajudar de qualsevol manera».

I ara una pregunta obligada, encara que intuïsc que la resposta és afirmativa: s’ho passa bé observant el cel?

Oh, i tant! Però no tinc cap telescopi. En vaig tenir un durant un temps, però no soc massa bona amb els… instruments [riu]. A més, visc en una zona molt pròxima a l’aigua on, com ocorre ací a València, el cel mai està del tot clar. De vegades aconsegueixes una nit ben clara, però no és com estar a les muntanyes.

Aleshores, com acostumaven a fer els habitants de l’univers de vidre, alguna vegada ha anat en una d’aquestes expedicions per a trobar el cel nocturn ideal?

Oh, sí, de fet aquest estiu aniré a un campament d’astronomia, en un retir a l’estat de Maine. Els altres assistents seran astrònoms aficionats que portaran els seus telescopis i farem observacions cada nit. Tres astrònoms professionals ens guiaran durant l’observació, ens ajudaran donant-nos consells… I jo parlaré un poc les vesprades, però només el que siga suficient perquè la resta em deixe mirar a través dels seus telescopis.

1La filla de Galileu (Dava Sobel, 1999) recompon les figures de Galileu Galilei i la seua filla sor Maria Celeste mitjançant les cartes conservades que aquesta última va enviar al seu pare. Les cartes de Galileu a la filla, en canvi, no s’han recuperat. (Tornar al text)

© Mètode 2019 - 101. La memòria dels ossos - Volum II (2019)
Periodista i traductora, revista Mètode.